.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimarts, 30 d’agost de 2011

Que difícil és deixar-ho!

El 28 de novembre de l’any passat els socialistes van perdre, amb tot mereixement, el govern de Catalunya. El responsable màxim d’aquella estrepitosa derrota electoral es diu José Montilla, que encara exerceix de primer secretari del partit socialista. El sentit comú ens diu que, després d’una derrota tan contundent, a can socialista s’imposava amb urgència un canvi de líder, i segurament d'algunes coses més. El politburó del partit, però, s’ho va prendre amb tota la calma fins que finalment va decidir fixar la data del proper congrés pel 28 d’octubre, és a dir, exactament onze mesos després d’aquell fracàs electoral sense precedents. Mentrestant els senyors Montilla, Iceta, Zaragoza, Nadal, de Madre, Rangel i companyia han continuat al capdavant del partit com si ells no tinguessin res a veure amb aquell desastre.

Posteriorment, el personatge que als efectes pràctics és també qui porta la batuta dels socialistes catalans, José Luis Rodríguez Zapatero @ ¡apoyaréelestatuto!, va anunciar que les properes eleccions espanyoles seran el 20 de novembre, una data emblemàtica que, per uns motius ben diferents, ja forma part de la història d’Espanya. Es desconeix quin estrany mecanisme mental va portar Zapatero a fer coincidir la data de la seva mort política amb la data de la mort biològica de Franco, però aquest estudi el deixarem pels experts en alta psiquiatria política.

La primera conseqüència de l’avançament electoral ha sigut l’ajornament del congrés dels socialistes catalans que dèiem abans, per tal d’evitar que coincideixi amb la campanya electoral. Que es vulgui evitar aquesta coincidència té tota la lògica, però costa d’entendre que en comptes d’avançar el congrés s’hagi decidit endarrerir-lo encara més. Així, aquell període transitori d’onze mesos s’allargarà fins a superar els quatre-cents dies. Pel que sembla, els actuals dirigents de la franquícia socialista catalana no tenen cap presa per sotmetre’s a l’harakiri polític que els toca fer després dels seus darrers fracassos electorals. Per altra banda, tampoc semblen massa disposats a deixar pas a gent nova amb idees noves com poden ser, per exemple, les diputades Laia Bonet, Rocio Martínez-Sampere i altres components de l’anomenada generació blackberry, que destaquen per la seva gran preparació. Si algú en dubta pot comparar els seus currículums amb els dels que actualment governen el partit, començant pel del primer secretari.

S’especula que el successor de Montilla com a primer secretari del partit pot ser Miquel Iceta, una persona molt intel·ligent que a can socialista ho és tot... menys la imatge de renovació que els socialistes necessiten ara com el pa que mengen. Aquesta difícil successió, però, la decidirà el politburó del partit en petit comitè, i el congrés no farà res més que seguir obedientment les seves instruccions. Es diu també que la ministra de la guerra, que no de defensa, Carme Chacón, podria repetir com a cap de llista per Barcelona on, per cert, durant els darrers quatre anys pràcticament no hi ha posat els peus. Cal constatar que sempre que aquests dos personatges han hagut de triar entre Catalunya i Espanya han optat per la seguretat que els dóna la metròpoli. Ho fan, ho diuen i no se n’amaguen; és la seva opció, tan legítima com qualsevol altra.

Vist des de fora crida l’atenció aquesta indefinició i manca d’iniciativa dels socialistes catalans. Si en una empresa privada hagués passat el que va passar a can socialista el 28 de novembre de l’any passat, amb la cirereta afegida de la patacada bis de les municipals, ningú amb dos dits de front entendria que un any després encara seguissin dirigint l’empresa els mateixos personatges. Amb això es constata una vegada més que les dinàmiques polítiques dels partits no tenen res a veure amb el ritme que porta la societat a la que els polítics pretenen dirigir.

dilluns, 29 d’agost de 2011

Heribert Barrera

Dissabte va morir a l’Hospital de Barcelona el president Heribert Barrera. D’entrada cal dir que Barrera sabia fer moltes coses al marge de la política, i el seu currículum professional deixa en evidència el de la majoria dels nostres polítics. Aquest és un dels molts fets diferencials del personatge ara desaparegut, tot i que avui em centraré en el seu vessant polític. El recordo com a diputat del Congreso de los Diputados d'Espanya quan es va aprovar l’estatut. El recordo també com a diputat del Parlament Europeu, on no va utilitzar mai la llengua espanyola per fer visible la seva protesta per la prohibició d’expressar-se en la seva llengua. Una prohibició, per cert, encara vigent, deguda a pressions polítiques provinents dels dos grans partits de l’estat espanyol, unes organitzacions que en els temes d’estat tenen una visió bàsicament colonialista de Catalunya, i així ens va als catalans. PP i PSOE, tanto monta, monta tanto. Sí, sí, no ens escandalitzem, és exactament així, i tots ens entendríem millor si, tal com feia el president Barrera, diguéssim sempre les coses pel seu nom.

Barrera va deixar un bon record com a diputat i primer president del nostre Parlament recuperat, una institució històrica que després del franquisme es va haver d’organitzar a partir del no-res. Ens ha deixat també bons records de la seva activitat pública a partir de la seva retirada de la vida política oficial, tot i alguna relliscada semàntica tant puntual com disculpable. Alguns, i molt especialment dirigents del seu propi partit que no veuen més enllà de la punta del seu nas, no li van perdonar mai que fos una persona amb un sòlid discurs propi. Va ser molt clarivident la seva forta crítica, per altra banda del tot merescuda i plena de sentit comú, sobre la submissió d’Esquerra a un partit d’obediència forana com ho és el PSOE-psc, només amb l’objectiu de tocar poder amb aquell invent polític anomenat tripartit. Ho va ser igualment la seva advertència sobre les greus conseqüències futures que aquell pacte de perdedors tindria a nivell electoral. Amb els anys Heribert Barrera es va anar consolidant com tot un senyor de la política catalana. Descansi en pau.

divendres, 26 d’agost de 2011

No ens fem trampes al solitari: aquí no es discuteix el PIRMI, aquí es discuteix un frau

(Ve d’aquí)

Aquest matí s’ha reunit la Diputació Permanent del Parlament de Catalunya, que es composa de vint-i-dos diputades i diputats que gaudeixen dels següents tractaments protocol·laris: una diputada que és Molt Honorable, quatre diputades i diputats que només són Honorables, setze diputades i diputats que són Il·lustres i, finalment, una diputada –casualment pertanyent al Partido Popular- que té un tractament de connotacions tan clarament espanyoles com és el d’Excel·lentíssima. Amb aquesta introducció protocol·lària vull donar a entendre que cap d’aquestes vint-i-dues persones reflecteix el tipus de gent normal que et pots trobar anant pel carrer. Així, intueixo que cobren el seu sou i les seves dietes puntualment, que a la seva empresa (el Parlament) no tenen cap por de patir un ERO, ni de tenir impagats, ni de rebre inspeccions d’organismes públics de tota mena i condició, que massa sovint sembla que només tinguin com a objectiu el de fer la vida impossible a les empreses. Intueixo que la majoria d’aquestes diputades i d’aquests diputats no solen viatjar en metro ni en bus com fa la gent normal, i intueixo també que des d’un cotxe amb xofer (sigui del Parlament, del partit o d’altres organismes públics als que també pertanyen) les coses no es veuen de la mateixa manera com les veu la gent normal.

El tema monogràfic de la reunió extraordinària de la Diputació Permanent era la modificació extraordinària i puntual del sistema de pagament que s’ha establert aquest mes d’agost per tal d’intentar controlar els perceptors del PIRMI (renda mínima d’inserció), on alguns experts –i jo me’ls crec- ens diuen que hi ha un frau bastant generalitzat. No deixa de ser curiós que diputats pertanyents als partits d’esquerra que formaven part del tripartit ja van demanar fa dies la dimissió dels consellers compareixents avui, és a dir, abans d’escoltar els seus arguments. Res de nou però molt decebedora aquesta irresponsabilitat d’alguns parlamentaris. El fet és que amb el temps s’ha anat fent més evident que això del PIRMI era un berenar de negres, una expressió sense cap connotació racista, tot i que més del quaranta per cent de perceptors del PIRMI són estrangers, però sí com a sinònim de confusió i desordre. Algú hi havia de fer alguna cosa, algú havia d’intentar posar fi a tant desgavell.

Els encarregats de posar ordre són els consellers Cleries i Mena que avui han comparegut al Parlament. Han explicat que la totalitat dels xecs corresponents a les 34.535 persones que fins ara rebien el PIRMI es va enviar a finals de juliol a les adreces catalanes que els propis beneficiaris del PIRMI havien declarat en el seu moment a l’administració. Des de primers d’agost fins ara s’han cobrat més del vuitanta per cent d’aquests xecs, concretament 27.828. La resta de xecs enviats i fins a data d’avui no cobrats són 6.707, és a dir, el 19 per cent del total. Les causes d’aquests no-cobraments són diverses i moltes encara s’estan investigant: des dels beneficiaris que han mort –alguns fa més d’un any, però que per manca de control i desídia de l’administració els seus familiars anaven rebent puntualment la transferència bancària- fins als que ja no viuen a Catalunya, passant pels que han millorat la seva situació social i ja no ténen dret a cobrar el PIRMI, etc. etc. No ens fem trampes al solitari: aquí no es discuteix el PIRMI, aquí es discuteix un frau, i de l’acte d’aquest matí n’he tret la conclusió que a alguns parlamentaris ja els estava bé seguir com fins ara i no tocar res. Per això deia al principi que som molts els que tenim la sensació que políticament no ens representa gent gaire normal.

dijous, 25 d’agost de 2011

Una opció pràctica: comprar el sindicat

Sovint sorgeixen conflictes entre l’empresari i els seus empleats, i lògicament cadascú defensa aferrissadament allò que considera seu. El treballador, el seu lloc de treball en unes condicions laborals i salarials raonables. L’empresari, una raonable remuneració del capital que ha invertit a l’empresa. Quan apareix el conflicte es discuteix i es negocia en busca d’una sortida consensuada. En la majoria dels casos s’arriba a una solució de compromís, una solució que, normalment, no satisfà del tot cap de les dues parts enfrontades. Aquesta és precisament la prova del cotó que l’acord és bo, que ningú en quedi plenament satisfet. Però de vegades, per més bona voluntat que hi posin les parts en conflicte, l’acord no resulta possible. Llavors només queda, per part del treballador, el recurs a la vaga i, per part de l’empresa, el recurs al lockout o tancament patronal, una opció tan legítima com l’altre però que poques vegades s’utilitza. Així és com funcionen les relacions laborals quan hi ha un conflicte d’interessos.

Però per part de l’empresa és legítim pretendre que els treballadors no utilitzin el recurs de la vaga. Imaginem-nos que una empresa es vulgui assegurar una pau laboral consolidada i duradora. Per assolir-ho l’empresa té dues opcions. Opció 1: tractar bé els treballadors. Si el treballador rep un tracte correcte no tindrà cap motiu per exercir el dret de vaga. A més a més, treballarà content i augmentarà la seva productivitat. Òbviament l’empresa en sortirà igualment beneficiada. Opció 2: comprar els sindicats. Tot i que en aquest país la taxa d’afiliació sindical és molt baixa, inferior al deu per cent, les nostres lleis donen molt poder als sindicats. A la pràctica poden fer i desfer al marge dels interessos dels treballadors, i veiem massa sovint com els dirigents sindicals acaben defensant per davant de tot els seus propis interessos personals. Això és així de lamentable, i seguirà sent-ho mentre no es canviïn les lleis que regulen el nostre cada dia més desacreditat sindicalisme.

Tot i que l’opció 1 seria la més lògica, de vegades l’empresa que vol evitar conflictes s’inclina per l’opció 2. Ras i curt, si el sindicat es deixa estimar l’empresa el compra. Així de clar i així de contundent. Quan l’empresa és una administració pública la temptació de comprar els sindicats augmenta ja que el polític que hi ha al capdavant pensa prioritàriament en la seva reelecció i, per tant, no vol soroll. I evidentment aquí posem-hi totes les excepcions que calguin, que haberlas laylas. Però no deixen de ser això, excepcions que confirmen la regla. Si per garantir la pau laboral s’ha d’untar el sindicat, es paga el que faci falta. Al capdavall es paga amb uns diners que, com diuen equivocadament alguns que no tenen les coses gaire clares, no són de ningú, com si aquests diners no tinguessin amo. O dit en altres paraules, quan el conflicte es dóna en una administració pública, qui pren la decisió no posa en joc els seus propis diners.

Això és el que passa entre la Conselleria d’Interior de la Generalitat de Catalunya i alguns dels seus treballadors, aquells coneguts com els mossos d’esquadra. Un quart de milió d’euros l’any és el preu de la pau laboral dels mossos d’esquadra. Jo, administració, et subvenciono i tu, sindicat, no m’esveres el galliner. Més senzill, impossible. Però dirigents d'un sindicat presumptament agraciat encara tenen la barra de dir que els sindicats per ser independents i poder defensar les iniciatives d’un col·lectiu, han de sobreviure de les quotes dels seus afiliats i no dels diners que li dóna el departament. La teoria d’aquests sindicalistes és certament irrebatible, tot i que ells la prediquen però segons e-noticies.cat aparentment no la posen en pràctica. El cinisme d’alguns sindicalistes és d’antologia.

dimarts, 23 d’agost de 2011

La meva “rentrée” a El Punt Avui

Solidaris? és el títol d’un article meu que surt publicat avui al diari El Punt Avui, tant en les seves versions digitals com en les edicions de paper: Comarques Gironines (pàgina 11) i Edició Nacional (pàgina 17). Espero que també el trobeu interessant.

Sobrevolar el Kilimanjaro en globus aerostàtic

Kilimanjaro Balloon Ultramagic Experience 2011 és la nova aventura organitzada pels amics d’Ultramagic, una empresa igualadina que actualment és el segon fabricant de globus aerostàtics del món. Aquesta vegada l’objectiu és sobrevolar el Kilimanjaro (5.893 metres) amb set globus aerostàtics provinents de diversos països. Cada globus volarà amb dos pilots; sumant-hi els equips terrestres de rescat així com uns quants amics que els acompanyen, més de seixanta persones s’han desplaçat a Tanzània per l’ocasió.

Encara que els expedicionaris ja es troben sobre el terreny, l’aventura pròpiament dita no començarà fins el proper divendres dia 26, segons el calendari oficial que, com ja és habitual en aquests esdeveniments, queda una mica obert i subjecte a canvis, en funció de les condicions meteorològiques i altres imprevistos que els expedicionaris es vagin trobant cada dia sobre el terreny.

El valor afegit d’aquesta aventura és que des de qualsevol ordinador connectat a internet es podrà fer un seguiment en directe dels vols, en temps real, connectant amb el blog obert per l’ocasió. Sembla ser que serà la primera vegada que una expedició d’aquesta naturalesa es retransmetrà en directe per internet. Tractant-se d’un país com Tanzània, amb greus dificultats de comunicació, en el suport tècnic de la retransmissió, que es farà via satèl·lit mitjançant aparells GPS 3D, hi ha involucrades diverses companyies tecnològiques especialitzades. Esperem que després de tants mesos treballant-t’hi amb moltes ganes, il·lusió i sense estalviar mitjans, tot plegat acabi funcionant com una seda.

dilluns, 22 d’agost de 2011

El dubte

Siguem realistes i així no ens vindrà tant de nou. El dubte no és si el Partido Popular guanyarà les properes eleccions espanyoles, que les guanyarà; ni si tindrà majoria absoluta, que la tindrà. El dubte és si aquest partit superarà o no la frontera psicològica dels dos-cents diputats. I tal com veig les coses intueixo que passarà dels dos-cents diputats, no pas per mèrits propis, que n’ha fet ben pocs, sinó pels demèrits continuats dels socialistes. Siguem realistes, els socialistes s’ho han guanyat a pols, i els del Partido Popular faran bé d’aprofitar-ho. I una cosa sí que hem de tenir perfectament clara: com passa sempre que a Espanya es governa amb majoria absoluta, als catalans ens tocarà el rebre de valent. Siguem realistes i preparem-nos, doncs, per a quatre anys especialment difícils.

dissabte, 20 d’agost de 2011

Presumpte frau massiu en el cobrament del PIRMI

A partir de les investigacions obertes per la Generalitat per posar fre a un possible frau massiu en el cobrament del PIRMI es diu –de moment només en veu baixa- que ja s’han detectat uns quants milers de perceptors que viuen fora de Catalunya i que, per tant, no tenen cap dret a cobrar-lo. És la prova del cotó que aquest control s’hagués hagut d’haver iniciat molt molt molt abans. Tot sembla indicar que el presumpte frau no ve d’ara, ve de més lluny. I no ens confonguem, aquí no es discuteix el PIRMI; aquí s’està investigant un possible frau.

El proper divendres 26 d’agost serà distret escoltar les compareixences dels consellers Cleries i Mena al Parlament, perquè després de les seves intervencions potser s’acabarà posant en evidència un frau massiu en el cobrament del PIRMI. Es podria donar el cas que els diputats tripartits que han forçat la compareixença dels dos consellers al Parlament, un cop escoltats els arguments de l’administració acabin sent ells mateixos els que hagin de donar explicacions als catalans per haver permès una dilapidació irresponsable i, segons com es miri, fins i tot potser delictiva, d’uns recursos públics que provenen, no ho oblidem, dels nostres impostos. El Síndic de Greuges Rafael Ribó, després d’haver-se posicionat amb una contundència com no s’havia vist mai abans en contra del govern de la Generalitat, potser també ens haurà de donar alguna explicació.

I per cert, no té cap validesa l’excusa que posen alguns perceptors del PIRMI dient que el xec de la Generalitat corresponent al mes d’agost no els ha arribat perquè ja no viuen en el mateix domicili que tenien abans. La percepció del PIRMI estava i està condicionada a tota una sèrie de requisits, i un d’ells és el compromís adquirit pel beneficiari de declarar a l’administració qualsevol modificació de les seves dades i, entre aquestes, òbviament, un possible canvi de domicili. De vegades les coses no són com alguns ens volen fer creure. Aviat se sabrà qui és realment el dolent d’aquesta pel·lícula.

dimarts, 16 d’agost de 2011

Uns aniversaris sense pena ni glòria

S'han complert ara 75 anys de dos fets històrics: a Espanya, el cop d’estat del 18 de juliol de 1936; a Catalunya, la fundació del PSUC. Uns aniversaris que no van merèixer l’atenció de gairebé ningú. Amb comptades excepcions, els mitjans de comunicació pràcticament ni en van parlar. Però des d’una visió democràtica de la nostra societat la conclusió només pot ser positiva: tant del franquisme com del comunisme ja no en queda pràcticament res, deixant de banda les reivindicacions de quatre nostàlgics. O potser són vuit, però no són més.

Aquests dies també s’ha celebrat el 50è aniversari de l’inici de la construcció del Berliner Mauer, un mur que tenia com a únic objectiu evitar que els dissidents del comunisme marxessin d’aquells paradisos dels que ara només en queden algunes escorrialles. Parlem, per exemple, de Corea del Nord, que té les fronteres més vigilades del món. A Cuba no va caldre construir cap mur; sort en tenen les autoritats comunistes de l’illa d’estar rodejats d’aigua i taurons per tot arreu, que si no fos així allà ja no hi quedarien ni els germans Castro. Salvant totes les distàncies, tant les geogràfiques com les ideològiques, resulta oportú recordar que, durant els anys durs del franquisme, a Espanya també costava que et donessin el passaport. No és cap secret que als dictadors, siguin de dretes o d’esquerres, no els fa cap gràcia que els seus súbdits viatgin i vegin món.

Queden encara alguns partits polítics –extraparlamentaris- que reivindiquen obertament el franquisme, aquella dictadura sorgida d’una guerra incivil que els guanyadors van tenir el cinisme d’anomenar democràcia orgánica. Com ja s’ha dit altres vegades, malament rai quan les democràcies porten adjectiu. Per la banda comunista també hi ha partits, igualment extraparlamentaris, que encara reivindiquen la dictadura del proletariat, en nom de la qual alguns semblen haver oblidat que van morir milions de persones per tot el món. Sortosament, però, tots aquests partits es mouen entre l’extraparlamentarisme i la seva desaparició.

Però també hi ha partits parlamentaris que, per acció o per omissió, de vegades encara semblen defensar aquelles ideologies. Des del PP ja no es reivindica expressament el franquisme però formalment, en seu parlamentària, sempre s’han resistit a condemnar-lo. Des de IU i ICV-EUiA no només no han condemnat el comunisme sinó que entre les organitzacions que en formen part hi veiem el PCE, i les seves direccions estan ben representades per comunistes que, encara ara, presumeixen de la seva ideologia. De fet, entre les militàncies d’aquestes formacions polítiques encara hi ha qui obertament predica les bondats dels règims dictatorials, es diguin franquisme o comunisme. Buscant-hi una explicació i des del meu respecte per a totes les idees polítiques democràtiques, intueixo que es tracta de gent poc viatjada. El que intento expressar és que els grans ideals teòrics amb els que molts podem coincidir res tenen a veure amb les aplicacions pràctiques que hem vist al llarg del segle XX. Segons el diccionari, una teoria només és una construcció intel·lectual elaborada amb independència de tota aplicació pràctica, i algunes teories, per més bones que puguin ser sobre el paper, mai podran ser posades en pràctica.

I pensar que després del cop d’estat del 18 de juliol aquí hi va haver una dictadura, molt consolidada, que va durar quatre dècades! I pensar que durant al franquisme el PSUC i el PCE eren pràcticament els únics referents polítics de l’oposició a aquell règim! Com han canviat les coses en tan poc temps! El fet cert és que ambdues ideologies s’han desfet com dos terrossos de sucre. I sí, en aquest article les equiparo expressament, no pas per provocar ningú sinó perquè tan dictadura era el règim franquista que ens van imposar els uns com la dictadura del proletariat que ens pretenien vendre els altres. El que dèiem al principi, aquests són uns aniversaris sense pena ni glòria. Vaja, uns aniversaris per oblidar.

divendres, 12 d’agost de 2011

Quan vint minuts només en són deu

Des del Palacio de la Moncloa ens informaven dilluns passat que, per tal de reforçar la coordinació, els presidents Obama i Zapatero havien estat parlant per telèfon durant vint minuts. La durada declarada de la conversa tant pot ser real com no però, tant se val, donem-la per bona. I poca broma! Vint minuts de conversa telefònica amb el president Omaba és com per presumir-ne, i els serveis de propaganda de Presidencia del Gobierno ja es van encarregar de fer-nos-ho saber amb bombo i plateret.

Ara bé, sense entrar en els assumptes tractats durant la conversa, caldria matisar aquesta informació. Dos petits detalls: ni Obama parla espanyol ni Zapatero parla anglès. Això significa que quan aquests dos personatges s’entrevisten necessiten uns intèrprets que els vagin traduint les intervencions. Parla Zapatero i a continuació un traductor diu el mateix en anglès. Li contesta Obama i tot seguit l’altre traductor ho repeteix en espanyol. Tot el que es diu en una llengua es repeteix en l’altra per tal que ambdós personatges es puguin mínimament entendre.

En el món de la diplomàcia la durada d’una entrevista, sigui presencial o telefònica, té la seva importància. Fins i tot hi ha experts en la matèria que la relacionen amb una suposada proximitat o llunyania política i/o personal entre els interlocutors. Però per tal de valorar acuradament el cas que ens ocupa, el temps de l’entrevista s’ha de dividir per dos. És a dir, una entrevista de vint minuts són només deu minuts efectius de conversa. Els altres deu són pels traductors. Good morning president Zapatero (Obama). Buenos días presidente Zapatero (un traductor). Buenos días presidente Obama (Zapatero). Good morning president Obama (l’altre traductor). I així fins a esgotar els vint minuts oficials de la conversa.

Si al Palacio de la Moncloa hi hagués un president que parlés anglès (no és el cas del que hi ha ara ni del que previsiblement el substituirà d’aquí uns mesos), vint minuts de conferència telefònica serien vint minuts efectius de conversa. Però a Espanya ens hem de conformar amb deu i passar tots una mica de vergonya aliena. A Catalunya, amb Montilla de president això també ens passava. En canvi, tant Pujol com Maragall i Mas no tenen cap problema en aquest aspecte.

dimecres, 10 d’agost de 2011

De les paraules als fets (i 2)

(Ve d’aquí)

Té sentit que un diputat del Parlament cobri més que un metge especialista? Uns polítics, els diputats, que en la majoria dels casos encara no han demostrat què són capaços de fer, a banda de tenir bones relacions amb els cuiners del seu partit, aquells personatges sinistres que decideixen els llocs de les llistes electorals. Té sentit que la trentena d’assessors dels partits polítics amb representació a la Diputació de Barcelona (assessors dels partits, no de la institució!) cobrin 3.500 euros mensuals de l’erari públic per una feina que ni tan sols requereix dedicació exclusiva? Seguirà sent la Diputació de Barcelona, ara amb un govern de CiU + PP, una agència de col·locació dels amics polítics, com ho ha sigut en els últims 32 anys amb governs socialistes? Com que tancar-les sembla ser que no es pot fer mentre Catalunya depengui d’Espanya, no seria millor plantejar un ERO i deixar aquestes institucions espanyoles reduïdes a la mínima expressió, i transferir la tasca de suport als municipis a la Generalitat?

S’ha perdut el sentit de la proporció salarial. Tenint en compte que tots aquests sous, tant els dels metges de la Vall d’Hebron que dèiem en l’article anterior com els dels càrrecs electes i polítics en general, tots surten de la mateixa caixa, és a dir, de la nostra caixa comuna, aquí hi ha quelcom que grinyola. Té sentit que la paga d’incentius per objectius que es cobra a la sanitat pública, que evidentment només es cobra si s’han complert els objectius fixats a principi d’any, ara es posi en qüestió o, com ja ha passat en alguns hospitals, s’acabi reduint a la mínima expressió o suprimint-la del tot? Després del que va costar introduir-la, es pretén ara deixar de banda la cultura de l’incentiu? S’ha rumiat bé abans de tancar determinats ambulatoris i serveis d’urgència? Insisteixo, totes aquestes retallades no són projectes de futur, són realitats fàcilment comprovables que, contràriament al que manifesten els nostres governants, repercuteixen molt negativament en l’atenció a l’usuari.

És lamentable constatar que amb les retallades que toquen directament els serveis bàsics a la població (repeteixo, serveis bàsics) no hi hagi hagut massa miraments per tirar-les endavant, mentre que per a les retallades de despeses supèrflues i, per tant, objectivament prescindibles, encara es continua parlant en uns termes ambigus de futur que, als efectes pràctics, és com no dir res.

Per què les generoses subvencions públiques als festivals de música i altres saraus estiuencs que per tot el territori s’estan celebrant aquests dies (Grec, Cap Roig, Perelada, Portaferrada, Torroella, El Vendrell, Santa Florentina, la Shubertíada de Vilabertran, etc.) han de tenir prioritat sobre la despesa sanitària bàsica que dèiem abans? No seria molt més lògic que ara, tal com estan les coses, el cost dels concerts se’l pagués íntegrament cadascú de la seva butxaca? No estic ni molt menys minimitzant la importància de la cultura, però és evident que quan no hi ha diners per tot la salut hauria de ser prioritària.

Al final hom treu la conclusió que els nostres governants no toquen gaire de peus a terra i, en conseqüència, massa sovint apliquen unes prioritats de retallada, despesa i inversió clarament oposades al sentit comú i a les necessitats reals de la població. Subvencionen un concert i deixen de finançar serveis bàsics de la sanitat. Per cert, uns governants que, siguin del color polític que siguin, sempre acostumen a tenir seient reservat a tots els saraus subvencionats amb diner públic, i intueixo que potser no sempre passen per taquilla. Algú més atrevit que jo fins i tot gosa insinuar que segurament no hi han passat mai. Sigui com sigui, vist des de fora del món de la política tot plegat resulta força decebedor. Aquells que diuen no entendre els motius del divorci creixent que hi ha entre la classe política i els administrats potser s’ho haurien de fer mirar. O tal vegada s’haurien de plantejar canviar de feina per incapacitat manifesta. Raimon deia que nosaltres no som d’eixe món, però els que no semblen ser-ho són els governants que viuen i actuen d’esquena a la societat que els paga generosament el sou.

diumenge, 7 d’agost de 2011

De les paraules als fets (1)

Parlem primer de les despeses públiques prescindibles. Des del govern no paren de assegurar-nos que s’aprimarà l’estructura administrativa de Catalunya. Entre altres mesures es parla de fusionar i/o suprimir organismes públics prescindibles (?). Però tot i tractar-se d’una música que, d’entrada, no sona gens malament, té una petita pega. Aquest govern ja porta més de mig any i encara es continua parlant en termes de futur, del què faran, del que suprimiran, del que els catalans ens estalviarem.

Penso que després de tants mesos ja tocaria que es comencessin a canviar els temps verbals, és a dir, que és comencés a parlar en termes de present i fins i tot de passat. Estem fent això i allò, ja hem fet allò altre, ja hem suprimit l’organisme ics, ja us hem estalviat tants milions d’euros. És a dir, el contribuent agrairia que s’anés concretant, que es fes pública la relació dels organismes que ja s’han suprimit, suposant que se n’hagi suprimit algun. El contribuent vol saber quants càrrecs polítics s’han amortitzat, tot i que algunes de les persones afectades segueixin cobrant de l’administració perquè ja tenien plaça fixa de funcionari. En definitiva, volem saber quin és l’estalvi real fruit d’aquestes mesures, tenint en compte que els diners són nostres, no d’ells. Ells només ens els administren de manera temporal i, dissortadament, no sempre ho fan amb la cura que caldria.

En canvi, en retallades sanitàries bàsiques dissortadament ja es parla de realitats. Per exemple, ja s’han tancat cinc plantes (cinc serveis) de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, i els malalts de les especialitats afectades pel tancament s’han hagut d’anar redistribuint pels altres serveis, amb tots els inconvenients que això comporta. També s’han deixat de fer les tres operacions diàries de cirurgia cardíaca que es feien abans. Actualment només se’n fa una, i hom es pregunta si després del període de vacances es tornarà al ritme de les tres intervencions diàries que es feien fins ara. I això és només un petit exemple, però ben significatiu de per on van els trets.

També és bo que se sàpiga que els metges especialistes que no són adjunts amb plaça fixa treballen a base de precaris contractes temporals que, quan vencen, si no se’n van directament al carrer (que hi van sovint) els fan un altre contracte igualment temporal de només dos mesos, sempre amb l'espasa de Damocles a sobre. La cirereta del pastís és que, per la formació i la responsabilitat que tenen, cobren uns salaris de misèria, i sort en tenen de les guàrdies per anar fent la viu-viu. Té algun sentit que els metges especialistes formats en els grans hospitals universitaris, uns professionals que, de promig, han dedicat més de deu anys de la seva vida a formar-se com a tals, acabin cobrant sous tercermundistes amb contractes precaris? Vist tot això, no ha de sorprendre que molts d’aquests metges, totalment decebuts pel tracte que reben aquí, acabin llençant la tovallola i marxin a treballar a l’estranger, on els reben amb els braços oberts i els donen el tracte que professionalment i socialment es mereixen.

(Segueix aquí)

dijous, 4 d’agost de 2011

Banderes... i banderes

Va ser molt significatiu el gest de l’entrenador de la selecció espanyola sub-19 de futbol d’arrabassar de males maneres la bandera asturiana que duia a l’espatlla un dels seus jugadors, tot just quan el seu equip s’acabava de proclamar campió d’Europa i ho estava celebrant al mig del camp. És una imatge molt significativa del tarannà espanyol, i l’han vist milions de persones per televisió. Ja diuen que una imatge val més que mil paraules, i ara que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Segons va explicar després el peculiar personatge, un tal Meléndez, "la Real Federación Española de Fútbol ha determinat que a partir d’ara estan prohibides totes les banderes no espanyoles". Queda molt clar. O potser no tant.

Tres consideracions. La primera: costa d’imaginar quines haguessin estat les reaccions a Espanya i a Catalunya o Euskadi si la bandera objecte de la censura espanyola hagués estat la senyera o l’ikurrina. La imaginació és lliure. La segona: trobo que és molt positiu que des de la nostra estimada metròpoli es comenci a reconèixer que algunes banderes autonòmiques, com en diuen ells mateixos, no són espanyoles, tot i que aquesta vegada n’han fet un gra massa. La majoria, m’atreviria a dir que quasi totes, sí que ho són d’espanyoles. Però que la senyera no és una bandera espanyola alguns ja fa temps que ho estem dient, i és bo que des de Madrid ens comencin a donar la raó, encara que sigui de manera involuntària i per una traïció del subconscient. And last but not least, la tercera: la bandera rojigualda versió torOsborne que portava un altre jugador aquell enfurismat entrenador ni la va tocar, tot i tractar-se, aquella sí, d’una bandera clarament anticonstitucional. No deixa de ser curiós.

dimarts, 2 d’agost de 2011

La gent ho sap

Començo amb una consideració prèvia que, per altra banda, és una pura obvietat. El polític que aspira a la reelecció, que m’atreviria a dir que són quasi tots, durant el seu mandat intentarà lògicament establir complicitats amb el seu potencial votant. Si el polític acaba prenent decisions impopulars segur que no ho fa per molestar sinó perquè les considera absolutament imprescindibles. Conscientment ningú, i menys encara una persona mínimament intel·ligent, es tira pedres al seu propi terrat. Si la crisi que patim actualment obliga a fer retallades pressupostàries, i d'aquesta obligació n'estic ben convençut, ningú amb dos dits de front pot pensar que es tiren endavant per caprici sinó perquè es consideren del tot necessàries, encara que a curt termini vagin en detriment de la popularitat del governant que les ha de prendre. Espero que aquesta introducció prèvia ajudi a entendre millor el comentari d’avui.

El valor de les enquestes és que marquen una tendència. Una enquesta per sí mateixa no té gairebé cap valor però, considerada en un determinat context, ens dóna pistes de per on poden anar els trets. Les últimes enquestes publicades ens confirmen una tendència bastant definida que, per altra banda, no crec que sorprengui ningú. Ens diuen que els partits del tripartit encara reculen una mica més, mentre que CiU i PP pugen moderadament. La gent té memòria i, lògicament, les enquestes, si estan ben fetes, reflecteixen aquesta memòria popular.

Però la gent no només té memòria sinó que no és tan limitada intel·lectualment com alguns ens volen fer creure. El PSOE i els seus exsocis, ERC i ICV, poden dir el que vulguin, però la gent sap que aquests tres partits que durant set anys han governat Catalunya són en part responsables de la lamentable situació en la que ens trobem ara. No pretenc encolomar-los tota la culpa (de la crisi econòmica mundial no els en faig pas responsables) però sí d’una part, aquella derivada directament de l’acció de govern i que ells irresponsablement sempre defugen. Una culpa compartida amb la que tenen els governants de l’estat, casualment també socialistes, per no haver encarat la crisi quan ni de la manera que tocava fer-ho. I això no és revengisme sinó la constatació d’una realitat. Dit d'una altra manera, a Zapatero no se'l trobarà a faltar, però a Montilla, Carod, Saura i companyia tampoc.

El tripartit d’esquerres va deixar la Generalitat pràcticament en fallida tècnica, i a partir d’aquí el nou govern no ha tingut cap més opció que posar-se a fer una feina tan impopular com necessària. La gent les lamenta molt perquè les pateix directament però, sabent on som i d’on venim, les retallades pressupostàries no costen tant d’entendre. És una tasca inútil que els components del tripartit i els subvencionats sindicalistes agraïts vagin predicant que la dreta només es dedica a retallar capritxosament l’estat del benestar, i totes les tonteries que hem d’escoltar aquests dies. La gent sap que aquest discurs és radicalment fals, i les enquestes i els resultats electorals de les recents eleccions municipals no fan altra cosa que anar-ho confirmant cada dia que passa. I tot plegat s’acabarà de confirmar el proper 20 de novembre (deixeu-me dir que la data escollida per Zapatero se las trae, eh!) amb les properes eleccions espanyoles, o generals com en diuen alguns. I un consell final: més d’un faria santament de començar a buscar-se feina fora del paraigües de la política. A partir del novembre moltes coses canviaran, i ja res serà com abans.