Navegant per internet sovint et trobes amb coses la mar de curioses. Avui he tingut una molt agradable sorpresa amb el blog El Vigilant del far ja que en aquesta casa de la foto, Can Massana, fa uns quants anys jo hi anava a passar els estius.La casa és molt gran però també érem molts els que hi anàvem de la nostra família. No disposava de llum elèctrica convencional, ni d’aigua corrent, ni de telèfon, ni de la majoria de les comoditats que avui es consideren bàsiques. Recordo que quan necessitàvem aigua s’havia de bombar a mà per treure-la de la cisterna. La llum ens la produíem nosaltres mateixos amb un motor de gasolina que fallava tot sovint, i llavors s’havia d’anar amb unes làmpades portàtils alimentades per no recordo què, o adaptar els nostres horaris als de la llum solar.
El menjar i les quatre coses que es necessitaven s’havien d’anar a comprar al poble més proper, El Bruc, i anar-hi a peu era tota una excursió, sobretot a la tornada, tota l’estona en pujada. Teníem, però, l’ajut inestimable d’un empleat del Monestir de Montserrat, el Vicenç, que vivia a Castellolí i passava cada dia en moto per davant de Can Massana. Allà parava i deixava els encàrrecs que li havien fet el dia abans, i prenia nota dels nous. Alguns productes els comprava a les pageses de Montserrat (per exemple, el mató) i ens els deixava al vespre quan ell plegava de treballar. Altres els comprava a Castellolí, i ens els deixava al matí quan anava a treballar.
Des de Can Massana hi havia dues excursions clàssiques que fèiem tot sovint: la roca foradada i Sant Pau de la Guàrdia. Més a prop, pujàvem al castell petit (just al davant de la casa, a l’altra banda de la carretera) i al castell mitjà, una mica més lluny, ambdós en ruïnes. Recordo que també anàvem sovint a berenar a un lloc conegut com la pinassa plana.
En fi, per a mi són uns excel·lents records d’una època i d'una manera de passar els estius que no tenen res a veure amb el que s'acostuma a fer avui en dia.
Si voleu saber-ne més sobre Can Massana podeu clicar aquí.
7 comentaris:
Potser eren llums de carbur, molt comuns a la zona. Jo n'he fet servir per entrar a les coves del Salnitre encara.
Ara, passar els estius a Can Massana seria un desastre, sempre ple de cotxes i amb les motos de gran cilindrada fent curses a la zona, i els mossos perseguint-les, i els autocars de turistes i ...
En tot cas el que compta és el record. M'agrada anar a peu a Sant Pau de la Guàrdia, a dinar a la masia, tot arribant-hi pel cementiri :)
crec recordar que les caminades igualada-montserrat començaven totes des d'allí.
I que era una sortida molt comuna pels nanus d'egb d'igualada ;-)
Clidice,
A Sant Pau de la Guàrdia no hi he tornat mai més. Ho hauré de fer algun dia. Una de les coses que recordo d’aquells anys és que alguns bancs de l’església estaven reservats a determinades famílies. Tiempos aquellos!
Greips,
No en tenia ni idea però demà passat haig de ser a Igualada i ho preguntaré.
Doncs mira... potser ara algú faria calerons venent aquest tipus d'estada com la darrera tendència del turisme. Visca l'"slow-tourism"!!
David,
M’acabes de donar una idea que faré arribar als propietaris de Can Massana, turisme-rural-low-cost.
Visc a prop de Can Massana i sempre he tingut curiositat per saber l'historia d'aquesta casa, de fet em fascina la historia de qualsevol casa mig en runes, però fins ara no havia llegit res provinent d’ algú que hi havia estat en persona! Moltes gracies per escriue! Per cert, saps qui son els propietaris? m'encantaria posar-m'hi en contacte.
Salut i fins una altra!
Elsa
Hola Elsa,
Conec els propietaris d’aquesta casa però no sé qui ets tu. Espero que entenguis que determinades informacions prefereixo no donar-les aquí però si m’envies un correu a l’adreça que hi ha a la columna de la dreta d’aquest blog els hi faré arribar.
Publica un comentari a l'entrada