Hi va haver un temps, potser els anys cinquanta del segle passat, que d’un cotxe americà d’aquells tan llargs i llampants en deien haiga. Parlo, per entendre’ns, d’aquells vehicles que encara ara, atrotinats i apedaçats, circulen per Cuba com, per exemple, el Chrysler New Yorker 1948 de la foto. Són vehicles que podrien entrar en la categoria d’allò que en David Rodríguez anomena arqueologia contemporània. Són cotxes que ben nets fan molta patxoca, però això sí, no disposen ni d’aire condicionat ni d’altres comoditats que avui en dia fins i tot porten els vehicles utilitaris. Evidentment no són cap exemple d’ecologia sostenible, doncs consumeixen uns 25 litres de súper per 100 kilòmetres, i contaminen d’allò més.Fa uns anys vaig ser a Cuba per feina, convidat pel govern cubà, tot i que dir que hi vaig anar convidat és només una manera de parlar; em van convidar a anar-hi a fer negocis amb ells però... pagant-m’ho jo. Bé, els vaig demanar si seria possible fer algun dels desplaçaments per l’illa en un d’aquells vehicles, però el Mincex (Ministerio de Comercio Exterior) va preferir oblidar-se del meu interès per una d’aquelles andròmines i em va posar un cotxe més modern amb xofer a la meva disposició.
Diuen que el mot haiga ve de quan a Espanya els nous rics anaven al concessionari a comprar-se un cotxe amb l’objectiu principal de lluir-lo davant de familiars, amics i coneguts per demostrar que prosperaven. Sembla ser que es dirigien al venedor dient-li quiero el coche más grande que haiga. Potser no era així o només va passar una vegada però, sigui com sigui, se non è vero, è ben trovato.
Avui en dia l’haiga modern seria el BMW sèrie 7, el Mercedes classe S, l’Audi A8 i similars. I bé, aquesta llarga introducció sobre l’haiga em ve sovint al cap veient les despeses exagerades que, en cotxes oficials, fan els polítics nous rics; siguin del partit que siguin doncs, dissortadament, aquí no se salva ni l’apuntador. Ara s’ha publicat que el president sortint de Castilla-La Mancha (Espanya) també va caure en aquesta temptació i, francament, veient el munt de deutes que ha deixat als seus successors aquestes exageracions no deixen de cridar negativament l’atenció. Però és que encara que no hi hagués crisi sovint s'oblida que totes aquestes disbauxes pressupostàries les paguem nosaltres. Un cotxe de luxe equival a uns quants llits d'hospital, i aquests dies de llits se n'estan suprimint.
2 comentaris:
Insisteixo que el problema és que no hi ha una política comuna de despeses.
S'hauria de determinar quins sous són els dels alcaldes, presidents de diputació, de comunitat... en funció dels habitants; quins tipus de cotxe es necessita per a cotxe oficial i a quina empresa es compra...
Tot ben reglamentat com estem els de baix perquè no hi hagués dubtes quan parlem de corrupció o d'abús de poder.
Galderich,
Els directors generals de les empreses privades no cobren en funció del numero de treballadors sinó del volum de negoci i dels beneficis que són capaços de generar, i no parlo només dels que van destinats a dividends pels accionistes sinó també els beneficis socials pels treballadors, fundacions de caire social que puguin tenir les empreses, etc.
Els gestors de la cosa pública s’haurien de remunerar en base a una competència salarial amb el sector privat, de manera que, per exemple, un director general del Banc Sabadell pogués dedicar-se uns anys a fer de conseller d’economia de la Generalitat sense perdre-hi bous i esquelles com passaria ara si es donés el cas, que evidentment no es dóna. Repeteixo el que he dit altres vegades: els gestors de la cosa pública catalana (i espanyola) estan mal pagats per la feina que suposadament han de fer i, per tant, els bons gestors no hi acostumen a anar. La conseqüència és que la gestió de la cosa pública és manifestament millorable per no dir molt dolenta, salvant totes les excepcions que hi puguin haver. És el peix que es mossega la cua.
Quant als cotxes oficials, si et mires la disbauxa que explica l’article que he enllaçat sobre Castilla La Mancha veuràs que més d’un problema de model de cotxe allà hi havia un descontrol de vehicles difícil d’entendre. Dit això, aquí no hem d’inventar res. Per què no ens fixem què passa amb els cotxes oficials dels gestors públics de països com França i Alemanya? Molt senzill, van en cotxes fabricats als seus països, una manera de promocionar les seves fàbriques. No resultaria prou digne que els consellers de la Generalitat viatgessin amb un Seat Exeo? Malament rai si la dignitat s’ha de mesurar pel tipus de cotxe que utilitzem. I de fet, per moure’s per Barcelona a certes hores no hi ha res més ràpid que el metro. Alguns polítics intel·ligents que ho saben l’agafen sovint.
Publica un comentari a l'entrada