Caixes i diputacions

Deixem de banda la delicada situació financera d’algunes caixes d’estalvis. Deixem també de banda que, amb més o menys urgència, algunes necessitin prendre determinades mesures dràstiques de sanejament per tal d’assegurar-ne la seva viabilitat futura. Dit això, com a principi general trobo molt positiva la reconversió de les caixes en bancs. Fins ara i amb alguna excepció, com que les caixes no tenien amo allò era un veritable campi qui pugui. Darrere d’una caixa hi ha la corresponent institució política que la controla. Evidentment no tots els casos són comparables doncs aquesta relació està molt més marcada en unes entitats que en altres. Per altra banda, les caixes juguen al mercat però fent la competència deslleial als bancs que sí que tenen uns amos exigents, i quan dic exigents vull dir que lògicament pretenen ser retribuïts amb uns dividends fruit dels beneficis generats per l’entitat. Mentre els bancs tenen un control i unes exigències per part del seu accionariat les caixes no tenen accionariat. Les caixes tenen les seves assemblees, sí, però tots sabem cóm es maneguen aquests actes, i cóm es trien els consellers de les caixes més polítiques. Vaja, si no fos perquè em podrien titllar de xenòfob, diria que la gestió de determinades caixes és el que més s’assembla a un berenar de negres.

Un exemple molt clar de fins on es poden arribar a deteriorar les coses fruit del peculiar estatus de les caixes el trobem en la relació que hi ha entre Catalunya Caixa i la Diputació de Barcelona, una institució política que el dia que canviï d’amos, d’amos polítics s’entén, i s’hi faci una auditoria ben feta i amb ganes de saber tota la veritat, estic segur que ens donarà moltes sorpreses. Sé que ara seré molt esquemàtic, potser massa i tot, però intueixo que qui mana a Catalunya Caixa i qui mana a la Diputació de Barcelona és el mateix sanedrí format per un grup molt reduït de personatges que tenen una bona entrada, i potser despatx propi i tot, al carrer Nicaragua de la ciutat de Barcelona, allà on hi tenen els despatxos els delegats del PSOE a Catalunya. Aquest sanedrí decideix a qui es concedeixen els crèdits polítics i a qui se’ls perdonen si convé. Tot es fa amb els coneguts criteris d’opacitat i amiguisme polític que tantes vegades s’han denunciat. La gestió professional sovint queda molt en segon terme i els resultats estan a la vista.

Per tant, benvingut sigui aquest nou plantejament de les caixes. Ara almenys les caixes tindran un amo exigent a qui se l’hi hauran de retre comptes. Intueixo que la primera conseqüència d’aquests canvis serà que les caixes s’hauran de dirigir amb criteris estrictament professionals, deixant de banda la política. Ja per acabar, la defensa de l’obra social de les caixes no justifica els disbarats que s’han fet fins ara, però l’obra social és un tema que deixarem per un altre dia. Cal recordar que el fet que les caixes no tinguin amo només vol dir que quan van mal dades i se les ha d’ajudar es fa amb diner públic. I això és exactament el que està passant ara.