Còmplices dels negocis de Don Fèlix?

Tornant al tema del Palau de la Música, sempre m’agrada separar clarament la cosa pública, és a dir, de tots, del sector privat. Si al RACC o al Barça un dia sortís a la llum una cosa lletja d’aquestes, un lladronici per part del president, em sabria greu només en la meva qualitat de soci d’una d’aquestes entitats, però sense anar més lluny. Vull dir que es tracta d’institucions privades que funcionen amb diners privats, i els seus socis en són els únics responsables i, per tant, quan van mal dades en són els únics perjudicats. Però en els negocis de Don Fèlix, a banda de molt diner privat provinent d’empreses i particulars que suposo ja prendran les mesures pertinents, hi havia també un gran volum de diner públic, diner de tots, i aquest és el que em preocupa especialment.

Els responsables d’haver posat tan alegrement els diners de tots en mans de qui ara ja sabem que és un lladre compulsiu són, en primera instància, Zapatero, Montilla, Fogué i Hereu. Per cert, tots socialistes. No ens hem d’oblidar, però, d’alguns dels seus antecessors, socialistes i no socialistes, en els respectius càrrecs de presidents del Gobierno de España, de la Generalitat de Catalunya, de la Diputació de Barcelona i de l’Ajuntament de Barcelona. I aquí encara hi hauríem d’afegir alguns ministres, consellers, diputats i regidors. Aquestes persones són les que tenen la responsabilitat política del cas. Ara bé, si ells diuen que del robatori continuat no en sabien res jo, des del meu més profund escepticisme, no hi tinc gran cosa a dir.

O si es vol, hi tinc molt a dir: és l’eterna discussió sobre les generoses subvencions públiques a determinades institucions privades, una pràctica tan estesa al nostre país que personalment em produeix una mena d’urticària que alguns en comencen a dir desafecció política. Sempre m’ha semblat que les voluntats polítiques s’haurien de poder aconseguir utilitzant tan sols l’exemple de la feina ben feta, i els diners s’haurien de reservar per a coses més necessàries com ara les infraestructures, la sanitat i l’educació. Resumint-ho, el tema de les subvencions més o menys alegres ens pot agradar o no però sembla ser que fins aquí no hi hauria res delictiu.

Ara bé, que aquests personatges i les administracions que representen no haguessin establert uns controls efectius sobre la destinació final dels diners públics, és a dir, diners de tots, potser ja molts convindrem que és quelcom que comença a fer pudor de socarrim. M’estic referint també als polítics de segona fila i als alts funcionaris públics que en representació de les diferents administracions formaven part dels patronats, consorcis i juntes directives que hi ha a l’entorn del Palau de la Música.

Dit això, penso ara mateix en els milions de ciutadans que amb els nostres impostos hem involuntàriament contribuït a l’enriquiment delictiu de Don Fèlix. Crec que ara tenim tot el dret a plantejar-nos una sèrie d’interrogants i a demanar responsabilitats, no només polítiques, a tota aquesta colla d’incompetents que no han estat capaços d’evitar aquest lladronici continuat en el temps. A no ser... a no ser que no siguin tan incompetents com pugui semblar a primera vista. A no ser que no tots els diners esfumats hagin anat a parar a la mateixa butxaca com ens volen fer creure. Molts esperem que la justícia acabi posant a tothom al seu lloc. Als jutges tot d’una se’ls ha girat molta feina.