Contra Espanya?

Les manifestacions tenen com a objectiu protestar o reclamar a una persona o a un col·lectiu determinats per un assumpte concret. Per exemple, es convoquen manifestacions per protestar per la manca de llocs de treball o, si més no, es reclama que el govern faciliti la contractació laboral perquè altres col·lectius puguin crear-ne. Sovint se’n convoquen per protestar contra una empresa determinada per l’acomiadament d’uns treballadors. A les manifestacions massives dels anys setanta del segle passat, amb el conegut lema llibertat amnistia estatut d’autonomia, també quedava molt clar quin era l’objectiu i a qui anaven dirigides les demandes; en aquell cas es dirigien al govern espanyol, que era qui tenia la facultat de concedir o denegar allò que llavors es reclamava al carrer.

Demà és l’Onze de Setembre i hi ha convocada una manifestació en favor de la independència de Catalunya. Tot sembla indicar que l’assistència serà massiva. L’objectiu de la manifestació és clar i, en aquest sentit, la pancarta que l’encapçalarà esvaeix qualsevol dubte: Catalunya, nou estat d’Europa. Per tant, excepte per a Duran Lleida, la vicepsicòloga Ortega, el conseller Pelegrí @arano,arasí i algú altre, és a dir, aquells despistats, interessadament despistats, que encara insisteixen en fer-se trampes al solitari amb la carraca del pacte fiscal, em sembla que per a gairebé tothom està molt clar que demà els catalans que surtin al carrer ho faran per manifestar-se en favor de la independència de Catalunya. Però, com dèiem abans, un cop perfectament definit l’inequívoc objectiu independentista de la manifestació, potser caldria posar-nos d’acord sobre a qui s’adreçarà aquesta manifestació. La pregunta és: contra qui es manifestarà la gent que demà surti al carrer reivindicant una Catalunya que, prescindint de la tutela espanyola, estableixi lligams directes amb Brussel·les i Nova York? I és aquí on se’m presenten alguns dubtes.

Al marge del què estableixin les lleis dels estats formalment constituïts, cal recordar que la independència és un dret democràticament inqüestionable que tenen tots els pobles, i que està perfectament reconegut pels organismes supranacionals als quals estan adherits tots els estats democràtics. També Espanya. En altres paraules, la independència no es un caprici que es demana graciosament a la metròpoli sinó una realitat política que, arribat el moment, es proclama als quatre vents. Es proclama, evidentment, si es guanya una votació democràtica feta amb totes les garanties i controls que es considerin oportuns. Que hi hauria d’haver observadors internacionals que vetllessin per la netedat de tot el procés d’independència? Segurament sí, que de tramposos en potència n’hi ha a tot arreu.

No tinc gens clar a qui s’adreçaran demà els manifestants. M’agradaria pensar que no s’adreçaran al govern espanyol, perquè això significaria rebaixar-se encara més i partir de l’error -bastant estès- que la independència de Catalunya l’ha de concedir Espanya. I una cosa així tots sabem que no passarà mai. Partint, doncs, del principi que les independències no es demanen sinó que es proclamen, fem-nos ara una senzilla pregunta: qui ens l’ha de concedir, la independència? La resposta és ben senzilla: nosaltres mateixos, és a dir, la independència de Catalunya depèn exclusivament de la voluntat dels catalans.

M’ha semblat oportú fer aquestes reflexions precisament avui, perquè molt em temo que demà veurem que el gruix dels manifestants s’adreçarà -al meu entendre equivocadament- a Espanya. I és que sovint rumiem poc les coses i, deixant-nos arrossegar per l’opinió més cridanera, encara que sigui de manera inconscient acabem actuant en contra dels nostres propis interessos. La conclusió és molt clara: els catalans que demà surtin al carrer i es manifestin en contra d’Espanya, ni que sigui de manera involuntària estaran fent el joc als unionistes, es diguin Duran Lleida, es diguin federalistes com es fan dir la majoria dels socialistes o es diguin constitucionalistes, perquè el que tota aquesta colla pretén no és la independència de Catalunya sinó mantenir l’estatus actual de submissió mitjançant algun nou pacte amb la metròpoli que allargui sine die aquesta situació d’ofegament.