.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 29 d’octubre del 2012

Orgull de ser català?

Per entrar en matèria començaré amb una afirmació que potser a alguns els sorprendrà o, si més no, pot resultar difícil d’entendre: acceptant, com no podria ser d’altra manera, que ho sóc, no em sento gens orgullós de ser català. Tinc, això no ho puc pas negar, el sentiment de pertinença a Catalunya, però no he tingut mai aquesta mena de sentiment afegit, que diuen que experimenten altres persones, de l’orgull de pertinença a un territori. Quan el debat entre Catalunya i Espanya acaba derivant, com passa sovint, cap a plantejaments d’orgull de pertinença a un territori, tractant-se al meu entendre d’uns sentiments desenvolupats al marge de qualsevol racionalitat, i sense cap relació amb l’esforç personal de cadascú, reconec que en aquestes situacions em quedo sense arguments per continuar debatent. Al meu entendre, davant d’una persona que s’expressi en aquests termes no hi ha debat que valgui. Es pot argumentar en termes d’història, d’economia, de cultural, de geografia, de política, però quan apareixen els sentiments no hi ha cap argument racional que valgui per rebatre-ho. Jo, almenys, no estic en condicions de rebatre amb arguments racionals quan una persona s’expressa en aquests termes: però és que jo em sento molt orgullós de ser espanyol (o català).

Com deia al principi, no m’he sentit mai orgullós de ser català, ni de ser d’una raça determinada, ni de tenir els ulls d’un color concret, ni d’altres característiques físiques que pugui tenir. No em sento tampoc orgullós de les meves capacitats intel·lectuals. Tot això són coses que m’han vingut donades sense cap esforç i, per tant, difícilment me’n puc sentir orgullós. No estic orgullós de res que tingui a veure amb aspectes que queden fora del meu control i/o al marge del meu esforç personal. Puc estar, per exemple, orgullós d’aquest article que estàs llegint, perquè hi he posat un esforç personal i, rellegint-lo, veig que més o menys ha sortit allò que tinc al cap i pretenia expressar negre sobre blanc. Pel mateix motiu, em puc sentir orgullós d’aspectes concrets de la meva feina o d’altres vessants de la meva trajectòria vital que depenen exclusivament de la meva actuació personal. Però de ser català difícilment me’n puc sentit orgullós, no he fet res de la meva part per ser-ne, no hi he posat el més mínim esforç. Espero que se’m disculpi que avui hagi optat per aquestes digressions filosòfiques, fins i tot per part d’aquelles persones que van pel món mostrant el seu orgull de ser catalanes.

6 comentaris:

Clidice ha dit...

Orgull d'un accident genètico-geogràfic? cap ni un. Es pot ser feliç d'ésser catalana, i es pot estar orgullós de si tots els catalans aconseguim dur el país a un determinat port. Però pel fet de néixer en un lloc, de tenir una ascendència, no es pot estar orgullós, no és cap fita aconseguida amb esforç per ningú. Bon dia.

Jordi ha dit...

És un fet i hi ha un sentiment al darrere que suposo té el seu significat evolutiu doncs l'home és un ser gregari. Hi ha persones que se senten orgulloses i altres que no però el que mai s'ha de fer és utilitzar aquests sentiments per sentir-se superior. Però si per demanar tenir els mateixos drets d'altres pobles.

Galderich ha dit...

És el que no entenen molts espanyols, que molts catalans no estan orgullosos de ser catalans com ells de ser espanyols. Per això no entenen que nosaltres volguem fotre el camp.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice Jordi Galderich,
Veig que hi ha coincidència, però posats a buscar-hi un "però" diria que si el "nosaltres" emprat per l'amic Galderich equival a "nosaltres els catalans" no hi estaria pas d'acord, perquè no són tots els que volen fotre el camp. Però si el "nosaltres" es refereix a "nosaltres quatre", res a dir ;-)

Daniel Vidal ha dit...

Definició de català... Cosa complexa. Potser hi ha gent que considera que ser català no és un "accident". Ser nascut a Catalunya sí ho és. Però hi ha gent que quan diu que "és català" (o...) no està dient al lloc que ha nascut. Diu una altra cosa.

Està dient de quin grup (de base territorial/nacional/emotiu) és considera (i vol ser considerat) membre.

Orgull d'un accident? No, és clar. Orgull d'allò que vull que parcialment em defineixi, té més sentit.

Miquel Saumell ha dit...

Daniel,
Gràcies, i evidentment tot té segones i terceres lectures, i interpretacions de tota mena.