La diplomàcia del pernil ibèric

De l’experiència de volar en globus aerostàtic viscuda des de l’aire ja n’he parlat anteriorment. Per exemple, aquí i aquí. Avui ho faré des d'una perspectiva diferent: la que es té des de terra. Cal dir que sense un equip de rescat amb cara i ulls la logística d’un vol en globus aerostàtic resultaria força més complicada. Abans de volar el globus s’ha de preparar, inflar i escalfar-ne l’aire a una temperatura suficient que permeti l’enlairament (a la foto de Marc S., feta abans d'ahir, es poden veure fins a deu globus durant la preparació del vol). Llavors es vola durant un temps més o menys predeterminat i al final s’acaba aterrant en el lloc més imprevisible. Durant el vol el pilot pot fer pujar i baixar el globus en busca d’uns vents que bufin en una determinada direcció, però aquests vents de vegades es troben i de vegades no. La qüestió és que quan és el moment d’aterrar, ja sigui perquè s’ha exhaurit el temps prèviament fixat pel vol, perquè s’acaba el combustible de gas propà que alimenta el cremador que serveix per anar escalfant l’aire del globus, o perquè les condicions meteorològiques així ho aconsellen, el lloc on finalment aterres no l’has pogut preveure amb anticipació i et pots trobar, per exemple, al bell mig d’un camp de blat.

Allà tens, per una banda, la cistella que fa la funció de cabina i que, per bellugar-la, són necessàries algunes persones. També tens el globus, que abans de ficar-lo dins d’una gran bossa s’ha de desinflar del tot, estirar-lo i plegar-lo, una tasca que tampoc pot fer una persona sola. És per tant llavors, un cop s’ha produït l’aterratge, quan entra en joc l’equip de rescat. Aquest acostuma a moure’s en un vehicle 4x4 amb un número de places suficient com per encabir-hi tant les persones de l’equip de rescat que fan el seguiment des de terra com el pilot i els passatgers del globus. Evidentment aquest vehicle ha de portar també un remolc gran per carregar-hi el globus i la cistella. L’equip de rescat disposa de mapes detallats de la zona amb tots els camins i caminets degudament marcats, així com un GPS i una emissora de ràdio per comunicar-se amb el pilot quan el seguiment des de terra impedeix la localització visual del globus.

Dissabte, durant la quinzena edició de l’European Balloon Festival d’Igualada, volaven simultàniament una quarantena de globus, i en aquestes condicions no sempre resulta fàcil identificar el teu des de terra. Llavors és quan hi juga l’experiència i veus com, per exemple, la Mª Neus en va tenir prou amb veure des de la llunyania una petita taca groga al mig del paisatge per identificar-la com el seu globus, que en aquell moment ja es trobava a terra. Llavors cal arribar fins al lloc on s’ha produït l’aterratge, fer les operacions que dèiem abans i carregar-ho tot i tothom al vehicle de rescat. En aquest cas el pilot era en Josep Mª, director general de l’empresa catalana Ultramagic que, per cert, és ja el segon fabricant de globus aerostàtics del món, i que duia entre altres passatgers a la simpàtica ambaixadora d’Indonèsia a Espanya, l’excelentíssima senyora Adiyatwidi Adiwoso Asmady.

Un cop enllestida la feina és el moment de fer un bon esmorzar per recuperar forces. L’establiment per fer-ho tampoc es pot preveure amb anterioritat doncs depèn del lloc on hagi aterrat el globus. Dissabte vàrem anar a “La taberna de Luis – El Rincón de Sánchez-Molina”, de l’Espelt Òdena, on ens van servir un dels millors pernils ibèrics que es poden trobar a la comarca de l’Anoia. I ja per acabar, un detall de bona escola diplomàtica que no ens va passar per alt: com a musulmana que ens va dir que era l’ambaixadora el pernil ni el va tastar, però va tenir el detall de convidar-nos a tots a esmorzar. Terima kasih, Madam Ambasador! I gràcies també al Josep Mª, al Carles i a tot l’equip d’Ultramagic per fer possible cada any aquest gran espectacle que posa el nom de la ciutat d’Igualada al món.