La matinada de dissabte el govern espanyol va decidir intervenir la caixa d’estalvis Cajasur, i se’ns diu que de moment hi han de posar 550 milions per evitar-ne la fallida. Se’ns diu també que el nou equip directiu nomenat a corre cuita pel govern buscarà un comprador per aquella caixa. No queda clar si un possible comprador, suposant que en surti algun, comprarà una empresa podrida o una empresa sanejada, tot i que podem tenir les nostres intuïcions al respecte i segur que no ens equivocarem.Per tant, la pregunta que ara ens podem fer és molt senzilla: qui acabarà pagant els 550 milions d’euros? El consell d’administració sortint, que és el responsable del desastre de Cajasur? Tots sabem que no ho farà. Potser els pagarà el comprador que surti, suposant que en surti algun, tot i que no hi té cap responsabilitat? Segur que no. Tal vegada acabarà pagant el govern, òbviament amb diner públic, és a dir, acabarem pagant nosaltres? Calent, calent.
Si el cost de sanejar l’empresa es fa finalment amb diner públic, un es pot preguntar si tal vegada no hagués estat millor i més barat deixar caure Cajasur. No havíem quedat que estem en una economia de mercat? Doncs amb els problemes d’aquesta petita caixa teníem l’oportunitat de demostrar-ho. De moment el trist missatge que queda és que el desgavell ocasionat per uns administradors irresponsables sembla estar ben cobert pel govern, evidentment amb els nostres diners.
5 comentaris:
a les caixes catalanes les fan fusionar tan si volen com si no, i a les altres els pregunten si es volen fusionar, i si no volen doncs res, despres ja ho arreglarem amb els impostos dels catalans!!!
no cal preguntar-s'ho: pagarem nosaltres com sempre. I quan dic nosaltres dic això que diu la Kika: nosaltres.
En aquest cas, com en tots els altres casos d'empreses que fan fallida, algú ha fotut la pota. Si, com dius, ens trobem en una economia de mercat deixem que aquets actius tòxics caiguin pel seu propi pes i exigim responsabilitats als que han comès errors.
No només això. Resulta que la fusió amb Unicaja, que haguñes pogut impedir aquesta mesura, no es va tirar endavant pk els directius de Cajasur es van negar a baixar-se el sou. Quanta cara! I quin gran exemple que dóna, l'església!
Kika, Clidice, Miquel i Albert,
Agraït pels vostres comentaris. Sempre he pensat que el problema de les caixes és que no tenen amo conegut, perquè els impositors no hi pinten res, i deixar-ne la gestió en mans dels polítics com passa ara no pot ser mai una bona solució. Per altra banda, fusionar dues empreses que van malament no és cap garantía que a l’empresa fusionada resultant els problemes desapareguin.
Publica un comentari a l'entrada