Les CUP, l’ou i la gallina

En el món de la política gairebé tothom té coses interessants a proposar i, evidentment, les CUP no són una excepció. Així, des de les antípodes polítiques, des d’una distància ideològica que els que em coneixen una mica poden fàcilment endevinar que no és poca, també segueixo de prop les activitats de les CUP perquè, insisteixo, de tant en tant també fan propostes interessants. A més a més hi tinc una certa vinculació personal: a les CUP, com gairebé a tot l’espectre polític, hi tinc algun parent i alguns amics que hi estan força involucrats.

Aquests dies s’està discutint molt sobre els detalls secundaris de la manifestació de l’11 de setembre. Qui si tal partit hi ha d’anar o no hi ha d’anar, que si tal dirigent polític ha decidit que només hi anirà a títol personal però no com a dirigent polític, amb el que s’evidencia la poca solvència política i moral del personatge en qüestió, que si la pancarta ha de dir Nou Estat d’Europa, o Llibertat i Independència, o allò del Pacte Fiscal que no es creu ningú, i sempre sense oblidar aquells que diuen que nosaltres només hi anirem amb el nostre propi lema i separats de la resta. Bé, com dèiem abans, n’hi ha per a tots els gustos.

Les CUP han plantejat obertament que no poden participar en la manifestació de l’11 de setembre anant del bracet de polítics que, tot i proclamar-se independentistes, no són prou d’esquerres. Ja no diguem si els veïns de manifestació es proclamen socialdemòcrates, liberals o directament de dretes. Les CUP tenen com a prioritat una Catalunya socialista i no s’amaguen de proclamar-ho als quatre vents, i alguns, normalment gent molt jove que no ha viscut experiències d’aquesta mena, fins i tot et diuen clarament que l’objectiu final és una Catalunya comunista. I alhora, o una mica abans o una mica després, les CUP volen la independència. Però què ve primer, l’ou o la gallina? Una Catalunya socialista o una Catalunya independent? Una Catalunya liberal o una Catalunya independent?

La independència no pot ser mai un objectiu en sí mateix. La independència només és una via que, per a molts catalans, resulta imprescindible per assolir l’objectiu final: que els catalans visquin millor que ara. Per què alguns catalans volem una Catalunya que passi comptes directament amb Brussel·les, prescindint dels nostres actuals intermediaris? La resposta és molt senzilla: perquè alguns catalans pretenem viure millor que ara. Per tant, l’objectiu últim d’aquest procés polític no és la independència en sí mateixa sinó la millora de la nostra qualitat de vida.

Arribats a aquest punt queda perfectament clara la meva coincidència tàctica amb les CUP: jo tampoc no podré anar mai del bracet dels que tenen com a objectiu prioritari del seu programa una Catalunya socialista o comunista, de la mateixa manera que els de les CUP han dit per activa i per passiva que no compartiran la capçalera de la manifestació amb segons qui. Per les mateixes raons, la proposta d’Oriol Junqueras (ERC) de fer una candidatura única amb altres partits que posin per davant de tot la independencia de Catalunya és totalment inviable. La solució, per tant, només és una: des del Parlament algun dia s’haurà de constituir una majoria de 68 diputats, independentistes o no, que es posin d’acord en forçar la convocatòria d’un referèndum vinculant. Aquest és, al meu entendre, l’únic camí que, fa pocs dies i amb més detall, vaig explicar aquí.

Comentari d’urgència sobre el rescat de Catalunya i les seves conseqüències

Catalunya finalment ha hagut de demanar el rescat a Espanya, i “les condicions del rescat són demolidores”. El país se’ns està enfonsant per moments i aquí encara seguim discutint sobre el sexe dels àngels: que si el text de la pancarta que ha d’encapçalar una manifestació, que si tal dirigent polític s’ha de manifestar o no ho ha de fer, que si l’onze de setembre han de sortir milions de persones al carrer, com si les que van sortir al Passeig de Gràcia fa un parell d’anys haguessin servit per alguna cosa. Des d’aquella gran manifestació ja han passat més de dos anys i... res de res. Estic cada dia més sorprès de la paciència infinita que demostrem tenir els catalans.

A Catalunya els únics que semblen tenir-ho clar són els joves més ben preparats i formats amb idiomes, llicenciatures, postgraus, màsters, doctorats i, sobretot, moltes ganes de treballar. Ells no fan discursos grandiloqüents, ells no es manifesten pels carrers, ells no es queixen en veu alta. Ells simplement han deixat de confiar en el seu país i en els seus dirigents i estudien les possibilitats que hi ha arreu del món per començar una nova vida. Finalment, molts decideixen marxar. No parlo d’oïdes, ho experimento també a la meva pròpia família. Ja m’ho deia aquell: la gent més vàlida d’aquest país quan acaba la carrera només té tres sortides: per terra, per mar i per aire. La gent més ben formada està marxant i el més decebedor és que molts ja no tornaran. Això és gravíssim. Hem invertit molts diners en la formació dels nostres joves i com que el país no els ofereix cap perspectiva de futur els millors acaben emigrant. Al pas que anem aquí gairebé només s’hi quedaran els ni-nis i els jubilats.

Cada dia està més clar que a Catalunya necessitem un líder que sigui valent i realista, que tingui imaginació i no li faci por d’enfrontar-se a la metròpoli i els digui fins aquí hem arribat, que la vaca ja no dóna més llet. S’han de començar a buscar complicitats a l’estranger, que a la península no les trobarem. La política del peix al cove ja està sobradament superada pels esdeveniments. Catalunya necessita un líder que prengui les decisions difícils que calgui prendre en els temps tan complicats que estem vivint, que s’enfronti a qui s’hagi d’enfrontar i n’assumeixi les conseqüències, que ens convenci de quin és el camí de sortida i, si aquesta sortida es diu independència, que posi seriosament fil a l’agulla amb aquest objectiu. Els joves més ben preparats ja han decidit marxar, i d’alguna manera ells ens haurien de servir com a exemple. Ells marxen individualment i els que ens quedem podem marxar col·lectivament. Els catalans a Espanya no tenim cap mena de futur, només ens deixen exercir el trist paper de cornuts i pagar el beure. I a sobre encara ens insulten i ens menyspreen. Si ens ho proposem podem treure Catalunya d’Espanya i començar de zero. Democràticament, és clar. No és tan difícil, només necessitem el cinquanta per cent dels vots més un vot.

Quan arribi el moment no fem el ridícul amb els ambaixadors

Fem un exercici d’imaginació i avancem-nos uns pocs anys en el temps. Fem l’esforç d’imaginar-nos que per vies democràtiques, és a dir, mitjançant un referèndum d’autodeterminació, Catalunya ha esdevingut un país normal i lliure, connectat directament amb Europa i amb el món. Imaginem-nos, doncs, una Catalunya que s’ha desempallegat dels seus intermediaris espanyols. Imaginem-nos una Catalunya que té tractes directes amb la Unió Europea (UE) i amb l’Organització de les Nacions Unides (ONU), amb Brussel·les i Estrasburg, i amb Ginebra i Nova York. Sí, ja sé que hi ha catalans que són incapaços d’imaginar-se una cosa així, de la mateixa manera que alguns dels nostres avantpassats van ser incapaços d’imaginar-se les independències de Cuba, Filipines i tants altres territoris que havien estat colonitzats per Espanya. El fet, al meu entendre indiscutible, és que a Catalunya la deriva independentista s’ha anat estenent arreu. Ara la possibilitat d’una Catalunya membre de ple dret de l’UE i de l’ONU ja no és una utopia de quatre grillats. Sigui com sigui, i serà exactament com diguem els catalans en referèndum que volem que sigui, imaginem-nos, en definitiva, una Catalunya lliure.

A partir del moment de la declaració d’independència, Catalunya hauria de fer tot el que estigués a les seves mans per mantenir un tracte exquisit amb els estats veïns: Andorra, Espanya i França. En aquest sentit, una de les primeres mesures a prendre seria el clàssic intercanvi d’ambaixadors. Vull suposar que, almenys pel que fa a Catalunya, a ningú amb dos dits de front se li acudiria enviar com a ambaixador de Catalunya a França a una persona que no parlés francès. Per la mateixa raó, a Madrid s’hi hauria d’enviar un diplomàtic que dominés perfectament l’espanyol. És a dir, el perfil lingüístic d’aquell nen de La Garrotxa que mostrava algunes dificultats per expressar-se amb fluïdesa en espanyol potser no seria el més indicat per exercir d’ambaixador a Madrid. El que intento dir és que a banda de la cortesia i el savoir faire, per a un diplomàtic el coneixement de la llengua del país de destinació hauria de ser una conditio sine qua non per poder exercir el càrrec amb la màxima eficàcia.

Arribats a aquest punt ens podem preguntar si Catalunya podria esperar dels seus veïns una reciprocitat de tracte lingüístic, és a dir, si els ambaixadors espanyol i francès que ens enviessin a Barcelona tindrien els coneixements de català suficients per poder desenvolupar la seva tasca sense dificultats. I considerant el jacobinisme dels francesos i la prepotent actitud lingüística dels espanyols tinc seriosos dubtes que això fos així. Sóc conscient que ara estic fent un judici d’intencions, però crec tenir alguna base per fer-lo. Una ambaixada tan important con la d’Espanya al Regne Unit té actualment com a titular un polític que no domina la llengua anglesa. Sí, l’actual ambaixador d’Espanya a Londres, Don Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde, @MandaHuevos i @VivaHonduras, ex-quasi-tot a la política espanyola, resulta que gairebé no parla anglès, com tampoc el parlen molts dels seus col·legues espanyols que es dediquen al profitós negoci de la política. És d’esperar que quan Catalunya hagi de nomenar els seus ambaixadors aquí no farem el ridícul i serem més curosos del que ha sigut Espanya amb el nomenament del seu ambaixador polític a la Gran Bretanya.

La sentència del TS sobre la separació de sexes a l’escola

Massa sovint les sentències del Tribunal Supremo d’Espanya criden l’atenció. Fa pocs dies, per exemple, aquell tribunal va sentenciar que, un home que havia atonyinat la seva dóna, havia estat condemnat a una pena de presó excessiva perquè el jutge de la instància judicial inferior no havia tingut en compte que el maltractador, un suboficial de l’exèrcit espanyol, tenia una sèrie de condecoracions militars. La peculiar i novíssima doctrina del Supremo ens ve a dir que si l’estat espanyol t’ha concedit determinades condecoracions militars, la condemna per maltractar la teva parella serà inferior que si no les tens. Per entendre’ns, disposar, per exemple, de la Cruz de la Real y Militar Orden de San Hermenegildo a partir d’ara també servirà per pegar la parella amb més impunitat. A l'Europa endreçada, disbarats judicials com aquest només poden passar a Espanya.

Més. Aquesta setmana el mateix tribunal ha sentenciat que l’educació diferenciada per sexes no es pot finançar amb diner públic, com si els pares que, en ús de la seva llibertat, en són partidaris, no paguessin impostos com tothom. Als defensors de la separació de sexes a l’escola ara només els queda la possibilitat de presentar un recurs al Tribunal Constitucional que, i permeteu-me la franquesa, espero que els acabi donant la raó. Perquè aquest no és només un debat sobre metodologies pedagògiques com pretenen alguns, que també; aquest és, bàsicament, un debat sobre les llibertats. No és cap secret que a la majoria dels nostres dirigents polítics, tant se val quina sigui la seva ideologia, no els agrada que els seus administrats actuïn amb llibertat. Ens tracten com si els ciutadans fossin uns pàrvuls i, en el seu malaltís afany per controlar-ho tot, pretenen eliminar qualsevol escletxa de la llibertat que tenen els pares sobre el sistema que considerin millor per l’educació dels seus fills.

La meva posició sobre aquest tema és clara: des de la meva profunda discrepància amb l’educació diferenciada per sexes, espero que el concert educatiu segueixi sent vigent també per a aquelles poques escoles i famílies que, al meu entendre equivocadament, en són partidàries. La meva postura no és gens contradictòria, simplement veig molt clar que no tinc cap dret a imposar les meves idees a aquells que no les comparteixen. Sobre aquest mateix tema i amb el títol Separació de sexes a l’escola fa més de tres anys vaig escriure unes reflexions que, rellegides avui, mantenen, al meu entendre, plena vigència. No us perdeu tampoc els comentaris que van sorgir a partir d’aquelles reflexions, perquè tenen tant o més interès que el propi article.

Ho sento, no he tingut temps

Aquesta és una frase que, no per molt repetida, en la majoria dels casos no deixa de ser falsa. Ho sento, no he tingut temps no acostuma a ser res més que una fórmula de cortesia. De temps en tenim tots i, a més a més, encara que de vegades pugui semblar el contrari, tots tenim exactament el mateix: seixanta minuts cada hora, vint-i-quatre hores cada dia, set dies cada setmana, dotze mesos cada any. Dir que no es té temps només és una fórmula educada per, evitant ser més concret, sortir del pas en determinades circumstàncies.

Una veritat que, per a segons qui, pot arribar a ser incòmoda. Si ho dubteu, podeu fer una prova. En comptes de fer referència a la manca de temps tan socialment estesa, proveu de dir-ho amb una fórmula que s’acosti més a la realitat: mira, ho sento, no ho he fet, no ho he llegit, no hi he anat... perquè tenia altres prioritats. I és que, en la majoria dels casos, quan algú et diu que, per manca de temps, no ha pogut llegir un llibre o no ha pogut anar a veure determinada exposició que tu li vas recomanar, el motiu no és la manca de temps sinó la lliure elecció de les prioritats personals del teu interlocutor. I de prioritats cadascú té les seves, i no necessariament són coincidents. I encara diria més, és bo que sigui així. El gregarisme i el pensament únic acostumen a ser signes preocupants de manca de maduresa i/o de societats amb importants dèficits democràtics.

Ets amb un grup de persones i surt a la conversa un tema que has tractat recentment al blog. Ho comentes i sovint has d’escoltar del teu interlocutor aquella fórmula de cortesia que dèiem abans: ho sento, no he tingut temps de llegir el teu blog. De tant en tant m’ho diuen però, amb tota franquesa, no hi dono cap importància. Potser em començaria a preocupar el dia que els meus lectors em diguessin obertament que han deixat de llegir-me perquè el que escric no els acaba de fer el pes. Però sigui com sigui, normalment aquesta mena de situacions preferim despatxar-les amb la clàssica formula de cortesia que diu ho sento, no he tingut temps.

Restaurant Boo, ex La Oca

El principal actiu d’aquest restaurant barceloní és que es troba situat en un lloc excepcional i absolutament privilegiat: platja de la Mar Bella, tocant, literalment, al mar. Una situació immillorable, un lloc molt adequat per portar-hi gent de fora que vulgui dinar al costat de l’aigua, sense necessitat d’haver d’anar a aquelles fàbriques massificades de menjars del Port Olímpic pensades bàsicament de cara al turisme.

El restaurant Boo té dos ambients. El restaurant interior està tancat amb vidrieres que donen a la platja, i disposa d’aire condicionat. Tenen també una zona exterior a la fresca, per dir-ho d’alguna manera. Ahir, a Barcelona, feia molta calor i el grau d’humitat era força elevat. Sobre el paper, per tant, l’opció bona era quedar-se a l’interior. En fer la reserva em van assegurar que l’aire condicionat funcionava bé, però la realitat que ens vam trobar és que era absolutament insuficient. En arribar, a les dues del migdia, el local estava buit i ja hi feia caloreta. Al marxar, a un quart de quatre, amb només un terç de les taules ocupades, la temperatura interior havia pujat força, i amb el local ple ha de fer una calor insuportable. Davant la queixa per la calor d’uns altres comensals la solució que els van donar va ser que sortissin a l’exterior, on corre l’aire. Sí que corria, un aire de trenta graus i una humitat pròpia de qui es troba a tocar de l’aigua i amb vent de mar.

El servei força abundant però, prescindint d’eufemismes, dolent amb ganes. No és gent de l’ofici i es nota des que arribes fins que marxes. Començant per un tuteig gratuït i generalitzat i seguint per cóm agafaven els plats i les ampolles, així com la nefasta gestió de la carta de vins. Prenen nota i tornen: no, aquest vi no el tenim, estem pendents de rebre’l; tenim aquest altre de la mateixa marca però val 10€ més. Ens el mostren i resulta que no és vi, és cava. En demanem un altre i tornen amb una història similar: aquest tampoc el tenim, ens l’han de portar la setmana que ve, ho sento. Al tot a cent xinés de sota a casa mai et diuen que d’un article no en tenen, sempre et diuen plóssima semana. Sembla que el Boo els hagi copiat aquesta tàctica de màrqueting.

Finalment ens mostren una ampolla de vi que no figura a la carta i que desconeixem. Ens asseguren que és molt similar als que havíem escollit abans. I quant val aquest vi? El maître no ho sap, ha d’anar a consultar el preu. Per no allargar-ho ho matem amb un doncs va, si és similar als altres i ens el deixa al mateix preu, ens el quedem. Res de l’altre món, la veritat, i a més a més amb una mica de gust de suro, però al meu entendre -sóc poc exigent- no el suficient com per tornar-lo. I tal com convingut, ens el facturen al mateix preu (19€) que el que havíem escollit en primera opció.

Al cap d’una estona ens porten la paella i, francament, té una pinta excel·lent. Distribueixen els plats i en un plat hi posen els dos escamarlans i en l’altre les dues gambes. El que dèiem abans, absoluta manca de professionalitat. Per no complicar-ho fem nosaltres mateixos el canvi de bèsties i no se’n parli més. La paella (19€ per cap) correcta; aprovat alt, potser un notable pelat a tot estirar. N’he menjat de millors i també de pitjors. En acabar l’arròs i per evitar noves sorpreses prescindim de demanar postres. Prenem cafè -molt correcte-, demanem el compte i el tiquet del pàrking (a càrrec d’ells, això sí), paguem i marxem.

Aspecte lingüístic del negoci: necessita millorar, necessita millorar molt. Cambrers que no parlen català, pàgina web amb domini .es i en espanyol. El català i l’anglès hi figuren com a opcions secundàries, però no tot està traduït a les llengües secundàries. Sí, ja ho sé, són petits detalls, però jo sempre m’hi fixo. El sobret del sucre del cafè, per exemple, porta escrit en lletres grosses i negreta azúcar, en lletra més petita però també negreta sugar, i en lletra igualment petita però més fina, desdibuixada, sucre. El català, tercera opció desdibuixada.

Fins fa poc més d’un any el local es deia La Oca, del Grupo Husa. Ara, m’ho expliquen en fer la reserva per telèfon, el propietari actual és un actor molt conegut. A la web s’explica que els seus col·legues de professió van sovint al restaurant i és possible que te’ls trobis a la taula del costat, com volent dir que només per això ja tens una justificació per anar-hi. En fi, sense comentaris. Com a actor no hi entro, però com a empresari de la restauració aquest actor tan conegut encara ha d’aprendre moltes coses. Tot i això, a la tardor, quan s’acabin les calors, potser els donarem una nova oportunitat, bàsicament perquè el lloc és immillorable. Espero que llavors ja sigui possible tornar a utilitzar el pis de dalt, que té millors vistes que la planta baixa. Dissabte el maître ens va dir que, degut a la calor, el pis de dalt el tinc tancat. Però per la mateixa raó i mentre no resolguin el problema, potser també hauria de tenir tancada la planta baixa.

Gratis no hi ha res

Tot i que el títol d’aquest article és una pura obvietat, de tant en tant s’ha d’anar recordant que gratis no hi ha res. Aquell episodi bíblic del manà caigut inesperadament del cel no s’ha pogut demostrar mai que fos veritat i, de totes maneres, ni que ho fos, l’estrany fenomen no s’ha tornat a repetir mai més. Tot i això encara hi ha molta gent que creu, tan convençuda com equivocada, que en aquest món hi ha un munt de coses que són gratis o, si més no, que ho haurien de ser. I no, de franc no hi ha res, fins i tot allò que sembla que sigui gratis sempre hi ha algú al darrere que ho paga. Molt sovint qui reclama la gratuïtat no és conscient que qui ho acaba pagant, ni que sigui indirectament, és ell mateix. I un principi tan senzill com aquest faríem bé tots de tenir-lo sempre present; ens estalviaríem més d’una discussió i a més a més, cadascú des de les seves possibilitats, vigilaríem més que no es produís el malbaratament de recursos públics tan impunement instal·lat a casa nostra. Diguem-ho clar: quan es malbaraten o es roben diners públics ens els estan robant a tots nosaltres.

Això em venia al cap l’altre dia quan, per circumstàncies que ara no vénen al cas, em vaig haver de passar unes quantes hores als serveis d’urgències de traumatologia d’un hospital públic de Barcelona. A la sala d’espera, com sol ser habitual en aquests llocs, hi havia gent de tota mena tot i que, escoltant-los una mica, hi dominaven uns perfils intel·lectuals que, i espero que ningú se m'ofengui, podríem perfectament definir com més aviat discrets. Vaja, per entendre’ns, que allà hi havia més clientela del Sálvame que del Singulars. En aquella sala es feien determinades afirmacions que gairebé invitaven a ficar-hi cullerada, ni que només fos per tal de fer una mica de pedagogia. Res de l’altre món, amb quatre nocions bàsiques n’hi hagués hagut prou. Posaré només un exemple de les moltes ximpleries que vaig escoltar: oye, que yo esto lo sé, si el médico le manda unas muletas, tranquilo, que las muletas aquí también son gratis.

Però vaig ser prudent i no vaig intervenir en les converses perquè se suposa que tothom tenia com a prioritat la salut d’algun familiar ingressat. En aquestes circumstàncies la gent no està per romanços, és a dir, no està per rebre lliçons d’economia bàsica de ningú, i menys encara d’un desconegut. De totes maneres sovint arribo a la conclusió que molta gent prefereix seguir vivint instal·lat en la més absoluta ignorància. I val a dir que d’aquestes mancances intel·lectuals de la ciutadania els nostres dirigents polítics en són plenament conscients. Diria més, la majoria n’estan encantats de la vida, perquè saben que governar persones ignorants és molt més fàcil i agraït que haver-se-les de veure amb gent que pensa i que, de tant en tant, quan toca fer-ho, demana educadament la paraula i els posa en evidència.

Nacionalisme gastronòmic o traçabilitat alimentaria?

Quan vas a una botiga l’etiqueta dels productes que ofereixen indica sempre, com a mínim, on han estat fabricats. Tant se val que sigui un jersei 100% de llana, un parell de sabates, un ordinador portàtil, unes estovalles de cotó o mitja dotzena de vasos de vidre. Jo m’hi fixo molt i no compro mai res sense saber on ha estat produït. Se n’aprèn molt. Sigui com sigui, la nostra normativa, que segurament ve condicionada per una norma superior d’àmbit europeu, obliga a donar aquesta informació al consumidor. Amb els articles de menjar passa el mateix: si vas al súper a comprar mongetes i són mongetes marroquines, l’etiqueta així ho ha d’indicar. A la carnisseria s’ha d’informar sobre la traçabilitat de la carn: entrecot de bou de Nebraska, filet de vedella de Girona, etc. Una altra cosa és que aquella carn originària de l’escorxador de Girona hagi de ser, necessàriament, d’un animal que hagi nascut i crescut a Girona, perquè normalment no és així. És molt habitual que l’animal provingui de bastant més lluny i només s’hagi enviat a Girona per sacrificar-lo i comercialitzar-ne la carn i els subproductes.

A França tenen un costum força estès o potser és una normativa legal que, mitjançant rètols ben visibles, obliga els restaurants a informar la seva clientela sobre l’origen de les carns que serveixen a l’establiment. Així, cartells com el reproduït a dalt (la foto és del mes passat) són habituals als restaurants francesos. El missatge és el següent: si menges de la carta et garantim que la carn que et servirem serà genuïnament francesa, però si fas el menú del dia menjaràs carn holandesa. El cartell no ho diu però ho dóna a entendre: la carn francesa és més apreciada –i més cara– que la carn holandesa. Nacionalisme gastronòmic o traçabilitat alimentària? Potser una mica de cada.

La mesura francesa, però, no em sembla pas malament, de la mateixa manera que si al restaurant demanes una ampolla de vi o d’aigua tens l’etiqueta per conèixer-ne l’origen i les seves característiques tècniques. Podríem, doncs, agafar l’exemple dels francesos i obligar els restaurants a informar sobre l’origen dels plats que ofereixen, ja sigui la carn, el peix, les verdures o la fruita. Sé que alguns restaurants ja ho fan, però a mi m’agradaria que ho fessin tots. I dic que m’agradaria perquè llavors començarien a caure alguns mites. Per exemple, el mite de la gamba de Palamós que ofereixen molts restaurants quan tothom sap que la producció és limitadíssima. I el famós entrecot de Girona que t’ofereixen a tot arreu potser ja no seria tan habitual. M’expliquen els experts que si tota la carn que ofereixen els restaurants com a gironina ho hagués de ser, l’escorxador de Girona hauria de treballar 24 hores al dia (en treballa moltes menys) i encara no n’hi hauria prou. Una altra cosa és que amb la nova normativa les informacions que facilitessin els restaurants fossin falses, però per controlar-ho ja hi ha els serveis d’inspecció corresponents que, a partir de la nova regulació, tindrien una feina afegida.

Del “vuelva usted mañana” al “torni demà passat” (i 2)

Els que tractem amb col·legues professionals d’altres països podem fàcilment comparar com funcionen les coses aquí i allà, i feta la comparació amb altres països del nostre entorn geopolític és una evidència que aquest país és molt poc competitiu. Sabem com d’ofegadors poden arribar a ser els entrebancs que sorgeixen en qualsevol gestió administrativa que depengui de determinats funcionaris públics. Parlo d’aquells funcionaris amb poca o nul·la empatia per les empreses i les iniciatives privades, a les quals massa sovint només veuen com a enemigues de l’administració. Així, els conceptes simplificació administrativa i productivitat sembla que els produeixin urticària. Tens l’expedient pràcticament acabat i sempre et demanen un document nou; el vas a buscar, els el presentes i llavors resulta que també necessiten quedar-se amb una fotocòpia; en aquella oficina pública estàs rodejat de màquines fotocopiadores, els demanes de fer-la allà mateix, ni que sigui pagant, i et diuen que no, que aquelles màquines són per a ús intern, sense aclarir-te què entenen ells per ús intern. I llavors el funcionari de torn encara pretén que la fotocopia que has hagut d’anar a fer al carrer estigui compulsada, quan pocs minuts abans ells han tingut a les mans el document original. I no continuo perquè amb situacions esperpèntiques d’aquesta mena segur que tots us hi heu trobat.

En aquest país una bona idea de negoci –emprenedoria en diuen ara, com si a alguns els fes vergonya utilitzar els mots negoci i empresari– la pot acabar enfonsant un funcionari públic que s’ho proposi. Aquesta gentussa, sí, gentussa, és una ferma enemiga de la societat que li paga el sou, i amb la seva actitud ideològicament obstruccionista està enfonsant el país, sovint sense ni ser-ne conscient. Ep, amb això no estic dient, ni de bon tros, que tots els funcionaris públics es dediquin a posar pals a les rodes dels administrats, però tots sabem que haberlos haylos. Evidentment el que falla són sempre les persones però a casa nostra també falla, i falla estrepitosament, una administració pública de pensament decimonònic que no té el més mínim interès per modernitzar-se i que, amb el seu exagerat afany de control i protagonisme, sembla tenir com a únic objectiu complicar innecessàriament les activitats privades dels administrats.

Cada vegada que hi ha un canvi de govern se’ns diu que es simplificarà l’administració, que ens posaran una ventanilla única (fa molts anys que ho sento a dir) o finestreta única (a Catalunya fa menys anys que en parlen tot i que, com a Espanya, també només en parlen) per facilitar les nostres gestions, i un munt de promeses més que no s’acaben complint mai. Al contrari, cada vegada hi ha més burrocràcia i més controls administratius, la majoria innecessaris. I el més trist de tot és que això no només passa quan governa l’esquerra sinó que també passa quan mana la dreta autoanomenada liberal. Fa tres dècades vam passar del franquisme a la democràcia, però l’esperit decimonònic reflectit per Mariano José de Larra en el “vuelva usted mañana” no només no ha desaparegut sinó que, amb els anys, s’ha accentuat. I tots plegats en paguem les conseqüències.

Del “vuelva usted mañana” al “torni demà passat” (1)

Durant aquestes últimes setmanes he seguit de prop un expedient administratiu en el qual, d’alguna manera, també hi he intervingut. Es tractava d’un expedient de molt poca complexitat tècnica que tenia com a únic objectiu obtenir un certificat oficial expedit per una administració pública estatal, un certificat que resultava del tot imprescindible per tirar endavant un altre expedient amb una altra administració, també pública però, en aquest cas, estrangera. Per la part que ens toca més directament a nosaltres, aquí estem parlant d’un simple episodi més de burrocràcia. I arribats a aquest punt em disculpareu que no entri en detalls ni concrecions perquè el que importa d’aquestes reflexions no són els detalls concrets de l’afer sinó les lliçons que se’n poden treure.

Mariano José de Larra és un escriptor espanyol de fa dos-cents anys. Va viure durant la primera meitat del segle XIX i va morir molt jove, als vint-i-vuit anys, però van ser suficients per què, entre la seva extensa producció literària, ens deixés en herència la coneguda frase “vuelva usted mañana”. El concepte és tan clar i entenedor que no veig necessitat d’explicar-lo, i és la millor definició del tarannà imperant a l’administració pública del nostre país, al segle XIX i també ara, al segle XXI. Per tal d’evitar males interpretacions, amb aquests retrets tant ens podem referir a Catalunya com a l’estat espanyol, la metròpoli que encara ens acull (és un dir).

Tot i que sembli que no pugui ser, els treballadors alemanys treballen menys hores que els catalans i que els espanyols. Però els alemanys aprofiten molt millor que nosaltres la seva jornada laboral. Aquí no es tracta, per tant, com erròniament fan sovint els nostres sindicats de classe per treure conclusions interessades i, evidentment, equivocades, no es tracta, com dèiem, de comparar qui es passa més hores al despatx o a la fàbrica sinó d’avaluar qui aprofita millor i treu més rendiment de la seva jornada laboral, i també quina és la incidència de l’administració pública en els costos finals dels nostres productes i serveis. En aquest cost hi entra, com no podria ser d’altra manera, tota la paperassa administrativa paral·lela que hi ha al darrere de qualsevol activitat comercial, industrial i, en general, econòmica i, també, no econòmica. En aquest país facis el que facis sempre et trobes un funcionari que et vigila, et regula i et controla. Des de les administracions públiques se’ns tracta massa sovint com si els ciutadans fóssim uns perfectes imbècils sense criteri.


(La segona part d’aquest article es publicarà dijous 9 d’agost)

Els Maragall i la disciplina de vot

Políticament parlant Ernest Maragall no ha estat mai sant de la meva devoció, com tampoc ho ha estat el seu germà Pasqual a qui no m’atreviré, però, a definir com a polític frívol i tarambana, tal com l’anomenava l’altre dia el meu admirat Xavier Roig en l’article Ara que fa vint anys publicat al diari Ara. Pasqual Maragall té en el seu actiu el lideratge polític dels Jocs Olímpics de Barcelona, i només per això ja passarà a la nostra història amb tot mereixement. Els seus errors i les seves mancances com a alcalde van quedar tapats per l’èxit indiscutible dels jocs. En canvi, sobre la seva gestió política posterior, com a president de la Generalitat, més val passar-hi de puntetes. El seu germà Ernest ha estat sempre al seu costat, molt sovint passant desapercebut. Les feines poc agraïdes sempre eren per l’Ernest, i les medalles per en Pasqual. Però ells ho tenien assumit així i no seré pas jo qui els critiqui per aquest repartiment familiar de papers.

Sempre he tingut la sensació que, políticament parlant, els dos germans Maragall que s’han dedicat a la política no s’han trobat mai còmodes en el seu partit. Massa sovint semblava que no eren al lloc que els corresponia. Per una banda, els Maragall es diuen catalanistes, però per l’altra sempre han militat en un partit de clara obediència espanyola. Ho dic perquè no crec pas que a hores d’ara ningú dubti de l’espanyolitat de la franquícia catalana del PSOE anomenada PSC. Des que l’antic i genuí PSC va quedar absorbit per la Federació Catalana del PSOE, la defensa dels interessos polítics espanyols sempre ha anat per davant dels interessos, per a ells sempre subsidiaris, de Catalunya. Pels socialistes catalans primer és Espanya, Catalunya sempre queda en segon lloc. No ho dic jo, ho diuen les seves accions polítiques dia rere dia, mes rere mes, any rere any i legislatura rere legislatura. No hi ha hagut mai cap excepció. Però les coses són com són i cadascú prioritza el que li sembla més important. Per a alguns catalans és més important la defensa dels interessos d’Espanya que els de Catalunya. Pels socialistes catalans, per exemple.

Sigui com sigui, els fets també han anat posant en evidència que els germans Maragall no són gent d’obeir massa. I des de les antípodes ideològiques en les que em trobo, haig d’admetre que amb aquest aspecte concret m’hi sento plenament identificat. Els Maragall sempre han volgut donar la imatge que ells, tot i portar el carnet del PSC a la butxaca, van per lliure, passen molt del partit. Sovint semblen oblidar que estar en un partit vol dir, en primer lloc, acceptar un cert grau d’obediència. I si ells en formen part i, permeteu-me dir-ho cruament, sempre han viscut d’aquesta menjadora, haurien d’acceptar les conseqüències negatives de la seva militància. Ara s’ha produït un nou episodi a rel del trencament de la disciplina de vot d’Ernest Maragall al Parlament, quan l’altre dia es va votar aquella entelèquia anomenada pacte fiscal. Des del partit li han demanat que torni l’acta de diputat i que deixi el grup parlamentari. Ell, però, s’hi ha negat. El pitjor que li podria passar a Ernest Maragall és que l’expulsessin del partit i se n’hagués d’anar a fer companyia a Laporta com a diputat no adscrit, perquè tant ell com el seu partit saben que l’acta de diputat és del diputat, no del partit.

Al marge, però, de les discrepàncies maragallianes que s’han anat produint amb una certa periodicitat, una prova més que la nostra democràcia té moltes mancances ho posa de manifest aquest concepte certament peculiar i, al meu entendre, força antidemocràtic, anomenat disciplina de vot, com una extensió de la disciplina de partit. Perquè aplicant al peu de la lletra la filosofia de la disciplina de vot, al Parlament n’hi hauria prou amb uns pocs diputats, un per cada partit amb representació parlamentària, que tinguessin el vot ponderat segons els resultats electorals obtinguts. L’hemicicle no tindria cap utilitat i els plens es podrien celebrar en una sala de trenta metres quadrats. És evident que ens cal una llei electoral amb la màxima urgència. Seria de desitjar que, com a resultat d’aquesta llei, els catalans poguéssim passar de votar partits polítics amb llistes tancades a votar parlamentaris amb llibertat de vot, als que després poguéssim exigir responsabilitats individuals per les seves actuacions.