Un desig de molts catalans

Mentre per poder treballar a qualsevol administració pública de Catalunya el coneixement del català només sigui un mèrit més i no un requisit in-e-lu-di-ble, el problema, que per a molts catalans ho és, de la pèrdua de pes de l’ús social del català s’anirà engrandint. Per tant, és d’esperar que quan Catalunya assoleixi l’estatus de nou estat d’Europa amb tots els ets i uts, els redactors de la nova constitució catalana ho tindran in-e-lu-di-ble-ment en compte. Amén.

Independentistes vs. unionistes al Parlament

Els 135 diputats del Parlament de Catalunya de la legislatura recent acabada pertanyien a deu partits polítics diferents: CDC, UDC, PSC, PP, ERC, ICV, EUiA, C’s, Si (que és, a la vegada, una coalició de set partits) i, en últim lloc DC, el partit de Laporta. Alguns d’aquests partits estaven agrupats en coalicions i altres es van presentar per lliure a les eleccions de fa dos anys, però cadascun d’ells té personalitat jurídica pròpia i una estructura política i organitzativa independent. Mirat des de segons on, des d’Espanya per exemple, algú potser pot pensar que un país amb tants partits amb representació parlamentària pot arribar a resultar ingovernable. Jo, en canvi, prefereixo fer-ne una lectura positiva i valoro especialment que, comparat amb els nostres veïns, Catalunya ha estat sempre un país ideològicament i políticament molt divers, amb tot el que d’enriquidor aquesta diversitat comporta.

És fa difícil calcular quants dels 135 diputats del Parlament ara dissolt eren independentistes, és a dir, quants haguessin votat “sí” en un hipotètic referèndum en el que es decidís si ens quedàvem a Espanya o marxàvem a entendre’ns directament amb Brussel·les. Deixant de banda els diputats dels partits que no enganyen (ERC i altres partits més petits es declaren inequívocament independentistes), la clau es troba en els diputats amb un tarannà personal igualment independentista però que pertanyen a partits ambigus que, almenys fins ara, no s’han declarat explícitament com a tals, però tampoc han dit mai que siguin contraris a l’independentisme. Arribats a aquest punt a ningú se li escapa que els diputats de CDC haguessin tingut -quantitativament almenys- un paper cabdal per decantar la balança en un sentit o un altre. Per altra banda tampoc s’ha de descartar que a la franquícia del PSOE, que a Catalunya opera amb la marca PSC, potser també hi havia algun diputat independentista, tot i que personalment ho dubto. Però sigui com sigui, només sortirem de dubtes quan, a la propera legislatura, es sotmeti a votació del Parlament una declaració inequívoca en aquest sentit, i els 135 diputats que surtin elegits el 25 de novembre s’hagin de mullar un a un.

Quant a la quota espanyolista o unionista del Parlament o, com a ells els agrada definir-se, constitucionalista, la cosa està una mica més definida, però tampoc ho està del tot. Per tal d’esvair dubtes, aclareixo que pels termes espanyolisme, unionisme o constitucionalisme entenc, bàsicament, la defensa prioritària dels interessos d’Espanya per sobre dels de Catalunya, uns interessos que molt sovint, massa sovint m’atreviria a dir, són totalment contraposats: el que és bo per Espanya no sempre ho és per Catalunya, i el que és bo per Catalunya no necessàriament ho és per Espanya. D’entrada, diria que a la quota unionista només hi podem incloure, amb la seguretat de no equivocar-nos, els diputats de la franquícia catalana del PP així com els del partit Ciudadanos de Rivera, Cañas, el Yoyas & Co. I sense oblidar que en aquesta quota unionista també s’hi haurien d’incloure tots o gairebé tots els diputats de la franquícia catalana del PSOE, així com un percentatge indeterminat dels d’UDC (Vila d’Abadal, per exemple, és declara independentista, però per decisió del politburó del seu partit la propera legislatura ja no tornarà a ser diputat).

Sortirem una mica de dubtes, però no del tot, la nit del 25 de novembre, quan es facin públics els resultats de les eleccions, suposant, que segurament és molt suposar, que tots els partits que obtinguin representació parlamentària es presentin a les eleccions amb un programa on aquest aspecte cabdal del futur de Catalunya estigui clarament definit. I dic que això és molt suposar perquè, tenint en compte els orígens i la transversalitat dels seus votants, se’m fa molt difícil imaginar-me a, per exemple, ICV-EUiA o CiU presentant-se a les eleccions com a partits clarament independentistes, perquè saben que si ho fessin potser guanyarien algun vot, però segur que també en perdrien. Intueixo que aquests partits trobaran una fórmula prou ambigua que els permeti, ni que sigui només temporalment, sortir del pas de les eleccions del 25 de novembre sense acabar de definir-se. Però més aviat que tard ho hauran de fer. A Catalunya sembla ser que, per fi, s’han acabat les indefinicions.

Orgull de ser català?

Per entrar en matèria començaré amb una afirmació que potser a alguns els sorprendrà o, si més no, pot resultar difícil d’entendre: acceptant, com no podria ser d’altra manera, que ho sóc, no em sento gens orgullós de ser català. Tinc, això no ho puc pas negar, el sentiment de pertinença a Catalunya, però no he tingut mai aquesta mena de sentiment afegit, que diuen que experimenten altres persones, de l’orgull de pertinença a un territori. Quan el debat entre Catalunya i Espanya acaba derivant, com passa sovint, cap a plantejaments d’orgull de pertinença a un territori, tractant-se al meu entendre d’uns sentiments desenvolupats al marge de qualsevol racionalitat, i sense cap relació amb l’esforç personal de cadascú, reconec que en aquestes situacions em quedo sense arguments per continuar debatent. Al meu entendre, davant d’una persona que s’expressi en aquests termes no hi ha debat que valgui. Es pot argumentar en termes d’història, d’economia, de cultural, de geografia, de política, però quan apareixen els sentiments no hi ha cap argument racional que valgui per rebatre-ho. Jo, almenys, no estic en condicions de rebatre amb arguments racionals quan una persona s’expressa en aquests termes: però és que jo em sento molt orgullós de ser espanyol (o català).

Com deia al principi, no m’he sentit mai orgullós de ser català, ni de ser d’una raça determinada, ni de tenir els ulls d’un color concret, ni d’altres característiques físiques que pugui tenir. No em sento tampoc orgullós de les meves capacitats intel·lectuals. Tot això són coses que m’han vingut donades sense cap esforç i, per tant, difícilment me’n puc sentir orgullós. No estic orgullós de res que tingui a veure amb aspectes que queden fora del meu control i/o al marge del meu esforç personal. Puc estar, per exemple, orgullós d’aquest article que estàs llegint, perquè hi he posat un esforç personal i, rellegint-lo, veig que més o menys ha sortit allò que tinc al cap i pretenia expressar negre sobre blanc. Pel mateix motiu, em puc sentir orgullós d’aspectes concrets de la meva feina o d’altres vessants de la meva trajectòria vital que depenen exclusivament de la meva actuació personal. Però de ser català difícilment me’n puc sentit orgullós, no he fet res de la meva part per ser-ne, no hi he posat el més mínim esforç. Espero que se’m disculpi que avui hagi optat per aquestes digressions filosòfiques, fins i tot per part d’aquelles persones que van pel món mostrant el seu orgull de ser catalanes.

Artur Mas, l’última esperança de Catalunya?

Últimament m’estic trobant amb persones, molt diverses en tots els sentits, de dretes i d’esquerres, joves i no tan joves, de poble i de ciutat, però que tenen una característica comuna: no són votants habituals de CiU tot i que, sent conscients que una oportunitat com aquesta no se’ls tornarà a presentar en molt temps, el 25 de novembre s’estan plantejant molt seriosament prescindir dels seus partits habituals i fer un vot de confiança a Artur Mas. No és un vot a CiU ni als altres candidats que compartiran la llista electoral amb l’actual president de la Generalitat, alguns dels quals ja ens han demostrat repetidament la seva incompetència, algun altre no pot dissimular que és un trepa sense escrúpols i fins i tot algun se’ns mostra massa proper a la corrupció política. I no cal concretar els noms que ara mateix segur que tots tenim al cap.

El fet és que tenim un vergonyós sistema electoral de llistes tancades i bloquejades que, quan vas a votar, t’obliga a votar també alguns bandarres que inexplicablement han estat inclosos a la teva llista pels cuiners del partit. Els meus interlocutors són molt conscients que, votant Artur Mas, de retruc també votaran la resta de candidats de la llista, però després d’una profunda reflexió han arribat a la conclusió que, en aquestes eleccions, això és el mal menor. Fan un plantejament d’estricta confiança personal, no en un partit sinó en la persona d’Artur Mas. A més a més, tinc la sensació que el col·lectiu no ciuenc que el 25 de novembre, de manera molt excepcional i sense que serveixi de precedent, prestarà temporalment el seu vot a Artur Mas, està creixent força. Alguns socialistes m’han reconegut que votaran la llista d’Artur Mas tapant-se el nas, però han decidit que aquesta vegada els toca sacrificar-se i fer un vot més personal que ideològic. Han arribat a la conclusió que Artur Mas és l’última esperança de Catalunya.

Només el temps ens dirà si aquests vots prestats han estat encertats i, sobretot, si han acabat servint per fer realitat el lema de la manifestació de l’onze de setembre: Catalunya, nou estat d’Europa. Aquest moviment pro-Mas comporta, però, un alt risc, i és que el 25 de novembre hi ha la possibilitat que CiU tregui una majoria absoluta tan aclaparadora que, fruit de les pressions que sens dubte rebran, els seus dirigents acabin oblidant-se dels seus compromisos electorals. És el perill que tota majoria absoluta comporta, i per això sempre dic que les majories absolutes no m’agraden gens, siguin del partit que siguin. Les pressions fortíssimes que sense cap mena de dubte rebrà Artur Mas perquè aigualeixi el seu pla, un pla que ja és el de molts catalans, vindran de tot arreu però, molt especialment, intueixo que vindran del seu propi partit, és a dir, del sector peix al cove i del sector negocis que han governat Catalunya durant tants anys. Esperem que Mas s’aïlli de les pressions i se’n surti amb èxit, i que el pujolisme, amb totes les seves llums i ombres, passi aviat a ser només un record més de la nostra història.

L’anonimat a la xarxa

(D’aquí)

La premsa de paper no acostuma a publicar cartes anònimes, i cada diari té el seu propi protocol intern per intentar evitar el fenomen de l’anonimat, obertament declarat o més o menys emmascarat. Però amb l’aparició d’internet, la xarxa 2.0 i la facilitat de poder deixar comentaris aquí i allà gairebé en directe, els filtres per evitar els comentaris anònims són bastant ineficaços. Aclareixo que per mi i parlant en general, tan anònim és un comentari signat per anònim com un que vagi signat per un alies o amb un nom inventat. Aquí faig l’excepció de persones conegudes que tenen els seus motius particulars per utilitzar un alies, però que se sap qui són i no s’amaguen. D’aquests comentaristes en tinc uns quants al blog, i a la majoria els conec personalment. Però amb totes les excepcions que calguin, mai he entès el fenomen de les persones que no són capaces de donar la cara i s’amaguen en l’anonimat. A més a més, tinc observat que en segons quins llocs -afortunadament no és el cas d’aquest blog- els comentaristes anònims no solen ser massa respectuosos amb les opinions discrepants amb les seves. En definitiva, penso que contra l’anonimat a la xarxa s’hi hauria de lluitar més i, de fet, amb més o menys efectivitat, alguns ja ho intentem.

Estic convençut que si a internet tot anés signat la qualitat general del que hi ha a la xarxa milloraria força. Però què es pot fer davant d’un comentari anònim? Hi ha diverses postures. Com dèiem abans, alguns mitjans i gestors digitals disposen de mecanismes que impedeixen els comentaris anònims. Hi ha també qui no els prohibeix però, posteriorment, els elimina sense més explicacions. Altres eliminen els comentaris que no els agraden, vagin signats o siguin anònims. També hi ha la posició permissiva de qui tracta el missatge anònim com un missatge més, i et trobes amb llocs on aquests comentaris es responen com qualsevol altre. És a dir, en absència d’una regla d’obligat compliment que, com a partidari de la llibertat, espero que no hi sigui mai, cadascú fa el que vol. Però, com deia abans, molts preferiríem que els missatges anònims desapareguessin de la xarxa. Per altra banda, tampoc m’agrada gens l’alternativa de censurar i/o eliminar comentaris, suposant, que això tampoc està tan clar, que eliminar un comentari anònim equivalgui a censurar.

Els poquíssims comentaris anònims que apareixen publicats en aquest blog normalment es queden sense resposta, i a la columna de la dreta així ho faig constar. Però, com deia abans, a El radar de Sarrià es reben també comentaris que van signats amb noms inventats tot i que, en la majoria dels casos i com deia abans, sé qui hi ha al darrere i, per tant, reben el mateix agraïment i tractament que els comentaris signats. Reconec, però, que de tant en tant no me’n puc estar i algun comentari veritablement anònim també l’he contestat, saltant-me les meves pròpies normes i posant en evidència la meva pròpia incoherència. Sigui com sigui, penso que l’anonimat a la xarxa no ens aporta res de positiu tot i que, de vegades, et trobes amb algun comentari anònim tan interessant que sap greu que no vagi signat. No suggereixo suprimir sense més tots els missatges anònims que hi ha a la xarxa però, segurament, si com a primer pas tothom optés per no contestar-los, el fenomen de l’anonimat potser no desapareixeria del tot però es reduiria molt. Pensem-hi!

Euskadi, recuperació de la normalitat democràtica

Si a Euskadi una cosa ha quedat clara amb les eleccions de diumenge és que el discurs de la por orquestrat pels dos grans partits espanyols ha funcionat, sí, però no amb els efectes que ells buscaven sinó en el sentit diametralment oposat a les pretensions dels seus promotors. A Euskadi hi ha hagut un parèntesi anòmal de tres anys, però aquest període no ha servit per canviar la voluntat política dels bascos sinó per reafirmar-la. Durant l’última legislatura Euskadi ha estat anòmalament governada pels dos partits perdedors de les eleccions de fa tres anys: un, el PSOE, des del govern, i l’altre, el PP, donant-li suport parlamentari. Pels desmemoriats potser cal recordar algunes coses. Una, que fa tres anys, igual que diumenge passat i igual que en TOTES les eleccions nacionals que s’han fet fins ara a Euskadi, el partit guanyador va tornar a ser el PNV. Dos, que els dos partits que ara deixen la governació basca són els mateixos que van promoure políticament i judicialment que el partit que aquest diumenge ha quedat en segon lloc, Bildu, fa tres anys no es pogués presentar a les eleccions. Van fer trampa. Una trampa legal si es vol, però tot plegat va ser una operació política dubtosament democràtica. I tres, i encara que només sigui per dir-ho de passada, que CiU va donar un vergonyant suport parlamentari a aquella trampa, votant favorablement la Ley de Partidos. No consta que hagin demanat disculpes. El que és evident és que sense aquella llei el PSOE -amb el suport del PP- no hagués pogut governar Euskadi. Per tant, després de més de tres anys d’anormalitat democràtica, el PNV, clar guanyador de les eleccions de diumenge, recuperarà el govern basc. És el retorn a la normalitat democràtica.

No només són els diners, que també

Ara que el gran debat català (i espanyol, i europeu) sobre el canvi de dependències a que aspiren alguns, molts catalans, ara que s’ha posat seriosament sobre la taula la voluntat de recuperar i, en alguns casos, transferir més enllà les nostres actuals dependències polítiques i fiscals, des de Madrid fins a Brussel·les, una opció política que alguns, càndidament al meu entendre, encara anomenen independentisme, tot i el clar dependentisme que la nova situació també ens comportarà, ara que aquest debat el comencem a tenir bastant ben encarrilat, cal dir, encara que de vegades pugui semblar el contrari, que el que es discuteix en aquest debat no només són els diners, que també, sinó, bàsicament, la dignitat d’un poble. És cert que, almenys fins ara, les argumentacions sobiranistes s’han centrat molt en el tema fiscal i en l’espoli que, per part de tots els governs espanyols que es fan i es desfan, ha patit i segueix patint Catalunya o, si ho volem centrar en les persones i no en el territori, han patit i segueixen patint els catalans. Però que el debat s’hagi centrat en l’aspecte estrictament pecuniari no vol pas dir que aquest sigui l’únic motiu de queixa que tenim els catalans. Ni molt menys!

El fet que el debat Catalunya-Espanya fins ara hagi passat de puntetes sobre altres comportaments anticatalans dels governs espanyols, uns comportaments irrespectuosos i de caire típicament colonial, intueixo que és perquè el maltractament fiscal que pateix Catalunya és tan clar que genera una àmplia complicitat social. Per comprendre com funciona la butxaca pròpia, allò tan prosaic dels euros que hi entren i surten, per valorar la nostra contribució a les despeses de l’estat així com la quota de solidaritat veïnal que, com a concepte bàsic d’una societat moderna, no crec que ningú es negui a considerar, per entendre tot això no cal saber parlar català, no cal ser de dretes ni d’esquerres, ni ser jove ni més gran, i tan se val si un s’ho mira des d'un pis de Sarrià o ho fa des d’una casa de pagès situada al bell mig d’un bosc de la Garrotxa. Per entendre totes aquestes coses no cal que sàpigues ballar sardanes ni que t’entusiasmis amb la música de la gralla dels Moixigangers d’Igualada, ni que gaudeixis bevent cava o fent una copeta d’Aromes de Montserrat o de ratafia catalana. Per comprendre tot això dels diners que marxen i no tornen no cal que estiguis orgullós d’uns plats tan nostrats de la cuina catalana com poden ser les seques amb botifarra, la vedella amb bolets o qualsevol varietat gastronòmica de mar i muntanya. I és que per valorar els costos, excessivament onerosos, derivats de la nostra actual doble pertinença a Catalunya i a Espanya només cal saber fer quatre números i comparar, i això ho sap fer gairebé tothom. És partint, doncs, d’aquesta premissa, que no ha de sorprendre la transversalitat de les actuals reivindicacions polítiques catalanes, una transversalitat que va quedar perfectament reflectida en els perfils tan diversos de les persones que van sortir al carrer l’onze de setembre.

Em referia no fa gaire a l’onada migratòria que, procedent de Jaén (Espanya), va arribar a Lloret de Mar (La Selva) fa mig segle. Aquelles persones, algunes de les quals encara ara són incapaces d’expressar-se fluidament en català tot i que et diuen que el comprenen sense cap dificultat, aquelles persones que, com no podria ser d’altra manera, són tan catalanes com qualsevol altre català nascut a Catalunya, aquelles persones són igualment conscients de la situació fiscal injusta que representa la combinació de ser espanyol i viure a Catalunya. Si avui en dia ser espanyol sense més ja és de per sí una carga més aviat feixuga, viure a Catalunya representa un inconvenient afegit. Només cal sortir a comprar o a vendre a l’estranger, i parlo des de la pròpia experiència, per adonar-te de com de malament se’ns valora en tant que espanyols, i de com ens compadeixen els nostres contactes estrangers amb aquell paternalisme de qui se sent clarament superior al seu interlocutor. És per tot això que, l’onze de setembre, als carrers de Barcelona hi havia tota mena de persones amb una reivindicació compartida i inequívoca: Catalunya, nou estat d’Europa. Però que centrem el debat en les nostres espoliades carteres no vol pas dir que haguem de passar per alt tot el maltractament polític i lingüístic que sempre ha rebut Catalunya per part dels diferents governs espanyols, de dretes i d’esquerres. Parlo, en definitiva, dels continuats atacs a la nostra dignitat com a catalans. El dia que Catalunya marxi Espanya s’ho haurà guanyat a pols, i gosaria afirmar que hauran fet més mèrits per l’assoliment d’una Catalunya, nou estat d’Europa els espanyols separadors que els catalans separatistes.

Són pocs i mal avinguts. Perfecte

S’ha fet públic que el partit Unión Progreso y Democracia de Rosa Díez ha decidit presentar-se a les properes eleccions al Parlament de Catalunya per lliure, és a dir, en competència electoral directa amb els seus partits homònims, el partit Ciudadanos d’Albert Rivera i el Partido Popular d’Alícia Sánchez-Camacho. En deixo constància i ho valoro com una bona notícia per a la majoria dels contribuents catalans, respectant, com no podria ser d’altra manera, el seu particular punt de vista. El fet evident és, però, que com més dividida es presenti la colla dels constitucionalistes espanyols menys escons tindran, amb tot el que una minsa representació unionista al Parlament de Catalunya representarà en una legislatura d’importància capital que ha de dissenyar, esperem, un futur més lliure per el nostre país.

La pregunta de la setmana

Com que des de fa uns quants dies es remoreja amb insistència que els aparells catalans que no compleixin les noves normes wertianes seran immediatament confiscats per l’autoritat espanyola competent, militar, por supuesto, ja heu comprovat que els teclats dels vostres telèfons, ordinadors i altres gadgets electrònics estiguin degudament homologats, d’acord amb les recents instruccions de Don José Ignacio Wert, tertulià d’Intereconomía en semi-excedència i, temporalment, exercint de ministro azote de catalanes del govern espanyol?

L’estatus de l’espanyol (*) a la Catalunya independent

Començaré dient el que potser només hauria de dir al final d’aquest article, i és que no tinc gens clar, com sí que sembla tenir-ho algú, que l’espanyol (*) també hagi de ser oficial en una Catalunya políticament deslligada d’Espanya i, per tant, amb relacions directes amb Brussel·les (UE) i Nova York (UN). Però tampoc estic gens convençut que en una Catalunya independent l’espanyol (*) hagués de perdre l’estatus de llengua oficial que té ara. En totes dues opcions hi veig avantatges i inconvenients, i potser la solució passaria per trobar una tercera via més innovadora, fent un planejament de drets i deures lingüístics, per etapes, fins a assolir l’objectiu lògic i natural: que tothom que visqui a Catalunya pugui utilitzar el català sempre que vulgui i amb tota normalitat. Dissortadament això ara encara no és possible, és a dir, un català pot viure perfectament cent per cent en espanyol (*), però no pot fer-ho utilitzant només el català. És molt lamentable però és exactament així.

Si una cosa caracteritza a Catalunya és el fet de tenir una llengua pròpia, i aquesta és el català. Això fins i tot ho admeten els nostres estimats veïns espanyols, i així ho van ratificar els seus representants polítics en una llei orgànica espanyola anomenada Estatuto de Autonomía de Cataluña, una llei que, no ho oblidem, va ser aprovada pel Congreso de los Diputados d’Espanya. Dit això, no és menys cert que, a banda del català, a Catalunya es parlen moltes altres llengües. Suposo que ningú discutirà que entre aquestes altres llengües n’hi destaca clarament una, l’espanyol (*), que és la llengua d’ús habitual de molts catalans. Però que l’espanyol (*) sigui una llengua d’ús molt ampli a Catalunya no significa, necessàriament, que hagi de continuar sent una llengua oficial. A Andorra, per posar un exemple lingüísticament i geogràficament proper, només hi ha una llengua oficial, el català, tot i que segurament es parla menys que l’espanyol (*) i el francès, i potser fins i tot que el portuguès.

El que és evident és que si en una Catalunya independent el tractament legal de la llengua fos el mateix que hi ha hagut en les darreres tres dècades, no resoldrem mai el problema que dèiem abans. Cal no oblidar que, per circumstàncies històriques que ara no detallaré, si a Catalunya hi ha una llengua en perill real de desaparició, aquesta és el català. I això vol dir, entre altres coses, que el català s’ha de protegir. El fet evident és que durant els trenta-dos anys estatutaris el tractament legal de la llengua ha permès que, qui ho ha volgut, ha pogut viure cent per cent en espanyol (*), però encara no és possible viure cent per cent en català. I els experts constitucionalistes catalans farien bé de tenir-ho en compte a l’hora de redactar la nostra futura constitució.

(*) A Espanya et trobes sovint amb persones que, quan utilitzes et mot español per referir-te a la seva llengua, et corregeixen i et diuen que s’ha de dir castellano. Doncs bé, respectant totes les postures, de l’espanyol en seguiré dient espanyol. Fora d’Espanya, de la llengua espanyola en diuen espagnol, espainiako, espanhol, espanjalainen, hiszpański, ispanijos, ispanyolca, kihispania, panyòl, spanyol, spænska, spanska, spáinnis, španělština, spanish, spagnolo, spanjol, španski, Španjolski, spansk, spanisch, španielčina, spaans, spaniol, etc. He viatjat bastant i, a l’estranger, mai m’he trobat que de l’espanyol en diguin castellano, castilian o altres versions d’aquest nom. Per tant, espanyol i no se’n parli més, respectant, com no podria ser d’altra manera, qualsevol altre postura discrepant amb la meva.

A veure qui la diu més grossa

De moment va guanyant el concurs un tal Mayor Oreja, un polític molt peculiar del Partido Popular que també té plaça fixa de tertulià al molt acreditat plató televisiu d’Intereconomía. Mayor, un personatge francament lamentable, a estones també fa d’eurodiputat a Estrasburg, on actua com a portaveu del seu partit. Ahir es va permetre l’extravagància de vomitar davant dels micròfons d’una emissora de ràdio la seva esperpèntica teoria que darrere dels independentistes catalans sempre hi ha l’organització terrorista ETA. Serà veritat aquella pintada del barri de Gràcia de Barcelona que diu Mayor Oreja, menor cerebro?

Dotze d’octubre, a Madrid i a Barcelona

Divendres, dotze d’octubre, mentre revisava la premsa de la setmana em mirava la tele de reüll, fent zapping entre TV1 i Intereconomía, les dues cadenes que retransmetien en directe la desfilada militar de Madrid. (De la cadena pública vaig fer la foto que il·lustra aquest article). Comparada amb les d’anys anteriors, va ser una desfilada molt deslluïda, tot s’ha de dir. Sense els vistosos tancs, per exemple, que potser ja els van acantonant a Fraga i rodalies per si algun dia el govern espanyol decideix envair Catalunya, que tal com s’estan posant les coses no s’ha de descartar res. Però mentre la cadena pública feia un programa més ideològicament asèptic, la cadena privada feia un retransmissió molt ideologitzada, amb tertulians escollits per l’ocasió i la publicació de missatges patriòtics (cada missatge, caixa cobri!) que anaven enviant els incauts televidents.

Durant la desfilada de Madrid des d’Intereconomía es feien continues referències a la molta importància que tindria l’acte d’afirmació patriòtica espanyola convocat al migdia a Barcelona, prometent als televidents que al final hi connectarien en directe. De fet i encara que pugui semblar estrany, a Intereconomía parlaven més de Catalunya que d’Espanya, tot i tractar-se de la Fiesta Nacional de España. Per cert, el president Mas no hi va assistir, i sembla que es va excusar dient que els catalans la festa nacional ja l’havíem celebrat quan tocava, és a dir, un mes abans. Una pura obvietat.

Com que les retallades pressupostàries també han arribat a l’exèrcit espanyol, tot i que molt més lleugeres que les aplicades a altres departaments ministerials, tenia un interès morbós per veure si s’havien carregat la cabra. Però no, aquest any la cabra legionària -un dels personatges més simpàtics i aplaudits de la parada militar- també desfilava, amb aquella majestuositat una mica de gairell tan pròpia de les cabres que desfilen i se saben protagonistes. Més tard, però, un general de l'exèrcit de l'aire va aclarir que, amb tots els seus respectes per les cabres, allò que es va veure per la tele no era una cabra sinó un cabró. Es veu que aquesta gent que es dedica a la cosa militar, de cabrons hi entén. Però tal com dèiem abans, la de divendres va ser una desfilada sense pena ni glòria.

Un cop finalitzada la desfilada i tal com havien promès, Intereconomía va connectar en directe amb la plaça de Catalunya de Barcelona. Eren quatre gats. Potser quatre mil a tot estirar, comptant l'Anglada, la Camacho i el Rivera. La Guàrdia Urbana ni tan sols va haver de tallar el trànsit dels carrers que rodegen la plaça, i això que es van anunciar autocars vinguts de Saragossa, València i Madrid. Es veu que com que a Catalunya l’espanyolisme militant és més aviat escàs, ara els espanyolistes s’han d’importar de la metròpoli. Però bé, dit això no farem més sang comparant les dues manifestacions ja que, en una democràcia, el que de veritat compta és el vot i no el número de manifestants. Però tampoc amagarem que, de moment, les pistes que anem rebent són molt però que molt prometedores. Diria que tot plegat ho tenim bastant ben encarrilat. Esperem que no se’ns espatlli.

El govern espanyol opta per convertir Espanya en un gran plató d’Intereconomía

Torno a Sarrià després de passar uns dies fora del país. Des de l’onze de setembre les coses de la política van molt ràpides, tan ràpides que els esdeveniments que contínuament s’estan produint es fan molt difícils de digerir. Estàs intentant pair una declaració amenaçadora d’Espanya i ja se’n produeix una altra de més calibre. Hi ha tensió, molta tensió, i no només per part de la dreta espanyola sinó també provinent de l’esquerra guay. Quan ets fora i estàs pràcticament desconnectat dels teus mitjans d’informació habituals, no perquè no siguin accessibles per internet sinó perquè en els viatges professionals més aviat et falten hores i no tens temps de dedicar-t’hi, en premsa de paper només disposes de l’edició europea d’El País, l’únic diari espanyol (i en aquest cas hi incloc també Catalunya) que trobes als quioscos a primera hora del matí. I poso precisament l’exemple d’El País perquè aquest diari, que havia sigut molt progre i que ara ja no ho és tant, tampoc està gens a favor del dret democràtic dels catalans a decidir el seu futur. Deixant les formes a banda, que les del diari del Grupo Prisa són quelcom més educades que les de la resta dels seus col·legues madrilenys, el que defensa El País és exactament el mateix que defensa la resta de la premsa que a Espanya en diuen nacional i que alguns, per diferenciar-la de la nostra premsa nacional, en diem espanyola o estatal. És a dir, tots els diaris espanyols sense excepció fan una forta aposta per deixar les coses pàtries tal com estan. Res a dir, cadascú utilitza la seva intel·ligència per defensar lo seu: uns defensen Espanya i uns altres defensem Catalunya.

Una persona que des de fa anys segueix de molt a prop la política catalana em deia que ha viscut més història en les darreres setmanes que en les últimes dècades. I mirat des de l’òptica catalana segurament té raó. M’adono, però, que des de fa unes setmanes l’Espanya política s’està convertint a marxes forçades en el gran plató bis d’una cadena de televisió fatxa anomenada Intereconomía. I creieu-me que em sap greu titllar-la de fatxa però no hi trobo cap altre adjectiu que la defineixi millor. I dic que em sap greu pels clars lligams catalans que té el grup Intereconomía. Un cop més es demostra que per tot hi ha de tot, i que Catalunya no és una excepció. Així, tant la propietat com l’alta direcció d’aquest grup mediàtic (cadenes de ràdio i televisió, diari de paper La Gaceta, premsa digital diversa, blogs associats, etc.) com bastants dels seus ideòlegs, editorialistes, presentadors i tertulians són catalans o tenen lligams molt forts amb Catalunya. Sap greu, almenys a mi me’n sap, però és així. A Catalunya també hi ha de tot.

Un parell d’exemples. El propietari de la majoria de les accions d’Intereconomía, alt càrrec del Partido Popular, tot i ser navarrès de naixement ha viscut molts anys a Catalunya i va ser diputat al Parlament per aquell partit. Un partit, per cert, que jo no titllo mai de fatxa com fan altres. De fet, persones amigues que conec i que voten popular no en són gens, però Déu n'hi doret la quantitat de fatxes que pul·lulen a l’entorn popular. Segon exemple: el màxim executiu d’aquest grup mediàtic, un advocat també català, havia sigut el cap visible de Fuerza Nueva a Catalunya i va ser dirigent d’un partit anomenat Juntas Españolas, que amb el nom ja ho diu tot. Per acabar de tancar el cercle, val a dir també que ambdós personatges van aterrar a les files de la franquícia catalana del Partido Popular de la mà del conegut demòcrata català Alejo Vidal-Quadras, actualment habitual tertulià d’Intereconomía i, a estones perdudes, eurodiputat d’aquell partit. Dios los cría y ellos se juntan, però el fet és que no se sap mai on acaba el partit i on comença Intereconomía.

Espanya ha optat, doncs, per torejar l’endèmic problema catalán a base de convertir el país en un gran plató de televisió del tipus Intereconomía. En comptes de demostrar una mínima intel·ligència política buscant alguna possibilitat d’entesa (una possibilitat que, amb tota franquesa, penso que a aquestes alçades és inexistent), Espanya ha optat pel debat sorollós i a veure qui la diu més grossa. Només cal repassar les declaracions recents, cada dia més pujades de to, de ministres com Fernández, Gallardón, Margallo, Montoro, Sáenz de Santamaria i el més agosarat i impresentable de tots, un tal Wert, que abans de ser ministre era també un habitual de les tertúlies d’Intereconomía. I sense oblidar tampoc aquella casposa intervenció decimonònica del senyor Borbón en forma de carta oberta els espanyols. Però els catalans que optem per un estat propi hauríem de fer un esforç per contestar des del cervell i no des de l’estomac, utilitzant educadament tots els arguments sòlids que tenim, que ens en sobren, i intentant no perdre mai les formes. I sobretot, i això sí que és cabdal, votant democràticament quan toqui l’opció que ens sembli millor per garantir el nostre benestar i el de les futures generacions de catalans.

De l’onze de setembre al dotze d’octubre

Aquests dies torno a ser fora, i més concretament a Bologna, la capital de la Regione Emilia-Romagna, una zona on, per cert, no em faria res anar-hi a viure una temporada. Aquesta circumstància em permet mirar-me les coses nostres amb la perspectiva més àmplia que em dóna la llunyania física. Anem, doncs, al tema d’avui. Em penso que l’espanyolisme, i més concretament l’espanyolisme català, comet una errada estratègica autoconvocant-se al centre de Barcelona el proper divendres, dotze d’octubre, Fiesta Nacional de España. Ep!, que hi tenen tot el dret, això no es discuteix, però el fet que les falanges, els ciudadanos, els populares, els rosasdíez i companyia hagin decidit posar-se d’acord per sortir al carrer amb banderes espanyoles, talment com si la roja hagués tornat a guanyar el campionat del món de futbol em resulta difícil d’entendre.

Aquestes últimes setmanes s’han dit moltes tonteries. S’ha arribat a afirmar que els més de sis milions de catalans que l’onze de setembre no es van manifestar són, majoritàriament, contraris a la celebració d’una consulta per a la independència. No calen comentaris. Però ara, amb la decisió dels espanyolistes de sortir divendres al carrer per tal de fer-se veure en un dia tan senyalat, la comparació entre les respectives capacitats de convocatòria resultarà del tot inevitable. Si no hi anessin encara podrien continuar especulant amb la farsa mantinguda des de l’onze de setembre, pretenent que ells són molts més que els centenars de milers que van sortir al carrer fa un mes. Però sortint al carrer ells mateixos es posaran en evidència, i no s’ha d’excloure que algú tingui la temptació de fer comparacions.

Cal, però, no perdre de vista que en democràcia no es compten els manifestants sinó els votants. Per més manifestants independentistes que sortissin al carrer l’onze de setembre, si el dia del referèndum es queden a casa, o se’n van a la platja o a esquiar (dependrà de l’època de l’any que se’ns convoqui a votar), la seva voluntat d’una Catalunya, nou estat d’Europa no es tindrà en compte. En democràcia, qui no vota no compta. En democràcia, només es compten els vots dels ciutadans que, quan toca, fan l’esforç d’anar a votar. En democràcia, el sentit del vot dels que no voten ni tan sols s’interpreta, i qui ho fa demostra un tarannà més aviat poc democràtic. Mentrestant, però, podem sortir al carrer sempre que ens vingui de gust, amb banderes o sense. Manifestar-nos és un dret democràtic que tenim però, als efectes pràctics, no té la més mínima conseqüència jurídica si els uns són més que els altres o els altres són més que els uns. Això sí, intueixo que els que siguin menys, molts menys, i ara no puc evitar tornar a pensar en els que sortiran al carrer el dotze d’octubre, faran el ridícul comparatiu més estrepitós.

Quinzena Ateneuesfera

(d’aquí)

Ahir al vespre ens vam aplegar a la sala de juntes de l’Ateneu Barcelonès una vintena de blogaires membres de l’Ateneuesfera. Ho fèiem per quinzena vegada, sempre sota la coordinació de l’inventor i ànima d’aquestes trobades, en Guillem Carbonell. Val a dir que en Guillem és l’únic dels més de cinquanta ateneuesfèrics que ha assistit a totes les trobades.

Les eines va ser el tema central de la trobada d’ahir, entenent per eines tot allò que ens facilita la vida en la gestió diària dels nostres blogs i altres xarxes socials en las que participem. Per exemple, el reader, una de les més utilitzades. I entre les moltes eines disponibles poso precisament aquest exemple, i no un altre, perquè es va comentar la possibilitat que el reader potser podria desaparèixer aviat, un rumor que va ser immediatament desmentit pels experts presentes a la sala (jo no en sóc). Segur que a més d’un i a més de dos ens va venir una suor freda només de pensar en com hauríem de gestionar la lectura dels blogs sense una eina tan imprescindible com el reader.

Deixo una anàlisi més exhaustiva sobre les diferents eines que ahir van anar sorgint en el transcurs de les diverses intervencions perquè, com deia abans, d’aquestes coses no hi entenc gens i, per tant, no em veig capaç de fer-ne un resum mínimament decent. Això sí, ahir vaig saber que l’Ateneuesfera ja té una presencia a twitter tot i que, de moment, no passa de ser testimonial. Ens trobareu, doncs, a @Ateneuesfera, a #Ateneuesfera i aquí.

Podeu llegir també la crònica d'en Guillem, i la de la Mercè (La lectora corrent).

Apple, la nova religió laica

Segons l’estudi fet públic per Interbrand, que és la consultoria de marques més important del món, amb seu central a la Cinquena Avinguda de Nova York, la marca Apple, amb només 35 anys d’existència, ocupa ja el segon lloc del rànquing mundial de marques encapçalat per Coca-Cola. La marca Apple té actualment un valor de 76.568 milions de dòlars, un 129% més que fa un any, i les previsions indiquen que l’any vinent ocuparà ja el primer lloc del rànquing. Les tres marques següents són IBM, Google i Microsoft. És a dir, quatre de les cinc primeres marques del món tenen relació amb l’informàtica (hardware i software).

Espero que no se m’enfadi ningú, que sé del cert que de lectors d’aquest blog n’hi ha molts que són entusiastes incondicionals d’aquesta nova religió laica que ha nascut a l’entorn dels productes de la poma mossegada. Però quan observo qualsevol esdeveniment mundial a l’entorn d’aquesta empresa, sigui a Shanghai, a Nova York o a la botiga de la plaça Catalunya de Barcelona, tant se val que es tracti del simple anunci d’un nou producte que encara tardarà uns mesos a sortir al mercat, o de la presentació d’un aparell nou en societat, no puc evitar sorprendre’m per la gran expectació mediàtica i ciutadana que genera. Tots haureu vist per la tele -i alguns potser en directe i tot- aquella munió d’empleats uniformats, fent una filera a la porta de la botiga, mentre donen entusiàsticament la benvinguda als nous membres d’aquella mena de temple laic on minuts després hi deixaran uns centenars d’euros per fer-se amb la novetat.

Em sorprenen molt aquelles llarguíssimes cues de moltes hores que fan els futurs clients, unes cues que sovint inclouen passar la nit al ras, per tal de poder ser un dels primers en comprar el nou producte que es posa a la venda. L’últim, el conegut com iPhone 5 que va sortir al mercat fa pocs dies. Cal aclarir que fer la cua del primer dia no et dóna cap dret a que et facin un descompte. Potser com a agraïment per la propaganda que involuntàriament fas a l’empresa participant en aquell show i per les molèsties que tu mateix t’has buscat et regalaran, com a màxim, una samarreta de propaganda. Però a partir d’aquí tampoc has d’esperar que et recompensin pecuniàriament per portar-la, és a dir, per fer propaganda gratuïta de la marca. Alguns clientes la porten amb orgull per mostrar públicament la seva pertinença al club. Cal aclarir també que si vas a la botiga uns dies més tard pots comprar el mateix aparell tranquil·lament i sense empentes, i si t’esperes uns pocs mesos potser el podràs comprar més bé de preu i tot. Però sembla ser que tenir-lo a les mans abans que ningú provoca una satisfacció, fins i tot espiritual, que, almenys per mi, resulta difícil d’entendre.

Unidad de mercado

Permeteu-me avui la llicència de posar el títol en espanyol. Ho faig així perquè el concepte unidad de mercado gairebé només es defensa des de l’Espanya profunda, tota vegada que aquesta pretesa unitat està absolutament superada per la realitat que ens trobem cada dia els que professionalment ens dediquem al comerç internacional. Així, aquesta inexistent unitat del mercat espanyol ja només es defensa des de l’empresariat espanyolista comercialment poc evolucionat, sense oblidar que l’espanyolisme aplicat al comerç no és tan sols un concepte geogràfic sinó també ideològic. És a dir, el discurs de la unitat de mercat també l’escoltem provinent d’un sector, al meu entendre minoritari, de l’empresariat de Catalunya que hi ha a l’entorn de la gran patronal catalana de Foment del Treball Nacional i la cambra particular del senyor Valls, també coneguda com la Cambra de Comerç. Esquematitzant-ho molt podríem concloure que, a Catalunya, els que defensen la unitat de mercat equivaldrien al que en política es comença a conèixer com “el bloc del no” (populares, ciudadanos i assimilats). Encara que fan molt soroll, i molt més que en faran, ells saben molt bé que, a Catalunya, uns i altres es troben en franca minoria. Espanyolistes potser sí que en són, però de tontos no en tenen un pèl.

La unitat de mercat és, per tant, un concepte desfasat que ha deixat de tenir el sentit que potser havia tingut dècades enrere. Actualment, però, amb una economia cada dia més globalitzada, ha passat definitivament a millor vida, tot i que encara hi ha empreses que depenen excessivament d’un sol mercat. Però el mercat d’avui és el món, i l’empresari que no ho entengui així té molt mala peça al taler. Avui en dia s’ha de viatjar més lluny i s’han de parlar més llengües que anys enrere. S’ha d’anar a Guangzhou, i a Johannesburg, i a Porto Alegre, i a Nova York, i a Nairobi, i a Sydney, i a Montevideo... Aquesta és una realitat inqüestionable. Ep! que no estic dient que no s’hagi d’anar a vendre cava i llonganissa a Càceres i a Múrcia, però tant o més important que vendre a Espanya és fer-ho a la resta del món. Són aquells consells tan assenyats de sempre: diversificar mercats, diversificar riscos, no tenir tots els ous a la mateixa cistella. En el món dels negocis diversificar és aplicar el sentit comú. I mentre alguns ja ho fan, altres s’entesten en negar aquesta nova realitat i encara parlen d’una unitat de mercat desapareguda, feliçment desapareguda.

Si el president de la CEOE, el català Joan Rosell, vol mantenir una mínima credibilitat, s’equivoca defensant alhora una posició i la contrària, dient avui a Madrid el contrari del que va dir la setmana passada a Barcelona. No ho hauria de fer però, dissortadament, és el que fa, potser forçat per alguns conspicus afiliats a la gran patronal espanyola. Rosell vol quedar bé amb tothom i, evidentment, no deixa satisfet a ningú. Rep retrets de totes bandes i, deixeu-m’ho dir, els rep amb tot mereixement. Els malabarismes dialèctics no agraden gens a l’empresariat. Aquesta mena de discursos ambigus s’han de deixar pels grans especialistes, com en Duran i Lleida per exemple, tot un expert en la matèria. En la matèria política, és clar, que del món de l’empresa no ha demostrat mai que en sàpiga gran cosa. Els espanyols ho saben i a Duran ja li tenen la mida presa, i amb aquells copets a l’esquena que a Madrid tan bé saben donar ens van prenent el número, tot insistint en el fals discurs de la unitat de mercat que fins i tot acaben comprant alguns catalans.

El fals discurs de la por no ens ha de fer por

A falta d’arguments democràtics sòlids Espanya ha decidit que ens ha d’ofegar, és la seva forma barroera de reaccionar davant d’una demanda ben democràtica. Vénen temps de provocacions contra Catalunya. Ara ens toca escoltar el discurs negatiu, apocalíptic, el fals discurs de la por, les amenaces de tota mena. En una situació similar, els britànics demostren ser molt més intel·ligents que els espanyols. Així, per tal d’intentar retenir els escocesos independentistes, el govern de Londres utilitza una tàctica política totalment oposada. El seu eslògan ho diu clar: better together (millor junts), en positiu, sense amenaces, i donant totes les facilitats perquè els escocesos puguin anar a votar i decidir democràticament el seu futur. Quina sana enveja que em fan!

D’Espanya, en canvi, només podem esperar tota mena de traves i travetes. Espanya ens diu, cínicament, que tot és possible mitjançant la Constitución, quan tothom sap que, a la pràctica, el camí de la reforma constitucional és inviable. Un petit detall: per modificar una coma d’aquella llei es necessita l’acord dels dos grans partits espanyols. Ens ho van demostrar l’estiu passat quan, a requeriment de les autoritats europees, un parell de trucades telefòniques entre el PP i el PSOE van ser suficients per modificar la constitució. És així de fàcil quan hi ha voluntat, però tots sabem que ni un partit ni l’altre tocaran una coma que pugui facilitar la celebració a Catalunya d’un referèndum comme il faut, és a dir, vinculant.

No caiguem ara en la trampa d’acceptar, si des de Madrid ens l’acabessin oferint, la celebració d’un referèndum consultiu com el que regula l’article 92 de la Constitución. Nosaltres no volem que ens facin una enquesta, que això i res més que això és un referèndum consultiu i, per tant, legalment no vinculant. Nosaltres volem decidir mitjançant un referèndum vinculant, i guanya qui obté la meitat dels vots més un. Alguns entenem que aquest és un dret bàsic de la democràcia que no s’hauria de discutir. Les lleis han d’estar al servei de les persones i no al revés com alguns ens volen fer creure.

Com dèiem abans, es continuaran produint incompliments flagrants de les lleis per part, precisament, d’aquells que es passen el dia repetint que les lleis hi són per complir-les. Però aquest és un principi que no sembla afectar l’estat espanyol. De fet, els incompliments contraris a Catalunya ja s’estan produint. Després del Consejo de Ministros espanyol de divendres passat es van anunciar incompliments de transferències i d’inversions previstes en diverses lleis espanyoles incloent l’Estatut. Ara l’excusa fàcil és que no hi ha diners. Però sí que n’hi ha, per exemple, per continuar les obres de l’AVE cap a Galícia. Allà també tenen eleccions aviat i, segons com actuïn, el PP córrer el risc de perdre el govern gallec. Algú pot pensar que l’argument electoral no és vàlid, perquè a Catalunya també n’hi ha d’eleccions. Però la diferència és que el partit que governa Espanya, i també Galícia, a Catalunya és pràcticament residual: dotze per cent dels vots. El PP a Catalunya no té res a perdre, i per això es pot permetre eliminar el repetidament promès desdoblament de la N-II a les comarques gironines. Pot perdre alguns vots i diputats però no el govern.

El discurs espanyol de la por l’hem de respondre amb un discurs català optimista i esperançador. No hem de caure en les provocacions i els insults. La realitat és que la bola de vidre per saber què passarà en el futur no la té ningú i, per tant, uns i altres només podem especular, i les especulacions són lliures. Les provocacions d’alguns militars espanyols s’han d’ignorar per inconsistents, i les de determinats empresaris també. Si el senyor Lara es vol emportar la seva empresa a un altre lloc hi té tot el dret, que per alguna cosa l’empresa és seva. I si el senyor Lara utilitza el seu poc Razónable diari per fer la feina bruta anticatalana hi té tot el dret. La llibertat d’expressió per davant de tot. El diari és seu, i de marhuendas disposats a fer la feina bruta dels seus senyoritos sempre en trobarà. A Catalunya hi ha de tot, com a tot arreu, però aquí els marhuendas són molt minoritaris. Afortunadament.

Els catalans hem de passar olímpicament de les provocacions casernàries i poligoneres que ens arriben de l’oest, i el temps anirà posant a tothom al lloc que li correspon. El fals discurs de la por no ens ha de fer por. Els espanyols saben perfectament que les nostres reivindicacions estan més que justificades, tot i que no ho reconeixeran mai. Ara és l’hora de deixar enrere la política del peixet al cove que només ens ha servit per anar fent la viu-viu mentre ens anàvem empobrint any rere any. Un peixet que, per cert, havíem pescat nosaltres. El temps ens ha anat demostrant que el problema catalán, tal com l’anomenen a Espanya, és un problema que té una única solució: que Catalunya i Espanya es desvinculin políticament i fiscalment. Espanya es traurà un problema endèmic de sobre, i no cal dir que nosaltres també. Tots hi sortirem guanyant, i estic convençut que en pocs anys, superada la crisi actual amb Espanya, tindrem unes excel·lents relacions de veïnatge.