Cornet cruixent d’alga nori amb tàrtar de tonyina i caviar de soja

Aquest és un dels vint i tants aperitius d’un sopar al que vaig anar convidat la setmana passada. Més: xupa-xups de foie amb xocolata blanca i pols de blat de moro. I aquests altres: la papada de porc, col, cogombre i mostassa amb pa fet al vapor i la truita al revés amb formatge brie, sobrassada i mel, fets a la planxa. O el llagostí a la brasa amb escuma de maionesa i espècies i el pinxo de pop i cansalada del coll, cuinats a la brasa. I el blini amb caviar de salmó escumat, i els ous de guatlla a la cubana.

I la síndria impregnada amb sangria d’espècies, la tartaleta de tomàquet amb encurtits i anxova, els gerds XXL cruixents amb wasabi i katsuobushi, el pa de pessic de gambes fet al moment, el seitó encurtit amb embolcall de poma àcida, el “macaro” d’anxova i olivada, la galeta “Oreo” amb formatge tofonat, el “taco” d’aletes de pollastre ecològic amb guacamole, les “bombes” de pollastre de pagès picant, el cruixent de panxeta ibèrica, les patates mimètiques dins la seva terra, la barreta cruixent de pernil ibèric “Joselito”...

Quan els aperitius sonen tan bé com aquests -quan te’ls menges encara saben molt millor- al darrere només hi pot haver un geni de la cuina, i el caneló tradicional d’en Nandu i la mini-llonganissa “Jubany” ens donen les pistes per saber qui és l’autor d’aquestes exquisideses. I això només era l’aperitiu a peu dret, però per no cansar-vos m’estalvio de detallar el menú sencer. Fa quatre anys ja havíem estat al seu restaurant, Can Jubany, i ara hem conegut el seu càtering. Un 10. Això sí, a aquests llocs només hi acostumo a anar quan em conviden. Gràcies!

Anar-hi o no anar-hi?

Tinc molt clar que el President de la Generalitat no ha d’anar a la cadena humana del proper onze de setembre, encara que, com és el cas, els organitzadors l’hagin convidat personalment a afegir-s’hi. Artur Mas representa una institució amb centenars d’anys d’història, amb un país al darrere que acull tota mena de sensibilitats polítiques. Això vol dir que s’ho ha de rumiar molt bé abans d’anar a segons quins llocs i de fer i dir segons quines coses. Amb això no estic insinuant, ni molt menys, que el president no pugui tenir les seves idees polítiques i expressar-les públicament sempre que ho consideri convenient. De fet ja ho fa, i ho fa sovint.

De la seva conversió independentista ja n’ha parlat en diverses ocasions, i ha deixat perfectament clara la seva posició, en el sentit que ja ha dit per activa i per passiva que el dia del referèndum ell votarà molt convençut amb la papereta del “sí”. Me’l crec, i això que avui en dia creure’s a un polític representa un exercici intel·lectual gens fàcil, almenys no ho és per mi. Resumint, el proper onze de setembre el president de Catalunya no ha de trencar el seu paper institucional i, per tant, s’ha d’abstenir d’anar a la manifestació de la Via Catalana cap a la Independència.

El soci de la federació CiU, Duran i Lleida, ja es va equivocar l’any passat anant a una manifestació que era clarament independentista, i aquest any es tornarà a equivocar si repeteix l’error de l’any passat. Però en fi, que faci el que vulgui, la seva presència o absència de la cadena té molta menys importància, com tampoc en té cap si hi vaig jo o em quedo a casa.

PS: després d’escriure aquest article, ahir es va anunciar que el President de la Generalitat no hi assistirà. És una bona decisió.

Complicitat exterior

Llegeixo habitualment premsa estrangera. Estic convençut que en un moment del procés necessitarem la complicitat de gent de fora i, per tant, m’interessa saber què es diu des de fora sobre el procés català cap a la independència. Admeto que, amb molt poques excepcions, a l’estranger no fan cap esforç per entendre el procés, i quan s’ha fet aquest esforç, que no necessàriament vol dir sentir-s’hi identificat, no deixa de ser una excepció. Potser part de la culpa és nostra per no saber explicar-ho prou bé, i per altra banda no disposem dels altaveus internacionals de propaganda que sí té l’estat que encara ens acull. I, evidentment, utilitzar el verb acollir només és una llicència literària, una manera amable de dir-ho.

Bé, que no ho entenguin a Madrid potser entra dins de la lògica, al capdavall ells saben molt bé que poden ser els grans perdedors si aquest procés arriba a bon port. Ara bé, el desconeixement que hi ha més enllà de les actuals fronteres estatals fa rumiar i és preocupant perquè, com deia al principi d’aquesta reflexió, tard o d’hora necessitarem la complicitat internacional per poder tirar endavant el projecte amb unes mínimes garanties d’èxit.

Per repetides experiències personals us puc assegurar que quan a un estranger li planteges la possibilitat d’una Catalunya deslligada d’Espanya normalment es mostren encuriosits i interessats per conèixer-ne els detalls. Mai m’han dit això que exposes és impossible. En democràcia no hi ha res impossible. Afirmacions com aquesta només les he escoltat a l’estat espanyol, on hi ha la tendència a confondre els legítims interessos espanyols amb els no menys legítims interessos de molts catalans que pensen que amb un lligam directe amb Brussel·les, sense els actuals intermediaris, ens aniria bastant millor que ara.

Penso que els que donem suport al procés hauríem de fer un esforç en aquest sentit, cadascú segons les seves possibilitats. L’èxit del procés depèn de tots i cadascun de nosaltres. Les coses serioses no es poden deixar exclusivament en mans dels polítics professionals, perquè aquests tenen uns interessos particulars afegits que no necessariament coincideixen amb els dels seus votants. Amb totes les excepcions que calguin, és clar, que de gent honesta n’hi ha a tot arreu.

El cinisme d’uns anunciants

De vegades s’oblida aquell principi que diu que si no vols pols no vagis a l’era. Així, en una decisió comercialment arriscada, les empreses Burger King, McDonald’s i Mutua Madrileña van decidir contractar publicitat per a ser emesa en un programa de televisió escombraria. Però quan els tres anunciants van constatar que, tal com era de preveure, el programa se sortia de mare i es començaven a rebre crítiques i queixes dels espectadors, és a dir, dels seus clients reals o, com a mínim, potencials, van decidir retirar la seva publicitat.

Els anunciants van justificar la seva decisió amb arguments pretesament ètics del tipus nosaltres no promocionem el tracte vexatori a les persones i d’altres per l’estil. La realitat és, però, que quan aquestes empreses van decidir emetre la seva publicitat en el programa Campamento de Verano de la cadena Tele5 sabien perfectament on es ficaven i el risc de corrien. Per tant, més que una decisió ètica aquí hi veig oportunisme i cinisme a parts iguales.

Davant de situacions com aquesta hi ha empreses que el boicot comercial és l’únic llenguatge que entenen tot i que, en aquest cas concret, no puc deixar de ser client d’unes empreses que no m’han tingut mai com a tal. Això sí, cal no confondre el boicot amb la censura, de la que no en sóc gens partidari. Ho dic perquè alguns dels que promovien el boicot en el fons el que pretenien era censurar el programa. I tampoc és això.

PS: Posteriorment i per motius similars han retirat la seva publicitat d’aquell programa les marques ING Direct, Minute Maid i Orange, i queden altres anunciants que encara s’ho estan rumiant. El programa, però, ja està ferit de mort.

Diplomàcia bananera

“Se acabó el recreo” és el resum del missatge del ministre espanyol d’exteriors Margallo sobre el contenciós de Gibraltar. El sentit comú ens diu que una afirmació com aquesta semblaria més pròpia d’un sargento chusquero que del cap de la diplomàcia d’un país democràtic. Doncs bé, en aquest cas el sentit comú ha fallat. O potser falla el fet de considerar que Espanya és una democràcia comme il faut, perquè veient les reaccions dels dirigents polítics espanyols cada dia s’assembla més a una república bananera.

Com que ara s’ha de tapar sigui com sigui el cas Bárcenas, torna a tocar treure el recurrent comodí de Gibraltar. El ministre Margallo fa el mateix paper que feien els seus antecessors del ministeri d’exteriors espanyol durant el franquisme. Ja només ens falta que els governants espanyols desenterrin de les hemeroteques una gran proclama franquista que en el seu moment va fer molta fortuna: “Si ellos tienen UNO, nosotros tenemos dos”. (UNO = United Nations Organization; dos = cal aclarir-ho?).

Si el que busquen els governants espanyols amb aquestes sortides de to són complicitats entre els llanitos del penyal i/o entre els polacos del nord-est, van llestos. Dels polacos també, sí, perquè fins i tot amb el tema de Gibraltar ens hi barregen a nosaltres. Encara que en primera instància l’avís a navegants anava dirigit al Regne Unit, llegint l’entrevista sencera es veu que de retruc s’estava dirigint també als catalans. I ben mirat potser té tot el sentit. Margalló és el ministre espanyol d’assumptes exteriors, i cada dia es fa més evident que això de Catalunya ho consideren ja un assumpte exterior.

A títol personal?

(Foto: 20 minutos)

Quan una persona que ocupa un càrrec polític institucional diu que parla o actua a títol personal ens està enredant, o s’està enredant a si mateixa o, com a mínim, demostra ser una persona amb pocs principis. Un alcalde, per posar un exemple de càrrec institucional, ho és les 24 hores del dia i els set dies de la setmana. Per tant, sempre que l’alcalde parla en públic, és l’alcalde qui parla. I quan l’alcalde participa en un acte públic, és l’alcalde qui hi participa. Aquestes són les regles del joc, i si l’alcalde no vol córrer riscos quan diu o fa determinades coses, que no les digui o que no les faci. Ocupar un càrrec institucional comporta determinades servituds, i qui decideix ocupar-lo n’ha d’acceptar les conseqüències. No val, per tant, argumentar que s’actua a títol personal. Si Xavier Trias considera que l’alcalde de Barcelona no ha de formar part de la cadena humana, que no hi vagi. Però si decideix anar-hi, que es deixi de títols personals i accepti les conseqüències polítiques i personals de la seva participació.

Joc

Des del govern ens diuen que per tal de poder mantenir l’estat del benestar s’han de recaptar més impostos sigui com sigui. Amb aquest objectiu la promoció del joc sembla ser una sortida fàcil, però dubto que sigui la sortida que més ens convingui. Potenciar el joc a base de loteries pròpies i grosses de cap d’any, casinos amb la marca Barcelona i tutti quanti sembla ser el nou paradigma governamental. És ben cert que totes aquestes activitats generen impostos, i la propaganda oficial diu que aquests diners es quedaran a Catalunya. No ho dubto, però el que no diu la propaganda oficial és que aquests diners potser es necessitaran per potenciar i augmentar les unitats contra la ludopatia que, a mesura que s’ha anat generalitzant el joc, s’han hagut de crear en alguns hospitals. El que és evident és que com més facilitats es donin pel joc i més es promocionin aquestes pràctiques més ludòpates tindrem, i cal recordar que la ludopatia és una malaltia social greu. Francament, trobo que a nivell governamental manca una mica de imaginació, ni que només sigui per no recomanar activitats com aquestes.

Percepcions

Surts de Barcelona i segons on vagis i què vegis corres el risc de treure conclusions precipitades. Tenim una tendència fàcil a treure conclusions falses a partir de simples percepcions particulars que, per poc que et belluguis per altres zones de Catalunya, saps perfectament que allò que sents, veus i toques no representa la realitat global del territori.

La setmana passada, per exemple, vaig ser a la Garrotxa. Observant aquells poblets vaig pensar que un de fora que no conegui el país i aterri de cop i volta a la Catalunya interior pot arribar fàcilment a la conclusió que l’èxit del procés cap a la independència de Catalunya està garantit. Cartells, pintades, banderes, cotxes amb l’enganxina del burro, la senyera o l’estelada, tots els signes externs anaven en una mateixa direcció. En aquelles contrades sembla haver-hi una estranya unanimitat independentista. Fins i tot una parenta meva, d’uns deu anys, que viu en un poblet de la Vall de Llémena (a la foto, l’església de Sant Martí de Llémena), portava una barretina que no es va treure ni per dinar. Es veu que la nena està tan conscienciada pel tema que no en prescindeix mai, excepte per mullar-la de tant en tant ara que fa tanta calor, i així va més fresqueta. Veient totes aquestes coses un pot arribar a la conclusió que, quan ens hi posem de manera seriosa, això de la independència de Catalunya és cosa feta.

Però en arribar a Barcelona te n’adones que encara hi ha molta feina a fer i molta pedagogia pendent. Hi ha moltes catalunyes, i és evident que la Garrotxa no les representa totes. I això que jo visc al barri de Sarrià, ja no diguem si ens referim a Nou Barris o Cornellà.

Encadenats

(Dibuix: El Punt Avui)

Quan es pretén desacreditar la cadena humana que es prepara per l’onze de setembre no sempre es troben els arguments més convincents. Un exemple d’aquesta poca gràcia en les comparacions ens el dóna Pere Navarro, líder d’una franquícia política catalana, el PSC, fortament encadenada a la seva casa central, el PSOE. Així, precisament un encadenat com ell i no un altre, l’altre dia es va atrevir a dir: “A mi mai m'han agradat les cadenes, perquè serveixen per tancar, per lligar. Tampoc m'agraden les cadenes humanes. A mi m'agrada la participació oberta i transparent”. És allò de la palla i la biga. Molt sovint els que viuen encadenats no són conscients de les seves pròpies cadenes.

Gibraltar espanyol? No

(Dibuix: El País)

Gibraltar no pot ser espanyol per un motiu ben senzill, i és que la majoria dels llanitos no tenen el més mínim interès per ser espanyols. Tan senzill com això, de la mateixa manera que Catalunya deixarà de ser espanyola tan bon punt s’acrediti per mitjans democràtics que la majoria de catalans no volen ser espanyols. Així és com funciona la democràcia, encara que no a tothom agrada que per resoldre els problemes s’apliqui aquesta doctrina política.

Les campanyes espanyoles en favor de Gibraltar español fan més aviat pena, però sempre que es vol emmascarar algun episodi incòmode de política interna el govern espanyol reobre el tema recurrent de Gibraltar. Ara segurament ho fan per intentar tapar la poc convincent compareixença parlamentària de Rajoy, o per emmascarar les veritables causes de l’accident de tren de Galícia, o per eliminar dels titulars el problema catalán durant uns quants dies. El fet és que Espanya té la clau de la verja, i de tant en tant la tanca o hi posa pegues perquè la gent no hi pugui passar amb fluïdesa. Cap novetat, amb Franco passava exactament el mateix que passa ara. El ministre espanyol Margallo no ha inventat la sopa d’all.

Admeto que des d’un punt de vista geopolític el cas de Gibraltar crida força l’atenció. Que en ple segle XXI existeixi una colònia com aquella, que sense els suports de tota mena de rep de la metròpoli britànica no tindria cap viabilitat, fa de Gibraltar un cas que podríem qualificar d’estrafolari. Però dit això, si els britànics segueixen estant disposats a finançar-ho i, més important encara, si els gibraltarenys segueixen sense voler ser espanyols, que és evident que no tenen cap interès en ser-ne, democràticament només es pot dir: “Gibraltar espanyol? No”.

Nazis?

Agafes qualsevol diari i aviat t’adones que els discursos polítics van pujant de to. Alguns ja no saben què dir i, a manca d’arguments polítics, s’han passat als insults gratuïts. Però en aquest joc no hi vull entrar, prefereixo centrar-me en els arguments. Així, vull que quedi clar que, tot i la meva absoluta discrepància política amb el personatge, el diputat ciudadano Cañas no és un nazi, com tampoc no ho són els catalans que volen decidir democràticament el seu futur. Conceptes com el nazisme no s’haurien de banalitzar mai.

Imaginem-nos que Cañas ens digués a la majoria de catalans que som uns nazis per defensar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació o, si això no és possible, d’unes eleccions en clau plebiscitària per tal de sortir de dubtes d’una punyetera vegada. Oi que no seria acceptable que un diputat que, per cert, només representa una minoria de ciutadans, ens acusés de nazis a la majoria de catalans?

Doncs bé, el tal Cañas ens ha donat a entendre que som uns nazis. Segons ell, a manca de poder convocar un referèndum que ell i els seus no permetran mai que se celebri, la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries equivaldria a agafar el camí del nazisme. Així, Cañas ens deixa triar entre seguir sent presoners d’Espanya o acceptar que som uns nazis pel fet de voler sortir, democràticament, de l’atzucac en el qual ens trobem.

Encara que intenta dissimular-ho, Cañas té molt clar quin és el seu objectiu: transformar la nació catalana en una província espanyola més. El més trist de tot no és que un eixelebrat ens insulti titllant-nos de nazis, que de disbarats aquest personatge en diu de l’alçada d’un campanar, sinó que encara hi hagi gent que el voti. Afortunadament, però, Cañas només representa una minoria de la nostra societat. En democràcia sempre acaben guanyant les majories.

Rajoy vs. Rubalcaba

(Dibuix: El País)

Rubalcaba no va guanyar el debat d’ahir. Rajoy tampoc, és clar. Segurament lo més honest per part meva seria dir que Rajoy no va convèncer, i Rubalcaba tampoc. Com a única novetat de la compareixença parlamentària del president espanyol podríem dir que Rajoy, finalment, va acabar pronunciant diverses vegades el nom de “Bárcenas”. I com que feia molt temps que se li demanava que ho fes i ell es resistia a fer-ho, va ser tota una sorpresa. Però a partir d’aquí, els discursos van ser del tot previsibles. Jo, almenys, avui tinc els mateixos dubtes que ahir. Tant un com l’altre tenen moltes coses lletges per amagar, i això es nota quan fan veure que s’ataquen. Que estem en males mans sembla una evidència, però que l’alternativa de govern que se’ns ofereix no pinta gens bé n’és una altra. Ara bé, si m’haig de mullar i dir qui va estar menys malament, penso que va ser Rajoy.

Martinez, sense accent

A Barcelona, una bona recomanació per anar a fer un arròs aquests dies d’estiu és el recentment estrenat Martinez (escrit sense accent), a Montjuïc, amb una terrassa que té unes vistes espectaculars sobre el port i la ciutat de Barcelona. El local feia anys que estava tancat i es trobava mig abandonat, i després d’una remodelació total ara l’han reobert amb l’arròs -preparat de diverses maneres- com a producte estrella. Hi varem anar a dinar dilluns (ens van assignar la taula de la dreta de la foto), i tot i que el local encara estava lògicament en rodatge perquè només feia quatre dies que havia obert, la nostra impressió va ser molt bona. Vam optar per l’arròs señorito, amb una amanida de tomàquet i tonyina per fer temps mentre ens el preparaven, i una crema catalana de postres. El cafè també el fan força bo. L’empresari que hi ha al capdavant és en Josep M. Parrado, amo del conegut Cañete, i amb el director Josep M. Masó i el xef Sisco Diago completen un equip de quaranta persones. Veient la trajectòria del Cañete tot indica que el Martinez també tindrà èxit. Martinez ho escriuen sense accent perquè diuen que l’accent del Martinez és a la cuina. Se non è vero, è ben trovato. Segur que hi tornarem!