Coses de la cua de correus

A mig matí arribo a l’oficina de correus per recollir un certificat. Cua. Tinc catorze persones al davant. L’últim de la cua és un conegut meu i ens posem a xerrar. Va arribant més gent, alguns marxen en veure tanta cua. En pocs minuts els que ens esperem ja passem de la vintena. Dels cinc mostradors només n’hi ha dos d’operatius. De fet són tres empleats per atendre tota aquella gentada. Però un dels funcionaris sempre es fora, esmorzant o ves a saber què, o sigui que simultàniament només en treballen dos. Quan arriba la funcionària que estava esmorzant o ves a saber què i ocupa el seu lloc, alguns pensem que ara anirem més ràpids. Doncs no, falsa alarma. Tan bon punt la nouvinguda pren possessió del seu lloc s’aixeca la companya que té al costat, es posa l’abric i surt al carrer. Al cap d’una estona el meu conegut em pregunta:

- Miquel, has vist qui tens al darrere teu?

Em giro i d’entrada no reconec el personatge, però m’hi fixo més bé i veig que es tracta d’un alt funcionari de l’estat recentment jubilat, d’aquells que disposen de cotxe oficial i escorta policial i surten al diari dia sí i dia també. Potser per passar més desapercebut ara s’ha deixat una barba blanca mig esclarissada. Contesto al meu interlocutor:

- Sí, el conec però només de vista, som veïns des de fa anys. Aquest senyor no passarà a la història de Catalunya com a mínim per tres motius. El primer és que tot i haver tingut algun protagonisme com a lluitador antifranquista, i aquest és un mèrit que se li ha de reconèixer, la seva colla en realitat no lluitava per la democràcia sinó per canviar la dictadura franquista per una altra mena de dictadura, la dictadura del proletariat em sembla que en deien. Pretenien passar de Guatemala a guatepeor. Afortunadament no ho van aconseguir. El segon motiu és que ja en època democràtica, anys vuitanta del segle passat, i des del seu càrrec de fiscal va lluitar aferrissadament amb un objectiu bastant pervers, utilitzant tota mena de recursos, oficials i no oficials (el diari El País, amb tota la seva artilleria, hi va col·laborar molt activament). L’objectiu consistia en endreçar una temporada a la presó al president electe de la Generalitat, Jordi Pujol. No ho van aconseguir. El tercer motiu és que tot i haver-se passat quasi tota la seva vida professional a Barcelona, l’home no va ser capaç d’expressar-se mai en català quan actuava en la seva qualitat d’alt càrrec públic, demostrant així el nul respecte que alguns tenen per la nostra llengua. En definitiva, un personatge que no passarà a la història.

Em toca el meu torn i, simultàniament, al nostre personatge l’atenen al mostrador del costat. Es nota que ja el coneixen perquè s’hi adrecen així:

- Buenos días Sr. Mena, ¿qué le trae hoy por aquí?

Ho heu endevinat, es tracta de José Maria Mena, exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Sembla que pretén enviar un paquet.

A mi m’atén amb tota correcció (i cosa estranya, en català!) la senyora que abans estava esmorzant o ves a saber què. Em dóna la carta i llavors li demano un full de reclamacions. Em pregunta si tinc alguna queixa i li contesto:

- Sí, els vint-i-vuit minuts de cua que he hagut de fer mentre un terç de la plantilla estava esmorzant o ves a saber què.

La funcionària deu ser una persona intel·ligent ja que opta per callar, i jo que ho agraeixo doncs no tinc cap ganes de posar-me a discutir. Finalment decideixo que cursaré la meva queixa per internet i marxo. Però no n’espero gran cosa, la veritat. Ni de la queixa ni de la sensibilitat lingüística d’alguns funcionaris forans que aterren a Catalunya talment com si arribessin a una colònia.