Des de fora ens observen amb interès

Ahir em vaig haver de desplaçar a un hotel molt estrellat de la Costa Brava on, des de feia unes quantes setmanes, tenia emparaulada una reunió professional amb el director general d’una empresa centreeuropea pertanyent a un important grup industrial alemany. Encara que durant l’any acostumo a coincidir diverses vegades amb el personatge que anava a veure i, a més a més, parlem sovint per telèfon, ara feia cinc mesos que no ens trobàvem cara a cara. Des que a l’abril vàrem coincidir tots dos al nord d’Itàlia han passat tantes coses a Catalunya que en comptes de cinc mesos sembla que hagin passat cinc anys. Tota vegada que entre nosaltres el telèfon l’utilitzem exclusivament per temes de feina, durant la nostra trobada d’ahir a la Costa Brava, més distesos i situats en un entorn geogràfic certament privilegiat, davant mateix del mar, vàrem ampliar la nostra conversa cap a altres temes allunyats dels estrictament professionals.

Tal com acostumo a fer sempre, vaig arribar a la cita una mica abans de l’hora fixada. El vaig trobar esmorzant en una taula que compartia amb altres persones nord i centreeuropees pertanyents a la mateixa corporació industrial. Fetes les presentacions de rigor, em van convidar a seure amb ells. Com que jo ja havia esmorzat, mentre ells es posaven les botes amb el bufet lliure de l’hotel multiestrellat jo em vaig limitar a demanar un cafè curt i una aigua. En aquell ambient, força distés, de seguida va sorgir la pregunta de rigor: com va tot per Espanya, Miquel? (Encara que no ens agradi, a mi almenys no m’agrada, en aquesta mena de converses no es parla mai de Catalunya sinó d’Espanya. Les coses són com són. Barcelona es coneguda al món; Catalunya encara no). Els vaig dir que tot plegat no pintava gaire bé però que, de cara al futur, s’havia de ser optimista, i que amb sacrifici i ganes de treballar no hi ha ningú que no sigui capaç de sortir-se’n. Vaig afegir les típiques obvietats que, per altra banda, tant agraden escoltar als centreeuropeus: que a l’Europa més endreçada les coses semblen anar bastant més bé que l’Europa del sud. Però vaig voler ser franc amb ells i els vaig dir que les perspectives de millora, que segur que la millora arribarà, no s’han d’esperar pas a curt termini.

Aviat, però, va aparèixer la pregunta que aparentment els interessava més: creus que serà bo per Katalonien ser un país independent? La meva primera sorpresa és que en una conversa d’aquesta naturalesa apareixia per primera vegada el nom del meu país, Catalunya, en lloc del nom que fins llavors sempre sortia a les nostres converses: Espanya. Va ser certament sorprenent i molt agradable alhora, i m’ho vaig agafar com un signe d’una nova normalitat. Però, ben pensat, la pregunta no m’hauria de sorprendre gaire ja que els meus interlocutors són persones llegides i molt viatjades, i estan ben informades sobre el que passa al món. I Catalunya ocupa des de fa dies un lloc a les portades dels diaris de mig món. Però encara em va sorprendre més, i també molt agradablement, que ells em plantejaven la pregunta donant per fet que la independència de Catalunya seria més aviat que tard una realitat, i que el procés ja no tenia marxa enrere. M’ho donaven a entendre amb molta claredat i sense fer escarafalls, i jo me’n vaig alegrar molt. Els vaig transmetre el meu convenciment que en pocs anys, com qualsevol país normal, Catalunya serà un nou estat d’Europa i soci de ple dret de les institucions internacionals (UE i ONU). També els vaig dir que tot i les múltiples dificultats i les traves de tota mena que durant el procés de separació se’ns presentaran, estic convençut que el nostre futur serà definitivament millor que la nostra trista realitat actual com a nació depenent d’un estat que no ha estat mai capaç d’entendre’ns. No sé si és el que esperaven escoltar però vaig dir exactament el que penso, i espero que el temps em doni la raó.