Brometa o presa de pèl?

El discurs nadalenc del rei espanyol conté una frase que a més d’un li va cridar l’atenció: la justícia és igual per a tothom. El cinisme borbònic que s’endevina al darrere d’aquesta afirmació és que la va pronunciar, precisament, l’únic espanyol que pot fer i desfer a discreció saltant-se les lleis, sabent que, faci el que faci, sempre quedarà al marge de l’acció de la justícia. Encara que des d’una mínima lògica i el sentit comú pugui semblar difícil d’entendre, la legislació espanyola vigent especifica amb tota claredat que el rei no és penalment responsable dels seus actes; vaja, que és un perfecte irresponsable. Faci la barrabassada que faci no se’l pot jutjar. Llavors, amb aquesta frase que gairebé tots els diaris van destacar en portada, un es queda amb el dubte de si aquest peculiar personatge, herència política directe del franquisme (Franco: “lo dejo todo atado y bien atado”), només volia fer una brometa nadalenca als seus súbdits, com aquell que posa el caganer al pessebre i, rient per sota el nas, l’ensenya als seus visitants, o directament els hi estava prenent el pèl.

Quotes

Cada vegada que es produeix un canvi de govern es parla de les quotes. La quota femenina, la quota catalana, la quota ics. Aquest govern disposa d’una quota femenina percentualment més baixa que a l’època de les senyores Leire Pajín i companyia, i ja han sortit els torracollons de torn per criticar-ho. Però el que els torracollons de torn amaguen és que, tot i ser més baixa, ara la quota femenina mana molt més que amb Zapatero de president. Zapatero va optar per la foto, és a dir, per un govern sexualment equilibrat entre homes i dones. Rajoy, en canvi, ha deixat de banda la calculadora de les quotes però, com dèiem, ara les dones manen molt més que en el govern anterior, començant per una vicepresidenta única que mana com mai cap dona ha manat abans a Espanya. ¿Quantitat, és a dir, quotes, o qualitat? Jo ho tinc clar: crec molt en la meritocràcia de les persones i gens en les quotes, siguin del tipus que siguin.

Els governs espanyols gairebé sempre han tingut l’anomenada quota catalana. La quota catalana del govern Rajoy es diu Jorge Fernández Díaz. Un senyor que es diu Jorge, sí, i que va néixer a Valladolid, també, però que ha viscut des de molt petit a Barcelona tot i que, pels càrrecs que ha ocupat, no hi ha viscut sempre. Tot i això Fernández parla un català bastant més correcte que el de la segona autoritat del país i, al marge d’aquestes dades, el que és més important és que ell se sent català. Només amb això ja n’hi hauria d’haver prou, però hi ha qui encara nega la catalanitat del ministre Fernández. En fi, de talibans defensors de no se sap quines essències i expenedors de carnets de bon català, o de bon espanyol o del que sigui sempre n’hi ha hagut, i al meu entendre només es mereixen un gran menyspreu. Que Fernández sigui català, però, no treu que, per raó dels càrrecs públics que ha ocupat des que l’any 1980 va ser nomenat governador civil d’Astúries, aquest ministre estigui fortament identificat amb Espanya. A l’època d’Aznar no va ser ministre pels pèls, però durant aquells vuit anys va ser secretari d’estat de diverses coses: administracions territorials; educació, universitats, investigació i desenvolupament; relacions amb las Cortes. Aquests últims anys ha sigut vicepresident del Congreso de los Diputados. Tot això són feines que es fan a Madrid, sí, i Fernández té les idees polítiques que té, unes idees, per cert, molt allunyades de les meves. Però aquestes són circumstàncies que no demostren pas que Fernández no sigui català. Recordem-ho un cop més: Catalunya és un país molt plural. Afortunadament.

Però deixant aquests ridículs debats al marge, fem ara una mica de memòria. ¿Quin avantatge ha tingut Catalunya que sigui directament atribuïble als ministres catalans dels governs espanyols? Posem alguns exemples. ¿Durant la llarga etapa de Felipe González com a president, per exemple, potser van evitar la LOAPA, de molt trista memòria? ¿Es va fer el TGV entre la frontera francesa i Barcelona, i a continuació entre Barcelona i Madrid, que el sentit comú demanaven com a prioritaris, o se’n va fer un a mida de la quota sevillana, és a dir, de Madrid a Sevilla, i aquí ens vàrem haver d’esperar vint anys? Darrerament, ¿els ministres Clos, Corbacho, Montilla i companyia han fet alguna cosa positiva per Catalunya des del Consejo de Ministros? Molt em temo que la resposta és no. L’última quota catalana abans de Fernández es diu Carme Chacón. No puc evitar recordar amb un profund fàstic els seus aplaudiments gens dissimulats a la sentència del Tribunal Constitucional d’Espanya contra Catalunya. Sí, ja ho sé, formalment aquella va ser una sentència contra l’Estatut, però com que es tractava d’una llei que havia rebut el suport dels catalans en referèndum així com de la majoria dels seus representants polítics, aquella sentència es va convertir en un atac frontal a Catalunya. Carme Chacón potser era la quota catalana, però molts catalans no ens podíem considerar representats per aquella mena de barreja patriòtica entre la doctrina Peces Barba i tot el que representa la cabra de la Legión. Chacón és l’Espanya del ¡Capitán, mande firmes! y ahora griten conmigo: ¡¡¡Vivaspaña!!! Caldrà veure com ens anirà amb el senyor Fernández de ministre, però de la seva gens dissimulada obsessió lingüística gairebé malaltissa en contra de la normalització de la llengua catalana segur que ara en sentirem molt més a parlar. ¿Quota catalana de ministres catalans a Madrid? Com deia aquell, ¡todos al suelo, que vienen los nuestros!

Quan es creua la línia vermella

La greu crisi econòmica que estem patint supera el nostre àmbit geogràfic, però potser cal recordar que els seus efectes són molt pitjors aquí que en altres indrets d’Europa. Tant el govern tripartit a Catalunya com el govern espanyol van perdre molt el temps negant la realitat. No es van tirar endavant les imprescindibles reformes estructurals quan tocava ni es van prendre les mesures econòmiques que el sentit comú ens imposava. A Catalunya, a més, els socialistes i els seus socis ens van deixar un país econòmicament trinxat, així com una comptabilitat més falsa que un bitllet de sis euros. Tot això és així però... ja ha passat un any. Cal tenir memòria i convé no oblidar aquell desastre per tal que no es torni a repetir mai més però... ja ha passat un any. I un any dóna per molt. Entre altres coses, per fer unes previsions econòmiques fiables, que és el mínim que es pot esperar del govern dels millors.

Ara el govern ens ha sortit amb aquesta immoralitat de no pagar quan toca el sou dels funcionaris. Diuen que el pagaran uns dies més tard, però diuen també que només en pagaran una part, i que deixaran la resta pendent de pagament sine die. L’excusa -que jo em permeto definir com una pobra excusa de mal pagador- és que la metròpoli no ens transfereix 759 milions corresponents a una partida d’inversió de fa tres anys. A veure, podem discutir si de funcionaris en falten o en sobren (jo penso que més aviat en sobren), podem discutir també si cobren poc o molt (no es pot pas generalitzar, a l’administració hi ha de tot), i es pot plantejar si se’ls ha de canviar el seu estatus laboral i/o suprimir determinats privilegis. A l’entorn del funcionariat podem discutir sobre moltes coses, però el que no s’hauria de discutir mai és que el pagament del salari és quelcom sagrat que s’ha de fer el dia que toca. Abans d’endarrerir el pagament d’un sou s’ha de buscar qualsevol altra alternativa. Puc parlar amb aquesta contundència perquè sé què és haver de pagar sous amb una tresoreria escassa, i sé també els malabarismes que he hagut de fer per tal que el treballador cobri el dia que toca. Ho sé perquè personalment m’hi he trobat, i llavors tant a la meva empresa com a la meva família he hagut de decidir quines eren les prioritats. I repeteixo, els sous dels treballadors són sagrats, i abans de deixar-los de pagar t’has de quedar tu sense cobrar, sense pagar el col·legi dels fills, sense sortir a sopar ni anar-te’n de vacances, sense moltes altres coses menys importants que el sou d’un empleat.

Un dels problemes d’aquesta societat és que la majoria dels nostres governants no ha tingut mai cap experiència directiva a l’empresa privada. Dissortadament, gairebé tots els nostres dirigents polítics no saben el que significa la gran responsabilitat que representa haver de pagar un sou. He fet quatre números. Els famosos 759 milions que de moment no arribaran són molts diners, sí, però només representen el dos per cent del pressupost anual de la Generalitat. Estic absolutament convençut que, tractant-se d’un percentatge tan minso, hi ha moltes altres partides a tocar abans de deixar de pagar els sous. Amb la decisió de declarar-se morós el govern ha traspassat una línia vermella que no s’hagués hagut de traspassar mai. Espero que el govern reflexioni i que rectifiqui, i que amb els seus treballadors mai més torni a utilitzar la via de la morositat per solucionar una manca puntual de tresoreria. Si els nostres governants no es veuen capaços de fer la seva tasca amb una mínima dosi d’ètica, més valdria que ho deixessin i es dediquessin a una altra cosa.

PS: a la nòmina de desembre cobrada ahir dimecres la Generalitat ha deduït el 100% de l'IRPF corresponent a la paga extra de Nadal encara no cobrada, i que previsiblement es pagarà, tot i que només en part, la setmana que ve. Al marge d'altres consideracions ètiques aquest disbarat em sembla directament delictiu, i els advocats especialitzats hi haurien de dir alguna cosa amb urgència.

Amaiur vs. UPyD

La setmana passada es va constituir a Madrid el Congreso de los Diputados resultant de les eleccions del 20-N. El reglament especifica quins són els requisits mínims per poder constituir un grup parlamentari. Si un grup determinat no compleix aquests requisits mínims, els seus diputats han de passar a formar part del grup mixt, un totum revolutum on t’hi pots trobar des d’un independentista declarat fins a un unionista del morro fort, i des d’un neofalangista fins a un marxista-leninista. Les eleccions del 20-N van donar com a resultat que, per manca d’unes poques dècimes sobre el percentatge de vots mínim requerit, dos partits polítics no podien constituir grup parlamentari propi. Ideològicament a les antípodes un de l’altre, els independentistes bascos d’Amaiur i els neofalangistes d’UPyD s’havien d’incorporar al grup mixt. Aquestes eren les regles del joc.

Fins aquí la cosa semblava estar clara. Però hi havia un petit problema, i el problema és que això passa a Espanya, un país més aviat poc seriós en el compliment de lleis i reglaments. A Espanya hi ha una norma no escrita que diu que les lleis i els reglaments, encara que siguin textos molt clars, sempre són interpretables. I ho són, evidentment, a voluntat de qui té la potestat d’interpretar-los. Les eleccions del 20-N les va guanyar el Partido Popular per majoria absoluta, i això vol dir que aquest partit també disposa de majoria absoluta a la Mesa, l’òrgan que ha d’aplicar -i, per tant, interpretar- el reglament que dèiem abans. I aquí és on es presentava el problema. Dels dos partits que dèiem abans, un és més aviat de la corda del partit guanyador de les eleccions, i l’altra és de la corda política oposada. Així, el Partido Popular es mostrava favorable a fer una lectura generosa del reglament, com per altra banda sempre s’havia fet abans en casos similars, que permetés que UPyD formés un grup propi, però no estava disposat a que Amaiur pogués gaudir també d’aquesta generositat interpretativa.

El Partido Popular podia haver reformat el reglament o, sense modificar-lo, se’n podia haver fet una lectura estricta o una de generosa, però sempre, òbviament, partint de la base d’eliminar qualsevol favoritisme. Doncs bé, no es va fer res d’això, i els guanyadors de les eleccions van decidir fer una interpretació del reglament a la carta, seguint els seus propis interessos particulars. D’aquesta manera, UPyD, sense complir els requisits, ja té grup parlamentari propi, mentre que Amaiur, amb una situació molt similar, gairebé calcada, d’incompliment de la norma, s’ha quedat sense i s’ha hagut d’incorporar al grup mixt. Alguns diuen que al Partido Popular hi conviuen dues sensibilitats, un de moderada i una altre de més extremista. Amb la constitució dels grups parlamentaris ha quedat clar que ha guanyat la sensibilitat més extremista; per entendre’ns, ha guanyat la tendència Mayor Oreja. Esperem que aquest lamentable episodi només sigui una excepció, i esperem també que finalment el Tribunal Constitucional, que de vegades fa les coses bé, acabi imposant el sentit comú i Amaiur pugui disposar també del seu propi grup parlamentari. O tots moros o tots cristians.

Nou PSC? Un congrés tancat en fals

Per el manteniment de la salut democràtica del nostre país i amb vistes a una futura alternança política, que també en això consisteix la democràcia, no ens podem permetre que el partit socialista s’acabi d’enfonsar. Però no sembla que els socialistes facin masses esforços per evitar-ho. Diuen que han tocat fons i que ara toca canvi, però dubto que ni ells mateixos s’ho creguin. Divendres, gairebé dos terços dels delegats del 12è congrés dels socialistes van aprovar l’informe de gestió del primer secretari sortint, el senador José Montilla. Vist des de fora del socialisme i des de fora del congrés, aquesta ha estat la gran notícia del cap de setmana congressual. Venim de set anys de governs tripartits amb un balanç global que, sent indulgents, podríem qualificar de bastant desgraciat. Venim de tres naufragis electorals socialistes en els darrers mesos –eleccions nacionals, municipals i estatals-, amb uns resultats tan desastrosos com no s’havien vist mai abans. Amb uns antecedents tan poc lluïts un es podia esperar que, com a mínim, l’informe de gestió del primer secretari sortint seria àmpliament rebutjat. I constatant amb sorpresa que ha passat exactament el contrari, un es comença a plantejar que potser hi entén bastant menys del que es pensava. Per altra banda, intueixo que amb un suport a la seva gestió tan inesperat com ampli, Montilla deixa el càrrec alleujat i més que satisfet. Ara podrà presumir a Madrid que, tot i les nombroses crítiques rebudes durant el seu mandat, els seus l’han avalat de forma majoritària.

En general, però, la premsa ha fet més esment al vot en contra, o vot de càstig com l’anomenen alguns, i se’ns ha presentat la votació com quelcom molt negatiu per a Montilla. No hi estic d’acord. La notícia no és que un terç dels congressistes no aprovessin l’informe de gestió, sinó que gairebé dos terços el donessin per bo. Intueixo que els primers representen més la sensibilitat de l’antic votant socialista que ha deixat de ser-ho mentre que, amb la seva decisió, els segons només ens han demostrat, un cop més, que viuen aïllats de la realitat. El resultat de la votació és, però, molt significatiu, i ens pot ajudar a entendre què ha passat en aquests darrers anys, i què pot passar en el futur més immediat. El congrés socialista ha escenificat la consolidació del divorci que hi ha entre la direcció del partit i la majoria dels congressistes per una banda, i l’antic votant que els ha deixat de votar per l’altra. El suport majoritari de divendres a la gestió de Montilla, difícil d’entendre per a un que, com jo, s’ho mira des de fora, justifica també que dissabte s’hagués elegit per a primer secretari a Pere Navarro, un alcalde que tenia com a mèrit principal el fet d’estar apadrinat pel politburó sortint del partit gairebé en bloc. A partir d’aquestes evidències la votació sobre el grup propi a Madrid, una proposta àmpliament rebutjada, així com la llista de la nova executiva, no tenen la més mínima importància. Queda clar que a partir d’aquest congrés encara hi haurà més PSOE que PSC. Més que fins ara, que ja és dir. Però tenint en compte el perfil del potencial votant socialista tampoc no ha de sorprendre.

Un detall gens anecdòtic. En el congrés anterior (2008), l’informe de gestió -presentat també per Montilla- va ser aprovat per unanimitat dels més de mil congressistes assistents. Cal recordar que llavors ja governava el segon tripartit encapçalat per l’ara senador. Algú es pot preguntar cóm pot ser que en només tres anys s’hagi donat aquest fenomen d’una certa desafecció, i la resposta fàcil seria justificar-la en la pèrdua de les tres darreres eleccions. Però aquesta no és, al meu entendre, la resposta correcta. L’explicació la podem trobar en que, fins ara, en aquests congressos es votava a mà alçada, i una possible discrepància s’hagués posat clarament en evidència. El conegut lema guerrista que diu el que se mueva no sale en la foto és especialment vàlid quan hi ha un congrés i un s’ha de mullar en públic. La por de quedar-se sense feina, sense càrrec, sense aquella poltrona tan llaminera i generosament finançada amb diner públic, sense la subvenció, sense el favor del que mana, en definitiva, sense l’aixopluc del partit, aquesta por deu ser molt intensa. I ho ha de ser especialment per aquells militants que, professionalment parlant, no han fet res més que viure del partit des de fa molts anys. És gent molt conscient que a fora hi fa molt fred. Però divendres un nombrós grup de valents congressistes va exigir deixar de banda la tradicional votació a la búlgara i la direcció sortint es va veure forçada a acceptar una votació democràtica com cal, és a dir, secreta. Divendres es va poder votar en contra de la línia oficial sense significar-se públicament i, per tant, sense la por a ser castigat. Esperem que aquest sistema de votació no és quedi en una simple anècdota del 12è congrés socialista, i que s’encomani a altres partits.

Jo no sóc catalanista

Però tu no ets catalanista? Quan em fan aquesta pregunta acostumo a respondre: no, jo no sóc catalanista, jo sóc català i prou. Això d’anomenar-se catalanista és una de les senyals que ens demostra que Catalunya no és un país gaire normal. El nostre és un país que, dissortadament, massa sovint ni se’l creuen els mateixos catalans. On s’és vist que els nacionals d’un país es defineixin d’aquesta manera? Algú s’ha trobat amb xinesistes a la Xina, o alemanyistes a Alemanya, o italianistes a Itàlia, o americanistes als Estats Units? Jo no me n'he trobat mai cap, i això que en aquests països hi he estat bastantes vegades. Allà et diuen amb tota naturalitat que ells són xinesos, alemanys, italians o americans. No tenen cap necessitat d’afegir l’ista. Al meu entendre, mirat des de dins del propi país, els istes i els ismes són sobrers. A Espanya, per posar un exemple geogràficament més proper que els anteriors, no hi ha ningú que es defineixi com a espanyolista. Els espanyols tenen clar què són i quin és el seu país, i en tenen prou amb definir-se com a espanyols.

Jo no sóc catalanista, i quan vaig pel món i m’ho pregunten em basta, i de sobres, definint-me com a català. I si molt m’apuren, que quan ets lluny de casa sovint et trobes que això de Catalunya alguns, molts, no saben on para, els dic que sóc un català de Barcelona, i llavors ja surten de dubtes. Ara potser algú em dirà: i què hi posa a la tapa del teu passaport, o a l’imprès de l’IRPF? Hi posa el que hi posa, és clar, però que un viatgi pel món amb un passaport espanyol de conveniència i pagui els impostos a un país que no és el seu no el converteix automàticament en espanyol. Al marge de les etiquetes, un ha de tenir molt clar què és, perquè si comencem a anomenar-nos catalanistes ja estem llençant la tovallola, ja estem donant per perduda la batalla de la nostra identitat, la que algun dia ens permetrà anar pel món amb el passaport que ens pertoca, i pagar els nostres impostos a la nostra pròpia administració tributària, prescindint dels actuals intermediaris. Catalanista? No, català.

Quan el sindicalisme esdevé delinqüència (i 2)

(Ve d'aquí)

Però el súmmum del despropòsit és, com dèiem abans, que aquest sindicalisme es finança via pressupostos públics, és a dir, amb els nostres diners. Patim tota mena d’inconvenients d’unes mobilitzacions que nosaltres mateixos financem. D’això a casa meva se’n diu cornuts i pagar el beure. Però que no se’m mal interpreti. En una societat democràtica el sindicalisme està tan justificat com ho estan les organitzacions patronals, però si aquestes organitzacions no són capaces d’autofinançar-se amb les quotes dels seus afiliats potser s’ho haurien de fer mirar. Per concretar: recentment s’ha publicat, i fins ara ningú no ho ha desmentit, que els treballadors amb afiliació a un sindicat que estan al corrent del pagament de la quota sindical no arriben ni al cinc per cent de la nostra força laboral. Doncs amb això ja està tot dit.

Tots recordem aquella vaga salvatge dels controladors aeris que va paralitzar –literalment– el país i va deixar centenars de milers de viatgers sense poder volar. Si no vaig errat cap d’aquells impresentables ha estat condemnat per la justícia. Podem recordar també aquella invasió que es va produir a les pistes de l’aeroport de Barcelona per part del personal de terra. Tinc entès que cap dels invasors no ha entrat a la presó. No deixa de ser molt preocupant el fet que, veient que les seves accions no els reporten cap càstig, els sindicalistes cada dia es mostren més agressius i xulescos amb qui gosi discrepar de les seves accions violentes. Em refereixo a les amenaces verbals, la violència física, la silicona als panys i altres especialitats sindicals clarament delictives.

La solució passa per fer amb urgència una llei de vaga amb cara i ulls que, entre altres mesures, impedeixi els abusos sindicals. I evidentment passa també per abolir l’actual finançament públic dels sindicats i les patronals, unes organitzacions que s’haurien de finançar amb els seus propis recursos. En definitiva, és urgent tancar l’aixeta de la generosa subvenció governamental per a aquestes organitzacions i dedicar els recursos públics a altres finalitats més urgents i necessàries com, per exemple, fixar un salari just per a metges i infermeres. Cal dir que actualment gaudeixen d’uns salaris que, en molts casos, són inferiors als d’una taquillera del metro. Amb tots els respectes per a les taquilleres del metro.

Quan el sindicalisme esdevé delinqüència (1)

Són molts els ciutadans amb problemes laborals que, amb les seves massa sovint insolidàries accions de protesta, perjudiquen greument uns altres ciutadans que no s’ha d’excloure que tinguin uns problemes encara més greus que els dels organitzadors de les protestes. Però al darrere de les accions de protesta sempre hi trobem els sindicalistes que les organitzen, tant els empleats dels propis sindicats com els anomenats alliberats sindicals de les empreses.

Els alliberats sindicals: per imperatiu legal l’empresa paga molt generosament a una sèrie de treballadors per tal que, quan sorgeixin problemes laborals que no es puguin resoldre mitjançant la negociació, organitzin una vaga en contra de la pròpia empresa. I dic molt generosament amb coneixement de causa: a l’hospital Vall d’Hebron, per exemple, els alliberats sindicals cobren fins i tot els complements corresponents com si els dies festius anessin a treballar. Es miri com es miri el sistema és pervers i, a més a més, la figura de l’alliberat sindical constitueix un greuge comparatiu amb la resta de treballadors. No ens ha d’estranyar, per tant, que cada dia siguin més els treballadors “normals” que pensen que la figura de l’alliberat sindical a càrrec de l’empresa hauria de desaparèixer.

Tornant a les protestes al carrer, per més raó que pugui tenir un col·lectiu de treballadors en conflicte, deixa de tenir-la tan bon punt l’estratègia de protesta passa per trepitjar els drets de la resta de la població. Sovint et trobes segrestat en mig d’una d’aquestes accions de protesta al carrer i, aquells que amb total impunitat t’impedeixen continuar el teu camí, encara tenen la barra de demanar-te comprensió i solidaritat, quan només es mereixen el màxim menyspreu per part dels perjudicats per la seva acció salvatge. Repetim-ho: tota la raó que puguin tenir les metgesses i els infermers de l’hospital Vall d’Hebron la perden quan decideixen tallar impunement la Ronda de Dalt, perjudicant milers de ciutadans que es troben segrestats enmig d’un embús sense tenir-ne cap culpa.

(La segona part és aquí)

Les “ambaixades” de Catalunya

Tot i que n’he visitat alguna, la meva experiència personal sobre el funcionament d’aquestes oficines de la Generalitat a l’estranger és nul·la. Tinc entès que es van obrir amb l’objectiu de promocionar les exportacions catalanes, i vull pensar que disposen de personal especialitzat per tirar endavant aquesta tasca d’ajut a l’empresa. Si és així, no em sembla gens malament que hi siguin. Però també hi ha els que diuen que si los catalanes cerraran sus dichosas embajadas no tendrían que recortar en salarios públicos, escuelas, ambulatorios, hospitales i demás. Segur que heu escoltat coses com aquesta, i fins i tot m’atreviria a dir que alguns de vosaltres també les heu pensat. El discurs de les ambaixades catalanes a l’estranger és tot un clàssic, molt especialment però no només entre el sector més espanyolista de la nostra societat. No comparteixo les crítiques generalitzades, i tampoc penso que aquestes oficines siguin les culpables de les actuals retallades socials.

Que no s’enganyin els crítics, el fet d’anar repetint demagògicament la cançoneta de les ambaixades només posa en evidència la seva manca d’arguments. Catalunya és, amb diferència, la zona que més exporta de l’estat espanyol. Els experts ja fa molts anys que ens diuen que les empreses catalanes només se’n sortiran ampliant mercats, és a dir, exportant i deixant de ser excessivament dependents del mercat interior. Hi ha empreses que això ho tenen molt ben assumit i exporten amb tota naturalitat la majoria de la seva producció. Però n’hi ha d’altres que necessiten una orientació tècnica prèvia, un assessorament sobre els mercats als que pretenen exportar. És precisament aquest assessorament el que poden obtenir del personal tècnic que suposadament es troba en aquestes oficines. I encara que s’han produït episodis absolutament criticables, vull pensar que aquestes ambaixades no han servit només per a la col·locació privilegiada dels parents i amics del polític de torn.

Catalunya sempre ha tingut voluntat exportadora. Abans que hi haguessin les mal anomenades ambaixades Catalunya ja era capdavantera en les exportacions de l’estat espanyol. Exportar vol dir activitat econòmica i creació de llocs de treball, i és precisament això el que es necessita actualment: la creació de llocs de treball. Per tant, si aquestes ambaixades les porten bons professionals i serveixen per promocionar les exportacions catalanes, endavant les atxes. Però aquelles que només s’utilitzin per aparcar-hi el parent o l’amic de torn, millor tancar-les com més aviat millor, i que els carods i companyia es busquin la vida com fa tothom.

De Molt Honorable a "Excelentísimo"

Deixant al marge els tractaments protocol·laris oficials, els antics i nous despatxos i els salaris que a partir d’ara cobri o deixi de cobrar, queda clar que amb la seva decisió el nostre protagonista ha decidit, als efectes pràctics, deixar de banda el tractament protocol·lari de Molt Honorable per passar a ser només Excelentísimo. I dic només sent molt conscient que segurament ell s’ho mira de manera diametralment oposada. És a dir, estic segur que ell dóna més importància al nou tractament protocol·lari que ell lliurement ha triat, en contra fins i tot de l’opinió de gent assenyada del seu propi partit, que el que tenia fins ara. Vist des de Madrid, mirat des d’un punt de vista exclusivament espanyol, el nostre protagonista segur que considera que no només no ha baixat de categoria sinó que políticament ara el seu estatus és superior al que tenia fins ara. Pels polítics amb mentalitat espanyola, que aquesta i no una altra és la mentalitat del nostre protagonista, passar de president de la Generalitat a senador és un claríssim ascens en la seva carrera política. No s’ha de perdre de vista que, com no podria ser d’altra manera, l’objectiu d’un espanyol convençut sempre és Espanya, i Catalunya no deixa de ser un simple esglaó més de la seva carrera política de fons, un esglaó que sovint fins i tot pot arribar a fer nosa. Parlo de Montilla, sí, però parlo també de Chacón i d’altres personatges que en un moment determinat van decidir deixar de dissimular, ensenyar totes les cartes i optar clarament per Espanya en detriment de Catalunya.

Vergonyosa censura al Parlament

Ara resulta que al Parlament, el temple de la paraula, com pomposament l’anomenen alguns, no es poden dir en veu alta segons quines coses, encara que aquestes coses siguin veritats com temples. Són veritats que es poden escriure i es poden pronunciar des del faristol de la sala de premsa, però no es poden dir des del solemne faristol de l’hemicicle. Segons una nova norma que la presidenta de la institució s’ha tret de la màniga, a partir d’ara determinades veritats només es podran dir en veu baixa o xiuxiuejar a cau d’orella del company d’escó, però ja no es podran pronunciar en veu alta. I tot aquest enrenou s’ha produït perquè hi ha hagut un diputat espanyolista, amb un tarannà censor similar al de la senyora presidenta, que s’ha cansat d’escoltar determinades veritats. Es veu que quan escolta que els seus roben, el parlamentari espanyolista se sent ofès. I tot i que humanament es pot entendre que el diputat espanyolista se senti molest –a ningú no li agrada escoltar que els teus roben, encara que sigui veritat–, que la presidenta acabi fent cas del diputat espanyolista i decideixi exercir la censura pel seu compte i risc ja són figues d’un altre paner. Sembla sobrer recordar que en una democràcia no hi ha d’haver censura, i encara menys a la institució que millor representa la democràcia: el seu parlament. Sigui com sigui, però, la censura no canvia la realitat: Espanya ens roba. Això és quelcom que amb una simple calculadora electrònica es pot comprovar amb facilitat. Però diguem-ho tot: la culpa de l’esperpent censor que s’està instal·lant al Parlament la té, en primera instància, la coalició CiU a la que pertany la presidenta de la institució per haver-la escollit, precisament a ella, sabent perfectament que el càrrec li aniria gran. Tot plegat una vergonya. Vergonyós l’espoli fiscal i vergonyosa la censura en seu parlamentària.

Polítics tramposos

Fa només deu dies Enric Millo, el diputat convers, es va presentar a les eleccions com a cap de llista del Partido Popular per la província de Girona, i va rebre el suficient suport popular com per ser elegit diputat per aquella circumscripció, la més difícil d’Espanya per aquest partit. Però el que desconeixia l’elector popular és que Millo només sortia a la llista però, de fet, no tenia cap intenció de ser diputat a Madrid. Què dius, que has votat per l’Enric. Doncs no, no t’equivoquis, a qui realment has votat és la Concepció. La degradació de la classe política, així és com alguns lamentables episodis van minvant la ja molt limitada confiança que la societat té en els seus polítics. Després es queixen, però la culpa no és de la societat que els ha perdut la confiança, i fins i tot en alguns casos el respecte, sinó dels polítics que impunement fan trampa –pel que sembla, una trampa legal- i s’obliden de la mínima ètica i consideració deguda amb els seus electors.

Només deu dies més tard del 20-N, abans fins i tot de prendre possessió del càrrec per el qual es va presentar i va ser elegit, Millo surt al faristol i diu que renuncia a ser diputat, i que passa els trastos a la segona persona de la llista, una senyora que segurament deu ser molt vàlida però que és pràcticament desconeguda per l’electorat. És a dir, la trampa del Partido Popular consisteix a, sabent que ni tan sols prendrà possessió del càrrec per el qual ha estat elegit, posar com a cap de llista un senyor relativament conegut i amb un cert ganxo electoral. Millo era conegut degut a la seva anterior militància a CiU, i gràcies a què en la seva etapa com a popular fa sovint feines incòmodes pel seu partit. I que no ens vinguin amb cuentos, aquesta és una estratègia tan indecent i tramposa com perfectament planificada. Després alguns polítics encara es queixen que el poble no els reconeix la seva tasca, i es lamenten que la societat els gira l’esquena cada dia més. I doncs, què volen? Pretenen que mirem cap a una altra banda i fem veure que aquí no ha passat res?

El súmmum del desvergonyiment és que sovint aquests personatges encara pretenen donar lliçons morals a la societat que els paga generosament el sou. Quina barra! Quina desconsideració! Quina cara més dura! Què és això de presentar-se a unes eleccions i, deu dies després de ser escollit, abans fins i tot de prendre possessió del càrrec, hacer mutis por el foro? Aquests personatges com a mínim es mereixen que algú els canti les quaranta, s’ho tenen ben merescut. I de cara a properes eleccions l’elector, especialment l’elector gironí que va votar per en Millo, faria bé de no oblidar aquest lamentable episodi que no fa res més que degradar encara més el ja molt baix nivell de la nostra classe política, i d’alguns polítics en particular.

Iceta i el futur del socialisme català

Ara mateix em vénen al cap els noms d’alguns polítics socialistes que en un moment determinat van acabar abandonant el partit de forma més o menys traumàtica. Podríem parlar des d’un president de la Generalitat foragitat pels seus propis companys de partit, de males maneres i sense cap consideració personal ni institucional, fins a regidors de petits ajuntaments i passant per militants de base sense rellevància pública. Però per evitar qualsevol interpretació errònia vull aclarir que aquest no és el meu cas. No sóc ni he estat mai socialista i, per tant, no sóc tampoc el típic exmilitant o exsimpatitzant ressentit amb el seu antic partit i que, un cop fora, es proposa passar comptes amb els seus excompanys de militància. De fet no m’he plantejat mai l’opció de donar suport a aquesta opció política, entre altres motius perquè no voto mai partits que decideixen lluny d’aquí. I tinc molt clar que el PSOE -encara que a Catalunya es presenti amb una marca pròpia- és un partit forà que, com a tal, defensa lògicament interessos forans.

Per altra banda té tota la lògica que després dels seus recents desastres electorals els socialistes espanyols s’enfrontin a greus problemes. Això inclou els problemes de les seves franquícies perifèriques, també els de la franquícia catalana. Durant els set anys dels governs tripartits la greu crisi socialista, que ja s’estava coent a foc lent, va quedar mig dissimulada. Però amb el fracàs electoral de fa un any, quan van perdre la Generalitat, combinat amb els minsos resultats obtinguts en les eleccions municipals de fa mig any i les estatals de fa deu dies, el problema ja no s’ha pogut amagar més i ha acabat sortint a la llum amb tota la seva intensitat i cruesa.

I insisteixo, ja ho sé que formalment el PSC és un partit diferent del PSOE. Però en l'àmbit estatal ambdós partits són tan iguals que sempre han actuat plegats, com si fossin germans siamesos. La prova del cotó: a Madrid no han votat MAI diferent l’un de l’altre, fins al punt que sovint a Catalunya han votat blanc i, per no discrepar amb l’amo, l’endemà a Madrid han votat negre, tan campantes. Alguns potser ho troben normal però no n’és gens, de normal, és mes aviat esquizofrènic. Però per entendre-ho millor no s’ha d’oblidar que aquesta senyora que el 20-N va perdre les eleccions a la franquícia catalana fa carrera política a Madrid, i ja fa anys que va aprendre que quien se mueva no sale en la foto. Així, sense posar-se vermella, Chacón ens explica sovint que a Madrid uns i altres sempre voten igual perquè no hi ha hagut MAI cap motiu per votar diferent. Doncs ja està tot dit! Però recordem que ella aspira a presidir la foto socialista estatal que, lògicament, no vol que surti moguda. Per a ella Catalunya només és un esglaó regional més de la gran escala espanyola.

Fetes aquestes consideracions semblaria de sentit comú que ara caldria renovar a fons la cúpula directiva dels socialistes catalans. Si pretenen recuperar el protagonisme polític que havien tingut aquest partit necessita un gir radical, una bona sacsejada d’aquelles que fan història. Sembla evident, per tant, que no n’hi hauria d’haver prou amb el simple maquillatge superficial que pretenen alguns. Per fer-se amb el càrrec de primer secretari del partit hi havia fins ara tres persones disposades a participar en unes eleccions primàries. Es tracta dels alcaldes de Lleida i Terrassa i de l’exalcalde de Vilanova i la Geltrú. Per cert, tots tres són membres de la comissió executiva del partit, és a dir, corresponsables dels desastres electorals que dèiem abans.

Doncs bé, per si això no era suficient, dijous passat va sortir al faristol el senyor Miquel Iceta dient que ell està disposat a encapçalar el partit sempre que... només hi hagi una candidatura d’unitat, la seva. Iceta pretén encapçalar una candidatura única i guanyar el congrés del seu partit per aclamació, a la búlgara, sense competència. És a dir, que se vayan todos que me pongo yo. Cal recordar que ara mateix Iceta és la viva imatge del polític perdedor. Renovació? Iceta ha format part de la comissió executiva del seu partit, un partit que ha perdut per golejada les tres últimes eleccions, des de temps immemorials (1984). Iceta és renovació? Doncs visca la renovació!

El rerefons del luxe

Sovint no puc evitar pensar, i admeto que en molts casos és un pensament totalment erroni, que qui presumeix massa del que té, dels seus béns estrictament materials, és que no té gran cosa més de què estar-ne orgullós. Així, personalment prefereixo l’austeritat i la discreció al luxe i l’ostentació, però puntualitzo que això és en l’àmbit personal, ja que professionalment la cosa canvia. Sempre recordaré una frase que deia més o menys això: no saps tu pas quant caviar i foie haig de menjar per poder portar les patates i les mongetes a casa.

En temps de crisi econòmica tan generalitzada com la que actualment estem patint algú pot pensar que no deixa de ser una gran frivolitat parlar de productes i serveis de gran luxe, del tot prescindibles. En la categoria de prescindible hi podem incloure, per posar només uns exemples, aquells rellotges tan cars i exclusius pels que hi ha una llarga llista d’espera per adquirir-ne un, els restaurants triestrellats on molts hi van més per deixar-s’hi veure que per la gastronomia en si, els hotels de set estrelles del golf Pèrsic o els cotxes pels que sovint es paga tant per la marca dels quatre cercles enllaçats o per l’estrella de tres puntes encerclada com pel producte en si.

Partint d’aquestes consideracions prèvies, si només ens quedem en el vessant frívol del luxe i el fenomen no s’analitza una mica més a fons, parlar del luxe com faig ara pot semblar, com dèiem abans, una frivolitat. No és pas la primera vegada que toco aquest tema. Sense anar més lluny, fa uns dies jo mateix vaig comentar algunes particularitats de les botigues de marroquineria de gran luxe de Viena. I ara potser algú em podria preguntar: i tu, Miquel, per què et fixes en aquesta mena de comerços? La resposta és ben senzilla: per deformació professional. I no cal entrar en més detalls. Un altre exemple on el luxe hi és ben present és, com dèiem abans, el de determinats restaurants molt exclusius. Dijous es va celebrar a Barcelona la gala dels restaurants condecorats amb estrelles per la coneguda marca francesa de pneumàtics. Tot un prodigi del màrqueting que, com va passar l’any passat, fins i tot es pot permetre la relliscada de premiar un restaurant de ses illes que fa mesos que ha tancat.

Per cert, permeteu-me fer un petit parèntesi. En la categoria de restaurants triestrellats, fins dijous Catalunya guanyava la partida a Euskadi per quatre a tres. Doncs bé, a partir d’ara s’han intercanviat els papers, i són els bascos els que guanyen als catalans per tres a dos. Aprofitarem per recordar que si ho limitem a la península Ibèrica, Espanya i Portugal, comme d’habitude, queden al marge d’aquesta lluita. Són països que de restaurants triestrellats no en tenen cap, i ja he explicat altres vegades que, menjant-s’hi tan bé com s’hi menja, aquest és un misteri que no he entès mai. Misteris de la Michelin. Tanco parèntesi.

El que volia dir, però, és que darrere de l’exclusivisme que envolta el món del luxe hi ha molta gent normal que en viu. Són molts els negocis basats en el sector del luxe de gamma alta, des de pagesos i ramaders fins a fàbriques de tota mena, amb tota la derivació d’activitats comercials, logístiques, etc. Per tant, quan parlem d’aquelles marques de luxe que tots tenim al cap, poca broma a l’hora de frivolitzar-ho: hi ha molta gent que pot menjar patates cada dia gràcies a què hi ha un japonès o un rus o un xinés o un brasiler que un dia tenen el caprici de comprar-se un Lamborghini o un Aston Martin.

Kilimanjaro Ultramagic Balloon Experience 2011

Foto: http://www.ultramagicexperience.com/

Encara que a l’agost ja en vaig parlar, si us interessa aquesta aventura i teniu 19 minuts, la pel·lícula, tot i que és cent per cent amateur, també val molt la pena.

Després del 20-N (i 2), des de la perifèria

Euskadi * Llegint determinada premsa espanyola sembla com si a Euskadi el terrorisme hagués guanyat les eleccions de diumenge. El fet evident és que els dos partits d’obediència espanyola que donen suport parlamentari al govern basc van quedar només en tercer i quart lloc del rànquing electoral. Ara encara es veu més clar que aquell govern és un miratge, que no reflecteix la realitat social del país. Només impedint políticament de forma matussera –amb col·laboració judicial inclosa- que una franja important de l’electorat pogués anar a votar, va ser possible tirar endavant el govern de perdedors en clau espanyolista que actualment governa Euskadi, tot i haver guanyat clarament les eleccions el PNV. Però la realitat és tossuda i sempre s’acaba imposant. Així, diumenge, tot i tractar-se d’unes eleccions en clau estrictament espanyola, el PNV va tornar a guanyar en vots, i Amaiur ho va fer en escons. Les properes eleccions nacionals d’Euskadi, previstes en principi per l’any 2013 però amb possibilitats reals que s’avancin, auguren uns resultats sobiranistes que faran història. I com més pals a les rodes hi posin des de Madrid més espectaculars seran; alguns obliden que de vegades es vota a la contra.

CiU * Tot i que al meu entendre era poc rellevant qui guanyés les eleccions a Catalunya, cal remarcar que CiU ha estat la gran sorpresa de diumenge, amb una àmplia victòria que no s’esperaven ni ells. Han guanyat per primera vegada als socialistes en unes eleccions espanyoles, tant en vots com en escons. I no s’ha d’oblidar que encara que la coalició vencedora no s’ha declarat mai independentista, la principal força política de Catalunya és la que disposa de més diputats i de més simpatitzants partidaris del dret a decidir, entenent-se com a tal si el futur de Catalunya ha de continuar lligat a Espanya com fins ara, o si s’ha d’entendre directament amb Brussel·les, sense els actuals intermediaris. Quan diumenge al vespre el cap de llista Duran, que no és precisament un independentista, va arribar a l’Hotel Majestic de Barcelona (cinc estrelles gran luxe, visca l’exemple d’austeritat i de contenció de despeses!), no va poder evitar haver d’escoltar dels seus els crits d’in-inde-independència! Duran no és independentista, políticament té uns interessos molt allunyats d’aquesta opció política, i algun dia la coalició política que governa Catalunya haurà de prendre una decisió valenta i agosarada que deixi finalment de banda la seva ambigüitat nacional. S’acosten temps en que uns i altres caldrà que sobre aquest tema es defineixin amb claredat.

Esquerra * Una altra sorpresa inesperada, inesperada almenys per mi. La nova direcció del partit liderada per l’historiador, alcalde i eurodiputat Junqueras (d’on deu treure aquest home les hores per atendre tants despatxos?), amb un independent, Bosch, també historiador, com a cap de llista, ha estat capaç de capgirar les minses expectatives electorals que tenien. I encara que molts pensem que les desastroses gestions dels consellers Carod, Huguet i companyia durant el tripartit mereixen un càstig electoral contundent, al final sempre és l’elector qui ho acaba decidint amb el seu vot.

Districte de Sarrià-Sant Gervasi, Barcelona * És ja un clàssic d’aquest blog donar els resultats del barri de Sarrià. L’abstenció va ser del 24 per cent, i de cada cent persones que van anar a votar 44 ho van fer a CiU i 30 al PP. La resta de vots se’ls van repartir com a bons germans entre els deu partits restants, començant pels socialistes, que han baixat a menys de la meitat del resultat obtingut l’any 2008. És a dir, el càstig electoral rebut pels socialistes ha estat generalitzat i molt repartit: Espanya, Catalunya, Barcelona i Sarrià, sense excepcions.

Després del 20-N (1), en clau espanyola

Socialistes * Han fet una campanya electoral encara més lamentable que les anteriors. El tronat discurs guerrista del cuiner Zaragoza, consistent en basar-ho tot en la por a la dreta, ja fa temps que va quedar desfasat però ells hi segueixen insistint. Escoltant els pocs dirigents que han sortit a donar la cara te n’adones que no han entès res. Suposo que no trepitgen gaire el carrer. En definitiva, necessiten amb urgència ulleres i sonotones socials. I sense excloure que hi pugui haver ajudat, no han volgut entendre que la culpa de les seves merescudíssimes derrotes electorals no ha estat –només- la ja famosa crisi financera mundial. Es neguen a admetre la seva nefasta gestió, que va incloure unes mesures econòmiques estrafolàries, populistes i totalment oposades al sentit comú, i que pasaran a la història dels més grans despropòsits polítics d'aquest país. I això tant val per l’Espanya governada per Zapatero, de qui políticament aviat ja no en quedarà ni rastre (a les fotos ja quasi no se'l veu), com per la Catalunya dels tripartits. Han deixat el país trinxat i endeutat fins a les celles i, per si no n’hi hagués hagut prou, no se’n senten culpables ni han fet cap mena d’autocrítica. El votant, però, ha actuat en conseqüència no votant-los. Veient l’autisme polític que ens mostren els dirigents socialistes es pot fàcilment intuir que el merescut càstig electoral que han rebut no serà pas l’últim.

Populars * L’aclaparadora victòria dels populars ha estat tan legítima i democràtica com poc merescuda. No han fet gairebé res per guanyar, tan sols esperar tranquil·lament asseguts que els seus adversaris perdessin. Han fet una campanya electoral informativament opaca tot i que, veient els espectaculars resultats obtinguts a Espanya, s’ha demostrat molt efectiva. A Catalunya, però, un cop més han errat l’estratègia. Han punxat, i només han pogut assolir el tercer lloc del podi. Se n’esperava molt més, algunes enquestes parlaven de la possibilitat d’una victòria popular al Principat, o si més no d’un empat amb els socialistes o d’un triple empat. Però aquesta vegada han quedat fins i tot per sota dels seus resultats de l’any 2000, quan Josep Piqué liderava la franquícia catalana i Aznar manava a la casa central. Són al podi, sí; han guanyat tres diputats, d’acord; però se n’esperava més, tot i que el gran triomf del seu partit a nivell estatal ho ha mig dissimulat. Catalunya segueix sent l'assignatura pendent dels populars.

Neocomunistes * La seva campanya electoral s’ha demostrat molt efectiva, tot i que personalment no em va agradar gens. “... I a sobre hem de callar?” era el seu lema de campanya. Home, doncs sí, que el tripartit encara el tenim fresc i alguna cosa hi deuríeu tenir a veure vosaltres, li podríem haver respòs. Han tret onze diputats que queden molt lluny dels vint-i-tants de l’època del PCE/PSUC, però s’ha de reconèixer que en les actuals circumstàncies és un excel·lent resultat. Com a bons pescadors que han demostrat ser han tret molt peix de tot arreu i, molt especialment, de les mogudes aigües territorials del PSOE. Però farien bé de no oblidar que aquest és un vot prestat, un vot d'anada i tornada.

Neofalangistes * Intuint que a Espanya encara hi ha molt falangista mig amagat, quan vaig llegir que la Falange Española de las Jons Auténtica demanava el vot a favor d’UPyD ja em vaig imaginar que Rosa Díez milloraria força els seus resultats, com així ha estat. Després de rebutjar un pacte electoral amb UPyD, a Catalunya els seus gairebé correligionaris de Ciutadans/Ciudadanos finalment no es van presentar a les eleccions. Devien pensar que per fer el ridícul millor quedar-se a casa. I van fer bé. Encara que en públic no ho admetin ells també són conscients que Catalunya no és Espanya.

Senado * La prova del cotó de la seva inutilitat més absoluta és que diumenge hi van haver eleccions i pràcticament no se n'ha parlat enlloc ni se n'ha escrit gairebé res. Suposo que hi van guanyar els populars però com que no ho he comprovat tampoc hi posaria la mà al foc.

A cinc escons d’un esmorzar

La jornada de reflexió d’unes eleccions hauria de ser el dia després i no, com estableix l’antiquada normativa electoral vigent, el dia abans d’anar a votar. Avui, dilluns, és el veritable dia de reflexió. Avui és l’endemà d’una gran derrota electoral, del tot merescuda i sense precedents. O d’una gran victòria, potser no del tot merescuda però indiscutiblement democràtica i igualment sense precedents. Tot depèn de qui s’ho miri i de com es miri. Ahir van passar moltes coses que s’han d’anar digerint amb calma. Algunes de molt previsibles i altres d’imprevisibles. M’agafo, doncs, un parell de dies de reflexió.

De moment sí que puc dir, i encara que pugui semblar contradictori ho dic amb una certa alegria, que he perdut la meva aposta. M’havia jugat un esmorzar que el guanyador superaria els 190 escons i com que només n’ha tret 186 he perdut l’aposta. Dimecres em tocarà pagar l’esmorzar a una colla d’amics. Ho faré de gust, i encara ho faria més de gust si els guanyadors no haguessin assolit la majoria absoluta. Però així és la democràcia: perquè guanyin uns han de perdre uns altres.

Llista de mínims

Demà m’agradaria poder votar un partit que entre els seus compromisos electorals hi tingués una llista de mínims que al meu entendre és imprescindible per considerar seriosament la possibilitat de votar-lo. Dissortadament aquest partit no existeix. Uns prometen unes coses i uns altres en prometen d’altres, però cap les promet totes alhora. Amb un exemple m’explicaré millor. És de sentit comú que el vot en blanc (el vot de la gent que creu en el sistema però no en aquests partits) hauria de tenir visibilitat al Parlament, una representació democràtica. Cóm es concreta això? Tal com vaig escriure l’altre dia, ras i curt, sis per cent de vot en blanc = sis per cent d’escons buits. És a dir, el Congreso de los Diputados tindria 21 diputats menys dels que té ara, i aquests 21 escons buits representarien la ciutadania que ha votat en blanc. Una representació molt visible i que, a més a més, no costaria ni cinc al contribuent. Hi ha un partit, Escons en blanc, que ho reivindica però, dissortadament, no va més enllà, es queda amb aquest únic objectiu, molt lloable però insuficient. Els que també reivindiquem la visibilitat del vot en blanc no ens quedem aquí, pretenem algunes coses més, els mínims que dèiem abans.

Per exemple, a nivell català haurien de desaparèixer les diputacions, els consells comarcals, les encara embrionàries vegueries i els ajuntaments més petits, que s’haurien d’integrar en ens més grans i funcionals. Algunes de les atribucions de les diputacions i consells comarcals considerades essencials -moltes de les funcions que fan són perfectament prescindibles- s’haurien de poder desenvolupar des d’una simple direcció general de la Generalitat; algunes altres, des dels propis ajuntaments. Simultàniament amb la desaparició d’aquests nivells administratius s’haurien d’amortitzar centenars d’observatoris, agències, consells i organismes públics de tota mena, doncs en molts casos només serveixen per anar-hi col·locant els amics polítics d’uns i altres. És a dir, la meva proposta és que, a partir d’ara, els amics que es busquin la vida i s’espavilin pel seu compte.

Mentre això d’Espanya també ho paguem els catalans, a nivell d’estat també tenim tot el dret a dir-hi la nostra. Com que ara ja s’ha vist que, a la pràctica, la Constitución Española es pot modificar amb un parell de trucades telefòniques i una reunió de cafè, aprofitem-ho i tornem-la a modificar. D’entrada i per higiene democràtica hauria de desaparèixer el TOP, Tribunal de Orden Público, que ara s’anomena Audiencia Nacional. No deixa de ser un tribunal d’excepció que en democràcia no es justifica des de cap punt de vista que no sigui el de la continuïtat franquista en l’administració de justícia. S’hauria de tancar aquell cementiri d’elefants anomenat Senado, que només serveix per aparcar-hi els amics polítics. Per altra banda el Congreso de los Diputados podria amortitzar ja cinquanta escons, i quedar-se amb 300; la Constitución Española ja ho permet. I igual que en el cas de Catalunya, s’haurien de tancar també multitud d’organismes públics i regalies de tota mena. De ministeris se n’haurien de tancar uns quants, com a mínim tots aquells que pretesament gestionen temes ja traspassats a les autonomies. Sentit comú: l’escandalosa duplicitat administrativa existent a l’estat espanyol s’ha de retallar per dalt, allà on ja no hi ha competències per haver estat traspassades.

Subvencions: el nou govern hauria de promoure amb urgència una llei prohibint les subvencions. És a dir, en comptes d’anar fent la viu-viu com s’ha fet fins ara, d’entrada totes suprimides i, partint de zero, discutir i fixar quines s’han de mantenir per considerar-les del tot imprescindibles, com ara alguns serveis socials bàsics. Però si un intel·lectual o un artista vol cantar, pintar, escriure o fer una pel·lícula, si un empresari vol obrir un diari en català o muntar una línia aèria, si una associació privada pretén obrir un espai de dansa clàssica o museístic, la filosofia hauria de ser que per tirar endavant aquests nous projectes cadascú se’ls pagués de la seva butxaca o es busqués finançament privat. El diner públic cada dia és més escàs i s'hauria d'utilitzar per a altres coses més necessàries. Davant d’alguns casos recents de mort deguda a una aparent manca de recursos sanitaris, tècnics i/o humans, no és ètic defensar la subvenció d’una pel·lícula que, en molts casos, ni tan sols s’estrenarà al cinema.

M’estic allargant massa i m'han quedat moltes coses per dir. Fixeu-vos que tot són mesures estalviadores, i algunes molt antipàtiques i poc políticament correctes, però és el que toca d’acord amb els temps difícils que estem vivint. Quan tornin les vaques grasses, si algun dia tornen, sempre hi serem a temps de tornar-ne a parlar. Però mentre l’alternativa a aquestes mesures que es proposen sigui la de tancar escoles, ambulatoris i hospitals acomiadant, o no renovant els seus contractes, als mestres i personal sanitari, ningú amb dos dits de front hauria d’acceptar que amb diner públic s’hagin de seguir pagant totes les coses supèrflues que s’han estat pagant fins ara. Els límits de l’estat del benestar que tant ens agrada no són altres que la disponibilitat de recursos per finançar-lo. Governar és prioritzar utilitzant bàsicament el sentit comú. És una tasca difícil i actualment molt poc agraïda, però és una tasca possible. Com més aviat aterrem a la realitat i actuem en conseqüència, més aviat ens en sortirem. Posem-nos-hi ja!

Allò que no es decideix diumenge

Diumenge (20-N) estem convocats a unes eleccions per decidir, exclusivament, els noms de les persones que ocuparan els 350 escons de l’hemicicle de la Carrera de San Jerónimo de Madrid. També s’han d’escollir els escons d’aquell cementiri d’elefants anomenat Senado, sí, però com que és una institució que no serveix absolutament per res no cal perdre-hi massa el temps. Aquesta relació de noms és el que amb els nostres vots decidirem diumenge tot i que, òbviament, a partir de la correlació de forces que surti de les eleccions posteriorment es decidirà qui governarà l’estat espanyol durant els propers quatre anys. Tot sembla indicar que el nou primer ministre no serà ningú més que Mariano Rajoy, del Partido Popular, no pas per mèrits propis, que n’ha fet pocs, sinó per demèrit dels socialistes que han governat fins ara.

En clau exclusivament catalana, però, es detecta una voluntat per part de TOTS els partit polítics per intentar fer-nos veure allò que no és. Així, per més que des de la dreta més dretana fins a l’esquerra més esquerranosa –cadascun dels partits defensant els seus legítims interessos particulars- ens intentin convèncer del contrari, diumenge no es decidirà quin percentatge de la població catalana dóna suport al dret a decidir dels catalans i/o a la independència de Catalunya. Aquests temes no es decidiran diumenge ni mai es decidiran a Madrid; són assumptes propis que, com a tals, s’han de decidir a Catalunya, al Parlament en primera instància i posteriorment en un referèndum popular. Els resultats de les eleccions catalanes de fa un any, anomenades autonòmiques per alguns i nacionals per uns altres, ens indiquen que una part important però encara no quantificada de la nostra representació política al Parlament dóna suport, almenys sobre el paper, al dret a decidir dels catalans. Segons indiquen les enquestes, al carrer aquest suport supera el quaranta per cent de l’electorat. Per dret a decidir s’ha d’entendre el dret a decidir si el nostre futur ha de continuar lligat a Espanya com fins ara o s’ha de prescindir dels actuals peatges espanyols, polítics, fiscals i de tota mena, per tal d’entendre’ns directament amb Brussel·les.

En aquesta campanya electoral el twitter ha tingut un protagonisme mai vist abans. Pels que no seguiu el meu twitter reprodueixo algunes de les piulades que he fet aquests últims dies: No ens deixem entabanar: l’única persona responsable del famós vídeo socialista ara retirat no es José Zaragoza sinó Carme Chacón * Quan Chacón avui encara segueix insistint per TV3 que el vídeo desprès retirat no l’havia vist abans de ser emès MENTEIX. I mentir és lleig! * Deixo ja el debat de TV3. Cap candidat es mereix el vot. El rànquing del cinisme l'encapsalen els "cuneros": la ministra i el Fernández * Coscubiela: "...I a sobre hem de callar?" Home, Joan, doncs sí, millor que calleu, que la memòria del Tripartit encara la tenim molt fresca * Sí que hi ha conflicte lingüístic a Catalunya: el català està cada dia més discriminat, encara que a Espanya diguin el contrari * No ens equivoquem, aquestes eleccions són 100% espanyoles, i és poc rellevant qui les guanyi a la circumscripció catalana * La biga i la palla. Coscubiela: "Els lobbies a Catalunya existeixen i intimiden". I tant, i n’hi ha de tota mena: els sindicats, per exemple * Tancar Diputació JA!!! 76€/minut cobren Jordi Hereu i altres diputats per la seva assistència als plens. Escandalós! * Motiu important per NO votar Partido Popular: Rajoy insinua que potser suavitzarà llei prohibició fumar als bars * President Rajoy diu en veu alta el que sabíem tots: que rebutjarà el “pacte fiscal”. Dons apa, ara toca el pla B: referèndum independència * Motiu important per NO votar PSOE: Chacón cada dia diu més mentides, i a sobre fa cara d’emprenyada, com si els culpables fossin uns altres * Fa gràcia que socialistes critiquin que Duran és diputat des del 79 (que és mentida) i callin amb Guerra (mienmano), que sí que ho és * Entrevista amb Fernández (PP) a ElPuntAvui: cal retallar TV3 (però no diu res de TVE), cal retallar "ambaixades" catalanes (però no diu res de l’Inst.Cervantes), cal retallar despeses autonòmiques (però no diu res de les estatals), etc. Quins interessos defensa en Fernández? * Veient Jorge Fernández per TV3 m’adono que votar PP a Catalunya es acceptar la submissió a Espanya. Jo no la vull, i per això demano el no-vot-PP * Quan parlo de candidats paracaigudistes del PP parlo, per exemple, d’un candidat nat a Valladolid que viu a Madrid i que es presenta per Barna * Ja sé que votar a la contra esta mal vist, però tot i això jo pregunto: contra qui votaràs el 20N? Jo, contra partits que decideixen lluny * Rajoy parla i s’explica poc, és cert, però Cuni ja ho compensa amb escreix, no para de xerrar, com si fos l’amo, comme d'habitude.

La resposta tardana de l’alcalde

El dia 3 d’octubre vaig enviar una carta de queixa a l’alcalde Trias. Després de 43 dies i alguns twits de recordatori, el darrer dels quals és d’abans d’ahir mateix i deia @xaviertrias No li recordaré més la meva carta però sàpiga que els polítics passotes no es mereixen el vot. I tenim memòria!, avui he rebut aquesta resposta:


Benvolgut Sr. Saumell,

Li agraeixo la confiança que diposita en mi com a alcalde de Barcelona en fer-me arribar el seu correu electrònic, i abans de res vull disculpar-me pel retard en donar-li resposta.

Entenc el seu malestar arran de les molèsties ocasionades a vostè i els seus amics del Baix Empordà per la informació errònia del web municipal amb relació als horaris del Museu Monestir de Pedralbes.

El dia de l’incident que em comenta, el passat dissabte 1 d’octubre, feia pocs dies que s’havien aprovat els nous horaris del museu i, certament, no havia donat temps d’actualitzar-los al web municipal. A hores d’ara ja estan corregits.

Per compensar l’error em permeto oferir-li 4 entrades per a visitar l’Exposició Murals sota la lupa. Les pintures de la Capella de Sant Miquel el dia que escolliu, fins al 31 de gener de 2012. A tal efecte, pot trucar al telèfon d’informació i reserves, on ja estan assabentats: Tel. 93 XXX XX XX.

Tot demanant novament disculpes, resto a la seva disposició per aquest o qualsevol altre tema que vulgui fer-me avinent.

Ben cordialment,

Xavier Trias
Alcalde de Barcelona


Estic gairebé segur que el fet que la resposta de l'alcalde s'hagi produït 48 hores després del twit reproduït a dalt només és fruit de la casualitat.

Debats polítics

No m’escandalitza gens que de cara a les eleccions de diumenge vinent el principal debat polític hagi sigut el que la setmana passada va enfrontar el gallec Rajoy i el càntabre Rubalcaba, amb l’arbitratge del català Campo Vidal. Per cert, al principi del debat Campo va saludar en espanyol, italià i portuguès, i no li hauria costat res fer-ho també en basc, català i gallec. El moderador hauria quedat com un senyor, ja que l’excusa emprada per saludar en unes llengües hagués estat igualment vàlida per haver-ho fet en les altres. Però no cal donar-hi més voltes; és allò de sempre, fora de Catalunya el català no existeix, s’ha de tapar sigui com sigui. Dit això em pot escandalitzar, i de fet m’escandalitza, el cost declarat del debat -mig milió d’euros-. Ens podem preguntar quines comissions s’han hagut de pagar per poder arribar a aquesta xifra tan escandalosa, i tenim tot el dret a fer-ho tota vegada que una part d’aquests diners són diners públics, és a dir, nostres. Sobre la conveniència del debat a dos i no d’un debat més concorregut, cal recordar que aquestes eleccions són en clau exclusivament espanyola, i no hi ha la més mínima possibilitat que qui formi govern acabi sent cap altre que un d’aquests dos personatges. Per tant, resulta igualment del tot irrellevant el partit que guanyi les eleccions a Catalunya. Aquesta lluita entre CiU, PP i PSOE per veure qui treu més escons a Catalunya només serveix per dissimular que a nivell espanyol el PP guanyarà per una amplíssima majoria absoluta.

Per tant, les queixes de Duran i Lleida, Llamazares i altres polítics que representen partits menors no sé a què vénen, com tampoc sé a què vénen les argumentacions del mateix Duran dient que si ell no hi és Catalunya no hi està representada. Té raó, Catalunya no estava representada en el debat, però no perquè no hi fos Duran sinó perquè Catalunya no es presenta a aquestes eleccions. Amb aquestes peculiars argumentacions de Duran només hi veig un intent per part seva d’apropiació indeguda de la representativitat de Catalunya. Duran només representa a qui representa, és a dir, representa la coalició política governant. És important, sí, però no representa res més, i políticament Catalunya és quelcom molt més ampli que CiU. De fet, la veritable representació política de Catalunya és el seu Parlament. Convé, per tant, anar aclarint malentesos i no barrejar conceptes, perquè donant per bones aquestes pretensions de representativitat un pot arribar a la conclusió, equivocada, que els sindicats representen tots els treballadors i el partit feminista totes les dones. I no és així.

Quant al debat de TV3 que es va fer a Catalunya entre les cinc forces polítiques amb representació parlamentària a Madrid, el vaig resumir així al twitter: Deixo ja el debat de TV3. Cap candidat es mereix el vot. El rànquing del cinisme l’encapçalen els "cuneros": la ministra i el Fernández. Poc hi puc afegir. Dit això, cal dir també que en aquest cas hi vaig trobar a faltar altres forces polítiques que també es presenten a les eleccions. Aquest corporativisme de protegir-se entre ells els que ja hi són i no permetre que altres forces polítiques hi participin el veig fins i tot antidemocràtic. Sempre he pensat que quan vénen eleccions s’hauria de començar de zero, és a dir, totes les candidatures haurien de tenir les mateixes oportunitats d’aparèixer als mitjans públics. Reivindico per tant una veritable igualtat d’oportunitats, però no només pels que ja hi són sinó també pels que aspiren a ser-hi com, per exemple, Escons en blanc.

Sorpreses i curiositats vieneses

Fa un parell de dies qui això escriu estava de pas per Viena on al vespre havia d’agafar un avió, i com que em sobraven unes hores vaig aprofitar per anar a passejar al centre de la ciutat on, per cert, no hi havia estat mai. Vaig agafar el tren de l’aeroport (18 euros anada i tornada, 17 minuts de viatge). Un cop a la ciutat vaig agafar el metro (preu del bitllet senzill € 1,80 per trajecte) i amb només dues parades em vaig plantar al centre del centre, Stephansplatz, on hi ha la famosa catedral. En arribar-hi, primer de tot vaig anar a menjar alguna cosa a un dels diversos restaurants que hi ha a la zona. La meva primera sorpresa va ser constatar que a l’interior hi havia una zona reservada per a fumadors, amb força èxit de públic i fum. Jo pensava que a l’UE la prohibició de fumar als locals públics tancats era una norma general, però sembla que encara queden excepcions. La segona sorpresa me la va donar el cambrer, que fins llavors només havia parlat en alemany, quan va veure que li deixava una discreta propina. Em va dir alguna cosa en anglès i fins i tot va fer l’esforç de dir Gggaaasias! en honor d’un client que ell es pensava que era espanyol. La tercera sorpresa la vaig tenir en veure que algunes de les botigues d’articles de marroquineria de luxe, de gran luxe per ser més precisos, estaven força concorregudes, i pel carrer es veien també moltes persones amb bosses de marca. Després diuen que hi ha crisi, però observant les persones que estaven pagant aquells preus tan escandalosos que et cobren per un bolso de Vuiton, de Chanel o d’Hermès, un començar a dubtar-ho. Això sí, molts compradors de l’extrem Orient, com també ho eren algunes de les dependentes que els atenien. Aquestes firmes saben molt bé que qui avui en dia encara es pot permetre el luxe de fer determinades despeses sumptuoses és en la majoria dels casos un japonès o un xinés, i tenen molt clar com cal atendre’ls, també lingüísticament parlant. I pensar que al meu barri de Sarrià de vegades tinc veritables dificultats per comprar en català! Però també s’ha d’entendre, jo no compro un bolso de vuit mil euros sinó tan sols mitja dotzena d’ous. En fi, es lo que hay. La quarta sorpresa me la vaig trobar a l’entrar a la catedral i trobar-me-la tota il·luminada de colorets, talment com si fos una discoteca. S’ha de reconèixer que aquest sistema d’il·luminació d’original n’és molt però, francament, vaig trobar de molt mal gust i fora de lloc veure aquelles seculars parets i columnes gòtiques de pedra tunejades amb mil colorets. Veient que aquestes coses també passen als països més seriosos que el nostre un arriba a la conclusió que, dissortadament, la xavacaneria està molt més estesa del que seria desitjable. I encara podria seguir amb més anècdotes i curiositats però, per no cansar-vos, quasi que per avui ho deixo aquí.

PS: penjo aquest article al blog precisament ara: l’11 de l’11 de l’11, a les 11 i 11.

Les “motxilles” de la Diputació

En temps de crisi s’ha de prioritzar què es retalla i què es continua pagant amb diner públic, i segueixo pensant que ara seria el moment dolç de suprimir les Diputacions o, si més no, per tal d’evitar conflictes constitucionals, de deixar-les reduïdes a la mínima expressió. Abans de tancar ambulatoris i plantes d’hospital i d’acomiadar personal sanitari, estic segur que hi hauria un ampli consens ciutadà per suprimir moltes de les activitats supèrflues que es porten a terme des de les diputacions; altres de necessàries es podrien perfectament organitzar des d’una simple direcció general de la Generalitat. Però mentre això no passi cal denunciar els seus excessos. Així, mentre no surtin a la llum més coses lletges, que persones que coneixen bé la casa m’insinuen que de mica en mica aniran sortint (no oblidem que el pressupost de la Diputació de Barcelona és molt llaminer, 615 milions d’euros, amb un control públic que deixa molt que desitjar), avui toca parlar de les motxilles de la Diputació de Barcelona.

La penúltima estació d’aquest llarguíssim viatge de 32 anys per la pretesa superioritat moral de l’esquerra catalana, l’esquerra que des de 1979 ha governat ininterrompudament la Diputació de Barcelona, és el cas de “les motxilles”: a tu et toca premi, a tu no, i ho decideixo jo perquè jo mano, i no se’n parli més. Es tracta d’un cas típic, un de més, de clientelisme polític. Els noms dels beneficiaris encara no han sortit a la llum però no tinc cap dubte que s’acabaran sabent, i tant se me’n dóna que siguin comunistes, convergents, socialistes o socis del Sant Andreu.

Però si volem trobar una explicació, que no una justificació, sobre els malbarataments de fons públics, cal recordar que aquestes coses acostumen a passar en aquelles institucions i organismes públics on al capdavant hi ha instal·lat durant massa temps el mateix personatge i/o el mateix partit polític. Quan ja hi porten tants anys els gestors de la cosa pública s’arriben a pensar que allò és la seva finca particular, i fan i desfan com si els recursos que gestionen fossin de la seva exclusiva propietat. I degut a la manca de controls efectius, això passa molt a les diputacions. És precisament per intentar evitar excessos com els que ara s’han descobert a la Diputació de Barcelona que alguns demanem des de fa anys la regulació legal de la limitació de mandats. I això val tant per a aquesta institució pública com per a qualsevol altre, des d’un ajuntament fins a la presidència d’un govern. En aquest sentit, fa gràcia recordar que els grans crítics amb els 23 anys de Pujol a la Generalitat, crítiques que molts compartíem, són els mateixos que se n’hi han estat 32 a la Diputació de Barcelona i a altres institucions sense fer cap mena d’autocrítica al respecte.

Sis han estat els presidents de la Diputació de Barcelona durant la llarguíssima etapa de govern socialista ininterromput. Són aquests: Francesc Martí (1980-1982), Antoni Dalmau (1982-1987), Manel Royes (1987-2003), José Montilla (2003-2004), Celestino Corbacho (2004-2008) i Antoni Fogué (2008-2011). Em sembla que d’una manera o altre, tots ells segueixen cobrant del pressupost públic. A banda que algun jutge haurà d’investigar el cas de “les motxilles”, els seus beneficiaris i, molt especialment, els responsables polítics que ho van permetre, ho van beneir amb la seva signatura i ho van tirar endavant mig en secret i gairebé d’amagatotis, penso que la ciutadania té tot el dret a exigir a aquests personatges que ens expliquin la seva relació directe o indirecte amb aquests fets i assumeixin, si s’escau, les responsabilitats polítiques que de les seves actuacions se’n puguin derivar. Les penals, que sembla ser que també n’hi poden haver, ja arribarien més endavant.

L’enquesta del CIS resumida

Ahir es va fer pública l’enquesta del CIS que jo, al Twitter, em vaig permetre resumir amb aquesta piulada:

L’enquesta CIS només confirma que els propers 4 anys Catalunya no pintarà res a Espanya, i que és del tot irrellevant qui guanyi a Catalunya

Avui, tant en Peridis a El País des d’Espanya com en Jap a El Punt Avui des de Catalunya n’han fet els seus resums gràfics.

Aquesta vegada la cosa està més clara que l’aigua. El 20N, cal anar a votar? La resposta és sí, però sabent que tot sembla estar ja dat i beneït.

De cara al 20N (i 2)

Respectant, com no podria ser d’altra manera, qualsevol opinió discrepant de la meva, a l’article anterior ja va quedar clar que, al meu parer, votar partits d’obediència espanyola com el PP i el PSOE no és el millor que es pot fer des de Catalunya. L’argument és ben senzill: aquests partits tenen unes prioritats de govern, despesa i inversió que no tenen Catalunya com a prioritat. És a dir, en cas de conflicte entre l’estat i Catalunya, per a PSOE i PP primer sempre és Espanya i després, i només després, Catalunya. I des del seu punt de vista, és lògic que sigui així. En canvi, la meva prioritat és Catalunya. Una diferència gens petita. També em vaig afegir -ben convençut- als que s’arrisquen a pronosticar que el 20N el PP traurà una molt àmplia majoria absoluta, i això vol dir que aquest partit podrà governar còmodament i sense cap necessitat d’ajuts externs.

Què podem votar, doncs, els catalans, al marge dels dos grans partits d’àmbit estatal que dèiem abans? Basant-nos en les formacions polítiques que actualment tenen representació al Parlament, encara ens queden més de mitja dotzena de partits per escollir. I si hi afegim els partits que aspiren a deixar de ser extraparlamentaris, les opcions de vot es poden multiplicar fàcilment per tres. Per tant, d’opcions n’hi ha moltes, però sempre tenint clar que aquesta vegada, amb una clara majoria absoluta del PP, poc joc polític tindrà la resta de partits. I aquí és on se’ns presenta la possibilitat d’aprofitar aquesta situació excepcional, difícilment reversible, d’unes eleccions pràcticament decidides, i considerar l’opció d’optar per una proposta política tan senzilla com innovadora: Escons en blanc. Tenen només un únic punt en el seu programa electoral: pretenen que el vot en blanc sigui computable. I aclareixen també que el seu projecte té data de caducitat: el partit s’autodissoldrà quan es produeixi la modificació de la Llei electoral amb el reconeixement del vot en blanc computable. Què vol dir aquest reconeixement legal? Ras i curt, sis per cent de vot en blanc = sis per cent d’escons buits. És a dir, el Congreso de los Diputados tindria 21 diputats menys dels que té ara, i aquests 21 escons buits representarien la ciutadania que ha votat en blanc. Una representació molt visible i que, a més a més, no costaria ni cinc al contribuent.

Encara que el maltractat vot en blanc és un tema que em preocupa des de fa anys, vull que quedi clar que aquest article no és una crida a votar Escons en blanc. A hores d’ara ni jo mateix sé si el 20N optaré per aquesta opció política i, per tant, no seria lògic que ara demanés que se’ls voti. Tan sols pretenc donar a conèixer l’existència d’aquesta innovadora opció política tota vegada que, tractant-se d’un partit extraparlamentari, difícilment apareixerà als mitjans de comunicació. Però al marge de quin sigui el sentit del meu vot, trobo que la pretensió d’intentar fer visible el vot en blanc, deixant buit l’escó i renunciant a tot tipus de remuneració econòmica, és una molt bona idea que tard o d’hora s’acabarà imposant. Com a dada addicional sobre aquest partit, a les darreres eleccions municipals en alguns ajuntaments ja van treure regidors i, evidentment, els escons que van guanyar no s’han ocupat. Si en voleu saber més, a banda de la seva web els trobareu també a les xarxes socials Facebook, Twitter i YouTube. Per a aquelles persones que el 20N dubten entre fer un vot nul de protesta contra el sistema, votar en blanc per no estar d’acord amb cap de les opcions que es presenten, o quedar-se a casa i abstenir-se, l’opció de votar Escons en blanc pot ser una molt bona alternativa a tenir en compte. Pensem-hi!