Trampejant les al·lèrgies

Ja se sap, quan arriba aquesta època de l’any arriba també el temps de les al·lèrgies. Però no tothom és igual de sensible i, per tant, no tothom les pateix amb la mateixa intensitat. Dissortadament formo part del grup de les persones més sensibles en aquest aspecte. A la farmàcia ens ofereixen l’Ebastel i altres suposats remeis que no curen l’al·lèrgia sinó que només en pal·lien els efectes.

Ara hi tornem a ser de ple, alerta màxima per els al·lèrgics. I molta paciència. Però hi ha molts tipus d’al·lèrgies. Per exemple, veure que s’acosten eleccions i escoltar els missatges polítics és quelcom que també em produeix un malestar molt semblant a l’al·lèrgia primaveral. Ja són moltes vegades d’escoltar sempre les mateixes promeses: hi posarem cares noves, hi haurà renovació i regeneració, etc. Però els discursos no han canviat en trenta anys. Encara hi ha qui insisteix amb allò tan gastat dels conservadors dolents i els progressistes bons, i que si no guanyem nosaltres vindran els altres, i que si tomba i que si gira. I sempre hi ha persones que s’ho creuen a ulls clucs. D’això viuen en bona part els partits, del vot captiu. Un dels pocs bons columnistes que encara queden a La Vanguardia, Gregorio Morán, ho va definir molt bé fa anys: los que creen y los que están en el secreto.

Això sí, tinc clar que quan toqui aniré a votar, de la mateixa manera que quan arriba la primavera m’acosto a la farmàcia a recollir les pastilles d’Ebastel. Encara no sé a qui votaré, no sé tampoc si ho faré amb la cara alta o tapant-me el nas com he fet altres vegades. Però a casa no m’hi quedaré. I mentrestant el meu millor antídot contra l’al·lèrgia política consisteix en no creure’m res del que uns i altres em prometen. Com diu el president Montilla, fets, no paraules.

Així, només em fixo en allò que uns i altres han fet i, si no m’agrada, sé que a aquells no els haig de votar per més que ara em prometin l’oro i el moro. Vull dir que em refio més de les petites realitats que es poden tocar amb els dits que de les grans promeses que s’emporta el vent. Potser és un plantejament polític massa simple però és el meu plantejament. Si m’hagués de refiar de les promeses tindria serioses dificultats per escollir la meva papereta, i és que a base de promeses totes les opcions polítiques són bones. Però tots sabem que en política la majoria de les promeses només es fan per enredar a los que creen. Els altres, los que están en el secreto, sabem de sobres que les promeses polítiques no s’acostumen a complir.