I després encara tenen l’atreviment de dir que no són anticatalans!

Una de les obsessions de molts espanyols és el rebuig malaltís al teòric plurilingüisme de determinats territoris de l’estat. No l’entenen ni el volen entendre. La seva ignorància és tan atrevida que pensen que això d’expressar-se en català només pot ser fruit d’un caprici estrafolari de nen malcriat que s’ha de corregir com més aviat millor. Sovint argumenten que, si l’espanyol és llengua oficial a tot l’estat, la utilització de qualsevol altre llengua fora de l’àmbit estrictament familiar és sobrera i fins i tot provocadora. No tenen cap ganes d’entendre la realitat plurilingüística de l’estat espanyol, i de fet la neguen dia sí i dia també. Amb unes idees tan peregrines no ha de sorprendre que, per a ells, l’uniformisme lingüístic sigui l’única opció raonable.

Els partits polítics acostumen a recollir les sensibilitats dels seus potencials votants, per més equivocades que puguin ser. Tot i que tampoc en té el monopoli, no és cap secret que, en el món del monolingüisme militant, un dels dos grans partits espanyols és el que més clarament s’ha posicionat sempre en contra de la llengua catalana. És una estratègia política legítima que, per cert, no difereix gaire del pensament governamental que hi havia durant els anys foscos del franquisme. És una opció que saben que els dóna molts vots a Toledo i a Badajoz tot i que no els permet créixer més a Catalunya, on estan estancats amb només el dotze per cent del suport popular. Aquest és el peatge que han de pagar pel seu persistent anticatalanisme.

El seu gran argument per desacreditar qualsevol defensa de la llengua catalana és que els ciutadans tenen altres prioritats com l’atur, el terrorisme i la inseguretat, com per haver d’anar perdent el temps en discussions identitàries i/o lingüístiques. ¡No perdamos el tiempo con falsos debates identitarios! repeteixen frívolament els dirigents d’aquell partit. Però deixant de banda el fet evident que es pot anar en bicicleta i mastegar xiclet alhora, és a dir, és pot defensar el català i alhora lluitar contra la crisi econòmica, amb la seva actitud només ens demostren que el seu propi debate identitario és encara més malaltís que el que injustament ens atribueixen a nosaltres. I sí, parlo d’ells i de nosaltres, i ho faig molt conscient que en aquesta matèria concreta hi ha dues posicions clarament enfrontades.

Més proves. Les recents eleccions municipals i autonòmiques d’Aragó, Balears i València las ha guanyat el gran partit espanyol que dèiem abans. És a dir, exclosa Catalunya, ha guanyat a la resta del territori de parla catalana, sigui parcialment de parla catalana (la franja d’Aragó) o en la seva totalitat (Balears i València). Doncs bé, tot i la seva prèdica anti-identitària, les primeres mesures anunciades per Doña Luisa Fernanda, Don José Ramón i Don Francisco (*) són, gens casualment, de caire lingüístic i, com no podria ser d'altra manera, contràries a la llengua catalana (o valenciana, o mallorquina). Només des de la ceguera política o des del cinisme més malintencionat es pot negar que, si més no en l’aspecte lingüístic, aquell gran partit espanyol sigui profundament anticatalà. Però cal recordar que, ens agradi o no, a Aragó, Balears i València la gent els ha votat massivament i, en una democracia, els resultats electorals s’han de respectar sempre. Afortunadament el cas de Catalunya és diametralment oposat. I que duri!

(*) Aquest personatge va dimitir ahir a la tarda, tant del govern com del partit. Ha estat una bona decisió tot i que excessivament tardana. Però tot indica que el seu successor, Alberto Fabra (amb Camps, a la foto d'El Mundo), no modificarà la política lingüística anticatalana aplicada fins ara.