Ryanair, mai més... segurament

Reconec que des del dia que ens vam conèixer Ryanair i l’autor d’aquest blog no som precisament amics. Ens limitem a una relació ocasional de client-proveïdor i para de comptar. És allò que et passa amb un que ja d’entrada no et cau massa bé. Després és molt difícil redreçar la relació.

Fa uns dies vaig haver d’anar a un aeroport que hi ha a Vilobí d’Onyar per agafar un vol low cost d’aquesta companyia. He volat amb aquesta gentussa unes quantes vegades, gairebé sempre quasi per obligació, al ser l’única companyia que m’oferia vol directe a determinats aeroports. Cada cop que hi volo em prometo a mi mateix no tornar-ho a fer mai més. Però passa el temps i, per motius diversos, un que és dèbil hi torna a caure.

M’ho torno a proposar: Ryanair, si de mi depèn, mai més. Bye bye. Estic segur que si es fes una classificació de les companyies aèries low cost en funció del tracte desconsiderat al passatger, Ryanair estaria al podi i, molt possiblement, ocuparia el caixó més alt. És impressionant com una companyia aèria pot arribar a maltractar el client des del mateix moment de comprar el bitllet fins a l’arribada al aeroport de destinació. I el que més em sorprèn és veure com la majoria dels seus clients (que intueixo no deuen freqüentar massa altres companyies aèries) sembla agafar-s’ho com si fos la cosa més normal del món.

Com a tothom, viatjant amb avió m’han tractat malament, tant als ridículs controls de seguretat dels aeroports (un dia haurem de parlar del personal de Prosegur) com per part de les companyies aèries. De fet, des de fa uns anys i comparat amb el que era abans, viatjar amb avió (de la companyia que sigui i des del aeroport que sigui) s’ha convertit en una cosa bastant desagradable. Això no és cap novetat. El que a mi em sorprèn de Ryanair és que aquesta gent et tracta malament sempre, i s’esforça especialment en avançar en aquest sentit, mentre el client s’ho agafa amb una resignació que no puc entendre ni compartir.

Des de no permetre’t reservar seient al comprar els bitllets, sense cap motiu tècnic que ho justifiqui, fins a les amenaces de fer-te pagar quaranta euros per trajecte (més del doble del preu del bitllet!) si et presentes al aeroport sense haver-te imprès abans les targetes d’embarcament, passant per les dràstiques i ridícules restriccions per a l’equipatge de mà. El preu base del bitllet pot ser aparentment barat però a la que et despistis una mica et pot sortir més car volar amb Ryanair que fer-ho amb la classe business de Lufthansa. I una cosa no té absolutament res a veure amb l’altra.

Això per no parlar del excessivament especulat espai que hi ha entre seients, sobretot si el passatger fa més de metro seixanta i no pot agafar les fileres de les sortides d’emergència, tot i que en aquest aspecte haig d’admetre que no hi ha massa diferència amb altres low cost. Això sí, perquè sembli que hi ha més espai del que realment hi ha, Ryanair ha suprimit les bosses que hi havia al respatller del seient del davant, així com la possibilitat de regular-ne la posició. Ara tots els respatllers estan sempre en posició vertical. L’avantatge és que si el passatger que tens al davant és poc considerat, ara no et pot molestar abaixant exageradament el seu respatller. L’inconvenient és que si el vol dura massa arribes fet un cromo. Això sí, el diari l'has de portar a la falda durant tot el viatge.

Pèrdua de maletes. A la revista Ryanair your free copy que reparteixen entre el passatge (de free copy res de res, que abans d’aterrar te la reclamen i l’has de tornar) hi ha un article que parla del rànquing de qualitat de les companyies aèries europees. Ryanair és la primera per la poca incidència en la pèrdua d’equipatges. El que no es diu en aquest estudi és que cada peça que factures te la cobren apart a un preu sovint superior al cost del bitllet, amb el resultat pràctic que la taxa de viatgers que factura la maleta és molt baixa. Llavors no ens ha d’estranyar que la taxa de maletes perdudes per passatger transportat també sigui baixa. I és que si les maletes no es facturen no s’acostumen a perdre. Per cert, l’estudi imparcial del que tant presumeixen l’han fet entre Aer Lingus (que em sembla que és propietat de Ryanair), la pròpia Ryanair i un organisme que ara mateix no recordo. Tot queda a casa.

Això sí. Després arribes a l'aeroport de destinació i t’oblides d’aquesta gentussa low cost que t’hi ha portat i que encara no ha après que hi ha una cosa que se’n diu servei al client. Bé, oblidat del tot tampoc. A alguns ens queda el sa exercici del derecho al pataleo.

Si el toreig és art, el canibalisme és gastronomia

La setena Ateneuesfera

Després de la darrera reunió celebrada avui al vespre a l’Ateneu Barcelonés, em plau deixar constància de les noves incorporacions al grup de blogs de l’Ateneuesfera:

En Borinotus (Temps d’incertesa), els Fabio & Fabio (SpaghettiBCN), en Frans (Nautilia), la Marta (Todoreh) i en Salvador (SorroBloc).

A la columna de la dreta hi ha la relació de tots els blogs que fins ara han participat en aquestes trobades.

Benvinguts siguin els nous blogs!

Dos temes relacionats

Operació estalvi
Ara ens ha sortit el conseller Castells dient que degut a la crisi econòmica i també a la morositat d’Espanya amb Catalunya, la Generalitat es proposa reduir determinades despeses, sense especificar-les gaire, no fos cas que algú es molestés. Això sí, deixant clar que no reduiran personal, i donant per entès que no despatxaran assessors de lliure designació amb escandaloses retribucions, ni reduiran el creixent parc dels cotxes oficials d’importació, ni les factures dels restaurants estrellats, ni els viatges arreu del món d’aquell home que tots coneixem, ni... Ho dic perquè si pensessin en reduir aquestes partides estic segur que ens ho haurien dit. Es parla d’una reducció de despeses que no arriba als mil milions. Mil milions és la clàusula de rescissió d’aquell futbolista portuguès recentment fitxat pel Real Madrid. És a dir, xavalla. Però el més greu és que tota aquesta comèdia la fan després d’haver incrementat alegrement la plantilla de la Generalitat, organismes autònoms i empreses públiques fins a la xifra esfereïdora de 220.000 funcionaris. Per tant, credibilitat zero per l’estalvi que ens anuncien. La veritat, sembla que s’en fotin dels pocs que encara resistim dintre del món de l’economia productiva. Aquí el que es necessita és un bisturí molt afilat i valentia per utilitzar-lo.

La roja
No és que estigui especialment content però evidentment tampoc em sap cap greu que un equip de futbol espanyol hagi estat eliminat per un equip de soccer americà que fins al mateix moment de començar el partit tothom deia que era més aviat de cal justet, i que el pas a la final dels espanyols era només una qüestió de tràmit, i que si todos a muerte con la roja i altres bestieses per l’estil. Anar pel món amb la prepotència que gasten els membres de la roja sovint et porta aquesta mena de sorpreses desagradables. Aclareixo que tinc el mateix sentiment, zero, que si l’equip eliminat hagués sigut de qualsevol altra nacionalitat. Això sí, ara que ja s’ha acabat la festa a veure si deixen de donar-nos la llauna amb allò de la fúria española i tot aquell llenguatge èpic tan caspós que s’utilitza en el món del futbol. I de cara al futur, la recepta que s’imposa és, d’entrada, molta més humilitat.

La relació entre aquests dos temes
Aparentment cap ni una, si no fos... si no fos que la roja també la paguem nosaltres, i no ens surt precisament barata. Parlo del diner públic amb que es nodreix la federació de futbol. Però en aquest sector ningú parla de reduir despeses, com si fos un tema tabú. Sembla ser que es poden mantenir tranquil·lament les pensions de misèria amb les que mig sobreviuen les vídues del nostre país, però el futbol no es pot tocar. Doncs es podria començar a retallar perfectament per aquí. O potser hi ha algú que defensi que la roja és una despesa social de la que no se’n pot prescindir? S’han de tenir clares les prioritats socials, peti qui peti. Tot això de la roja s’hauria de finançar amb patrocinadors privats, i els diners estalviats es podrien derivar cap a una millora de les pensions. I si algun polític pensa que entre les vídues i el futbol s’ha de prioritzar el futbol, el mínim que podem exigir-li és que sigui valent i ens ho digui abans de les properes eleccions. Nosaltres ja sabrem el què hem de fer.

Uns dies a Porto

Passada la molt agradable trobada amb els amics amb l’excusa de la revetlla de Sant Joan, les coques (la de llardons, insuperable), el cava si no hi ha més remei (aquesta vegada ni l’he tastat) i els per a mi molt emprenyadors coets (tot i que tinc la sensació que aquest any se n’han tirat menys), un recorda els dies tranquils passats darrerament a l’altre extrem de la península.

Entres a la ciutat des del relativament modern aeroport Francisco Sa Carneiro i quan ja has vist uns quants cartells del BBVA, Santander, Prosegur, Halcón, Marsans, Mango, Zara, etc. tens la seguretat que ja ets a... Portugal. Aquesta vegada concretament a Porto, la segona ciutat del país, situada més a prop de Galícia que de Lisboa.

Els portuguesos són políticament independents d’Espanya des de fa molts anys però la molt important i encara creixent presència d’empreses espanyoles de tota mena a Portugal és tota una altra història. La política és la política i els negocis són els negocis, i sovint van per camins separats. Cal dir que també hi ha una discreta presència d’empreses portugueses a la resta de la península (la petrolera Galp, diversos noms en el sector bancari com Caixa Geral, etc.), però evidentment no destaquen tant com les nostres allà.

Durant un quants dies m’he sotmès a un canvi d’aires total que incloïa, també, la desconnexió d’internet, dels blogs, de la web 2.0, dels amics, coneguts i saludats virtuals de la xarxa, i també dels altres. He desconnectat de Sarrià, de Catalunya, d’Espanya, de la Mediterrània, del finançament low cost que sembla que vingui en tartana, de l’Estatut low cost que ja ens han afaitat molt però que sembla ser que encara els rasca una mica i ens l’han d’acabar de polir, de la política petita (ara mateix no n’hi veig d’altra), i de tot allò que no sigui gaudir d’uns quants dies diferents en un entorn diferent. És possible que algú gosi definir-ho com unes curtes vacances i no seré pas jo qui li porti la contrària.

A Porto ja hi havia estat abans però aquest cop no hi anava per feina, i s’ha de reconèixer que l’estada en texans i màniga curta no té res a veure amb anar-hi, per entendre’ns, amb americana i corbata. A més, Porto té l’avantatge que és una ciutat que es pot fer tranquil·lament a peu. Quasi tot està situat a prop, in a walking distance que diuen els anglesos.

A Portugal en general i a Porto en particular la gent és bastant més ben educada i amable que aquí. Encara es demanen les coses per favor i, quan toca, es donen les gràcies: obrigado, muito obrigado. Les persones no acostumen a cridar per dir les coses. Un lloc on moltes coses són quelcom més barates que aquí, que amb això de la crisi s’ha de mirar tot. Un cafè en un bar, mig euro. Però hi ha excepcions. La gasolina, per exemple, és bastant més cara que aquí.

Un lloc on, per cert, tampoc es menja gens malament. M’atreviria a dir que aquest dilluns a Porto (A Tasquinha, Rua Carmo 23, un lloc sense pretensions) vaig menjar les millors sardines a la brasa que recordo. I un lloc on el cafè el fan com s’ha de fer, i surt com ha de sortir. Si algun dia aneu a Porto no marxeu sense haver pres un cafè al clàssic Majestic, rua Santa Catarina 112; no pel cafè, que acostuma a ser bo a tot arreu, sinó per l’entorn i la decoració del local.

Desconnexió temporal

Durant una setmana estaré desconnectat del blog. Espero actualitzar-lo passat Sant Joan, suposant que llavors encara tingui coses a dir. Per a mi ja seria un gran què si aquests dies trobeu a faltar les meves aportacions a la xarxa, de la mateixa manera que jo també trobaria a faltar a la gent que llegeix El radar de Sarrià si de cop i volta decidissin declarar-se en vaga d’ulls caiguts. També sóc conscient que determinats lectors quedaran descansats sabent que durant uns quants dies podran viure amb la tranquil·litat de saber que aquí no es parlarà d’ells. Però que no s’adormin, això només és un curt parèntesi.

El mal exemple de l’alcalde Hereu

Mantenir al dia un blog personal d’internet porta feina i despeses, encara que aquestes es limitin al cost del temps que hi dedica el seu titular. I és que normalment el manteniment d’un blog personal va a càrrec del seu titular, tot i que quan es tracta de blogs de polítics sabem que sovint se’n fa càrrec el partit. Fins aquí res a dir, s’ho paguen ells.

El manteniment del blog personal que esteu llegint me’l pago jo, amb un cost zero per al contribuent. Però el manteniment del blog personal de Jordi Hereu, l’alcalde de Barcelona, ni se’l paga ell ni ho fa el seu partit. Resulta que va a càrrec dels pressupostos de l’ajuntament que farcim els barcelonins amb els nostres impostos. Vull pensar que en països més seriosos que el nostre no es donen aquestes arbitrarietats.

Ara s’ha fet públic que el blog de propaganda personal de l’alcalde ens costa als barcelonins 315.000 euros l’any, 863 euros al dia, 36 euros l’hora comptant les 24 hores del dia. Un veritable escàndol, i més en temps de crisi on se suposa que les autoritats haurien de ser els primers en donar exemple d’austeritat i d’un bon ús dels diners públics.

I després encara es sorprenen de la desafecció política que generen ells mateixos amb abusos com aquest.

Preguntes lògiques en temps de crisi

Fins ara les conseqüències negatives de la crisi les està pagant gairebé en exclusiva el sector privat. Així, mentre encara no s’ha presentat cap ero ni s’ha tancat cap organisme públic ni s’han acomiadat funcionaris, veiem que cada dia tanquen més empreses privades i els treballadors que van a l’atur es compten per milers.

Per altra banda, és de sobres conegut que d’organismes i empreses públiques amb plantilles sobredimensionades o mal distribuïdes en tenim unes quantes. I d’altres que si es tanquessin només ho notarien els seus propis treballadors també. No és cap secret que paguem organismes públics que la seva principal per no dir única raó d’existir és la de justificar les seves plantilles i el lògic clientelisme polític que hi ha al darrere. Tot això per no parlar dels organismes públics que es dediquen a fer una competència deslleial a l’empresa privada. Per posar només un exemple, sabíeu que l’Ajuntament de Barcelona és un productor de vi?

Llavors, un que es mou en l’àmbit de l’empresa privada, amb totes les dificultats que darrerament això comporta, es pregunta pel motiu d’aquesta clara discriminació entre el sector públic i el sector privat. I es comença a qüestionar algunes coses que fins ara potser passaven més desapercebudes. I en la seva qualitat d’accionista (tots en som) creu tenir tot el dret a fer-se algunes preguntes en veu alta sobre aquesta empresa anomenada sector públic, la primera empresa del país.

El treballador del sector privat té més culpa de la crisi que el funcionari públic? La resposta és no, sense matisos. Llavors, per què la crisi només ha d’afectar el sector privat? Per què el sector públic n’ha de quedar al marge? No s’haurien de començar a retallar despeses públiques, també de personal? Per exemple, havent-hi els ajuntaments i els consells comarcals, no seria hora d’anar eliminant les diputacions? Estem segurs que no sobren funcionaris? O com a mínim, si en sobren aquí i en falten allà, no s’hauria de regular la seva mobilitat? En una crisi tan excepcional com aquesta, un funcionari públic ha de continuar sent socialment privilegiat i laboralment intocable? Per què en temps de crisi un treballador de l’Ajuntament de Sabadell ha de tenir més drets que un treballador del Banc de Sabadell?

Plantejar aquestes coses no només és urgent sinó que comença a ser del tot imprescindible. I ara, amb la crisi que no ha fet més que començar, segurament és un bon moment per fer-ho. En altres paraules, caldria aprofitar la crisi per reordenar i aprimar el sector públic, sense esperar ni un minut més. Es tracta d’una veritable urgència que precisa d’un tractament immediat. Per exemple, és evident que l’Ajuntament de Barcelona hauria de deixar de produir vi.

Falsos ultimàtums

Tornant al tema sempre pendent del finançament de Catalunya i per tal de tenir-nos entretinguts, ara, passades les eleccions europees i de cara al tancament estival, la classe política governant ens torna a obsequiar parlant-nos d’ultimàtums, una estratègia que a aquestes alçades tothom que hagi seguit el tema sap que només és fum. Que si no hi ha acord abans de tal data passarà no sé què, que aneu molt en compte perquè ara parlem seriosament (dedueixo que fins ara tot era broma), que si tomba i que si gira.

Els dos governs involucrats en aquest negoci haurien de saber que la majoria de la gent ja no es creu res. Han estirat tant la corda de la paciència que han perdut la poca credibilitat que tenien. Aquestes amenaces de falsos ultimàtums les haurien de reservar en exclusiva per a les trobades amb les seves esforçades i sofertes militàncies, però a la resta dels mortals no cal que ens expliquin sopars de duro.

Quan una llei no es compleix els governs seriosos no parlen d’ultimàtums sinó que van al jutjat. Quan a l’estiu passat es va superar sense acord la data límit que fixa l’Estatut per concretar el nostre finançament, el que li tocava a Catalunya era anar a cal jutge a exposar-li aquest nou cas d’incompliment flagrant per part d’Espanya. Qualsevol altra alternativa no va massa més enllà d’una nova demostració de debilitat. Sovint algú sembla oblidar que la posició de força només la té qui disposa de la clau de la caixa.

Ens agradi o no, la realitat és que per la via dels fets aquí s’estan donant per bones les contínues tàctiques dilatòries de Madrid. Criden molt i fan el paper d’ofesos però en el fons les dues parts en aparent conflicte (el govern de la metròpoli i el govern de la colònia) estan d’acord. Al cap i a la fi tampoc estem descobrint la sopa d’all, ambdós governs tenen el mateix amo i no ens hauria d’estranyar que defensin els mateixos interessos, és a dir els interessos de la metròpoli per damunt de tot. I quan dic per damunt de tot vull dir fins i tot per damunt de la llei, encara que es tracti d’una llei orgànica de l’estat que encara ens acull (és un dir), una llei anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Vuitanta milions de lliures esterlines

Aquesta és la xifra que el Real Madrid s’ha compromès a pagar al Manchester United per fer-se amb els serveis d’un futbolista conegut com a Cristiano Ronaldo. 80 milions de lliures esterlines equivalen a 94 milions d’euros, una pastarrufa important per a un senyor que, bàsicament, es dedica a donar cops de peu (i de tant en tant algun cop de cap) a una pilota. Diuen que la xifra constitueix un rècord mundial i és notícia de portada a tot el món, amb el corresponent escàndol per part d’uns i l’alegria per part d’uns altres.

A mi no m’escandalitza. Segur que m’escandalitzaria si jo fos soci del club, o si els diners sortissin dels pressupostos de l’estat. Però entenc que no és així i, per tant, si s’ho paguen ells, no hi tinc res a dir.

Però segons diuen els experts, sembla ser que el Real Madrid no només no disposa d’aquests diners sinó que té un deute amb la banca xifrat en més de 500 milions d’euros. Això vol dir que alguna o algunes entitats bancàries afluixaran la mosca per tirar endavant l’operació.

La pregunta que em faig és si aquestes entitats de crèdit que estan disposades a incrementar alegrement el crèdit concedit al Real Madrid són les mateixes que neguen la renovació d’una simple pòlissa de crèdit a clients amb els que que mai han tingut cap incidència. Jo en conec uns quants que aquest sobtat tancament creditici de la banca els està posant en perill la continuïtat dels seus negocis.

Un que no hi entén gens en els negocis del futbol i de la banca es pregunta per l’estranya manera que tenen aquestes entitats per valorar els riscos que corren al tractar amb segons quins clients. Si ha petat aquella bombolla immobiliària que semblava tan sòlida, no és possible que pugui petar també la bombolla del futbol?

Carod, consolats i ambaixades

Carod és l’encarregat de les relacions exteriors de Catalunya. És un dels membres del govern que parla algun idioma estranger i a més a més gaudeix viatjant a costa del pressupost, així que Montilla li va donar aquest encàrrec. Tot i que manifesta que no aspira a ser cap de llista d’Esquerra a les properes eleccions (el seu partit tampoc el deixaria), ha manifestat que vol continuar exercint de ministre d’exteriors. No m’estranya, es tracta d’un càrrec agraït.

Carod viatja per tot el món sense parar i sense reparar en despeses, sempre acompanyat d’un nombrós grup de persones més propi d’un cap d’estat que d’un conseller. La seva megalomania arriba al punt que fins fa poc es feia anomenar vicepresident de la Generalitat sense ser-ho. Obre delegacions de la Generalitat a tot arreu, nomena delegats, concedeix subvencions a tort i a dret amb els objectius i les excuses més inversemblants. És evident que per Carod la crisi no existeix.

Nova York, Hong Kong i Barcelona són, per aquest ordre, les tres ciutats del món no capitals d’estat amb més consolats establerts. Barcelona té 97 consolats estrangers acreditats. Numèricament parlant, moltes ciutats del món capitals d’estat tenen una representació diplomàtica a nivell d’ambaixades molt inferior a la que hi ha actualment a Barcelona amb aquest centenar de consolats.

Si algun dia Barcelona assoleix la categoria de capital d’un nou estat, cosa que al meu entendre tampoc s’ha de descartar, només caldria requalificar alguns d’aquests consolats en ambaixades per disposar, ja d’entrada, d’una representació diplomàtica de països estrangers més que decent. Evidentment a la llista actual s’hi hauria d’afegir l’ambaixada d’Espanya. No em vull ni imaginar que amb Catalunya la nostra actual metròpoli fes el ridícul com està fent amb Kosovo. Vull creure que, arribat el cas, un edifici emblemàtic de Barcelona lluirà una placa com la que es reprodueix a dalt.

No tinc la bola de vidre i no sé si algun dia Catalunya serà un país amb ambaixades a la seva capital en comptes dels consolats que tenim ara. Però m’atreveixo a dir que si algun dia Barcelona esdevé capital d’un nou estat europeu, ho serà no gràcies a Carod sinó precisament a pesar d’ell. Carod ja ens ha demostrat fins on és capaç d’arribar una persona políticament irresponsable i sense cap sentit del ridícul. Si aquí hi afegim una megalomania i una prepotència fora de tota mida ens trobem amb un dels polítics –juntament amb Saura i algun altre- que més negatiu ha sigut per Catalunya en els darrers anys.

Saura i la participació

Avui no parlarem dels Mossos d’Esquadra però tornarem a parlar del conseller Saura. Resulta que Saura està al front d’una conselleria anomenada Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació. Per tant, Saura és també el conseller de Participació de la Generalitat. Recordem que el gran èxit de la participació en les eleccions de diumenge es resumeix en que dos de cada tres catalans no van anar a votar. En una empresa normal el responsable de la participació hagués estat acomiadat dilluns a primera hora, això suposant que no hagués presentat la seva dimissió irrevocable el mateix diumenge al vespre.

Dues conclusions que tampoc ens aporten res que no sabéssim ja:
• La Generalitat no és una empresa normal.
• Saura tampoc serveix per ocupar-se d'aquesta tasca.

Amb això dono ja per tancat el tema de l’abstenció de diumenge.

Això de l’abstenció facin-s’ho mirar

Han passat ja algunes hores i aquí ningú es dóna per directament al·ludit. Tothom mira cap a una altra banda, tothom busca explicacions fora del seu àmbit més proper, tothom defuig responsabilitats, ningú reacciona, com si l’abstenció fos només culpa dels abstencionistes, com si no anés amb ells. Quan dic tothom em refereixo, òbviament, als nostres dirigents polítics. El que ara és irrellevant és que en el conjunt d’Europa, o d’Espanya, o de Catalunya, o de Barcelona, o de Sarrià (veure a sota) hagin guanyat els blaus, o els vermells, o els verds, o els grocs. Han guanyat els més votats i punt. El que és greu de veritat és que, centrant-nos ara en Catalunya, dos de cada tres catalans diumenge es van quedar a casa. El que és greu de veritat és que la majoria de les paperetes electorals eren més falses que un bitllet de tres euros, doncs es votaven candidats que ni tan sols apareixien a les llistes. El que és greu de veritat és que la colla d’incompetents que ens governa permeti i doni suport legal a aquesta mena de trampes que són les paperetes amb determinats noms esborrats. El que és greu de veritat és que Jordi Pujol enviï a fer punyetes a la majoria dels catalans (els dos de cada tres que no van anar a votar), com si l’únic culpable de l’abstenció fos el poble, i no la seva classe política de la que ell en forma part des de temps immemorials. Els paguem un sou més que decent per la defensa dels nostres interessos i encara tenen la gosadia d’insultar-nos si no anem a votar. Abstenir-se de votar és tan democràtic com votar i per tant això de Pujol no té nom. Potser que s'ho facin mirar.


PS: Resultats obtinguts pels caps de llista al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, amb una participació del 47.31% i una abstenció del 52.69%:
1 Tremosa, 34.91%
2 Mayor (*), 32.02%
3 López Aguilar (*), 13.59%
4 Junqueras, 5.49%
5 Meyer (*), 5.00%
6 Altres, 5.79%
7 En blanc, 3.20%
(*) franquiciats, respectivament, per Vidal-Quadras, Badia i Romeva.

Una vegada més queda clar que a Sarrià el tripartit no suma ni per casualitat.

Unes notes post electorals a corre cuita

1/ En primer lloc i encara que tampoc es tractava d’un repte massa complicat, vull deixar constància que els resultats de les eleccions europees han coincidit fil per randa amb la meva porra de dissabte.

2/ Catalunya forma part de la circumscripció única d’Espanya. Si això no és una nova prova de centralisme de facto, que m’expliquin què és el centralisme. I després encara es diu que els centralistes són, per exemple, els francesos, que per a les europees tenen el país dividit en vuit circumscripcions electorals. Fets, no paraules.

3/ Cinquanta i escaig de cada cent persones amb dret a vot no han anat a votar. Doncs potser cinquanta i escaig de cada cent escons no s’haurien d’ocupar, s’haurien de deixar vuits per tal que durant cinc anys es pogués visualitzar el fracàs de la participació. El que vull dir és que, en comptes d’amagar-la, s’hauria de regular una visualització pràctica de l’abstenció. Entre altres avantatges, tots aquests sous, dietes i altres despeses que ens estalviaríem.

4/ En clau espanyola (que és l’única clau que ens deixen tenir a les europees) diuen que ha guanyat el señor mayor. De cara a properes eleccions potser no seria mala idea posar-hi gent més jove, encara que només fos jove d’idees.

5/ Algun despistat encara es pensa que ahir es votava per qui ens governarà durant els propers cinc anys, ignorant que qui ens governa des d’Europa no és el Parlament sinó la Comissió, que no la voten els ciutadans, ni ahir ni mai.

6/ No sóc gens euroescèptic però veient com van les coses no m’estranya que cada dia en surtin més.

7/ Aquesta vegada no he sentit ningú que hagi dit allò que es diu sempre que hi han eleccions, que són la gran festa de la democràcia. Per què serà?

8/ S’hauria pogut fer pitjor la campanya electoral? Segur que sí. Sempre es pot fet pitjor, però aquesta vegada s’haurien necessitat veritables experts.

9/ No acostumo a dir a qui voto però aquest cop no em fa res fer-ho públic. Ahir vaig optar per una molt meditada abstenció, una opció tan democràtica com qualsevol altra encara que ja sé que dient això corro certs riscos, entre altres que Jordi Pujol m’enviï a fer punyetes. És evident que Pujol se’ns fa gran.

Un repte: endevinar el podi de demà

Fa dies em van posar davant d’un repte: a que no ets capaç de mullar-te i publicar una porra sobre els resultats de les eleccions europees? Vaig acceptar immediatament el repte, i em vaig plantejar què fer per tal de no equivocar-me massa.

Així, durant les darreres dues setmanes he fet una mena d’enquesta casolana entre una sèrie de gent de tota confiança però, això sí, sense entrar en els detalls de la política petita com ara els noms concrets dels candidats. Es diu el pecat però no el pecador.

Avui dissabte, dia de reflexió, diu la llei que no es poden publicar enquestes però jo em permeto córrer el risc i publicar la meva. Degudament processats els resultats obtinguts en la meva enquesta i aplicant les correccions tècniques pertinents, quasi puc assegurar que demà a les vuit del vespre, quan es faci el recompte de vots, la cosa quedarà exactament així:

Medalla d’or, l’abstenció. Medalla de plata, el vot a la coalició de facto PPSOE. Medalla de bronze, el vot a la resta de partits, l’anomenada pedrea.

M’abstinc d’indicar els percentatges ja que poden oscil·lar en +/- ics per cent segons les condicions meteorològiques de diumenge i altres factors secundaris. Puc afegir, això sí, que les meves dades indiquen clarament que la medalla d’or passarà del cinquanta per cent i, per tant, la de plata no hi arribarà.

I com sempre, diumenge tots hauran guanyat, tots hauran pogut pujar al podi a recollir l’ampolla de Freixenet.

Pajín, Obama i Zapatero

Quan sento que algú diu una ximpleria tinc una certa tendència a fer com si sentís ploure. Avui, però, faré una excepció per comentar una poca-soltada de les moltes que sentim durant una campanya electoral. També podria haver escollit una de les moltes extravagàncies de Vidal-Quadras, doncs no hi ha dia que no ens en deixi anar alguna de nova. Però avui toca Pajín.

"Les sugiero que estén atentos al próximo acontecimiento histórico que se producirá en nuestro planeta: la coincidencia en breve de dos presidencias progresistas a ambos lados del Atlántico, la presidencia de Obama en EEUU y Zapatero presidiendo la UE".

Aquesta frase es textual (no he volgut ni traduir-la) i la va dir Pajín abans d’ahir, no pas a la taula de casa seva a l’hora d’esmorzar sinó en un acte públic, davant de molta gent. Sort en tenim dels micròfons que van recollir la frase per conèixer aquest proper esdeveniment històric que es produirà al planeta terra que, d’altra manera, potser ens hagués passat per alt.

Diuen els que la coneixen que Pajín sempre acostuma a dir les coses tal com les sent, tal com li surten de dins, sense cap sentit de la vergonya ni d’una mínima prudència, sense filtres ni cap mena d’autocensura. Ho pensa i ho deixa anar.

El president dels Estats Units no sap la sort que ha tingut d’haver accedit al càrrec coincidint amb el semestre de mandat de Zapatero a la Unió Europea. De fonts generalment ben informades hem sabut que Obama i els seus serveis diplomàtics estan fent gestions al màxim nivell buscant una foto de la trobada dels dos líders, aprofitant aquest proper esdeveniment històric que es produirà al planeta terra. Però Zapatero encara no ha donat el seu OK per a la trobada, tot i que es confia que finalment Obama podrà veure satisfet el seu desig.

Pajín és la persona que està de número tres en l’organigrama del partit socialista, darrere de Zapatero i Blanco. Poca broma.

Evitar per dignitat votar segons què

A mesura que avança la campanya electoral ho vaig tenint cada cop més clar. Si algú encara té dubtes sobre a qui no votar diumenge vinent, ni que només sigui per dignitat, li recomano que es miri la campanya electoral dels socialistes i quasi segur que sortirà immediatament de dubtes. Una persona mínimament intel·ligent i sensible, que no ho faci per estricta disciplina de partit, resulta quasi bé impossible que diumenge, coneixent la propaganda electoral, decideixi votar les llistes socialistes. Al meu entendre la campanya socialista no arriba al nivell mínim exigible que eviti la vergonya aliena. Ni els lamentables cartells electorals, ni els tronats discursos de la senyora Badia com si fos una professora de pàrvuls perdonant la vida al personal, amb aquell somriure tan fals de qui pretén saber-ho tot i es pensa que els demés som uns perfectes imbècils, ni la tramposa (encara que, inexplicablement, legal) manera d’amagar certs candidats socialistes absolutament impresentables, almenys a Catalunya, com Doña Maleni. Sembla com si aquesta gent no tingués memòria o, si en té, juguen amb que són els seus potencials electors els que no en tenen (i potser no s’equivoquen gaire).

PS1: Deia abans llistes socialistes, en plural. Evidentment això val també per les crosses catalanes dels socialistes, uns partits satèl·lits anomenats Esquerra i Iniciativa. Amb allò dels fets, no paraules quasi que n’hi ha prou. No calen paraules, no cal que ens expliquin res, ja els veiem cada dia des de fa sis anys donant un suport incondicional als socialistes de Doña Maleni. Calen encara més explicacions?

PS2: Qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca. També podria ser que jo estigués equivocat però... no ho crec pas. Estic segur que molts socialistes pensen igual, però no ho poden dir en veu alta si no volen posar en perill el plat de sopa.

Fins al monyo

L’agosarada afirmació de Carod
Deia Carod l’altre dia que “La gent està fins al monyo d’Espanya”, com volent dir que ell estava per sobre del bé i del mal, com si en tot aquest desgavell financer i de tota mena que darrerament patim a Catalunya ell no hi tingués cap responsabilitat. Carod ho deia com si tota la culpa d’allò que ens passa fos exclusivament d’Espanya. Penso que una mica d’autocrítica no hi hagués fet cap nosa, sent com és ell el vicepresident del govern.

El meu comentari adreçat al senyor Carod
Miri senyor Carod, d’Espanya no ho sé del cert, potser sí, no li dic pas que no. Però de vostè segur que sí, no li càpiga el més mínim dubte. Molta gent està fins al monyo de vostè. Vostè és una de les persones que més ha perjudicat al país des que fa sis anys va accedir a formar part del govern de Catalunya. Els catalans ho pagarem car, de fet ja ho estem pagant amb escreix, i espero que vostès ho paguin en vots i aviat rebin el càstig polític que es mereixen i que s’han guanyat a pols. Miri senyor Carod, darrerament em trobo amb persones sensates, de tarannà tirant a un independentisme ordenat, que em diuen que un dels grans riscos que correríem si Catalunya esdevingués de sobte un estat europeu és que persones com vostè encara formessin part del govern. Afegeixen aquestes persones que si hagués de ser així potser seria millor no donar un pas en fals i esperar una mica més (després de tres segles ja no vindria d’una mica) fins a assegurar-nos primer que vostè i algun altre ja estan jubilats. Des d’una posició d’una mínima prudència trobo que aquesta anàlisi no està gens desencertada. Per cert, ja he rebut la propaganda del seu partit que, com pot suposar, no ha anat directament a la brossa (a casa som cívics) però sí al contenidor blau del reciclatge.

Diferents sensibilitats

Un excel·lent consell pels que ens dediquem a viatjar de tant en tant és aquell que diu allí donde fueres haz lo que vieres. Sempre funciona. Tinc molt clar que si jo me’n vaig a viure a El Caire m’hauré d’adaptar a la vida d’allà, o com a mínim hauré d’intentar no cridar massa l’atenció si vull mantenir certes costums importades d’aquí i estranyes allà. En altres paraules, no seria gens intel·ligent per part meva esperar que els egipcis s’adaptessin a les meves costums, o que canviessin les seves només perquè jo he decidit anar a viure al seu país.

Ara deixem El Caire i tornem a Barcelona. Avui és la tradicional Pasqua Granada, també coneguda com a Segona Pasqua. És festa local a Barcelona, de la mateixa manera que ho és en altres indrets de l’Europa més endreçada que tenim al nord. Fins ara les nostres autoritats encara no ens han suggerit que es deixi d’anomenar Pasqua a la Pasqua, però no m’estranyaria gens que aviat li canviessin el nom per un de més neutre que no generi una suposada falsa incomoditat entre determinats col·lectius.

Dic això perquè, amb excuses similars, en algunes escoles els nanos ja han deixat de fer el pessebre, les vacances de Nadal les anomenen ara vacances d’hivern, i han rebatejat com a vacances de primavera a les festes de Setmana Santa. Com a contrast, la persona responsable d’una d’aquestes escoles, amb un percentatge alt d’alumnat forà, explicava l’altre dia a preguntes d’un periodista que no veia cap necessitat de canviar el nom a les també tradicionals celebracions del Ramadà, amb l’argument (?) que el Ramadà, tot i que en aquella escola se’n parlava molt, no era formalment una festa escolar i, per tant, no figurava al calendari oficial.

Veiem que hi han diferents sensibilitats i solucions pel mateix problema, això suposant que algú pensi que és un problema tractar de mantenir les nostres tradicions i els noms de les nostres festes. Alguns fins i tot semblen qüestionar el sentit comú en rebutjar allò que hauria de ser una norma bàsica per a tothom, i és que qui ve de fora ha d’adaptar-se als costums d’aquí i no al revés. Respecte pels immigrants, tot. Facilitats per a la seva integració, també. Però sempre sense perdre de vista una mínima dosi de sentit comú.

Consideracions religioses al marge, em sembla un error que els nanos de certes escoles hagin deixat de fer el pessebre amb el fals argument de no importunar als seus companys vinguts de fora. Més aviat penso que aquest problema s’ha generat artificialment per part d’un professorat que aquests principis bàsics que dèiem abans no els acaba de tenir clars.