.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimarts, 16 de juny de 2009

Preguntes lògiques en temps de crisi

Fins ara les conseqüències negatives de la crisi les està pagant gairebé en exclusiva el sector privat. Així, mentre encara no s’ha presentat cap ero ni s’ha tancat cap organisme públic ni s’han acomiadat funcionaris, veiem que cada dia tanquen més empreses privades i els treballadors que van a l’atur es compten per milers.

Per altra banda, és de sobres conegut que d’organismes i empreses públiques amb plantilles sobredimensionades o mal distribuïdes en tenim unes quantes. I d’altres que si es tanquessin només ho notarien els seus propis treballadors també. No és cap secret que paguem organismes públics que la seva principal per no dir única raó d’existir és la de justificar les seves plantilles i el lògic clientelisme polític que hi ha al darrere. Tot això per no parlar dels organismes públics que es dediquen a fer una competència deslleial a l’empresa privada. Per posar només un exemple, sabíeu que l’Ajuntament de Barcelona és un productor de vi?

Llavors, un que es mou en l’àmbit de l’empresa privada, amb totes les dificultats que darrerament això comporta, es pregunta pel motiu d’aquesta clara discriminació entre el sector públic i el sector privat. I es comença a qüestionar algunes coses que fins ara potser passaven més desapercebudes. I en la seva qualitat d’accionista (tots en som) creu tenir tot el dret a fer-se algunes preguntes en veu alta sobre aquesta empresa anomenada sector públic, la primera empresa del país.

El treballador del sector privat té més culpa de la crisi que el funcionari públic? La resposta és no, sense matisos. Llavors, per què la crisi només ha d’afectar el sector privat? Per què el sector públic n’ha de quedar al marge? No s’haurien de començar a retallar despeses públiques, també de personal? Per exemple, havent-hi els ajuntaments i els consells comarcals, no seria hora d’anar eliminant les diputacions? Estem segurs que no sobren funcionaris? O com a mínim, si en sobren aquí i en falten allà, no s’hauria de regular la seva mobilitat? En una crisi tan excepcional com aquesta, un funcionari públic ha de continuar sent socialment privilegiat i laboralment intocable? Per què en temps de crisi un treballador de l’Ajuntament de Sabadell ha de tenir més drets que un treballador del Banc de Sabadell?

Plantejar aquestes coses no només és urgent sinó que comença a ser del tot imprescindible. I ara, amb la crisi que no ha fet més que començar, segurament és un bon moment per fer-ho. En altres paraules, caldria aprofitar la crisi per reordenar i aprimar el sector públic, sense esperar ni un minut més. Es tracta d’una veritable urgència que precisa d’un tractament immediat. Per exemple, és evident que l’Ajuntament de Barcelona hauria de deixar de produir vi.

6 comentaris:

Clidice ha dit...

El sector públic, i les seves empreses, és necessari per poder dur a terme aquelles tasques que, d'una altra manera, no es farien des del sector privat. Així, és bo i desitjable que hi hagi una sanitat pública, una escola pública i una administració pública. També és normal que les persones que treballin en la res publica siguin suficients, cobrin salaris adequats i tinguin els avantatges que calguin com, d'altra banda, haurien de tenir tots els treballadors.

No cal dir que el sector públic no pot ser gestionat com el privat, la seva mateixa naturalesa comporta una sèrie de dedicacions i despeses que no són "rendibles", sobretot les de caire social. És evident que l'acolliment a la immigració, o els ajuts als més desvalguts, no poden ser gestionats des d'un punt de vista empresarial. Per tant, el sector públic ha de ser deficitari per defecte, i està bé que sigui així.

El que costa més d'entendre és la qüestió laboral: necessitem que se'ns expliqui perquè un treballador del sector públic ho és "de per vida", a què obeeix, si és una qüestió històrica, una qüestió de gestió ... és, potser, perquè (teòricament) cobren menys i el vitalici pot ser un al·licient? (Això últim és mentida, per exemple els mestres de la pública cobren més, per llei, que no els de la privada). O és només clientalisme polític? En tot cas, quan un treballador públic és un inútil declarat, una sabata sense cordons, que se'n fa? Perquè al privat se'n va al carrer ...

I no parlo de persones pertanyents a col·lectius susceptibles d'exclusió, que hi han de ser i per a això hi ha quotes. Curiosament, a l'ajuntament de la meva vila, PSC-ICV, no acompleixen els mínims de contractació de discapacitats, i la majoria de treballadors són per "obra i servei" (o sigui, a dit).

Disculpa la llargària, dóna per molt la cosa i, t'ho asseguro, és un bon vesper. Sort :)

Enric Pérez ha dit...

Això que comentes no és possible perquè la persona que ha assolit la condició de funcionari ho ha fet dins d’un marc legal que el garanteix que no pot ser acomiadat (tret dels casos que la normativa especifica per accions greus en el exercici de les seves funcions, és clar). Quan es convoquen oposicions es pot presentar el que vulgui i n’hi ha de tota mena, d’oposicions, en algunes els requisits són simples, no fa falta tenir masters.
El que proposes de suprimir les diputacions només traslladaria tots els funcionaris cap a altres organismes.
Pot ser d’ara en endavant es pot treballar perquè es modifiquin aquestes condicions per a futures incorporacions al funcionariat però llavors imagino que s’hauria de fer atractives les condicions per un altre banda. Perquè contràriament al que es pensa, en igualtat de categories amb la empresa privada (la empresa privada que funcioni i sigui competitiva, és clar) els sous funcionarials no surten ben parats, en especial en les categories mitges i baixes.
¡Ah! No soc funcionari però per raons que no vénen al cas conec una mica el tema de les administracions públiques.


http://unpuntodereflexion.blogspot.com

Clara Esquena i Freixas ha dit...

Evidentment que caldria retallar despeses en el sector públic. Més d'una vegada he tingut la impressió que el funcionariat és una mena d'elit intocable que està per sobre del bé i del mal. Només que gosis insinuar que vols retirar-los privilegis se't tiren al damunt com feres. Després hi ha la qüestió dels "amiguismes" però això ja seria posar-se en un altre jardí. El tema és urgent i molt complicat!

Marc D ha dit...

Jo des de sempre he trobat força injust el tracte que es dona al funcionariat. El fet d'haver-se presentat a unes oposicions no justifica res, doncs tots els que hem passat per la universitat hem hagut de fer també unes oposicions anomenades selectivitat i cursat una carrera de molts anys per al final no tenir garantit cap lloc de treball.

El principal problema de la administració pública és que no és res més que una empresa anomenada estat a la que estas obligat a cotitzar en forma d'impostos, t'agradi o no, i que a canvi poden oferir el servei que els doni la gana perquè no estan obligats a cumplir amb res. L'únic motiu per la que s'anomena "pública" és perquè és l'estat qui la controla. I a més és impossible oposar-se a les decisions que prenen doncs ells mateixos son els que dicten les lleis que els afecten i que, obviament, sempre surten guanyant. Quan es tracta del ciutadà, la llei és la llei, però en el seu cas, se la salten a la torera quan els ve de gust, ja que al ser ells els que s'encarreguen de que la llei es compleixi, no es condemnaran ells mateixos per haver incomplert les seves pròpies lleis. I així anem: impostos altíssims, cobren per tot, però alhora dèficits per tot arreu i a sobre malbaratament de diners públics de forma descarada. Clar, com que els diners públics "no son de ningú", a gastar inutilment. Doncs no, els diners no es que no siguin de ningú, és que són de tots, que és molt diferent.

L'altre dia vaig trobar una cosa que em va escandalitzar, i és que del tram d'autovia que va de palamós a palafrugell, on jo visc, van apujar la velocitat i van haver de canviar les senyals de 80 a 100 km/h. Doncs canviar 4 o 5 senyals va costar gairebé 500.000€. Mig milió d'euros. 80 milions de pessetes. I eren 4 senyals! diguem que en cristiano ronaldo val el mateix que... 700 senyals de tràfic! qui ho justifica això? on han anat a parar tots aquets diners? realment val 20 milions de pessetes una senyal de trànsit? qui s'encarrega de regular-ho? Això si, gasteu-vos vosaltres 3.000€ i ja tindreu hisenda enganxada al cul demanant què heu fet i volent-vos cobrar per haver-ho fet.

Només s'ha de fer una prova, i es suposar que en comptes de ser el govern, fos una empresa privada que gestionés tot això i ho fes de la mateixa manera. Seria el dimoni. Tothom es sentiria ultratjat i agredit per la "gan empresa". Però en tractar-se del govern, ai làs, màgicament es converteix en una cosa que tothom accepta sense pensar.

Jo cada dia odio més el sistema públic. Al menys en una empresa privada soc jo qui pot decidir si li pago o no i si no m'agrada el servei m'en vaig a una altra.

Marc D ha dit...

I deixe-me afegir, per dir-ne alguna més ara que ho he recordat, els 315.000€ anuals que costa el manteniment del blog del senyor Hereu, pagats també amb els diners dels ciutadans.

I les que que no sabem!

Tots a la foguera hauren d'anar, veurieu que ràpid s'acabaria la broma.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Bàsicament coincidim.

Enric,
No hi ha res que no sigui possible, tot es susceptible de millora. Les lleis hi són per complir-les però també per canviar-les quan les circumstàncies així ho aconsellin. El problema de fons és que el Parlament està format per dues terceres parts de funcionaris en excedència, i humanament s’entén que no es vulguin fer l'harakiri legislant en contra dels seus actuals privilegis. Però si no espavilem una mica no només no tancaran les diputacions sinó que encara ens hi afegiran les vegueries, i aquests luxes no ens els podem permetre. L'administració pública s'ha d'aprimar d'una manera o d'una altra, però aquí anem pel camí contrari. Ho pagarem car.

Clara,
D'acord.

Marc,
Interessant i decebedor a la vegada el que expliques. I sobre els 315.000 euros, casualment demà podràs llegir-ne alguna cosa aquí mateix. Sembla que m'hagis llegit el pensament.