.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimarts, 1 de setembre del 2009

La facilitat que tenen alguns per mentir

Segons com es miri mentir pot semblar més fàcil i productiu que dir la veritat. Potser a primera vista ho pot semblar però m’atreviria a dir que a la curta o a la llarga no ho acaba sent. De vegades et trobes que et costa molt haver de comunicar segons què a segons qui, perquè saps del cert que no t’acceptarà fàcilment allò que li vols dir. Llavors se’t presenten dues opcions. Continuar endavant acceptant les conseqüències que puguin sorgir del fet de mantenir la teva sinceritat em semblaria la millor opció. Però sempre hi ha qui opta per suavitzar massa el missatge, o directament per manipular-lo fins a l’extrem que aquest esdevé una mentida. Aquest seria un cas que en el món de la política es dóna cada dia, i ara mateix estic segur que tots tenim al cap una cara i un nom molt concrets, oi? I potser més d’un i tot!

Per esdevenir un mentider amb un mínim d’èxit s’han de donar, d’entrada, dues condicions prèvies: tenir la voluntat de ser-ho i disposar d’una bona memòria. La primera condició és obvia. La segona és imprescindible si no vols que aviat t’acabis posant tu mateix en evidència, doncs m’imagino que no deu ser gaire agradable que se sàpiga públicament que ets un mentider. Però potser hi ha gent a la que li rellisca mentir, o que no sap diferenciar entre veritat i mentida.

Tu pots dir que ets un advocat de prestigi però saps perfectament que només ets l'ajudant del passant. Si et veuen conduint un Porsche 911 Turbo pots dir que el cotxe és teu però saps que tu només ets el mecànic del concessionari. Pots presumir que a l’agost has estat esquiant a Bariloche quan és evident que tu no has creuat mai l’Atlàntic. Pots prometre l’oro i el moro sabent perfectament que no tens cap intenció de complir-ho. Són mentides que d’entrada poden colar. Però si al cap d’un temps coincideixes amb els mateixos interlocutors i no tens molta memòria, aviat tots sabran que ets un mentider i ja no et creuran mai més.

Podria acabar aquesta reflexió posant l’exemple concret d’un conegut mentider compulsiu de la política. És d’aquells que no només menteixen sense parar sinó que, simultàniament, van negant les seves pròpies mentides prèvies, actuant sempre com si la gent no tingués memòria o com si tots plegats fóssim uns estúpids. Però no ho faré, ni que només sigui per un dia prefereixo que aquestes reflexions quedin avui al marge de la política petita.

8 comentaris:

Clara Esquena i Freixas ha dit...

Miquel, no sé si és el cas que comentes però he conegut força gent que s'acaba creient les seves pròpies mentides o, si més no, actuen sempre com si fossin una veritat.
D'entrada, pot semblar que les més perjudicades són les persones de l'entorn però, a la llarga o la curta, les principals víctimes de les seves mentides són ells mateixos...

Clidice ha dit...

El que passa és que a la gent ens agrada que ens menteixin i, com què ens sabem mentiders i mentits, tenim tendència a ser poc crítics amb els polítics que ens menteixen. Bé, això en aquesta nostra catòlico-societat, en la calvinista la cosa no és tan fàcil.

Anònim ha dit...

AMIC,ELS POLITICS NO MENTEIXENT FAN.....RESTRICCIONS MENTALS.
"APOYARE......(SIEMPRE QUE SE AJUSTE A MIS INTRESES)....
JUGANT AMB BCN

Miquel Saumell ha dit...

Clara,
Jo també n’he conegut de mentiders compulsius i hi estic d’acord, els principals perjudicats són ells mateixos.

Clidice,
Hi estic radicalment en contra, dec ser calvinista sense saber-ho...

Oliva,
Si ara de les mentides n'hem de dir "restriccions mentals" cap problema, però "aunque la mona se vista de seda, mona se queda".

Clidice ha dit...

No sóc capaç de veure les coses amb la justícia poètica que la veieu vosaltres. Aquells que menteixen, aquells que fan mal, no tenen garantit el "pagament" de les seves "fetxories". Perquè 1. la veritat no és una i exclusiva i 2. el que la veu segons la seva realitat, modifica el seu pensament el suficient per tal que allò que elabora sigui la seva veritat.
Per tant, d'entrada no crec que hi hagi una veritat, hi ha veritats. Només cal que dos amics que han segut junts durant un partit de futbol te l'expliquin.
I penso que vaig ser calvinista, ja que sempre he presumit de no mentir mai, però amb els anys no puc dir que em torni catòlica, però si que he assumit tota l'ancianitat mediterrània, i les coses ja no són tan blanques i tan negres. I, que vols que et digui, he après a gaudir dels matisos del gris. Diga'm cínica.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
No et diré cínica perquè no penso pas que ho siguis. Però quant a tota la teva teoria “relativista” sobre la veritat i les veritats, no puc pas coincidir amb tu. Una cosa són les opinions (sempre subjectives) de dues persones que han vist el mateix partit de futbol i el valoren de forma diferent, i una altra cosa ben diferent són les mentides. Tu pots gaudir de tots els matisos del gris però si per definir el meu cotxe blau marí dius que és blanc estàs mentint com una “bellaca". A això em referia, i em sembla que els exemples del post així ho donaven a entendre.
Resumint, respecto molt que a tu t’agradi que et menteixin com deies en el teu primer comentari. Jo d’això en dic masoquisme, però puc estar equivocat. Deixo constància explícita, però, que a mi no m’agrada gens que em menteixin, i menys encara que ho facin aquells que cobren un sou més que correcte que surt dels meus impostos.

Clidice ha dit...

a mi no m'agrada que em menteixin, més aviat em deixa indiferent. La meva àvia deia que era més fàcil endevinar un mentider que un coix. Els mentiders dels que tu parles, si parles amb ells, i alguna vegada ho he hagut de fer, (si et refereixes als polítics, és clar), tenen justificació per a tot. Imagino que la Clara ens ho explicaria millor, però em sembla que és la nostra pròpia psique la que adapta la realitat per tal que la tensió no sigui massa forta. En tot cas a la gent els agrada que els menteixin (ara ho dic millor, abans volia ser massa políticament correcta), i per això els mentiders cauen bé i els que els delaten cauen fatal.

No t'hi has fixat, en aquesta nostra societat, que el mentider, l'aprofitat, el poca vergonya (o sinvargüensa, que sona més fort) sempre és aplaudit i el que denuncia la mentida, el que el descobreix sempre se'l considera "un mal follat" (i perdó per l'expressió)?

Doncs, això. Que a mi no m'agradi no vol dir que secularment sigui el que hi ha al nostre voltant. Perquè algú ho ha de dir: Tots no som iguals, o, com va dir un altre també: "alguns, son més iguals que els altres".

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Aquest darrer comentari teu m’havia quedat traspaperat. Queda tot aclarit. I aprofito per dir-te que quan escolto pronunciar o veig escrit el mot "sinvergüensa" sempre m’ha agradat molt, molt més que el tan nostrat pocavergonya.