L’himne d’Espanya que va sonar ahir al camp del València es va haver d’imposar sorollosament mitjançant una guerra desequilibrada de decibels. Mentre els himnes, siguin els que siguin, no puguin sonar sense ultrapassar els nivells màxims de soroll recomanats per l’OMS i pel sentit comú, mentre no es puguin escoltar amb respecte i educació, aquest continuarà sent un país de segona i amb alguna assignatura pendent. Ens agradi o no el futbol, un dia o altre els catalans haurem de manifestar a les urnes amb quin himne ens identifiquem.Els afeccionats del Madrid portaven banderes del seu club i banderes d’Espanya, amb o sense el toro d’Osborne incorporat. Els del Barça, banderes del Barça i banderes de Catalunya, estelades o no, amb ruc o sense. Considerant que entre els culés hi ha de tot, també persones que senten com a seves banderes que no són la meva, aquest fenomen a l’entorn de la simbologia no deixa de cridar-me l’atenció. Si com es diu sovint el Barça aspira a ser un club global, potser s’hauria d’anar pensant en una simbologia que representés millor aquesta voluntat de ser global. Que rememorant aquella afirmació de Josep Lluís Núñez feta amb tota solemnitat a l’ajuntament de Barcelona (aquesta ciutat que porta el nom del nostre club!), no ens surti un dia un president dient aquest país que té la bandera del nostre club! Tot té un límit.
3 comentaris:
Malauradament l'esport i la política sempre han anat units. Això no canviarà mai. Prefereixo que la gent s'enfronti als camps de futbol i no als camps de batalla. Desideologitzar un equip és molt difícil. Hi ha clubs fins i tot que tenen un orígen polític. Sense anar més lluny el Real Club Deportivo Español es va fundar en contraposició al Butbol Club Barcelona. Es feien dir Real i Español en contraposició a un club fet per guiris (gamper era suïs) protestants, i republicans. No és casualitat que el 19 de juliol de 1936 els membres de Falange es congreguéssin a l'estadi del RCDE mentre els altres ho feien a l'estadi del Júpiter del Poble Nou. Després a cada club hi pot haver de tot afortunadament, però rere els colors d'un equip normalment s'hi amaguen connotacions polítiques i identitàries i al partit de la copa del rei va quedar clar...
En el que sí que et dono la raó és que el Barça és més que un club però Barcelona és més que el Barça. Quan marxes a segons quins països la única cosa que es coneix de Catalunya és el Barça dels nassos i al final la cosa cansa i no paren de dir-t'ho...
Però pitjor era haver de suportar el "Felicidades por el mundial" tot el sant dia i ara en això la gent ja no està tan pesada...
Dani,
Gràcies pels teus comentaris que, en bona part, comparteixo.
Publica un comentari a l'entrada