.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dissabte, 31 de juliol de 2010

Escric perquè em llegeixin

Si jo només escrivís pel gust d’escriure ho faria en un full de paper qualsevol i, per tant, sense facilitar-ne l’accés a tercers. Però com que bàsicament escric perquè em llegeixin vaig obrir aquest blog d’accés lliure per a tothom. Suposo que el meu plantejament no és gens original i se’l fa qualsevol persona que mantingui un blog obert. Ara bé, tal com passa cada any per aquestes dates, des de fa uns dies les visites al blog comencen a minvar de manera dràstica. Els lectors marxen de vacances i intueixo que això inclou que els seus ordinadors s’agafin igualment un descans, sobretot quan l’ordinador que s’utilitza per llegir blogs és el de la feina. Així que agafant l’exemple del ninotaire d’El País desconnecto del blog durant uns quants dies, sense data concreta de tornada. Això sí, deixo oberta l’opció dels comentaris. Qualsevol idea, queixa o suggeriment de temes a tractar que em feu arribar seran benvinguts i, dintre de les meves possibilitats, tinguts en compte, com sempre. Encara que, ben mirat, si no queden lectors difícilment quedaran comentaristes. En fi, sigui com sigui, fins aviat!

divendres, 30 de juliol de 2010

És clar que el debat és identitari!

Vull començar dient que sóc contrari a les prohibicions de qualsevol mena. M’agradaria que la ciutadania estigués suficientment educada i preparada, que tingués el necessari criteri per poder anar pel món de manera lliure i responsable, i que no s’hagués de prohibir res. Però sóc conscient que visc en el país que visc, i que aplicar la meva tesi seria més aviat complicat. El fet és que ara els toros s’han prohibit a Catalunya per la majoria absoluta dels diputats del Parlament, i davant d’un acte democràtic com aquest poca cosa més hi puc afegir. Fins ara a Barcelona es podia anar als toros en metro i a partir del 2012 els aficionats hauran de viatjar un parell d’hores per arribar a la plaça més propera. Tampoc és cap drama, els partidaris de les lapidacions encara han de viatjar més lluny.

Dit això, que en bona mesura el debat sobre la prohibició dels toros és també identitari ens ho demostra el resultat de la votació de dimecres al Parlament: la majoria dels diputats que tenen com a prioritaris els interessos espanyols (PSOE, PP i Ciutadans) va votar a favor dels toros, i la majoria dels diputats que tenen com a prioritaris els interessos catalans (CiU, Esquerra i IC) ho va fer a favor de prohibir-los. Aquesta és una divisió de l’arc parlamentari que no té res a veure amb les dretes i les esquerres, ni tampoc amb el vot obligatori que alguns partits van imposar als seus diputats o amb la llibertat de vot d’altres (CiU i PSOE). Resumint-ho molt i amb totes les excepcions que hi vulguem posar, que segur que n’hi han, amb la votació de dimecres va quedar clar que Espanya defensava la continuïtat de la seva fiesta nacional i Catalunya defensava acabar amb aquesta salvatjada. És així de senzill i no cal donar-hi més voltes. Números canten, 68 a 55. Així funciona la democràcia.

Ja per acabar, és una ridícula falsedat dir que el propietari de la plaça de toros de Barcelona cobrarà una indemnització pública de tres-cents milions d’euros per haver-se prohibit el seu negoci. Simplement no m’ho crec. Els arguments dels defensors de la fiesta nacional haurien de tenir un mínim de credibilitat. 300 milions d’euros son cinquanta mil milions de pessetes, una quantitat que el senyor Balañá no veurà ni en pintura per més bo que sigui el seu equip d’advocats. No fotem, que ja som grandets!

dijous, 29 de juliol de 2010

No ho volen entendre

Diuen aquestes coses i es queden tan amples, com si fos quelcom tan concloent que ja no hi hagués res més a dir. Però no els hi preguntis si Espanya es conformaria amb aquest grau tan ampli d’autogovern que diuen que té Catalunya. Tots sabem que no només la resposta seria negativa sinó que molts considerarien que la pregunta és improcedent. Doncs quan parlem de les legítimes aspiracions polítiques de molts catalans és exactament d’això del que estem parlant. Ni més ni menys.

Cataluña es hoy uno de los sujetos políticos no estatales, llamados naciones sin Estado, con mayor nivel de autogobierno de toda Europa, gracias a la Constitución española de 1978 y a los Estatutos de Autonomía de 1979 y 2006.

Amb aquesta afirmació tan poc original i a la vegada tan repetida comença un article aparegut dilluns a El País, del que en són autors Carme Chacón i Felipe González (a la foto, treta del diari ABC, que per estar informat s’ha de llegir de tot!). Es tracta d’un article que pretén justificar determinades posicions polítiques, és a dir, aquelles que defensen els dos grans partits polítics espanyols, PP i PSOE, sobre l’anomenat problema catalán. Estem davant de la típica frase que se’ns repeteix dia sí i dia també com a principal i pràcticament únic argument per justificar la bondat d’un sistema clarament esgotat.

No sé si la frase de Chacón i González reflecteix la realitat o no però acceptant fins i tot que fos veritat, la meva reacció és: i què? Vostè, senyor espanyol, es conformaria amb aquest nivell tan alt d’autogovern que diu que té Catalunya? Oi que no? Oi que no voldria estar per sota del nivell d’autogovern de, per exemple, Portugal? Doncs ja som al cap del carrer. Intenti posar-se al meu lloc i ho entendrà de seguida; tot i que intueixo que no ho farà, ni intentar posar-se al meu lloc ni entendre-ho.

dimecres, 28 de juliol de 2010

Uriel, quina barra!

Després d’uns quants anys com a directiu d’un partit que ha votat el tripartit d’esquerres format a l’entorn del PSOE, és a dir, un partit que ha apostat decididament, i no una sinó dues vegades, pel control del govern de Catalunya per part d’una franquícia d’obediència espanyola, ara ens surt el tal Uriel dient que no es pot admetre que un partit d’obediència espanyola formi part del govern de Catalunya. I afegeix que plega del partit i que deixa l'escó de diputat.

Tot i que hi ha qui diu que això és coherència jo ho sento, tinc una certa memòria i sóc una mica més exigent, i no puc compartir ni de lluny aquesta valoració. Tot menys coherència. Jo aquí hi veig una barreja d’oportunisme indecent, una cara dura que se la trepitja i un cinisme fastigós a parts iguales. No s’hi val a plegar quan això s’acaba, quan pràcticament ja t’estan fotent fora. L’Uriel ha tingut molts dies, molts mesos i uns quants anys per haver pres una decisió com aquesta sense esperar a l’últim moment, quan ha vist clar que la seva situació a les llistes d’Esquerra el deixaria de totes maneres fora del Parlament.

Ara ens diu que intentarà repetir el càrrec de diputat amb en Laporta i companyia, agafant-s’hi com a última oportunitat per intentar mantenir la menjadora. Patètic. Penseu-vos-ho bé si teniu previst votar-los. De gent així se’n pot esperar qualsevol cosa, però poques coses bones. Podríem també parlar de la comptabilitat creativa de Laporta a can Barça, fent aparèixer 11 milions de benefici quan en realitat eren un mínim de 77 milions de pèrdues, segons ens diuen ara els auditors de Deloitte. Però això ho haurem de deixar per un altre dia.

dimarts, 27 de juliol de 2010

Tibidabo, unes preguntes incòmodes

El turisme ho justifica tot? Per què un ajuntament (per exemple, el de Barcelona) ha de tenir i gestionar un parc d’atraccions (per exemple, el del Tibidabo)? No en saben prou les empreses privades de fer aquesta tasca? És imprescindible que una ciutat com Barcelona tingui un parc d’atraccions d’aquestes característiques? O potser és que el Tibidabo és un negoci ruïnós i per això no s’hi vol ficar ningú amb dos dits de front, amb perdó de les persones amb dos dits de front que treballen a l’ajuntament, que segur que n’hi han? Però llavors encara amb més raó, per què els barcelonins hem de mantenir amb els nostres diners una empresa deficitària com aquesta? No hi han altres prioritats de despesa social a Barcelona?

I anant més al gra després del desgraciat accident de l’altre dia, és normal que si els tècnics de manteniment del Tibidabo consideren que una atracció no ofereix prou garanties de seguretat i decideixen aturar-la, això es tradueixi en una multa per l’empresa de manteniment? No s’està d’aquesta manera forçant perillosament el funcionament d’una atracció amb problemes, amb el risc evident que això comporta pels seus usuaris? No s’haurien de demanar responsabilitats a les persones que han imposat una clàusula tan perversa com aquesta, al marge de si l’acaben aplicant o no? S’ha forçat el funcionament del pèndol més enllà d’uns estrictes paràmetres de seguretat que hem de suposar que existeixen? Veurem el senyor Hereu (alcalde) i les senyores Jaurrieta i Ortiz (presidenta i directora, respectivament, de l’empresa que gestiona el parc) cridats pel jutge per tal que donin la seva versió dels fets? O tal vegada aprofitant la temporada d’estiu quedarà tot oblidat? Si el Tibidabo fos una empresa privada, tindrien els seus responsables el mateix tracte que està rebent el consistori barceloní després de l’accident mortal de l’altre dia?

dilluns, 26 de juliol de 2010

Catalunya no és Kosovo però...

Coneguda la sentència del Tribunal Internacional de Justícia avalant el procés de la independència de Kosovo, ara podem dir que Espanya, defensora aferrissada de les posicions de Sèrbia contraries a un Kosovo lliure, però òbviament mirant de reüll cap a Euskadi i Catalunya, ha perdut estrepitosament la partida. Ho ha fet juntament amb els quatre països de la Unió Europea que, per motius similars, encara no han reconegut diplomàticament Kosovo: Xipre, Grècia, Eslovàquia i Romania. 22 a 5. Francament, posats a triar alguns preferim estar en el grup format per Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia, etc., i ara encara amb més motiu.

Catalunya no és Kosovo ni Espanya és Sèrbia, això està molt clar i no cal que Espanya ens ho recordi, però tant Espanya com Sèrbia s’han afanyat a dir que tot i la sentència no pensen reconèixer Kosovo. Una sentència que no només no perjudica sinó que avala, ni que sigui moralment, les aspiracions d’independència unilateral de Catalunya quan es donin les circumstàncies i les majories democràtiques que ho permetin. És a dir, el tribunal de la ONU ens diu que la voluntat dels seus habitants resulta suficient per legitimar la independència unilateral de Kosovo, sense que es puguin admetre, com pretenien Sèrbia i Espanya, interferències foranes que ho impedissin. Si Sèrbia i Espanya no volen acceptar les tesis de la ONU estan en el seu dret: no hi ha cap llei que impedeixi fer el ridícul.

A partir d’aquesta sentència queda clar que si la majoria dels habitants d’un determinat territori (posem per cas Catalunya) volen independitzar-se però la normativa de l’estat al que pertanyen no ho permet (aquest seria el cas d’Espanya), la declaració unilateral d’independència és, a ulls de la ONU, una via igualment legítima. En altres paraules, la sobirania d’un estat no pot estar mai per sobre de la voluntat d’un poble. Alguns entenem que extrapolant aquesta sentència, allò de la indisoluble unidad de la nación española ja no serà un argument jurídic vàlid que justifiqui la intransigent posició espanyola, per més que ho diguin els seus tribunals.

divendres, 23 de juliol de 2010

Parlem clar: el PSC no existeix

L’eslògan: Fets, no paraules! (José Montilla)

Les paraules se les emporta el vent.

Els fets: les votacions, aquí “sí” i allà “no”, aquí “no” i allà “sí”, sempre en funció dels –per a ells- interessos superiors del PSOE.

Les conclusions: El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. Vint-i-cinc conclusions, una per cada diputat del PSOE al Congreso de los Diputados de España elegit a Catalunya.

dimecres, 21 de juliol de 2010

La solidaritat va per barris

Darrerament el govern de Hamas està sotmetent a les dones de Gaza a tota mena d’abusos i pèrdua de drets ciutadans fins a quasi eliminar-los. Uns abusos que consisteixen, entre altres disbarats, en la prohibició de fumar en públic per ser considerat un acte indecorós, seure creuant les cames, caminar soles per la platja, anar en moto encara que sigui amb el seu marit, tallar-se els cabells a les perruqueries d’homes, etc. etc. A més a més, aquestes darreres setmanes l’obligació de cobrir-se amb el vel islàmic s’està imposant de manera implacable també en aquell territori palestí.

Davant d’aquests abusos, alguns trobem a faltar les grans mostres de solidaritat i missatges de protesta per part, molt especialment, d’aquells que fa quatre dies deien que defensaven, amb molt soroll mediàtic, la població de Gaza, mitjançant determinades expedicions marítimes pretesament solidàries amb els habitants d’aquell territori.

Una prova més que la solidaritat va per barris, i mentrestant els drets civils de les dones de Gaza van quedant reduïts a un no res. Però no ens deixem enganyar, determinats silencis són més cridaners que aquelles expedicions marítimes que fa unes setmanes omplien les portades dels nostres diaris.

dilluns, 19 de juliol de 2010

Fer el ridícul

La situació política s’ha agreujat encara una mica més al fer-se evident que una setmana després de la massiva manifestació els partits polítics no han estat capaços d’arribar a un acord polític mitjanament presentable a la societat sobre què s’ha de fer a partir d’ara. Pocs dubten que la manifestació del Passeig de Gràcia de Barcelona va representar un veritable èxit d’assistència, i segurament serà un d’aquells actes que marcaran un abans i un després.

L’èxit de la manifestació, però, no va ser gràcies als partits polítics sinó precisament a pesar d’una desacreditada classe política que cada dia que passa es mostra més allunyada de la ciutadania que els hi paga el sou. A partir de la manifestació del dia 10 tothom es preguntava què s’hauria de fer el dia després, i em sembla que va ser Tarradellas qui va dir que la única cosa que no es pot fer en política és el ridícul. Doncs diguem les coses clares, això és precisament el que han fet aquesta última setmana els polítics catalans abans de marxar de vacances: fer el ridícul més estrepitós, al Parlament i fora del Parlament.

Relacionat amb tot això, no em puc estar de reproduir el començament de l’article de Gregorio Morán aparegut a La Vanguardia de dissabte:

No es verdad que los pueblos tengan los dirigentes que se merecen. Hay que ser muy hijo de la gran puta para pensar que Catalunya tiene los políticos que se merece. Sería demasiado fuerte. Yo creo que este país nuestro se merece otra cosa y que no saldrá de la corrupta mediocridad en la que le metió el pujolismo, y que consumó el tripartito de trileros, mientras no se subleve contra la casta, y la barra o la arrincone, y convierta la actividad política en un juego legal y no en una timba de profesionales del fraude.

No ens estranyem si la propera manifestació massiva es convoca per deixar constància explícita del rebuig ciutadà contra la nostra desacreditada classe política. Després d’un balanç tan decebedor com el que hem vist aquests dies no puc entendre que no els hi caigui la cara de vergonya i dimiteixin tots plegats deixant pas a noves persones amb noves idees, tota vegada que ells ja ens han demostrat amb escreix que no donen més de sí.

dijous, 15 de juliol de 2010

Una nació indissoluble?

Quan llegim que a la sentència contra Catalunya el tribunal d’Espanya va decidir incloure fins a catorze vegades l’expressió indisoluble unidad de la nación española, alguns pensem que aquesta pretesa indissoluble unitat no la deuen tenir tan clara com pretenen. Repetir tantes vegades en un document la mateixa musiqueta no deixa de ser una clara mostra d’inseguretat ja que si tan clar ho tinguessin amb una vegada n’hi hauria hagut prou.

Però vist des de Catalunya i considerant només el vessant polític del cas i, per tant, sense entrar en l’aspecte jurídic, entenc que els termes “indissoluble” i “unitat” són sobrers, almenys mentre Catalunya formi part d’Espanya. Sobre l’expressió “nació espanyola” evidentment no hi tinc res a dir, cadascú es defineix com vol, de la mateixa manera que Espanya no hauria de tenir res a dir sobre què som i cóm ens definim els catalans. Si tenim el dret a decidir, que el tenim i més aviat que tard se’ns haurà de reconèixer, és precisament perquè molts pensem que som una nació amb tot el dret a decidir sobre, per exemple, cóm ens organitzem políticament.

I ja que hi som i per tal de no caure en el mateix error que ara estem denunciant, seria molt convenient que a la futura constitució catalana no es fes cap esment a l’indissoluble unitat de la nació catalana.

dimecres, 14 de juliol de 2010

La ressaca

Vaig dir que el tema futbol el donava per tancat. No el penso pas reobrir, tot i que aquests dies no resulta fàcil parlar d’altres temes sense que se’ns hi barregi el futbol. Alguns mitjans han tingut les galtes de dir que a Barcelona hi va haver més gent a la plaça d’Espanya i l’avinguda de Maria Cristina celebrant la victòria de la roja diumenge al vespre que manifestants per l’eixample de Barcelona dissabte a la tarda, i a partir d’aquesta bajanada alguns n’han tret conclusions surrealistes. S’ha de ser molt gamarús per dir segons què!

Dilluns demanava propostes concretes i encara no n’he vist cap. En faig una. Potser ens hauríem de plantejar, ni que només fos de forma provisional per anar tirant, la possibilitat de recuperar l’estatut del 79. És a dir, em pregunto molt seriosament si no seria convenient renunciar a les engrunes que han quedat d’aquest estatut triplement capat i quedar-nos amb l’antic. És això possible? Els experts que s’ho mirin i ens diguin quelcom perquè és més que evident que en temes com el de la llengua, per exemple, més que avançar hem anat endarrere.

Hi ha també una obsessió malaltissa per part d’alguns per intentar elevar l’anècdota a categoria. Determinada premsa ha donat molta importància a una anècdota que es va produir dissabte un cop Montilla va abandonar la capçalera de la manifestació. Resulta que algú s’hi va acostar més del compte per recriminar-li amb contundència verbal la seva estranya actitud d’intentar apropiar-se políticament d’aquella manifestació. Hi van haver corredisses però segons les cròniques la cosa no va passar d’aquí. On sí que hi van haver moltes destrosses i ball de bastons va ser a la celebració del futbol dels espanyols i no a la cívica manifestació de dissabte dels catalans. En quedi constància.

Mentrestant hi ha un fet que no hem de perdre de vista: d’Espanya ja no se’n pot esperar res, i si no vigilem ens tornaran a enredar. Tot el que no fem nosaltres no ens ho farà ningú. Així, aquesta notícia que diu que Montilla ha demanat reunir-se amb Zapatero per parlar de l’Estatut només em produeix una barreja de fàstic i renovada frustració. No té més idees el president de Catalunya?

dilluns, 12 de juliol de 2010

Ara la pilota és a la teulada del Parlament

Crònica resumida dels tres últims dies. Molt oportunament divendres es va fer pública la sentència definitiva d’Espanya contra Catalunya, una sentència que es carrega els aspectes més sensibles (llengua i diners, entre d’altres) del nostre autogovern. El fet evident és que l’Estatut resultant ja no és el que es va sotmetre a referèndum sinó el que, amb la complicitat manifesta dels dos grans partits polítics espanyols, s’han fet a mida els membres d’un peculiar tribunal espanyol en tasques de poder legislatiu bis. Dissabte molts catalans van sortir al carrer a manifestar-se. Tot un èxit d’assistència. No vull entrar en la ja clàssica guerra de xifres, eren els que eren i eren molts. Moltíssims, com mai s’havia vist a Catalunya. Jo no hi era, i potser hi hauria d’haver anat. Diumenge es va jugar la final de futbol. Suposo que van guanyar els millors (això ho escric el dia abans del partit, amb un ull a la tele que retransmet la manifestació), i per part meva no se’n parli més, i per part dels altres espero que tampoc. Estic francament saturat de futbol patriòtic, o de patriotisme barato amb l’excusa d’uns futbolistes, que vindria a ser més o menys el mateix.

Però liquidats els tres grans temes, és a dir, la sentència, la manifestació i el partit de futbol, avui dilluns tornem a aterrar a la dura realitat, i em pregunto si algun responsable polític té alguna idea clara i pràctica sobre què s’ha de fer, no després de vacances sinó a partir d’avui mateix. Ha tornat ha quedar clar que els únics camins que ens deixa Espanya són dos: el de la submissió pura i dura a la metròpoli (i utilitzo el terme metròpoli per correspondre’s amb el tracte de colònia que ens donen des d’Espanya) i el de la independència, sempre que hi hagi, faltaria més, una majoria que la vulgui i la voti. Ha tornat a quedar clar que per Catalunya no hi ha una tercera via.

Ara els 135 membres del Parlament tenen l’obligació de fer política a partir d’avui mateix, i això vol dir, entre altres coses, organitzar sense més excuses barates una consulta amb tots els ets i uts, per tal de facilitar el dret a decidir dels catalans i sortir de dubtes. Si ells no ho fan, alguns començarem a pensar que aquests diputats són còmplices per acció o per omissió del que ens està passant des de fa massa temps. Per tant, és d’esperar que es posaran les piles sense més dilació no fos cas que la gent, més que farta, els comenci a escridassar pels carrers. Hem entrat en una nova etapa política i convé que tothom en sigui conscient. Ara la pilota ja no és al Tribunal Constitucional d’Espanya ni al camp de futbol de Johannesburg, ara la pilota és a la teulada del nostre Parlament.

divendres, 9 de juliol de 2010

No falla: qui paga, mana

Dèiem ahir que encara que formalment Òmnium Cultural és una entitat privada, en una bona mesura viu de les subvencions públiques, que representen una bona part dels seus ingressos. És a dir, tal com dèiem l’altre dia, Òmnium forma part de la societat subvencionada, amb tot el que això representa de positiu i de negatiu.

Ara mateix a ningú se li escapa que dir subvenció pública a Catalunya significa que són uns diners que majoritàriament gestionen els socialistes. Parlant en plata això vol dir que qui ha guanyat la partida són els socialistes, i qui ha fet un trist paperot ha estat la junta directiva d’Òmnium; el seu no nos moverán ha durat exactament tres dies.

Montilla anirà al davant de la manifestació de demà amb la senyera, però deixant de banda el lema pactat, exactament tal com ell volia. No falla, qui paga, mana, encara que pagui amb els nostres diners. Tots han fet el ridícul, i des de la nostra manifesta feblesa fer el ridícul és una de les poques coses que no ens podem permetre.

Això sí, molta sort a tots els que demà decidiu anar a la manifestació. Espero sincerament que en sortiu convençuts que ha estat un èxit.

dijous, 8 de juliol de 2010

Dissabte no m’hi busqueu

Nosaltres decidim. Som una nació”. Aquest és el lema de la manifestació de dissabte organitzada per Òmnium Cultural. Per cert, qui ho paga això de l’Òmnium? Intueixo que el diner públic representa una part important dels seus ingressos, i aquest fet ja ens pot donar alguna pista sobre les tensions que es viuen aquests dies. Estic totalment d’acord amb el lema, són dues obvietats sobre les que no hi haurien d’haver discussions, però no ho veig un motiu suficient com per sortir al carrer un calorós dissabte de juliol. Doncs bé, els politics ni tan sols es posen d’acord sobre aquestes obvietats, però si que es posen d’acord per sortir al carrer un calorós dissabte de juliol. Coses de la política.

Si com diuen, la manifestació és bàsicament per protestar contra la recent sentència del TC, això és el mateix que manifestar-se per defensar la merdeta d’estatut que ens van deixar després de les múltiples retallades fetes a partir del text aprovat l’any 2005 per la gran majoria del Parlament. Al meu entendre tot plegat és molt senzill. La classe política catalana només pretén que amb aquesta manifestació de dissabte els ciutadans avalem la seva lamentable gestió amb el nou estatut, i jo no estic disposat a participar en aquesta farsa. Ja s’ho faran. Per motius diametralment oposats als del PP ja no vaig donar suport a l’estatut retallat i sotmès a referèndum fa quatre anys i, per tant, menys suport encara estic disposat a donar a les seves escorrialles. D’això en dic coherència.

Una cosa és clara, si Montilla va a la manifestació segur que no és per defensar el mateix que defenso jo. Montilla defensa l’Espanya autonòmica, i jo aquesta etapa la considero totalment superada pels esdeveniments. Per tant no penso anar a la manifestació, amb senyera o amb pancarta, amb Montilla o sense, tant m’és. Llegeixo que alguns independentistes hi aniran. Penso que van errats, una manifestació a la que Montilla hi dona suport mai pot ser una manifestació independentista. Llegeixo que alguns autoanomenats federalistes també hi aniran, però tots sabem que per les contrades ibèriques el federalisme només existeix en la ment de quatre benintencionats. Llegeixo que també hi aniran els que defensen l’estatut, però no l’estatut de setembre del 2005 que dèiem abans sinó el doblement retallat per polítics i tribunals forans. En definitiva, embolica que fa fort. Allà hi haurà un garbuix d’interessos gens coincidents amb els que no m’hi vull barrejar. Així que dissabte no m’hi busqueu. Però això sí, “Nosaltres decidim. Som una nació”.

dimecres, 7 de juliol de 2010

Sana enveja de Bèlgica

Quan aquí es parla de la possible independència de Catalunya de seguida surten els defensors de les essències pàtries espanyoles recordant-nos amenaçadors allò que estableix l’article 8 de la Constitución Española, aquell que parla de la tasca dels militars en aquests casos. Ni se’ls passa pel cap que avui en dia, en ple segle XXI, aquestes coses es poden discutir d’altres maneres més civilitzades i democràtiques, que no passen precisament per utilitzar la violència institucional, per més constitucional que sigui.

Imaginem-nos per un moment que Bèlgica s’acaba dividint en dos nous estats, Valònia i Flandes, una possibilitat que vistos els recents resultats electorals no s’ha de descartar, tot i que mentre no es posin d’acord sobre el futur estatus de la capital belga, Brussel·les, tampoc és quelcom que s’hagi de produir d’avui per demà. Estic pensant en una partició de l’estat belga feta de manera ordenada i negociada i fruit de la voluntat majoritària del poble, i ni se’m passa pel cap, i als belgues evidentment tampoc, associar aquest procés amb cap mena de violència. El que intento explicar és que si a Flandes la majoria decideix independitzar-se dels seus veïns del sud res ni ningú ho podrà aturar. I tan amics.

Doncs bé, escoltant aquests dies els líders independentistes flamencs guanyadors de les últimes eleccions no puc evitar sentir una sana enveja de Flandes i, per extensió, de Bèlgica, on aquestes coses es poden discutir amb tota normalitat. Espero que algun dia aquí també serà possible decidir el nostre futur sense que els soldats hagin de pujar als tancs i sortir de les seves casernes per demostrar-nos qui mana. En democràcia, en cas de dubte el poble vota i es fa allò que decideix la majoria. Tard o d’hora la força de la raó –i, sobretot, la força dels vots- necessàriament s’han d’acabar imposant a la raó de la força, per més constitucional que sigui.

dilluns, 5 de juliol de 2010

Societat subvencionada

Eliminar subvencions també seria una manera molt efectiva de reduir el dèficit públic, i molt més presentable que tocar les pensions dels pobres jubilats o reduir els sous de les infermeres. En aquest sentit, mentre hi hagin pensions de misèria i greus desatencions socials que en una societat com la nostra no haurien d’existir, em sembla una frivolitat subvencionar amb recursos públics un diari, una pel·lícula, una obra de teatre, uns indis de l’Amèrica central, un club d’aeromodelisme o una organització de gais i lesbianes. Parlem, doncs, d’allò que al meu entendre són subvencions prescindibles. No estic negant que l’existència d’algunes subvencions puntuals de caire social sigui quelcom necessari, però la seva generalització quasi sense límits, fent de la subvenció una norma més que una excepció, és l’origen de molts dels mals que pateix la nostra societat. La subvenció és en molts casos una eina per la compra de voluntats.

Tenim un excés de subvencions públiques de tota mena, directes o més o menys encobertes i quasi sempre absolutament discrecionals. Unes subvencions que els nostres governants disposen al seu caprici talment com si repartissin en vida l’herència familiar. Es tracta d’un fenomen que s’ha anat estenent com una taca d’oli, i el resultat és l’aparició d’una societat políticament comprada a base de subvencions de tota mena, un rebutjable clientelisme que afecta un nombre creixent de persones i entitats que depenen de la discrecionalitat del govern de torn. I és que a ningú se li escapa que, ni que només sigui per prudència, els subvencionats estan obligats a fer bondat per no posar en perill la transferència.

Tant és que es tracti de subvencions discrecionals i directes de milions d’euros concedides als sindicats com ha passat aquests dies, com que una nova subvenció a les empreses periodístiques estigui disfressada en forma de subscripcions gratuïtes als diaris pels que compleixen 18 anys. Sobre això cal denunciar que la Generalitat té la barra de presentar-ho com si fos un premi pels joves quan en realitat els joves només són l’excusa d’una nova subvenció als diaris perquè puguin anar fent la viu-viu sense emprenyar massa. Aquesta disbauxa no ens la podem permetre, i a més a més una societat excessivament subvencionada al final s’acostuma a no treballar i a donar per fet que tot ho ha de resoldre el govern de torn, i això no hi ha cap societat que ho aguanti. O potser el model a seguir és el de les peonadas andaluses? És d’esperar que el proper govern serà prou valent i responsable com per reduir les subvencions públiques de forma dràstica.

divendres, 2 de juliol de 2010

Corrupció i autisme polític

Fins no fa gaire alguns pensàvem que aquestes coses només passaven a Marbella o a Santa Coloma de Gramenet, però que Barcelona en quedava al marge. Sembla ser que estàvem equivocats.

La vessant judicial. Abans d’ahir els lladres confessos Millet & Montull van sortir de la presó on s’hi han passat menys de dues setmanes. Simultàniament, uns alts càrrecs polítics socialistes de l’Ajuntament de Barcelona (Garcia Bragado & Co.) han estat imputats pel mateix cas relacionat amb el Palau. Es tracta d’uns personatges que han passat de simples testimonis a ser formalment imputats per la jutgessa. El cercle a l’entorn de l’alcalde Hereu i el seu partit s’està estrenyent perillosament. Sense saber com acabarà tot plegat em permeto insistir que si judicialment s’arriba a la conclusió que hi ha hagut tràfic d’influències, i sembla ser que la cosa va per aquí, és lògic concloure que hi hagin també càrrecs polítics involucrats. Fins on arribarà aquesta lamentable història? De moment ha arribat al nivell de tinent d’alcalde, just per sota de l’alcalde. Simpaties i/o antipaties polítiques al marge, alguns no ens sentim gens satisfets de veure com el nostre ajuntament té part de la seva cúpula directiva imputada en un cas delictiu d’aquesta gravetat, i res ens agradaria més que tot plegat fos només un malson.

La vessant política. Per cert, mentrestant la comissió parlamentària que investiga aquest assumpte només s’interessa per les possibles malifetes dels convergents, en una mena d’autisme polític de caire selectiu que no vol ni sentir a parlar de les responsabilitats socialistes. I després encara es queixen quan se’ls diu que els diputats viuen totalment al marge de la realitat que els envolta.