Durant una setmana estaré desconnectat del blog. Espero actualitzar-lo passat Sant Joan, suposant que llavors encara tingui coses a dir. Per a mi ja seria un gran què si aquests dies trobeu a faltar les meves aportacions a la xarxa, de la mateixa manera que jo també trobaria a faltar a la gent que llegeix El radar de Sarrià si de cop i volta decidissin declarar-se en vaga d’ulls caiguts. També sóc conscient que determinats lectors quedaran descansats sabent que durant uns quants dies podran viure amb la tranquil·litat de saber que aquí no es parlarà d’ells. Però que no s’adormin, això només és un curt parèntesi.dijous, 18 de juny del 2009
Desconnexió temporal
Durant una setmana estaré desconnectat del blog. Espero actualitzar-lo passat Sant Joan, suposant que llavors encara tingui coses a dir. Per a mi ja seria un gran què si aquests dies trobeu a faltar les meves aportacions a la xarxa, de la mateixa manera que jo també trobaria a faltar a la gent que llegeix El radar de Sarrià si de cop i volta decidissin declarar-se en vaga d’ulls caiguts. També sóc conscient que determinats lectors quedaran descansats sabent que durant uns quants dies podran viure amb la tranquil·litat de saber que aquí no es parlarà d’ells. Però que no s’adormin, això només és un curt parèntesi.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
Ànims i torna amb força!
Vinga! espero veure't pujar al blogroll :)
I tant que et trobarem a faltar! Que et vagi molt bé aquest parèntesi. Segur que tindràs molt per explicar quan tornis...
confiem l'allunyement et serveixi per agafar encara més empenta, i l'esperança ens farà sobreviure.
Que et provi la pausa, Miquel! Ja veus que jo també l'estic fent... I molt llarga!
A prestissimo!
Pavo, m'ha encantat el teu blog, és difícil trobar gent independentista que digui les coses des de la serenitat, deixant de banda odis i tonteries varies i crits de manual. El que fa falta a Catalunya és, com a mínim, una sobirania compartida pel territori, uns catalans, els altres espanyols, i junts en un espai físic anomenat Europa. A priori a cap Europeu l'ha de molestar que ciutadans espanyols (o francesos, o italians... o catalans si ho mirem des de la perspectiva inversa) visquin a la seva terra. Ja no és qüestió de referendums; que no són més que la conmutació de les bales per vots, la imposició del fort sobre el débil... Que tothom escolleixi, aquí rau la veritable llibertat.
Moltes gràcies a tots i totes (com em sento de ridícul utilitzant aquesta fórmula tan "saurenca" de no donar per bo que el masculí plural –tots- inclou ambdós gèneres –tots i totes-!) En fi, un dia és un dia. I també podria ser que jo estigués equivocat.
Publica un comentari a l'entrada