.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 2 de març de 2011

Dictadures i democràcies

La llarga etapa del franquisme s’acostuma a qualificar de dictadura. Sens dubte ho era, tot i que alguns en deien dictablanda. És evident que allò dels anys 40, 50, 60 i 70 del segle passat no era una democràcia per més que, amb una alta dosi de sarcasme, alguns van batejar aquell règim com a democràcia orgànica. Sigui com sigui, malament rai quan les democràcies han de portar adjectius. Normalment, quan en porten és que no es tracta de democràcies sinó de simples ficcions. També em ve al cap el cas d’Alemanya, quan estava dividida en dos estats. De l’Alemanya occidental, un país lliure i democràtic, se’n deia república federal. Res a dir. L’Alemanya oriental engabiada (recordem que d’allà no et deixaven sortir, com encara passa a Cuba) es va batejar sense cap mena d’escrúpols com a república democràtica. No deixa de ser una perversitat que els dirigents polítics ens intentin enredar amb estranyes giragonses semàntiques, i una vegada més es demostra que el nom no fa la cosa.

Així, veiem que de dictadures n’hi ha de molts tipus, mentre que les democràcies autèntiques tenen unes característiques bastant ben delimitades perquè puguin ser considerades com a tals. Hi ha persones entre les que ara es proclamen demòcrates de tota la vida que durant el franquisme no van reivindicar mai la democràcia, ni tan sols amb la boca petita, ni al menjador de casa seva. Per una banda hi havien els possibilistes del règim, que tan aviat com van veure que a partir del hecho biológico (aquest era l’eufemisme que s’utilitzava per referir-se a la mort de Franco) allò no tenia cap futur, es van canviar de camisa. Eren tan franquistes llavors com són ara juancarlistes; i segons com giri el vent, demà mateix poden esdevenir uns convençuts republicans. Com La Vanguardia, que sempre està al costat del que governa, i potser per això la trobem ininterrompudament al quiosc des de l’any 1881. Tampoc no hem pas d’oblidar els comunistes, els únics grans lluitadors contra el franquisme que estaven políticament organitzats. Però tot i reconèixer el seu antifranquisme, ells no reivindicaven la democràcia sinó que pretenien substituir el franquisme per una altra mena de dictadura, l’anomenada dictadura del proletariat. Una dictadura molt diferent de la franquista, és ben cert, però al capdavall una dictadura. És a dir, simpaties o antipaties polítiques al marge, de tarannà democràtic tant els franquistes com els comunistes n’anaven més aviat escassos.

Cada persona defensa allò que creu que més li convé en cada moment, però no deixa de sorprendre que ara alguns dels demòcrates sobrevinguts hagin oblidat el que defensaven no fa pas tants anys. Defensaven la dictadura, ja fos la franquista que ens governava llavors, fruit del triomf de la guerra incivil, o la del proletariat que uns quants ens volien imposar. Uns des de la dreta i els altres des de l’esquerra, tant se val. Com s’ha dit abans, ningú discuteix que els comunistes estiguessin en contra de la dictadura franquista, però defensaven amb el mateix entusiasme una altra mena de dictadura encara més perversa. Per cert, alguns, pocs, encara la reivindiquen. Aquesta és una de les grandeses de la democràcia, que emparant-se en el sistema democràtic es pot promoure fins i tot la dictadura. L’operació inversa no és pas possible: reivindicar la democràcia des d’una dictadura és tenir tots els números de la rifa per acabar tancat a la presó. I això tant val per les dictadures de dretes com per les d’esquerres. Els extrems es toquen.

2 comentaris:

Clidice ha dit...

Ara, que es parla tant de desafecció del ciutadà cap a la classe política, s'obvia el fet que, per exemple, en alguns pobles, van accedir a les primeres alcaldies "democràtiques", persones que tenien un passat franquista provat, i sota les sigles del PSC en alguns casos, i van arribar a manar durant 30 anys. La gent pot no estar mobilitzada, però imbècils del tot no som. O sigui que això de la desafecció ve de lluny, i dels canvis de camisa espectaculars, més encara.

Miquel Saumell ha dit...

Sí, aquesta és una de les característiques de la "modélica transición española". I tots els partits tenen la seva quota de "chaqueteros".