Surts de Barcelona i segons on vagis i què vegis corres el risc de treure conclusions precipitades. Tenim una tendència fàcil a treure conclusions falses a partir de simples percepcions particulars que, per poc que et belluguis per altres zones de Catalunya, saps perfectament que allò que sents, veus i toques no representa la realitat global del territori.
La setmana passada, per exemple, vaig ser a la Garrotxa. Observant aquells poblets vaig pensar que un de fora que no conegui el país i aterri de cop i volta a la Catalunya interior pot arribar fàcilment a la conclusió que l’èxit del procés cap a la independència de Catalunya està garantit. Cartells, pintades, banderes, cotxes amb l’enganxina del burro, la senyera o l’estelada, tots els signes externs anaven en una mateixa direcció. En aquelles contrades sembla haver-hi una estranya unanimitat independentista. Fins i tot una parenta meva, d’uns deu anys, que viu en un poblet de la Vall de Llémena (a la foto, l’església de Sant Martí de Llémena), portava una barretina que no es va treure ni per dinar. Es veu que la nena està tan conscienciada pel tema que no en prescindeix mai, excepte per mullar-la de tant en tant ara que fa tanta calor, i així va més fresqueta. Veient totes aquestes coses un pot arribar a la conclusió que, quan ens hi posem de manera seriosa, això de la independència de Catalunya és cosa feta.
Però en arribar a Barcelona te n’adones que encara hi ha molta feina a fer i molta pedagogia pendent. Hi ha moltes catalunyes, i és evident que la Garrotxa no les representa totes. I això que jo visc al barri de Sarrià, ja no diguem si ens referim a Nou Barris o Cornellà.
La setmana passada, per exemple, vaig ser a la Garrotxa. Observant aquells poblets vaig pensar que un de fora que no conegui el país i aterri de cop i volta a la Catalunya interior pot arribar fàcilment a la conclusió que l’èxit del procés cap a la independència de Catalunya està garantit. Cartells, pintades, banderes, cotxes amb l’enganxina del burro, la senyera o l’estelada, tots els signes externs anaven en una mateixa direcció. En aquelles contrades sembla haver-hi una estranya unanimitat independentista. Fins i tot una parenta meva, d’uns deu anys, que viu en un poblet de la Vall de Llémena (a la foto, l’església de Sant Martí de Llémena), portava una barretina que no es va treure ni per dinar. Es veu que la nena està tan conscienciada pel tema que no en prescindeix mai, excepte per mullar-la de tant en tant ara que fa tanta calor, i així va més fresqueta. Veient totes aquestes coses un pot arribar a la conclusió que, quan ens hi posem de manera seriosa, això de la independència de Catalunya és cosa feta.
Però en arribar a Barcelona te n’adones que encara hi ha molta feina a fer i molta pedagogia pendent. Hi ha moltes catalunyes, i és evident que la Garrotxa no les representa totes. I això que jo visc al barri de Sarrià, ja no diguem si ens referim a Nou Barris o Cornellà.
4 comentaris:
Fins que no desperti el Baix Llobregat, res a fer. Això ho sap tothom.
Under construction. ;)
Ah! i salut i tot això :)
No solament el Baix Llobregat. El setembre de l'any passat vaig anar a de visita a un hospital que hi ha entre Santa Coloma , Badalona i Sant Adrià (el meu fill havia tornat de vacances amb una infecció en un peu i el van fer quedar un dia a l'hospital). A la tornada baix baixar passejant cap al metro i em vaig fixar que hi havia moltes banderes espanyoles penjades en balcons i finestra. No recordo si en vaig veure de catalanes, però.
Clidice,
Com que això del "baix" depèn bastant de tu, ja ho saps, a treballar s'ha dit ;-)
Mercè,
Sigui com sigui, el que comptarà de veritat és el resultat del referèndum.
Publica un comentari a l'entrada