La perversitat del “banco malo”

Vull suposar que a hores d’ara tothom és conscient que, sin comerlo ni beberlo, el Consejo de Ministros d’Espanya ens ha encolomat un altre mort. I és que l’objectiu del banco malo creat divendres és traspassar el gruix de les pèrdues generades per l’esclat de la bombolla immobiliària a una empresa de nova creació, també de gestió immobiliària però de capital majoritàriament estatal, és a dir, nostre. Tot i que el govern ho nega (però hi ha algú que a aquestes alçades de la pel·lícula encara es cregui el que diuen els nostres governants?), el banco malo generarà, sense cap mena de dubte, importants pèrdues econòmiques, unes pèrdues que, comptablement, no afloraran a curt termini sinó al llarg dels, en principi, propers quinze anys. Però tampoc no seria d’estranyar que, arribat el moment, el govern espanyol que hi hagi l’any 2027 prorrogui encara més el ja llarg termini fixat divendres, tot i que intueixo que llavors Catalunya ja farà vida pel seu compte.

El banco malo no és res més que una eina perversa creada pel govern amb l’anuència còmplice dels seus teòrics beneficiaris, és a dir, la part podrida del sector immobiliari-financer. I dic perversa, evidentment, mira’t des del punt de vista del contribuent que, un cop més, haurà de pagar la festa d’aquesta gentussa. Socialitzar pèrdues, aquesta és la política d’un govern que alguns anomenen de dretes i altres titllen de liberal. L’empresa anomenada Sociedad de Gestión de Activos SGA (així s’ha batejat el banco malo) es quedarà tota la caca immobiliària que el sector li vulgui encolomar: des de crèdits ja vençuts però impagats i crèdits no vençuts però impagables, passant per terrenys amb o sense requalificació urbanística, i incloent-hi tota mena d’edificis a mig construir o ja acabats però que no s’han pogut vendre. I aquestes entitats financeres actualment mig podrides o podrides del tot, un cop traspassats els seus actius tòxics tornaran a quedar netes com una patena. D’aquesta manera, sanejats els seus balanços a costa del contribuent, no s’ha d’excloure que els mateixos que han generat la bombolla acabin traient la següent conclusió: tornem-hi que no ha estat res. I és que aquesta gentussa que ens ha generat el problema porta en el seu ADN el pervers negoci de l’especulació immobiliària pura i dura basada, majoritàriament, en el crèdit fàcil, com ha estat en aquesta crisi. Estem parlant de gent sense escrúpols ni principis morals que, per altra banda, no arrisca ni un euro de la seva butxaca. Si el negoci els surt bé s’hauran convertit en exemples de cóm s’han de fer els grans negocis especulatius. I si els surt malament com ha passat ara, cap problema, que pagui el poble. Per això estic convençut que hi tornaran, perquè com que no aniran a la presó no escarmentaran. Al tiempo!

A Irlanda el banco malo ja és una realitat i s’estan enderrocant edificis sense estrenar que no tenen sortida al mercat. Aquí això també passarà. Les pèrdues generades pel banco malo seran siderals i, com dèiem abans, aniran a càrrec nostre i no a càrrec dels qui les han generat, és a dir, els gestors de determinades entitats financeres amb la complicitat del seu entorn immobiliari. Es miri com es miri tot plegat resulta d’una perversitat increïble. Això sí, sempre hi ha qui, intentant defensar el govern, diu que no hi havia cap altre alternativa. Fals! I tant que n’hi havia d’alternativa! Era tan senzilla com deixar caure aquelles entitats que estaven en fallida. I si hi hem de posar noms, posem-los-hi: Caja Madrid, Caixa Catalunya, Caixa Galicia, etc. etc. Sense gaires excepcions, eren caixes controlades per gestors ineptes posats per polítics incompetents i, molt sovint, també corruptes. Quan s’ajunta la incompetència amb la corrupció el resultat pot ser letal. S’han comprat molts silencis i moltes requalificacions urbanístiques, i s’han pagat moltes comissions sota mà. I coneixent perfectament aquestes pràctiques delictives, en comptes de demanar responsabilitats civils i penals i enviar els responsables a la presó, aquí s’ha optat per barrejar les pomes podrides amb les pomes sanes com si tot el sector fos una sola cosa, intentant que, d’aquesta manera, es diluïssin les responsabilitats dels polítics i gestors delinqüents. Ho repetiré un cop més: no tots els banquers són uns delinqüents, no tot el sector financer s'ha de tallar pel mateix patró; de gent honesta n'hi ha a tot arreu, també a la banca.

Els que em llegiu regularment sabeu que, des del principi d’aquestes crisis, primer la de caire estrictament immobiliari i després, amb les seves conegudes ramificacions financeres, la solució que sempre he defensat és molt senzilla: aplicar les lleis del mercat. Per tant, el camí lògic hagués estat deixar caure les empreses en fallida, públiques i/o privades, fossin caixes, bancs, constructores, promotores, etc., i òbviament demanar responsabilitats civils i penals als seus responsables. Pur sentit comú, de la mateixa manera que, quan van mal dades, es deixa caure tranquil·lament una granja de pollastres, una fàbrica de bigues de formigó, una botiga de roba interior de senyora o un restaurant d’una estrella Michelin. Ningú ens ha explicat encara perquè en uns casos sí i en altres no.