.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimecres, 30 de març de 2011

Titulitis i sentit comú

Sorprèn aquesta fal·lera de lluir títol universitari sense tenir-hi dret. Però entre aplicar el sentit comú sense disposar de títol universitari o lluir títol universitari sense tenir sentit comú, no hi ha color. El sentit comú ha d'anar sempre per davant del títol. A mesura que es van coneixent nous casos d'engany es van corregint a la baixa determinats currículums inflats. Allà on abans hi posava diplomat, llicenciat o doctor ara hi posa estudis de, sense més explicacions. L’últim cas conegut, el d’una exconsellera socialista del govern Maragall. A mi, la veritat, que tinguin un títol o no el tinguin ho considero secundari. Ep, posats a triar, millor que en tinguin, que com més ben preparats estiguin els nostres càrrecs públics millor ens anirà. Però si no tenen títol tampoc és cap drama.

En canvi, consideraria molt important conèixer quines han sigut les experiències laborals en el sector privat dels polítics que ens governen. I d’això no se’n parla gairebé mai, segurament perquè en la majoria dels casos aquestes experiències prèvies són del tot inexistents. Em donaria més garanties saber que un determinat càrrec públic havia estat abans director general d’una empresa privada d’èxit que saber que va estudiar filologia catalana, amb tots els meus respectes pels filòlegs. Un títol sempre ajuda, això no ho nega ningú, però no és una vacuna que impedeixi fer disbarats. D’ineptes amb títol el món n’és ple.

El polític professional sovint comença la seva carrera a les joventuts del partit i/o sent regidor d’un petit ajuntament. Però llegint currículums de polítics que van començar la seva carrera als vint i pocs anys i que després no s’han mogut mai del sector públic, sempre obedients a les ordres de la cúpula del partit, s’entenen moltes coses. Fins i tot si disposen de títol universitari, aquests personatges acostumen a ser perillosos. I ho són perquè en molts casos desconeixen la realitat del país que gestionen, i quan tenen signatura al diari oficial mostren una tendència malaltissa a fer disbarats. Com, per exemple, el disbarat de construir uns llampants aeroports a Lleida (95 milions), Ciudad Real (500 milions) o Castelló (150 milions), sense cap perspectiva d’utilitat. Segurament els polítics que van decidir tirar endavant aquestes inversions disposaven d’un flamant títol universitari, però segur que no van aplicar el sentit comú.

dimarts, 29 de març de 2011

Governar també és prendre decisions impopulars

Des que Mas és president no s’han entès ni s’han explicat bé algunes decisions del govern, i no s’ha entès tampoc que altres decisions urgents encara no hagin vist la llum al DOG. Hi ha nomenaments que no s’han acabat d’entendre, i podríem parlar també de la manca de decisions sobre temes que no s’haguessin d’haver discutit tant, amb tot el desgast que aquestes discussions suposen pel nou govern. Suprimir els 80 s’hagués hagut de fer molt abans. I suprimir l’impost de successions, també. En el primer cas per tractar-se d’una limitació ridícula; en el segon, per tractar-se d’un impost injust i discriminatori pels catalans. Eren dues promeses molt clares que segons el programa electoral de CiU s’havien de prendre immediatament. No hi ha excusa. Demorar-ho tant no porta enlloc i produeix un innecessari desgast.

Quan es governa s’ha de ser valent. Està bé això de convocar cimeres amb els altres partits i els agents socials. Està molt bé buscar el consens, i aquestes fotos no fan mai nosa. Però si no es pot, no es pot. Governar és prendre decisions, i sembla ser que a aquest govern li costi molt prendre-les, sobretot si es tracta de mesures impopulars però, per altra banda, absolutament necessàries. No cal que esperin més. Cal que facin la seva feina i deixin de mirar de reüll cap a les eleccions municipals del maig. Cal que el govern es posi les piles i comenci a prendre decisions sense marejar més la perdiu. El pitjor que poden fer des de CiU és generar frustració entre els seus votants. El refranyer popular català és molt savi: a sants i a minyons, no els prometis si no els dons. Les promeses incomplertes tard o d’hora sempre acaben passant factura.

dilluns, 28 de març de 2011

Una estranya tàctica: fer la guitza als teus votants

Per tal que els tornin a votar, abans d’unes eleccions els candidats acostumen a mimar especialment els seus districtes. Però amb les seves dues conegudes obsessions, els arbres i els vehicles privats, la regidora eco comunista Mayol és una excepció d’aquesta regla. Així, tallar arbres a dojo amb l’excusa d’eixamplar les voreres i d’aquesta manera tan ecològica suprimir places d’aparcament és un clàssic en les actuacions d’aquesta regidora, que mai ha dissimulat la seva creuada ideològica en contra del vehicle privat. Ara dóna un pas més i proposa castigar els propietaris de vehicles de més de deu anys d’antiguitat prohibint-los que circulin per la ciutat. Dies després va suavitzar la seva proposta, lligant-la més a vehicles contaminants que a cotxes vells com havia fet al principi, ignorant que ja hi ha una normativa prèvia en aquest sentit. Com sap tothom menys la senyora Mayol, si no passes l'ITV no pots circular.

A Barcelona tothom sap on el vot és majoritàriament de dretes (per exemple, a Pedralbes) i on dominen les esquerres (per exemple, a Nou Barris). Suposo que el gruix del vot que recull el partit de la senyora Mayol prové més aviat de Nou Barris que de Pedralbes. Suposo que fan durar més els cotxes els veïns de Nou Barris que els veïns de Pedralbes. Per tant, és de suposar que els votants de la senyora Mayol utilitzen vehicles més aviat vells que nous. Si totes aquestes suposicions són certes, que ho són, em pregunto quina lògica electoral hi ha darrere de la proposta de l’encara regidora, amenaçant els seus votants potencials amb la prohibició que utilitzin els seus vehicles.

En casos com aquest un també es pregunta què els costaria a molts polítics rumiar una mica, ni que només fos una mica, abans d’obrir la boca. Però també podria ser que com que aquesta senyora fa temps que diu que vol tornar a Mallorca, abans d’agafar l’avió es vulgui venjar dels seus amb un regal electoral enverinat. Tot pot ser. Per cert, els experts diuen que contamina molt més un potent 4x4 diesel nou de trinca que un modest utilitari de gasolina de deu anys d’antiguitat amb les ITV al dia. Dit això, potser ens faríem un tip de riure si sabéssim quin vehicle utilitza la regidora en els seus desplaçaments.

divendres, 25 de març de 2011

Euskadi: cap sorpresa

Es veia venir. Espanya torna a impedir que a les properes eleccions municipals a Euskadi es puguin presentar totes les opcions polítiques que hi volen concórrer. No parlo de terrorisme, parlo només d’opcions polítiques democràtiques que quan hi ha eleccions a Euskadi repetidament i vergonyosament queden excloses. Parlo, en definitiva, de la baixa qualitat democràtica d’Espanya. Amb aquesta decisió política de la judicatura espanyola es pretén que un 10/15 per cent de la població basca es torni a quedar sense poder votar la seva opció política, que pot agradar més o menys però que és tan democràtica com qualsevol altra.

El PP aplaudeix amb les orelles, hi surt beneficiat. El PSOE també, també aplaudeix i també en surt molt beneficiat. La prova del cotó: ambdós partits tenen un pacte de governabilitat a Euskadi que només ha sigut possible gràcies a aquesta estratègia excloent. Saben que si no fos així, si no fos amb trampeta, ells no governarien.

Si Sortu no pot concórrer a les eleccions els resultats electorals del 22 de maig no reflectiran la voluntat del poble basc. No sé quina és la solució del conflicte basc, però sí sé que aquesta no arribarà mai de la maneta d’exclusions polítiques antidemocràtiques com la que comentem avui.

dijous, 24 de març de 2011

Silencis estratègics

Aquestes reflexions se’m van ocórrer fa uns dies després de mantenir una complicada negociació comercial amb un client centreeuropeu. Va ser una conversa farcida de silencis estratègics per les dues bandes. Sovint es diu que alguns silencis són molt cridaners. Hi estic bastant d’acord, tot i que és més difícil equivocar-se callant que xerrant. Sigui com sigui, sempre és interessant observar la reacció humana davant d’un sobtat silenci estratègic, propi o aliè. Administrar amb intel·ligència els silencis és un dels aspectes de les relacions humanes que em semblen complicats de gestionar, i en aquest sentit sempre m’he tret el barret amb admiració davant de l’habilitat que tenen alguns personatges per utilitzar sàviament els seus silencis.

L’interlocutor que en un moment determinat de la conversa es queda mut és molt més difícil d’interpretar que un interlocutor xerraire. Davant d’un silenci que no t’esperes no resulta gens fàcil reaccionar. D’entrada no saps què fer ni què dir. A les persones que no paren mai de xerrar les pots titllar de pesades i poca cosa més. Però en canvi, aquells que en el transcurs d’una conversa inclouen silencis estratègics no saps mai amb quina intenció ho fan, i evidentment no els pots acusar de res. Però que darrere de cada silenci estratègic hi ha una clara intencionalitat no en tinc cap dubte.

Imagineu-vos que manteniu una conversa i, davant d’una determinada pregunta, el vostre interlocutor no només no us la respon sinó que es queda mut durant uns segons, uns segons que es poden arribar a fer molt llargs. Si la conversa és per telèfon sempre hi ha el recurs de trencar el silenci amb un perdona, no et sento, sembla que la comunicació es talla. Però si el silenci es produeix tenint el teu interlocutor al davant, aquesta excusa ja no serveix. En aquests casos sempre acabo tenint la sensació, potser no del tot encertada, que té mes possibilitats de perdre la partida qui després d’un silenci estratègic és el primer en obrir la boca.

dimarts, 22 de març de 2011

Conseqüències de la bombolla immobiliària

En una societat on costa tant assumir els errors propis tenim una certa tendència a fer culpables dels nostres problemes als altres. Així, amb el tema dels crèdits hipotecaris que la gent no pot pagar, ara s’ha posat de moda dir que el banc és l’únic dolent de la pel·lícula, i es demana una llei que estableixi que amb el simple lliurament de l’habitatge al banc quedi automàticament saldat el deute pendent. A primera vista pot semblar una bona mesura, i fins i tot plena de sentit comú. Però aquí hi ha molta casuística, i si profunditzem una mica la cosa ja no està tan clara. Amb un parell d’exemples inspirats en casos reals s’entendrà millor.

Cas 1. L’any 2001 demanes un crèdit hipotecari i compres un pis per 100.000. El mercat no para de pujar i l’any 2006 vens aquell pis per 175.000. Llavors tornes els diners que encara deus al banc, reserves una quantitat pels impostos i et quedes amb un sucós benefici que utilitzes per canviar-te el cotxe, fer les vacances de la teva vida i obrir un compte d’estalvi.

Cas 2. L’any 2006 demanes un crèdit hipotecari de 210.000 per comprar per 175.000 el pis que dèiem abans. Amb la resta dels diners que t’ha deixat el banc et canvies el cotxe, fas les vacances de la teva vida i obres un compte d’estalvi. Però a partir de la compra del pis el mercat no para de baixar, i l’any 2011 aquell pis que vas comprar per 175.000 ja només en val 100.000. Llavors t’adones que el teu deute amb el banc és superior al valor actual del pis, i dius al banc que no pots continuar pagant i els hi lliures el pis. Amb la llei que ara es pretén tirar endavant, tornant el pis el crèdit hipotecari quedaria automàticament saldat.

En ambdós casos, durant els cinc anys de vigència del crèdit hipotecari el comprador ha gaudit d’un pis pagant unes quotes hipotecàries a preu pràcticament de lloguer, s’ha canviat el cotxe, ha fet les vacances de la seva vida i encara li han sobrat uns calerons. En el cas 1 el risc de mercat (en aquest cas, una forta pujada de preus) l’assumeix encantat de la vida el comprador del pis. En el cas 2 el risc de mercat (en aquest cas, una forta baixada de preus) es transfereix al banc. És a dir, si no ho he entès malament la idea és que el comprador segueixi gaudint de les oscil·lacions del mercat quan vagin a favor seu, i que les pugui traspassar al banc quan se li girin en contra.

La meva conclusió és que no tot és tan senzill com pot semblar a primera vista. Si no volem col·lapsar el mercat més del que ho està ara, resulta evident que aquesta modificació de la llei té molts vessants a tenir en compte. No es pot tirar pel dret amb l’alegria que prediquen alguns. Si el banc hagués d’assumir tants riscos les condicions que posaria per concedir un crèdit hipotecari esdevindrien prohibitives per a la gran majoria dels potencials compradors. I els mateixos que ara es queixen de l’actuació dels bancs perquè es queden amb els pisos, amb aquesta llei potser es queixarien de la impossibilitat d’obtenir el crèdit necessari per adquirir-lo.

dilluns, 21 de març de 2011

Sequera d’idees

Avui el cor em demana tornar-me a ficar amb aquell impresentable. Però el cap em diu que no, que ja en vaig parlar no fa gaire i tampoc es tracta d’avorrir el personal, que després em diuen que em repeteixo. Al marge d’unes idees que pugui compartir o no, sempre he valorat amb molta admiració la tasca dels articulistes dels diaris que són capaços d’escriure un article diferent cada dia, sense repetir-se, o com a mínim mirant de no repetir-se gaire en els temes que desenvolupen. Suposo que el compromís d’enviar l’article al diari a canvi d’uns calerons t’esperona a desenvolupar nous temes cada dia. Però m’imagino que els articulistes professionals de tant en tant també es deuen trobar davant d’un teclat i d’una pantalla en blanc sense saber què escriure. M’ho imagino perquè de vegades a mi també em passa. Però així com cada dia tinc més clar que si no tinc res a dir aquell dia no diré res i l’endemà serà un altre dia, em sembla que si tingués l’obligació contractual de escriure l’article m’angoixaria molt. Doncs bé, tot això que explico és el que em passa avui. No sé què carai escriure, i per escriure quelcom lamentable com he fet altres vegades quasi que prefereixo esperar a veure si demà sóc capaç de fer un article mínimament presentable. I ves per on! mirant de justificar-me veig que avui també he estat capaç de comentar alguna cosa, en aquest cas ni que només sigui la sequera d’idees que m’impedeixen desenvolupar un tema més sucós.

divendres, 18 de març de 2011

El blog 1.0 de la consellera Ortega

Abans d’ahir vaig criticar la vicepresidenta Ortega. Vaig enllaçar l’article del seu blog on ella intentava justificar, al meu entendre sense èxit, la relliscada en forma de mentida en el seu currículum. Sé del cert que l’article del seu blog ha rebut algun comentari crític, cosa que per altra banda tampoc ha de sorprendre. Dic que ho sé del cert perquè com a mínim jo mateix n’hi vaig deixar un, i suposo que no he estat l’únic en fer-ho. Resulta significatiu, però, que passades 48 hores al seu blog no hi surt publicat cap comentari. Tot sembla indicar que la moderació de comentaris que té activada el blog de la consellera s’ha convertit, almenys aquesta vegada, en una eina de censura. Ortega hi té tot el dret, faltaria més, és el seu blog i a casa seva cadascú fa el que vol. Exactament el mateix dret que té el radar de comentar les petiteses que passen a la xarxa. Evidentment aquest episodi m’ha fet canviar d’opinió sobre el blog de la consellera. Fins ara pensava que era un blog modern 2.0, amb opinions d’anada i tornada, però ara he constatat que només és un simple blog 1.0 dels d’abans, sense dret a rèplica pública. A la xarxa cadascú escull la imatge que vol donar, i la d’Ortega ha quedat perfectament definida.

dimecres, 16 de març de 2011

Fet diferencial

En la política d’aquest país inflar el currículum és tot un clàssic. Ara mateix recordo el cas de Luis Roldán, aquell impresentable que va dirigir la Guardia Civil en l’època de Felipe González, i que es feia passar per enginyer sense ser-ho. Recordo també a Carme Chacón, que quan Zapatero la va nomenar ministra es va fer passar per doctora en no sé què i tampoc ho era. Ara han descobert que Joana Ortega, vicepresidenta del govern català, ha presumint d’una llicenciatura que no ha tingut mai. No em venen al cap casos d’altres partits però m’atreviria a assegurar que tots han passat per episodis similars. Coses de la debilitat humana.

Demanaria, això sí, que no ens prenguessin el pèl. S’ha de ser rigorós i, en casos com aquests, segons quines excuses no valen. L’únic responsable del currículum és el propi interessat, i no s’hi val a parlar d’errors involuntaris. Un currículum fals és una mentida escrita ben conscientment. Quan t’enxampen toca demanar disculpes i abaixar el cap avergonyit, i potser assumir alguna responsabilitat política. Sigui com sigui, si amb un tema tan senzill i fàcil de comprovar com aquest es menteix amb tanta alegria, què podem esperar d’un polític amb currículum fals quan des d’un faristol afirma coses que no són tan fàcils de comprovar com un simple títol universitari? Ens l’hem de creure? Quina credibilitat tindrà?

Al Japó un ministre va dimitir fa pocs dies per uns centenars d’euros no justificats. A Alemanya acaba de dimitir un ministre per haver copiat un treball universitari. A Espanya els mentiders no dimiteixen mai. A Catalunya, tampoc. I el que és pitjor, els seus caps no els cessen, en tenen prou amb una simple disculpa. És un dels nostres fets diferencials. Dissortadament.

dimarts, 15 de març de 2011

Alerta, que ve la dreta!

Per intentar conservar la poltrona alguns polítics fins i tot són capaços de fer el ridícul amb el discurs de la por. De cara a les properes eleccions municipals i, en alguns llocs de l’estat, també autonòmiques, així com de cara a les properes eleccions estatals, torna a aparèixer amb força la coneguda cançoneta de la por a la dreta. Torna el discurs de la por, tot un clàssic de qui no té res més interessant a proposar. Els conservadors que porten dècades ocupant el poder ara tenen pànic a perdre la poltrona. Deixant al marge conceptes clàssics com dretes i esquerres, entenc per conservadors aquells que intenten conservar quelcom al preu que sigui, en aquest cas la seva poltrona. Alguns d’aquests conservadors, malnomenats progressistes d’esquerres, han ressuscitat aquell discurs antic i caspós que ja semblava enterrat. Aquella retòrica vella del si tu no hi vas ells venen, i altres grans arguments electorals per l’estil.

La prova del cotó. Repasseu les mesures preses en el darrer any pel govern espanyol, malnomenat progressista i d’esquerres, i digueu-me si us plau on hi veieu la quota de progressisme i on hi veieu la quota d’esquerres. Jo no les he trobat enlloc. Perquè una cosa és el discurs teòric i una altra cosa són les decisions que prenen els governs. Quan s’és a l’oposició és molt fàcil fer grans discursos, però quan s’és al govern els discursos grandiloqüents ja no compten, només compten els textos que surten publicats cada dia al BOE i al DOG. Ets a l’oposició? Doncs expliquem què faràs quan manis. Ets al govern? No cal que m’expliquis res, en tinc prou amb llegir el diari oficial per saber de quin peu calces. De dretes o d’esquerres, tant se val.

Ara mateix una bona part del moviment conservador l’encarna el partit socialista. Penso en aquelles institucions que, després de portar-hi tants anys governant, semblen de la seva exclusiva propietat. És a dir, allò de conservar la poltrona al preu que sigui. Al crit d’alerta, que ve la dreta! alguns responem dient alerta, que s’hi volen quedar per sempre! L’alternança política és la millor opció d’un país per avançar. En aquest sentit, ni els 14 anys de González al govern espanyol, ni els 23 anys de Pujol a la Generalitat, ni els 32 anys dels socialistes a l’ajuntament o a la diputació de Barcelona són exemples d’alternança. Aznar, en canvi, en aquest aspecte ho va fer bé. Va dir que s’hi estaria vuit anys i va complir com un senyor. Jo no els he votat mai però les coses positives se’ls han de reconèixer. Amb l’alternança tots hi sortim guanyant. Per quan una llei que estableixi la limitació de mandats?

dilluns, 14 de març de 2011

Prendre cafè a Lisboa

Prendre cafè a Lisboa és tan habitual com fer-ho a Barcelona. Hi ha, però, algunes diferències. El cost de la vida a Portugal és una mica més baix que el nostre però tampoc tant, i per això sempre m’ha cridat l’atenció que el preu d’un cafè a Portugal sigui tan barat. Un cafè costa la meitat que aquí, més o menys mig euro, tot i que com és lògic el preu varia segons el lloc. A més a més, el cafè portuguès és de bastant millor qualitat que el nostre. Així com aquí no és estrany que el cafè de bar sigui més aviat tirant a dolent, a Portugal un cafè dolent és l’excepció. Vaja, jo n’he pres molts i encara no me n’han servit cap de dolent. Però si vols prendre’t un cafè a Lisboa, no demanis un cafè. Fes com fan els lisboetes i demana uma bica se faz favor (bica = bebe isto com açucar), i si t’esforces amb l’accent quedaràs com si fossis un autèntic lisboeta, encara que no t’hi posis sucre. Però això sí, bica només a Lisboa. A la resta de Portugal, un cafè és un cafè, excepte a Porto, que d’un cafè en diuen cimbalino. I tot això referit al cafè sol, que a partir d’aquí hi ha tot un catàleg de varietats a l’entorn del cafè (Abatanado, Pingado, Galão, Carioca, Garoto, Escaldado, etc.) que deixarem per un altre dia. Un bon lloc i molt cèntric per prendre cafè a Lisboa és el Nicola, rua 1 de Dezembro 35 (Rossio). També hi trobes turistes, com a tot arreu, però encara hi domina la clientela local, un detall que sempre s’agraeix. Això sí, al Nicola per un cafè pagues una mica més del mig euro que dèiem abans, però el lloc s’ho val.

divendres, 11 de març de 2011

El negoci dels sindicats

Derbi, Yamaha, Santana, etc. Algunes d’aquestes empreses ja han anunciat que marxen, altres ho faran més endavant. Fabricar cotxes i motos aquí cada dia serà més complicat. La causa principal de les deslocalitzacions industrials és la competència d’altres mercats. I no cal mirar massa lluny, els països que ens fan la competència els tenim també a Europa, a una hora o dues d’avió des de Barcelona. Industrialment parlant aquí cada dia som menys competitius. Els antiquats sindicats tampoc ajuden gens, ni que només sigui per donar suport a mesures de reducció de costos i augment de la productivitat, que si més no podrien servir per retardar les deslocalitzacions. I posats a buscar motius que justifiquin aquesta estranya actuació sindical n’hi ha un del que no se’n parla gaire. No tothom sap que en les indemnitzacions dels eros els sindicats hi tenen una sucosa comissió. Aquesta és una realitat que no es coneix massa. Parlem clar, els sindicats fan més negoci amb el tancament d’una fàbrica que propiciant un acord de continuïtat de l’empresa.

Els treballadors afectats s’haurien de fer sempre unes simples preguntes. Què els resulta més convenient, conservar el lloc de treball cobrant el quinze per cent menys o perdre el lloc de treball? Què és més convenient, treballar una hora més cada dia cobrant el mateix, o no treballar-ne cap i passar a cobrar l’atur? Quan es discuteix la viabilitat futura de les nostres empreses són aquestes coses las que actualment es posen sobre la taula de negociació. Dissortadament, als efectes pràctics els nostres antiquats dirigents sindicals semblen inclinar-se per l’opció intransigent... que acaba fent augmentar la taxa de l’atur. Hi pot tenir quelcom a veure el negoci que dèiem abans? Els treballadors que es deixen manipular per aquests sindicalistes professionals de vegades semblen cecs, i no obren els ulls fins que no es troben amb la trista realitat de veure com la seva empresa acaba tancant. Però llavors ja és massa tard per reaccionar.

dimecres, 9 de març de 2011

Un error

Amb tota franquesa, l’exhibició femenina de diumenge no em va agradar. Una llotja del Barça ocupada exclusivament per dones (a la foto, d’El Periódico) tenia més a veure amb una operació de màrqueting que amb un veritable sentiment feminista o de respecte per la dona. Donant per fet que dissortadament la dona encara pateix una injusta discriminació en molts àmbits de la nostra societat, no penso que exhibir un munt de senyores a la llotja del Barça ajudi a solucionar el problema. Sóc conscient del mot que he triat, exhibir, perquè allò només va ser una exhibició gratuïta de cara a la galeria. Jo no sóc dona i no puc dir com hagués reaccionat si m’hi haguessin convidat, però em sembla que no m’hagués pas prestat a col·laborar en el joc.

Si el president del Barça volia fer un pas en favor de la dona, no fa gaire, al decidir la composició de la seva junta després de guanyar les eleccions, va tenir una oportunitat d’or per demostrar la seva sensibilitat. Però va fer la junta que va fer i aquesta oportunitat la va desaprofitar. Per tant, ara que no ens vulgui vendre gat per llebre. I que consti que jo no sóc gens partidari de les quotes femenines que defensen alguns sectors de la societat, però és que això de diumenge al Camp Nou encara grinyola més que les quotes fixades per decret.

Però donem per bo que jo pugui estar equivocat. Donem per bo que sigui positiva la decisió d’haver omplert la llotja del Barça només amb dones. Al capdavall tot és opinable. Donem-ho per bo tot i que jo segueixo pensant que no ho és. Doncs bé, el sistema triat tampoc crec que hagi sigut el més encertat. Aquests dies s’ha dit que el Barça té més o menys una quarta part de la seva massa social formada per dones. No sé si és veritat però suposem que ho sigui. Si la junta volia omplir la llotja exclusivament amb dones ho tenia molt fàcil: fer un sorteig entre las sòcies. Però això d’exhibir senyores amb un determinat relleu social, fossin o no sòcies, em va semblar massa oportunista i poc respectuós amb les dones que són sòcies, que paguen religiosament la seva quota i que, com a dones, tenen la minsa representació que tenen a la junta directiva del senyor Rosell.

dimarts, 8 de març de 2011

Més civisme i menys escombriaires

Només cal creuar els Pirineus per adonar-nos que les nostre ciutats brutegen massa. I dic creuar els Pirineus perquè no crec pas que ens haguem de comparar amb El Caire o Nairobi. Això és Europa i ens hem de comparar amb ciutats europees. Per mantenir neta i endreçada la ciutat tenim dues vies. Una passa òbviament per netejar sovint. L’altra consisteix en no embrutar. Per netejar sovint es necessiten equips tècnics i humans que costen molts diners als ciutadans. Per no embrutar només es necessiten unes mínimes dosis d’educació i civisme. És evident que, almenys sobre el paper, la segona via és la més intel·ligent i pràctica. Per una banda tot estarà més net i per l’altra la factura de la neteja ens sortirà molt més barata.

El civisme s’adquireix de dues maneres. Una és mitjançant una educació adequada, bàsicament a casa però sense oblidar el complement que els nens reben l’escola. L’altra passa per la multa governamental. Mentre el civisme per la via educativa no doni resultats, que de moment sembla ser que no els dóna, sempre ens queda l’alternativa de la multa. Hi ha persones a qui no els molesta veure un paper a terra, i per això no busquen mai una paperera quan n’han de llençar un. Són individus que només entenen el càstig, la multa en aquest cas. Doncs cap problema i sense manies, una bona multa sempre et fa meditar. I si qui embruta el carrer és un menor d’edat s’han de multar els seus pares, i després en tot cas que els vagin descomptant la multa de la setmanada. Multar al ciutadà, però, no ha de ser mai la meta de cap administració, encara que de vegades determinades actituds incíviques no deixen cap més altra opció que el càstig.

Si volem que les noves generacions siguin més educades i cíviques, menys propenses a embrutar l’espai comú, s’hauria de fomentar més el civisme, tant a nivell familiar com a l’escola. Un cop assolida una societat més cívica, no caldria invertir tant com ara en uns equips de neteja que ja no serien tan necessaris. Avui he posat negre sobre blanc aquestes obvietats perquè ara que s’acosten eleccions municipals és tot un clàssic que els candidats ens començaran a ensenyar els equips de neteja que pensen potenciar si guanyen. Doncs bé, si jo fos el candidat parlaria menys d’escombriaires i més de civisme, que això és el que aquest país necessita. Un país que ha de netejar molt no deixa de ser un país que bruteja més del que seria desitjable, i dissortadament el nostre n’és un bon exemple.

dilluns, 7 de març de 2011

Agatodor, Ardó, Capitó, Efraïm, Elpidi, Eteri, Gaudiós, Teofilacte

Coneixeu algú que porti un d'aquests noms? Doncs feliciteu-lo, avui és el dia del seu sant. I si és barceloní, feliciteu-lo per partida doble; podrà celebrar el seu sant en un dia festiu, ja que l’encara alcalde Hereu va decidir que avui fos festa a Barcelona. Sí, avui, dilluns 7 de març, un dia qualsevol que a part dels sants esmentats i algun altre no se celebra res en especial, és festa local a Barcelona. Com si no hi haguessin altres dates més nostrades al calendari per consensuar-ne una que generés una mica més de complicitat entre els barcelonins!

No desconec que aquests dies hi ha allò de la setmana blanca, una altra improvisació del govern anterior que diuen que no es repetirà. Però intentar dissimular amb un dia de festa el problema familiar que s’ha generat amb la setmana blanca em sembla més aviat ridícul. Això sí, segons l’ajuntament, el 7 de març és la data que ha rebut més suports per part del Consell de Ciutat (que, vés per on, presideix el propi Hereu) i altres organismes municipals, així com les AMPA's a través del Consell Escolar que, quina casualitat, també presideix el propi Hereu. Resulta entendridora la unanimitat que genera aquest alcalde a pocs dies de plegar.

En nom dels barcelonins que es diuen Agatodor, Ardó, Capitó, Efraïm, Elpidi, Eteri, Gaudiós o Teofilacte, moltes gràcies senyor alcalde!

divendres, 4 de març de 2011

Una estratègia equivocada

Han passat com qui diu quatre dies des de les eleccions al Parlament i de cara a les eleccions municipals els líders independentistes es tornen a barallar com si fossin al pati de l’escola. El motiu, no ens enganyem, és que tots volen ser el gall del galliner. Però no em cansaré de repetir-ho: pretendre que tot el moviment teòricament independentista comparteixi una mateixa llista electoral és un error estratègic de base. I ho és per un motiu molt fàcil d’entendre per a un que s’ho mira des de fora, però que no ho deu ser pels que hi estan directament implicats i s’ho miren des de les seves respectives capelletes. Avui en dia d’independentistes n’hi ha de tots els colors polítics. Afortunadament és així. Són persones amb interessos totalment contraposats, des de la dreta fins a l’esquerra, que difícilment poden compartir entre ells altres objectius que el de voler que Catalunya esdevingui un estat.

Però d’aquí a pretendre que un aspirant independentista a parlamentari que sigui partidari de l’economia de mercat comparteixi la mateixa llista electoral amb, per exemple, un membre de les CUP, una gent que no amaga el seu comunisme quan se’ls pregunta per la seva ideologia política, és un utopia. I suposant que es pogués arribar a fer una llista d’aquestes característiques, pretendre que els votants independentistes votessin unànimement aquesta llista és somiar truites. Pretendre que un partit amb molts anys d’història com Esquerra es dissolgui en aquesta suposada llista unitària és un altre error. Això suposant que aquest partit, suport de tots els tripartits amb lideratge d’obediència espanyola, segueixi sent independentista. Pretendre que Laporta accepti sense més les decisions d’una assemblea també és fer volar coloms. Pretendre que tants personalismes forts puguin arribar a renunciar als seus respectius protagonismes i cedeixin el liderat a un d’ells és no ser gens realista.

Aquí hi han molts interessos contraposats. Posar l’excusa que l’independentisme els uneix a tots és només això: una excusa. El dia que hi hagin 68 diputats independentistes al Parlament, de dretes i d’esquerres, uns diputats que hi hagin arribat formant part de llistes de diversos partits polítics, aquell dia podrem començar a parlar seriosament. Mentrestant, pretendre com pretenen alguns que aquests 68 diputats hagin de sortir d’una mateixa llista electoral és fer volar coloms. És així de senzill... i de complicat a la vegada. I això tant val pel Parlament com per les llistes dels ajuntaments que s'estan discutint ara.

dijous, 3 de març de 2011

L’insult com a recurs electoral

Un aclariment previ per la gent de comarques que no segueix de prop la política barcelonina. Jordi Hereu, socialista de la tendència diguem-ne benestant, és l’alcalde de Barcelona. Opta a la reelecció en contra del criteri del seu propi partit que, vistes les enquestes molt desfavorables, hagués preferit que deixés pas a una altra persona com a cap de llista. Però contra tot pronòstic, l’actual alcalde va guanyar les eleccions primàries i lluitarà per repetir en el càrrec. Dit això, tot indica que les eleccions municipals les guanyarà sense dificultats Xavier Trias, un convergent de la mateixa tendència que dèiem abans, i ho farà més per demèrit aliè que per mèrits propis.

Normalment, quan abans d’unes eleccions i sense cap justificació el governant que ocupa el càrrec i opta a la reelecció perd els papers i es posa a insultar el seu adversari, estem davant d’un signe clar que ens diu que ho deu veure molt negre per guanyar-les. I sent-ne conscient, fins i tot una persona educada com l’alcalde Hereu, que normalment no utilitza l’insult com a eina electoral, acaba caient en la trampa fàcil d’insultar l’adversari. Suposo que pensa que, tenint-ho tot pràcticament perdut, poc més pot perdre si insulta el seu adversari. Però una vegada més Hereu s’equivoca, sigui la tàctica d’insultar de collita pròpia o fruit dels consells dels seus assessors electorals.

Quan hi han insults entremig, qui es desacredita és sempre qui els pronuncia i no qui els rep. Trias, que o molt m’equivoco o d’aquí quatre dies serà alcalde de Barcelona, serà el que serà, pot agradar o no, però ningú negarà que és una persona educada. Hereu també ho semblava però dir, com va dir l’altre dia, que Trias és un titella, és quelcom més que un insult, és una solemne tonteria. I la lògica ens diu que darrere d’una tonteria necessàriament hi ha d’haver un tonto. I tot i que fins i tot un tonto pot guanyar unes eleccions, i no cal anar gaire lluny per comprovar-ho, aquesta vegada les eleccions las guanyarà un candidat educat que no va caure en la provocació de l’actual alcalde. Per cert, alcalde, ja s’ha disculpat?

dimecres, 2 de març de 2011

Dictadures i democràcies

La llarga etapa del franquisme s’acostuma a qualificar de dictadura. Sens dubte ho era, tot i que alguns en deien dictablanda. És evident que allò dels anys 40, 50, 60 i 70 del segle passat no era una democràcia per més que, amb una alta dosi de sarcasme, alguns van batejar aquell règim com a democràcia orgànica. Sigui com sigui, malament rai quan les democràcies han de portar adjectius. Normalment, quan en porten és que no es tracta de democràcies sinó de simples ficcions. També em ve al cap el cas d’Alemanya, quan estava dividida en dos estats. De l’Alemanya occidental, un país lliure i democràtic, se’n deia república federal. Res a dir. L’Alemanya oriental engabiada (recordem que d’allà no et deixaven sortir, com encara passa a Cuba) es va batejar sense cap mena d’escrúpols com a república democràtica. No deixa de ser una perversitat que els dirigents polítics ens intentin enredar amb estranyes giragonses semàntiques, i una vegada més es demostra que el nom no fa la cosa.

Així, veiem que de dictadures n’hi ha de molts tipus, mentre que les democràcies autèntiques tenen unes característiques bastant ben delimitades perquè puguin ser considerades com a tals. Hi ha persones entre les que ara es proclamen demòcrates de tota la vida que durant el franquisme no van reivindicar mai la democràcia, ni tan sols amb la boca petita, ni al menjador de casa seva. Per una banda hi havien els possibilistes del règim, que tan aviat com van veure que a partir del hecho biológico (aquest era l’eufemisme que s’utilitzava per referir-se a la mort de Franco) allò no tenia cap futur, es van canviar de camisa. Eren tan franquistes llavors com són ara juancarlistes; i segons com giri el vent, demà mateix poden esdevenir uns convençuts republicans. Com La Vanguardia, que sempre està al costat del que governa, i potser per això la trobem ininterrompudament al quiosc des de l’any 1881. Tampoc no hem pas d’oblidar els comunistes, els únics grans lluitadors contra el franquisme que estaven políticament organitzats. Però tot i reconèixer el seu antifranquisme, ells no reivindicaven la democràcia sinó que pretenien substituir el franquisme per una altra mena de dictadura, l’anomenada dictadura del proletariat. Una dictadura molt diferent de la franquista, és ben cert, però al capdavall una dictadura. És a dir, simpaties o antipaties polítiques al marge, de tarannà democràtic tant els franquistes com els comunistes n’anaven més aviat escassos.

Cada persona defensa allò que creu que més li convé en cada moment, però no deixa de sorprendre que ara alguns dels demòcrates sobrevinguts hagin oblidat el que defensaven no fa pas tants anys. Defensaven la dictadura, ja fos la franquista que ens governava llavors, fruit del triomf de la guerra incivil, o la del proletariat que uns quants ens volien imposar. Uns des de la dreta i els altres des de l’esquerra, tant se val. Com s’ha dit abans, ningú discuteix que els comunistes estiguessin en contra de la dictadura franquista, però defensaven amb el mateix entusiasme una altra mena de dictadura encara més perversa. Per cert, alguns, pocs, encara la reivindiquen. Aquesta és una de les grandeses de la democràcia, que emparant-se en el sistema democràtic es pot promoure fins i tot la dictadura. L’operació inversa no és pas possible: reivindicar la democràcia des d’una dictadura és tenir tots els números de la rifa per acabar tancat a la presó. I això tant val per les dictadures de dretes com per les d’esquerres. Els extrems es toquen.

dimarts, 1 de març de 2011

Presumpció de culpabilitat

La presumpció d’innocència és un dels pilars de la democràcia. Suposant que això nostre sigui una veritable democràcia, només cal parar una mica l’orella per constatar que no tothom accepta de bon grat aquesta figura bàsica del nostre ordenament jurídic. Des de determinats estaments polítics i mitjans de comunicació d’una determinada tendència, aquella que consisteix en basar-ho gairebé tot en un anticatalanisme sense esquerdes, s’ha anat estenent com una taca d’oli la presumpció de culpabilitat dels catalans. Ells ho tenen clar: en cas de dubte, els catalans són culpables. Pels catalans, escoltar i llegir segons què s’ha acabat convertint en un perillós exercici de masoquisme d’allò més. I jo no sé vosaltres, les persones que llegiu aquest blog, però jo no tinc cap vocació d’esdevenir un masoquista amb caràcter permanent. Tot té un límit, com el té la pertinença a un club en segons quines draconianes condicions. Un club on pagues com el que més i reps com el que menys. I encara es queixen. I a sobre et diuen que ets un lladre. Vaja, de bojos.

Una de les falses veritats és que els catalans són uns insolidaris i uns lladres. No uns presumptes lladres, no. Uns lladres. No els cal esperar a veure si un dia un jutge dictarà una sentència en aquest sentit, que veient cóm van les coses és quelcom que no s’ha de descartar pas. Però no els cal. Els catalans són uns insolidaris i uns lladres perquè ho diuen ells i punt. I això es va repetint a tota hora, dia sí i dia també. Hi ha persones benintencionades però, val a dir-ho, una mica curtes de gambals, que s’ho arriben a creure i tot. I a partir d’una falsedat com aquesta que estem parlant, induïda amb tota la mala idea entre un ampli segment de la població, ja no se m’acut què més podem fer els presumptes lladres per desactivar aquesta falsa veritat. Exigir la presumpció d’innocència no serveix per res. Fer pedagogia, tampoc. Una opció lògica i de sentit comú seria marxar tan aviat com es pugui, no fos cas que seguint per aquest camí de bojos ens acabessin ficant a tots a la presó.