Organitzades sota mà pel propi govern espanyol, durant el franquisme es feien sovint manifestacions espontànies davant de l’ambaixada britànica per reclamar Gibraltar español! En una ocasió el ministre espanyol d’afers exteriors va telefonar a l’ambaixador britànic lamentant-se cínicament de la concentració de manifestants davant de l‘ambaixada, i fent-li el suggeriment d’enviar-hi policies per posar una mica d’ordre. L’ambaixador va respondre amb aquella ironia que tan bé utilitzen els britànics: moltes gràcies pel seu oferiment senyor ministre, però em sembla que si es limités a no enviar-me tants manifestants ja em donaria per satisfet. L’anècdota m’ha vingut al cap al veure que quan es plantegen cóm atreure els emprenedors, el discurs oficial de les administracions públiques pràcticament no ha variat. Els poders públics parlen més d’ajuts (enviar policies) que d’impulsar la desaparició de traves (deixar d’enviar manifestants). Parlen més d’oferir subvencions i així anar enfortint una nefasta dependència dels poders públics que és a les antípodes de l’emprenedoria, que de preparar el terreny eliminant innecessaris entrebancs.
En termes d’economia, l’emprenedor és la persona que crea, desenvolupa i implanta un projecte empresarial. L’altre dia vaig llegir que no recordo quina administració pública buscava emprenedors. Ho plantejaven amb la mateixa candidesa que explicarien que van a buscar bolets o que intenten fer-se amb un bitllet d’avió low cost per anar a Londres. Em sembla que això d’anar al darrere de l’emprenedor denota una certa confusió sobre el terme. Si més no, no coincideix amb el meu concepte d’emprenedor. L’emprenedor no s’ha d’anar buscar com qui va a buscar bolets. Si en un indret determinat es donen les condicions favorables per desenvolupar una activitat econòmica, l’emprenedor sorgirà per generació espontània. L’emprenedor no necessita que una administració el tuteli o li digui on s’ha d’instal·lar. Si hi ha previst algun petit ajut benvingut sigui, però l’ajut no farà que hi hagin més emprenedors.
L’emprenedor només espera de les administracions públiques que el deixin fer, que no interfereixin amb excessius requeriments burocràtics com massa sovint passa ara, unes traves que només fan que desanimar els veritables emprenedors. Les administracions públiques no han de buscar emprenedors sinó simplement estar preparades per rebre’ls i no entorpir. Però amb les seves pràctiques sembla que més aviat els convidin a marxar. Només que les administracions públiques no posessin pals a les rodes seria suficient perquè sorgissin nous emprenedors. Però mentre aquí es tardin uns quants mesos de gestions burrocràtiques per posar en marxa una empresa i als Estats Units només es necessitin tres dies, no avançarem. Mentre aquí hi hagi un exercit d’administracions, amb els seus corresponents polítics, funcionaris i inspectors que es miren l’empresari més com un adversari perillós que s’ha de vigilar de prop que com un element molt necessari per el desenvolupament de la nostra societat, els emprenedors seguiran creuant l’Atlàntic o els Pirineus, o se n’aniran a l’Extrem Orient, on les condicions per desenvolupar un projecte empresarial són molt més favorables que les que tenim aquí. En definitiva, els emprenedors no necessiten més policies sinó que es conformarien amb menys manifestants. Tant costa això d’entendre des de l’administració?
En termes d’economia, l’emprenedor és la persona que crea, desenvolupa i implanta un projecte empresarial. L’altre dia vaig llegir que no recordo quina administració pública buscava emprenedors. Ho plantejaven amb la mateixa candidesa que explicarien que van a buscar bolets o que intenten fer-se amb un bitllet d’avió low cost per anar a Londres. Em sembla que això d’anar al darrere de l’emprenedor denota una certa confusió sobre el terme. Si més no, no coincideix amb el meu concepte d’emprenedor. L’emprenedor no s’ha d’anar buscar com qui va a buscar bolets. Si en un indret determinat es donen les condicions favorables per desenvolupar una activitat econòmica, l’emprenedor sorgirà per generació espontània. L’emprenedor no necessita que una administració el tuteli o li digui on s’ha d’instal·lar. Si hi ha previst algun petit ajut benvingut sigui, però l’ajut no farà que hi hagin més emprenedors.
L’emprenedor només espera de les administracions públiques que el deixin fer, que no interfereixin amb excessius requeriments burocràtics com massa sovint passa ara, unes traves que només fan que desanimar els veritables emprenedors. Les administracions públiques no han de buscar emprenedors sinó simplement estar preparades per rebre’ls i no entorpir. Però amb les seves pràctiques sembla que més aviat els convidin a marxar. Només que les administracions públiques no posessin pals a les rodes seria suficient perquè sorgissin nous emprenedors. Però mentre aquí es tardin uns quants mesos de gestions burrocràtiques per posar en marxa una empresa i als Estats Units només es necessitin tres dies, no avançarem. Mentre aquí hi hagi un exercit d’administracions, amb els seus corresponents polítics, funcionaris i inspectors que es miren l’empresari més com un adversari perillós que s’ha de vigilar de prop que com un element molt necessari per el desenvolupament de la nostra societat, els emprenedors seguiran creuant l’Atlàntic o els Pirineus, o se n’aniran a l’Extrem Orient, on les condicions per desenvolupar un projecte empresarial són molt més favorables que les que tenim aquí. En definitiva, els emprenedors no necessiten més policies sinó que es conformarien amb menys manifestants. Tant costa això d’entendre des de l’administració?
3 comentaris:
Aquest matí, el pare llegia una notícia sobre Cacaolat al diari Ara, i comentàvem les pegues que es posen a les petites i mitjanes empreses i en com l'administració fa els ulls grossos a totes les barbaritats que fan les grans. Típic comportament de república bananera el de la nostra administració.
Els polítics i la política sembla que hi siguin per posar pedres i entrebancs sota els peus de la gent, de la petita empresa i del autònom.
A l'empresa gran hi poden anar a despenjar una cortineta d'inauguració, a tallar una cinta, fer-se una foto, deixar-hi un grapat de diners pensant recollir-los mes endavant a títol personal, menjar una torradeta amb una sardineta al sobre i brindar amb cava barat pagat a preu d'or.
Com que a l'empresa petita i a cal autònom no hi han "entrebancs" per picar, ens els hi posen ells.
Volen controlar-ho tot, com si els que no han treballat mai en sabessin mes que els mateixos treballadors, potser ho han apres d'aquell col·lectiu de "sants" solters que ens volen dir com portar el nostra matrimoni.
Clidice i Joa'Quim,
Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada