L’any 2009 vaig escriure un article sobre la periodista Anna Grau; segons l’estadística de Google analytics aquella entrada figura entre les més llegides d’aquest blog. Sempre m’ha intrigat la popularitat que entre els lectors d’El radar de Sarrià van tenir aquelles notes meves, que no tenien cap més pretensió que comentar les enfurismades reaccions d’alguns aprenents de censor i suposats protectors de les essències pàtries. Parlo d’aquells que des d’un punt de vista ideològic criticaven la marxa de l’Anna Grau de l’Avui per anar a l’ABC. Això sí, encara ara si poso “Anna Grau” al buscador de Google aquell article surt a la primera pàgina, és a dir, figura entre els deu primers resultats de la recerca. Aquest és un tema que també em té intrigat, tenint en compte el llarg recorregut professional d’aquesta periodista. Una persona a la que, per cert, no conec de res.
Havia llegit alguns articles de l’Anna Grau quan publicava a l’Avui i no n’he llegit cap dels que li han publicat a l’ABC, més que res perquè aquell és un diari que no acostumo a llegir. N’hi he llegit algun dels que han aparegut a l’Ara amb la seva signatura però reconec que no és una de les meves articulistes preferides. Intueixo, això sí, que la senyora Grau no és gaire o gens independentista, i en aquest sentit podríem dir que entre ella i jo hi haurien més discrepàncies que coincidències. Però des de la meva intuïda manca d’afinitat política amb l’Anna Grau vull deixar-li aquí constància de tot el meu suport moral quan per motius ideològics es veu forçada a marxar del diari Ara. Una cosa no treu l’altra.
Llegida l’explicació sobre els motius que l’han portat a discontinuar la seva col·laboració amb l’Ara, només puc dir que la censura directa o encoberta a la premsa em produeix fàstic i pena, i també una estranya i molt frustrant sensació que en segons quins temes no sembla que en aquests anys de democràcia hàgim avançat gaire. Hi ha gent que és incapaç de valorar les virtuts del pluralisme polític i sembla que només aspiri a llegir mitjans d'opinió única del tipus Granma i similars. No s’entén que un diari com l’Ara s’excusi en que els lectors no ho entendrien per justificar la censura que exerceixen sobre els textos dels seus articulistes. Almenys no s’entén des del meu concepte ideal d’una premsa lliure. Dit això, estaria bé que el diari Ara ens donés també la seva versió dels fets per tal de poder jutjar aquest lamentable afer amb més coneixement de causa.
Havia llegit alguns articles de l’Anna Grau quan publicava a l’Avui i no n’he llegit cap dels que li han publicat a l’ABC, més que res perquè aquell és un diari que no acostumo a llegir. N’hi he llegit algun dels que han aparegut a l’Ara amb la seva signatura però reconec que no és una de les meves articulistes preferides. Intueixo, això sí, que la senyora Grau no és gaire o gens independentista, i en aquest sentit podríem dir que entre ella i jo hi haurien més discrepàncies que coincidències. Però des de la meva intuïda manca d’afinitat política amb l’Anna Grau vull deixar-li aquí constància de tot el meu suport moral quan per motius ideològics es veu forçada a marxar del diari Ara. Una cosa no treu l’altra.
Llegida l’explicació sobre els motius que l’han portat a discontinuar la seva col·laboració amb l’Ara, només puc dir que la censura directa o encoberta a la premsa em produeix fàstic i pena, i també una estranya i molt frustrant sensació que en segons quins temes no sembla que en aquests anys de democràcia hàgim avançat gaire. Hi ha gent que és incapaç de valorar les virtuts del pluralisme polític i sembla que només aspiri a llegir mitjans d'opinió única del tipus Granma i similars. No s’entén que un diari com l’Ara s’excusi en que els lectors no ho entendrien per justificar la censura que exerceixen sobre els textos dels seus articulistes. Almenys no s’entén des del meu concepte ideal d’una premsa lliure. Dit això, estaria bé que el diari Ara ens donés també la seva versió dels fets per tal de poder jutjar aquest lamentable afer amb més coneixement de causa.
5 comentaris:
Sovint tinc la sensació que els editors del nostre país voldrien ser una mena d'agents del NKVD, si no és així ho dissimulen molt bé.
Si no no s'explica que en Sostres sembli tan perillós o que la descripció de l'escena de l'autobús que diu que li van censurar a aquesta senyora posés prou nerviós a algú com per censurar-lo... O que en Barnils acabés escrivint a El Mundo.
I sí, a mi també m'agradaria saber si l'Ara té una versió del que ha passat.
Curiós tot aquest incident de censura per un article que només és una anècdota. Me n'he assabentat d'un tema del que no estava al corrent i que segur que anirà sortint per aquí i per allà.
Sobre el fons de l'article recordo una pel·lícula del director negre Spike Lee (em sembla que es diu així) que mostrava aquest racisme negre amb tota naturalitat, com un fet comú socialment incorporat a la societat negra nord-americana.
Esparver,
El que passa és que a més a més els editors són un porucs, i tenen els seus motius per ser-ho: publicitat, crèdits bancaris, etc., tota una sèrie d’aspectes del negoci que segons com es poden posar en perill.
Galderich,
Vaig detectar el fenomen del "racisme invers" la primera vegada que vaig ser a NY, i en estades posteriors als EE.UU. he anat confirmant que es tracta d’una "normalitat social" que només sorprèn al visitant ocasional que, si hi va de visita, segurament ni ho veurà. Per això em va semblar molt oportú que l’Anna Grau toqués aquest tema.
Guglejant la senyora aquesta m'ha eixit el teu blog.
Per què aquesta entrada és una de les més llegides? Probablement perquè el teu blog té pocs lectors, i qualsevol petita pujada queda magnificada.
Per què el teu blog ix a la primera plana del cercador? Probablement perquè poca gent s'ha molestat en escriure sobre eixa senyora. I és una pena, perquè podria tindre cert interès.
Josep,
Gràcies pel comentari, fa gràcia llegir un comentari després de més de dos anys de publicar l'article.
I sobre la "popularitat" d'aquesta entrada, t'haig de dir que per mi encara és tot un misteri.
Publica un comentari a l'entrada