Una vegada em van convidar a sopar a Nairobi. La persona que em convidava em va fer molta propaganda sobre el lloc on em portava, un restaurant de certa fama de cuina pretesament espanyola, i estava tan entusiasmat que ni em va deixar triar: ell solet va decidir que sent jo espanyol (?) havíem d’anar precisament allà i havíem de menjar-nos una paella (?). Dit i fet.
Ara toquen dos aclariments. El primer: de vegades és perdre el temps o si més no és massa complicat pretendre explicar a un senyor de Kenya que un és català encara que viatgi amb un passaport espanyol. El segon: m’agrada la paella, però m’agrada menjar-ne a l’hora de dinar, no a l’hora de sopar, però sent jo el convidat evidentment no vaig fer públiques les meves preferències horàries.
El resultat més que previsible és que la paella no només era bastant insípida sinó que estava més que covada. No valia res, vaig haver de fer un esforç per no deixar-la al plat. Després de sopar el meu amfitrió tenia molt interès en saber la meva opinió sobre la qualitat d’aquella paella africana. No el vaig voler decebre i li vaig contestar que estava molt sorprès d’haver trobat un kenyà com ell amb aquella afició per un plat típicament espanyol com la paella, i vaig sortir amb el tòpic de sempre, dient-li que hi ha tantes paelles com cuiners, i que si tomba i que si gira. L’home no va insistir.
La conclusió: és un error pretendre menjar el mateix que menges a casa quan et trobes en un altre país de cultura tan diferent, però si et conviden i ho fan amb aquell entusiasme no pots pas dir que no, oi?
Ara toquen dos aclariments. El primer: de vegades és perdre el temps o si més no és massa complicat pretendre explicar a un senyor de Kenya que un és català encara que viatgi amb un passaport espanyol. El segon: m’agrada la paella, però m’agrada menjar-ne a l’hora de dinar, no a l’hora de sopar, però sent jo el convidat evidentment no vaig fer públiques les meves preferències horàries.
El resultat més que previsible és que la paella no només era bastant insípida sinó que estava més que covada. No valia res, vaig haver de fer un esforç per no deixar-la al plat. Després de sopar el meu amfitrió tenia molt interès en saber la meva opinió sobre la qualitat d’aquella paella africana. No el vaig voler decebre i li vaig contestar que estava molt sorprès d’haver trobat un kenyà com ell amb aquella afició per un plat típicament espanyol com la paella, i vaig sortir amb el tòpic de sempre, dient-li que hi ha tantes paelles com cuiners, i que si tomba i que si gira. L’home no va insistir.
La conclusió: és un error pretendre menjar el mateix que menges a casa quan et trobes en un altre país de cultura tan diferent, però si et conviden i ho fan amb aquell entusiasme no pots pas dir que no, oi?
3 comentaris:
no. suposo que l'únic que pots fer és convidar a aquest senyor a un restaurant kenià de barcelona. a veure si n'aprèn!
Kika,
Potser sí, però no en conec cap.
Jo vaig tenir una experiència poc agradable en una franquícia de restaurant espanyol al centre de Washington. El "pantumaca" deixava molt que desitjar.
Publica un comentari a l'entrada