La facilitat que tenen alguns per mentir

Segons com es miri mentir pot semblar més fàcil i productiu que dir la veritat. Potser a primera vista ho pot semblar però m’atreviria a dir que a la curta o a la llarga no ho acaba sent. De vegades et trobes que et costa molt haver de comunicar segons què a segons qui, perquè saps del cert que no t’acceptarà fàcilment allò que li vols dir. Llavors se’t presenten dues opcions. Continuar endavant acceptant les conseqüències que puguin sorgir del fet de mantenir la teva sinceritat em semblaria la millor opció. Però sempre hi ha qui opta per suavitzar massa el missatge, o directament per manipular-lo fins a l’extrem que aquest esdevé una mentida. Aquest seria un cas que en el món de la política es dóna cada dia, i ara mateix estic segur que tots tenim al cap una cara i un nom molt concrets, oi? I potser més d’un i tot!

Per esdevenir un mentider amb un mínim d’èxit s’han de donar, d’entrada, dues condicions prèvies: tenir la voluntat de ser-ho i disposar d’una bona memòria. La primera condició és obvia. La segona és imprescindible si no vols que aviat t’acabis posant tu mateix en evidència, doncs m’imagino que no deu ser gaire agradable que se sàpiga públicament que ets un mentider. Però potser hi ha gent a la que li rellisca mentir, o que no sap diferenciar entre veritat i mentida.

Tu pots dir que ets un advocat de prestigi però saps perfectament que només ets l'ajudant del passant. Si et veuen conduint un Porsche 911 Turbo pots dir que el cotxe és teu però saps que tu només ets el mecànic del concessionari. Pots presumir que a l’agost has estat esquiant a Bariloche quan és evident que tu no has creuat mai l’Atlàntic. Pots prometre l’oro i el moro sabent perfectament que no tens cap intenció de complir-ho. Són mentides que d’entrada poden colar. Però si al cap d’un temps coincideixes amb els mateixos interlocutors i no tens molta memòria, aviat tots sabran que ets un mentider i ja no et creuran mai més.

Podria acabar aquesta reflexió posant l’exemple concret d’un conegut mentider compulsiu de la política. És d’aquells que no només menteixen sense parar sinó que, simultàniament, van negant les seves pròpies mentides prèvies, actuant sempre com si la gent no tingués memòria o com si tots plegats fóssim uns estúpids. Però no ho faré, ni que només sigui per un dia prefereixo que aquestes reflexions quedin avui al marge de la política petita.