Marxi, dona, marxi!

"Que la gent m’oblidi, vull anar-me’n a Mallorca". Així de clar s’expressa Imma Mayol, cinquena tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona. Evidentment ho diu ara que sap que els seus perdran les eleccions. Diu que vol que la gent l’oblidi però segueix concedint entrevistes. Diu que vol marxar però no acaba de marxar. I una de dues, o no sap què vol però no sap que no ho sap, o directament ens enreda. Perquè dues coses són evidents. La primera és de sentit comú. Si segueix fent declaracions la gent no l’oblidarà. La segona és una pura obvietat. Si vol anar-se’n a Mallorca, només cal que vagi a l’aeroport i agafi el primer avió cap a Palma. El que és segur és que quan marxi aquí pocs la trobaran a faltar. S’haurà acabat el risc que torni a promoure disbarats com el d’intentar construir un hotel de luxe per a gossos al barri de Pedralbes, precisament allà on no la vota ningú. I quan dic ningú, vull dir ningú. No em voteu, oi? Doncs us hi portaré els gossos. Si marxa també tindrem la tranquil·litat que ja no ordenarà arrancar més arbres amb l’excusa declarada d’eixamplar les voreres, i la no declarada de suprimir els aparcaments, que és una de les seves dèries. Aneu al barri de Gràcia, el seu districte, i pregunteu als veïns.

Mayol és l’expressió municipalista d’aquesta filosofia barata que diu que els cotxes i les fàbriques són l’origen de tots els mals i s’han de perseguir fins a la seva total supressió. Tot amb la justificació d’aquest talibanisme verd que no admet discussions per part de qui ens el vol encolomar peti qui peti. És així perquè ho dic jo, i punt. És la nova religió laica que de mica en mica es va carregant l’activitat econòmica d’aquest país. És aquesta pretesa superioritat moral dels que fins fa quatre dies eren comunistes i ara s’anomenen ecologistes, i que per demostrar-ho es retraten anant en bicicleta. Tot això és Mayol, una senyora que em treu de polleguera, i sé que no sóc pas l’únic que experimento aquest rebuig. Ara diu que marxa. Doncs a veure si és veritat i d’una vegada per totes els barcelonins ens podem treure aquest malson de sobre.

PS: ara m’adono que avui potser he sostrejat un pèl massa. Però la senyora s’ho mereix, i tant que s’ho mereix! Marxi, dona, marxi!