.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 26 de juny de 2009

Dos temes relacionats

Operació estalvi
Ara ens ha sortit el conseller Castells dient que degut a la crisi econòmica i també a la morositat d’Espanya amb Catalunya, la Generalitat es proposa reduir determinades despeses, sense especificar-les gaire, no fos cas que algú es molestés. Això sí, deixant clar que no reduiran personal, i donant per entès que no despatxaran assessors de lliure designació amb escandaloses retribucions, ni reduiran el creixent parc dels cotxes oficials d’importació, ni les factures dels restaurants estrellats, ni els viatges arreu del món d’aquell home que tots coneixem, ni... Ho dic perquè si pensessin en reduir aquestes partides estic segur que ens ho haurien dit. Es parla d’una reducció de despeses que no arriba als mil milions. Mil milions és la clàusula de rescissió d’aquell futbolista portuguès recentment fitxat pel Real Madrid. És a dir, xavalla. Però el més greu és que tota aquesta comèdia la fan després d’haver incrementat alegrement la plantilla de la Generalitat, organismes autònoms i empreses públiques fins a la xifra esfereïdora de 220.000 funcionaris. Per tant, credibilitat zero per l’estalvi que ens anuncien. La veritat, sembla que s’en fotin dels pocs que encara resistim dintre del món de l’economia productiva. Aquí el que es necessita és un bisturí molt afilat i valentia per utilitzar-lo.

La roja
No és que estigui especialment content però evidentment tampoc em sap cap greu que un equip de futbol espanyol hagi estat eliminat per un equip de soccer americà que fins al mateix moment de començar el partit tothom deia que era més aviat de cal justet, i que el pas a la final dels espanyols era només una qüestió de tràmit, i que si todos a muerte con la roja i altres bestieses per l’estil. Anar pel món amb la prepotència que gasten els membres de la roja sovint et porta aquesta mena de sorpreses desagradables. Aclareixo que tinc el mateix sentiment, zero, que si l’equip eliminat hagués sigut de qualsevol altra nacionalitat. Això sí, ara que ja s’ha acabat la festa a veure si deixen de donar-nos la llauna amb allò de la fúria española i tot aquell llenguatge èpic tan caspós que s’utilitza en el món del futbol. I de cara al futur, la recepta que s’imposa és, d’entrada, molta més humilitat.

La relació entre aquests dos temes
Aparentment cap ni una, si no fos... si no fos que la roja també la paguem nosaltres, i no ens surt precisament barata. Parlo del diner públic amb que es nodreix la federació de futbol. Però en aquest sector ningú parla de reduir despeses, com si fos un tema tabú. Sembla ser que es poden mantenir tranquil·lament les pensions de misèria amb les que mig sobreviuen les vídues del nostre país, però el futbol no es pot tocar. Doncs es podria començar a retallar perfectament per aquí. O potser hi ha algú que defensi que la roja és una despesa social de la que no se’n pot prescindir? S’han de tenir clares les prioritats socials, peti qui peti. Tot això de la roja s’hauria de finançar amb patrocinadors privats, i els diners estalviats es podrien derivar cap a una millora de les pensions. I si algun polític pensa que entre les vídues i el futbol s’ha de prioritzar el futbol, el mínim que podem exigir-li és que sigui valent i ens ho digui abans de les properes eleccions. Nosaltres ja sabrem el què hem de fer.

3 comentaris:

Angel Duarte ha dit...

Mira, totalment d'acord. Tot i que ens quedaríem sols dient-ho. Sobre tot si ho apliquéssim com a criteri general (excepcionalitat fiscal per als grans fixatges, incapacitat per posar en ordre societats anònimes -ja s'espabilarien si fossin d'un altre 'sector'...-, etc.)

Aquí a Sevilla, amb els problemes que hi ha, 60000 persones van sortir al carrer perquè un equip de futbol havia baixat a Segona i tenen per president un pressumpte delinqüent!

Estan bojos.

Bé, el cert és que, pel que vaig llegir als diaris, a Barcelona també es fa un gra massa dels èxits esportius. Em refereixo al carrer, no entro en matèria d'entusiasmes personals o en allò que pugui passar als estadis.

Miquel ha dit...

El futbol ha sigut dels pocs anestesiants socials efectius durant aquestes últims mesos, tan amb les victòries d'Espanya l'any passat com les del Barça aquest any. Tot i que resultaria coherent que el món del futbol veiés reduïda la seva ajuda pública en la mateixa proporció que la resta d'àmbits administratius, en aquest país són, i som, tan babaus que tot plegat semblaria la fi del món.

Miquel Saumell ha dit...

Àngel,
Jo crec que amb això del futbol no hi ha gaire diferencia entre Sevilla i Barcelona. Tristament ho dic.

Miquel,
L'anestèsia del futbol no és una cosa dels últims mesos. En temps de l'oprobiosa ja funcionava tan bé com ara.