Sequera d’idees

Avui el cor em demana tornar-me a ficar amb aquell impresentable. Però el cap em diu que no, que ja en vaig parlar no fa gaire i tampoc es tracta d’avorrir el personal, que després em diuen que em repeteixo. Al marge d’unes idees que pugui compartir o no, sempre he valorat amb molta admiració la tasca dels articulistes dels diaris que són capaços d’escriure un article diferent cada dia, sense repetir-se, o com a mínim mirant de no repetir-se gaire en els temes que desenvolupen. Suposo que el compromís d’enviar l’article al diari a canvi d’uns calerons t’esperona a desenvolupar nous temes cada dia. Però m’imagino que els articulistes professionals de tant en tant també es deuen trobar davant d’un teclat i d’una pantalla en blanc sense saber què escriure. M’ho imagino perquè de vegades a mi també em passa. Però així com cada dia tinc més clar que si no tinc res a dir aquell dia no diré res i l’endemà serà un altre dia, em sembla que si tingués l’obligació contractual de escriure l’article m’angoixaria molt. Doncs bé, tot això que explico és el que em passa avui. No sé què carai escriure, i per escriure quelcom lamentable com he fet altres vegades quasi que prefereixo esperar a veure si demà sóc capaç de fer un article mínimament presentable. I ves per on! mirant de justificar-me veig que avui també he estat capaç de comentar alguna cosa, en aquest cas ni que només sigui la sequera d’idees que m’impedeixen desenvolupar un tema més sucós.