Uns dies a Porto

Passada la molt agradable trobada amb els amics amb l’excusa de la revetlla de Sant Joan, les coques (la de llardons, insuperable), el cava si no hi ha més remei (aquesta vegada ni l’he tastat) i els per a mi molt emprenyadors coets (tot i que tinc la sensació que aquest any se n’han tirat menys), un recorda els dies tranquils passats darrerament a l’altre extrem de la península.

Entres a la ciutat des del relativament modern aeroport Francisco Sa Carneiro i quan ja has vist uns quants cartells del BBVA, Santander, Prosegur, Halcón, Marsans, Mango, Zara, etc. tens la seguretat que ja ets a... Portugal. Aquesta vegada concretament a Porto, la segona ciutat del país, situada més a prop de Galícia que de Lisboa.

Els portuguesos són políticament independents d’Espanya des de fa molts anys però la molt important i encara creixent presència d’empreses espanyoles de tota mena a Portugal és tota una altra història. La política és la política i els negocis són els negocis, i sovint van per camins separats. Cal dir que també hi ha una discreta presència d’empreses portugueses a la resta de la península (la petrolera Galp, diversos noms en el sector bancari com Caixa Geral, etc.), però evidentment no destaquen tant com les nostres allà.

Durant un quants dies m’he sotmès a un canvi d’aires total que incloïa, també, la desconnexió d’internet, dels blogs, de la web 2.0, dels amics, coneguts i saludats virtuals de la xarxa, i també dels altres. He desconnectat de Sarrià, de Catalunya, d’Espanya, de la Mediterrània, del finançament low cost que sembla que vingui en tartana, de l’Estatut low cost que ja ens han afaitat molt però que sembla ser que encara els rasca una mica i ens l’han d’acabar de polir, de la política petita (ara mateix no n’hi veig d’altra), i de tot allò que no sigui gaudir d’uns quants dies diferents en un entorn diferent. És possible que algú gosi definir-ho com unes curtes vacances i no seré pas jo qui li porti la contrària.

A Porto ja hi havia estat abans però aquest cop no hi anava per feina, i s’ha de reconèixer que l’estada en texans i màniga curta no té res a veure amb anar-hi, per entendre’ns, amb americana i corbata. A més, Porto té l’avantatge que és una ciutat que es pot fer tranquil·lament a peu. Quasi tot està situat a prop, in a walking distance que diuen els anglesos.

A Portugal en general i a Porto en particular la gent és bastant més ben educada i amable que aquí. Encara es demanen les coses per favor i, quan toca, es donen les gràcies: obrigado, muito obrigado. Les persones no acostumen a cridar per dir les coses. Un lloc on moltes coses són quelcom més barates que aquí, que amb això de la crisi s’ha de mirar tot. Un cafè en un bar, mig euro. Però hi ha excepcions. La gasolina, per exemple, és bastant més cara que aquí.

Un lloc on, per cert, tampoc es menja gens malament. M’atreviria a dir que aquest dilluns a Porto (A Tasquinha, Rua Carmo 23, un lloc sense pretensions) vaig menjar les millors sardines a la brasa que recordo. I un lloc on el cafè el fan com s’ha de fer, i surt com ha de sortir. Si algun dia aneu a Porto no marxeu sense haver pres un cafè al clàssic Majestic, rua Santa Catarina 112; no pel cafè, que acostuma a ser bo a tot arreu, sinó per l’entorn i la decoració del local.