.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 1 de juny de 2009

Diferents sensibilitats

Un excel·lent consell pels que ens dediquem a viatjar de tant en tant és aquell que diu allí donde fueres haz lo que vieres. Sempre funciona. Tinc molt clar que si jo me’n vaig a viure a El Caire m’hauré d’adaptar a la vida d’allà, o com a mínim hauré d’intentar no cridar massa l’atenció si vull mantenir certes costums importades d’aquí i estranyes allà. En altres paraules, no seria gens intel·ligent per part meva esperar que els egipcis s’adaptessin a les meves costums, o que canviessin les seves només perquè jo he decidit anar a viure al seu país.

Ara deixem El Caire i tornem a Barcelona. Avui és la tradicional Pasqua Granada, també coneguda com a Segona Pasqua. És festa local a Barcelona, de la mateixa manera que ho és en altres indrets de l’Europa més endreçada que tenim al nord. Fins ara les nostres autoritats encara no ens han suggerit que es deixi d’anomenar Pasqua a la Pasqua, però no m’estranyaria gens que aviat li canviessin el nom per un de més neutre que no generi una suposada falsa incomoditat entre determinats col·lectius.

Dic això perquè, amb excuses similars, en algunes escoles els nanos ja han deixat de fer el pessebre, les vacances de Nadal les anomenen ara vacances d’hivern, i han rebatejat com a vacances de primavera a les festes de Setmana Santa. Com a contrast, la persona responsable d’una d’aquestes escoles, amb un percentatge alt d’alumnat forà, explicava l’altre dia a preguntes d’un periodista que no veia cap necessitat de canviar el nom a les també tradicionals celebracions del Ramadà, amb l’argument (?) que el Ramadà, tot i que en aquella escola se’n parlava molt, no era formalment una festa escolar i, per tant, no figurava al calendari oficial.

Veiem que hi han diferents sensibilitats i solucions pel mateix problema, això suposant que algú pensi que és un problema tractar de mantenir les nostres tradicions i els noms de les nostres festes. Alguns fins i tot semblen qüestionar el sentit comú en rebutjar allò que hauria de ser una norma bàsica per a tothom, i és que qui ve de fora ha d’adaptar-se als costums d’aquí i no al revés. Respecte pels immigrants, tot. Facilitats per a la seva integració, també. Però sempre sense perdre de vista una mínima dosi de sentit comú.

Consideracions religioses al marge, em sembla un error que els nanos de certes escoles hagin deixat de fer el pessebre amb el fals argument de no importunar als seus companys vinguts de fora. Més aviat penso que aquest problema s’ha generat artificialment per part d’un professorat que aquests principis bàsics que dèiem abans no els acaba de tenir clars.

10 comentaris:

Clara Esquena i Freixas ha dit...

Miquel, has iniciat un tema de debat sobre el qual, desafortunadament, es parla poc als mitjans de conunciació. La meva opinió és que, en matèria d'immigració, les polítiques no poden ser més contradictòries. Per un costat, s'apliquen mesures ultradretanes, que no respecten per a res els drets humans i per l'altra, en canvi, es té una actitud de permissivitat que ens condueix a situacions que també són injustes, tan pels ciutadans de "tota la vida" com pels nouvinguts. Penso que és molt important que hi hagi un equilibri entre drets i deures però ara mateix no hi ha res clar...

Clidice ha dit...

Potser el que caldria primer es tenir clar si som en un estat laic o no. Aleshores les normes serien per tots. El que passa és que parlar d'aquestes coses i prendre decisions que les afectin és políticament incorrecte. Totes les formacions eludeixen el tema, bé totes no, les de dretes ho tenen claríssim, volen immigració ilegal a canvi de tenir mà d'obra barata. Però els d'esquerres fan més aviat llàstima de la manera que ho estan fent. Amagar els problemes sota l'estora no els fa desaparèixer. Cal que recordin les "banlieues" perquè, tard o d'hora, ens ho haurem de menjar amb pa amb tomàquet.

Anònim ha dit...

Ja se sap que el sentit comú és el menys comú dels sentits, i sens dubte que entre molt personal dels que pensen que han estat escollits i posats a lloc per manar, és encara menys comú, o diria que gens.

Anònim ha dit...

Ho he viscut de primera mà en el meu centre aquest Nadal passat: un col·lectiu determitat dins l'equip de docents va fer força per tal que no es decoressin els passadissos ni amb àngels, ni amb pessebre... Ridícul...

Miquel Saumell ha dit...

Clara, Clidice, Ramon i Montse:
Moltes gràcies per les vostres aportacions tot i que jo no entraria en el tema de si les dretes o si les esquerres. Aquí tots tenen la seva part de responsabilitat, uns per acció i els altres per omissió, o tots plegats per una mica de cada. Vull dir que aplicant allò de l’escola que em sembla que ja va passar a millor vida, cap progressa adequadament i, per tant, tots necessiten millorar.

Miquel ha dit...

Sigui quina sigui la composició étnica de Catalunya i la seva ideologia, hi ha una història que s'ha de respectar (o fer respectar) tan per als que viuen aquí com per als nouvinguts. Hi ha aquests procés d'homogeneïtzació constant, ja sigui en la llengua, les nostres tradicions i la nostra cultura en general, que no li fa cap bé al nostre país i s'ha de defensar. Més enllà de postures religioses, la càrrega cultural lligada a la liturgia catòlica a casa nostra és tan gran que intentar desampallegar-se'n ara seria un genocidi cultural. A alguns països de l'Orient Mitjà li canvien l'escut al Barça perquè la Creu de Sant Jordi era l'escut de les creuades... És aquest el respecte que ens tenen?

Anònim ha dit...

Que sí que fan pessebre,.. però en diuen paissatge d'hivern.
Miquel, he vist que publiques a la revista de l'Associació de veïns de Sarrià, l'article de "la Catalunya ignorant" t'ha sortit molt rodó.

Es parla bastant en aquest número del paviment de Major de Sarrià però encara trobo que s'ha fet poca sang. S'explica que on hi havia pedra natural (gresos de Verdú o granet "groc imperial) ara està cobert per una densa capa d'asfalt i pintura. L'aberració és tant greu que costa creure la indiferència general.
Hauria d'estar prohibit fer res si no ets capaç de millorar el que pretens substituïr. Aquesta reforma em recorda el típic paquet sintètic que posen els analfabets sobre els hidraulics originals, les fusteries d'alumini barat que posen quan llencen finestrals de fusta amb porticons com si casa seva fos el seu cotxe tunejat, i en general tota la porqueria d'immobles que van jubilar les cases de Les Tres Torres. No tenim remei.
Per exemple, l'interior de la futura guarderia del carrer de Canet tindrà una qualitat arquitònica comparable a les cases que ha eliminat? Ja et juro jo que no.
I sisplau, que ningú cometi l'error de confondre arquitectura amb façana, l'arquitectura és a dins, l'arquitectura és l'espai.
Salut i perdona el rotllo.
Joliu

Miquel Saumell ha dit...

Miquel,
D'acord. De totes maneres, si al seu país no els agrada la nostra Creu de Sant Jordi a mi no em preocupa gaire, a casa seva cadascú fa el que vol. El que ja m'agrada menys és que m'ho diguin a casa meva. És d'això del que em queixo.

Joliu,
I jo que pensava que la revista de l'AA.VV. de Sarrià no la llegia quasi ningú!
Sobre el paviment de Major de Sarrià, potser recordaràs que en aquest blog jo també en vaig dir alguna cosa, concretament el dia 21 d'abril, precisament aprofitant unes notes molt interessants que vaig rebre de forma privada.

Anònim ha dit...

És clar que recordo el teu post. Avui passant pel carrer de Canet qüasi em poso a plorar veient com han trinxat les casetes. Vaig conèixer d'aprop un cas encara pitjor al carrer de carabassa (veure el blog cdecarabassa) i m'ha vingut el regust d'aquelles llàgrimes.. Aleshores he vist una senyora sortint de l'AA.VV. i m'hi he atansat per preguntar què era aquella destroça. Ha estat ella que m'ha donat la revista.
Tinc aquesta debilitat, quan veig algú esbotzant el que altres van fer amb tant d'esforç em rebel.lo. Siguin pedres, la llengua o el país. No només és vàndal aquell que rebenta cabines.
Salut

Miquel Saumell ha dit...

Joliu,
El que es fa al carrer Canet és l'exemple clàssic d'arquitectura de façana, literalment parlant. Tot només de cara a la galeria, de cara a la foto que es farà l'alcalde quan es s'inauguri.