Pausa

Fer uns dies de desconnexió gairebé total i passar-los lluny de Sarrià, precisament ara que tothom ja ha tornat als seus llocs habituals de residència, és una experiència molt recomanable que intento repetir cada any per aquestes dates. Pots anar allà on vulguis i no trobes cues ni aglomeracions enlloc, i els preus, en general, són més moderats que a l’estiu. Aquest any no serà una excepció així que, a partir d’ara mateix i durant uns quants dies, aquest blog estarà mig aturat o, segons com, aturat del tot. Estar uns quants dies sense sentir parlar de terceres vies i altres enganyifes segur que no serà una mala opció. Mentrestant... me sean buen@s.

La societat ja n’està de dividida

Un dels arguments dels que es mostren en contra de poder votar sobre la possibilitat d’una Catalunya independent és que aquest procés dividirà la societat catalana, com donant a entendre que si s’anul·lés el procés la societat catalana romandria unida i feliç. Però com que l’argument parteix d’una premissa radicalment falsa, es tracta d’un argument radicalment fals.

No ens fem trampes, la societat catalana ja n’està de dividida. Dividida entre els que se senten còmodes sent espanyols i, per tant, no tenen cap interès en que es pugui conèixer que potser estan en minoria, i els que pensen que si deixéssim de dependre d’Espanya ens aniria més bé a tots, i volen votar per saber si representen o no una majoria del país.

Cal, per tant, deixar d’utilitzar el discurs de la por amb falsos arguments com el del risc de dividir la societat, perquè aquestes només són tàctiques dilatòries i impròpies d’una societat democràticament madura. Hem de conèixer amb urgència quins percentatges representen les dues parts de la societat catalana en conflicte i, un cop coneguts, actuar en conseqüència. La suposada divisió de la societat catalana només separa els que volen votar dels que no volen que es voti.

Reconeixements internacionals

(Foto de la Via Catalana de Roma, de Quirze Grifell)

Els primers ministres de dues repúbliques bàltiques van mostrar fa pocs dies les seves simpaties pel procés català. Són dos països petits i no deixen de ser unes opinions de cortesia, però per alguna cosa s’ha de començar. Aquest és el camí, s’han de buscar complicitats més enllà de Madrid, s’han de buscar suports entre els que també tenen clar que el conflicte entre Catalunya i Espanya no és legal com pretén el govern espanyol sinó polític. I els conflictes polítics no es resolen a garrotades sinó pacíficament i per la via política.

Que per Espanya el tema és important ho demostra com va reaccionar el govern espanyol, citant els respectius ambaixadors al ministerio per renyar-los i exigir que els seus primers ministres rectifiquessin les declaracions. Per quedar bé amb Margallo els ambaixadors van sortir del pas redactant unes notes diplomàtiques més aviat ambigües. El fet és, però, que els primers ministres bàltics no només no han rectificat les seves declaracions inicials sinó que un d’ells fins i tot les ha ratificat fil per randa.

S’ha de parlar amb tothom, també amb el govern espanyol, però mirant al futur s’han de buscar complicitats i reconeixements, implícits i explícits, entre els estats i els organismes internacionals. Madrid, òbviament, no només no facilitarà les coses sinó que posarà tants pals a les rodes catalanes com pugui. Però arribat el moment, quan el contenciós català-espanyol s’hagi internacionalitzat molt més del que ho està ara, els suports exteriors seran de gran vàlua i per tant, internacionalment, s’ha de continuar treballant amb aquest objectiu.

El doctor espanyol i el xarop de constitució

De vegades els metges també s’equivoquen i avui us en donaré un exemple. El doctor espanyol sembla absolutament convençut que la solució a la suposada malaltia de Catalunya només passa per receptar-nos unes dosis cada cop més elevades de xarop de constitució, fins al punt que molts catalans ja comencem a mostrar símptomes molt clars d’embafament per un excés de medicació. El fet cert és que els efectes que a molts catalans ens produeix aquest xarop són exactament els oposats que busca el doctor espanyol, i cada dia són més els catalans que mostren el seu rebuig per un medicament que consideren incompatible amb la seva suposada malaltia. Però tot i que amb tant xarop de constitució correm el risc d’acabar tots plegats intoxicants molt em temo que el doctor espanyol, obsessionat amb la seva recepta, no n’és gens conscient. Al final, però, com que el suposat malalt és en última instància qui decideix com ha de gestionar la seva salut, demanarem l’alta voluntària, ens oblidarem del doctor i del seu xarop constitucional i anirem a votar. Uns optaran pel “sí” i uns altres pel “no”, i després comptarem els vots per saber quina de les dues opcions és la guanyadora. D’això se’n diu democràcia, que és a les antípodes del xarop embafador que des de Madrid ens recepta el doctor espanyol.

Una proposta extravagant

Em sap greu haver de tornar a parlar d’aquest personatge, però aquests últims dies ha tornat a estar d’actualitat. El líder de la franquícia socialista catalana Pere Navarro va dir l’altre dia que Catalunya i Espanya potser necessiten un mitjancer per facilitar el diàleg. Doncs no és cap tonteria, és més vell que l’anar a peu que quan dos no es posen d’acord la figura del mitjancer sempre pot ajudar a trobar una solució al conflicte. Un mitjancer neutral? Per què no? Penso que per una vegada que des de fa molt temps Navarro ens fa una proposta política sensata i amb sentit comú se li hauria de reconèixer el mèrit.

Ara bé, tot el seu mèrit se’n va anar en orris quan va afegir que el senyor Borbón podria ser la persona indicada per fer aquesta tasca de mitjancer. És a dir, segons la proposta de Navarro les delegacions de Catalunya i Espanya podrien dialogar de tu a tu estant presidides per un personatge que fes de jutge i part alhora, perquè és evident que els interessos del senyor Borbón són els que són. Cal aclarir que quan va plantejar aquesta proposta Navarro semblava anar serè i parlar seriosament. I després alguns encara diuen que el federalista Navarro no té sentit de l’humor!

Per cert, és el mateix senyor Navarro que fa pocs dies demanava al senyor Borbón que abdiqués. Esperpèntic.

La Via Catalana i les majories silencioses

(Dibuix: eldiario.es)

Un deu. Encara que l’èxit de la cadena humana de dimecres estava cantat la realitat va superar de llarg les previsions més optimistes. S’ha de celebrar que tot anés com una seda, sense cap incident remarcable, i una molt merescuda felicitació per la feina ben feta dirigida a l’organització de l’acte resulta obligada. La gent, quan vol, és respectuosa i educada, i ha quedat perfectament demostrat que els centenars de milers d’independentistes que van sortir als carrers i carreteres de Catalunya ho van fer de forma cívica i festiva. Ara el poble, una bona representació del poble, ja s’ha expressat de forma contundent, i la pilota és al terrat dels polítics.

Un zero. Evidentment no podem passar per alt l’atemptat terrorista sofert per l’ambaixada de Catalunya a Madrid, Espanya, fruit en bona mesura de l’atiament ideològic anticatalà d’alguns mitjans de comunicació que, des de fa molt temps, es dediquen a escalfar perillosament l’ambient. És evident que els responsables directes de les agressions són aquells feixistes eixelebrats que s’han pogut veure per la tele, tan evident com que els autors intel·lectuals de l’atemptat són uns altres, perfectament coneguts per tothom.

Per acabar, cal deixar constància que el govern espanyol i el Partido Popular han reaccionat dient que tenemos el deber de escuchar a las mayorías silenciosas que se quedaron en sus casas, com donant a entendre qui sap què. Però jo me n’alegro perquè, de fet, és el que els toca fer, escoltar la gent. Jo, per exemple, formo part de la majoria silenciosa que dimecres es va quedar a casa, però que pensa votar “sí” en el referèndum. Ara bé, no se m’acudiria mai insinuar, com fan alguns, que tots els que es van quedar a casa pensen el mateix que jo. De camí per sortir de dubtes sobre què pensen les majories i les minories només n’hi ha un, i aquest camí es diu votar.

Ha tardat, s’ha fet pregar, però al final ho ha dit

(Dibuix: The Huffington Post)

Avui no cal que el busqueu entre els participants en la cadena independentista perquè no el trobareu. Joan Herrera no és independentista, i m’ensumo que el seu partit tampoc. Res a dir, és una opció tan legítima com qualsevol altra. Això ho sabíem molts, i uns quants fins i tot ho dèiem i ho escrivíem, i per dir-ho i escriure-ho alguns ens deien que estàvem fent un atac gratuït al simpàtic líder d’Iniciativa. Però després d’estar marejant la perdiu durant una bona temporada el líder simpàtic per fi s’ha mullat i ha deixat les coses meridianament clares. I com que hi ha gent independentista que vota Iniciativa intueixo que més d’un dels seus fidels votants haurà tingut un disgust, i potser d’ara en endavant haurà de reconsiderar el seu vot. O potser no, ves a saber. El fet és que Herrera és calculador i, arribat el moment d’escollir entre partit i país, ha optat pel partit. Herrera no es vol enfrontar amb el gruix de la seva clientela política que, evidentment, no és independentista. Herrera, posats a triar entre manifestar-se públicament a favor d’una Catalunya independent, amb el risc de perdre alguns vots, o romandre encadenat a Espanya sense córrer riscos, opta per la alternativa fàcil. Tot plegat és molt humà i comprensible, Iniciativa tampoc està per perdre vots. Però dit això cal recordar, un cop més, que qui vota no són els partits sinó els ciutadans, i que ho fan lliurement, sense tutors ni vigilants. Herrera pot dir missa (només és una manera amable d’expressar-ho) però, com no podria ser d’altra manera, a l’hora de decidir entre el “sí” i el “no” la seva clientela política optarà per la papereta electoral que més li convingui.

Lliçó d’humilitat a Buenos Aires

Amb discreció, humilitat i, sobretot, un gran respecte per l’adversari sempre s’obtenen millors resultats. No es pot anar pel món amb aquesta fatxenderia tan típicament espanyola. Llegir determinats diaris dels dies anteriors a la votació olímpica de Buenos Aires produïa vergonya aliena, i ja es veia que pels madrilenys allò no acabaria bé. Els aires de suficiència i prepotència mostrats pels dirigents polítics i esportius espanyols abans de les votacions no auguraven res de bo i, finalment, la dura realitat s’ha acabat imposant.

Madrid no ha estat elegida per organitzar els jocs olímpics perquè no ho ha fet bé o, com a mínim, perquè ho ha fet pitjor que Istanbul i Tòquio. Tot el que sigui buscar-hi altres motius és enganyar-se, perdre el temps i no haver après la lliçó. La presentació a Buenos Aires de la candidatura de Madrid va ser molt fluixa, i no només pel vergonyós analfabetisme lingüístic que mostrava la delegació espanyola. Cal recordar que, encara que es reuneixi a Buenos Aires, al COI es parla anglès i francès. Només els senyors Borbón, Gassol i Samaranch van passar la prova de l’idioma.

Però la candidatura madrilenya també va fallar estrepitosament pel pobre contingut dels discursos. Si algú dubtava del seu vot, el discurs de l’alcaldessa de Madrid, màxima responsable dels jocs, segur que el va treure de dubtes. El COI és una organització de persones adultes i la senyora Botella els parlava com si fossin alumnes de parvulari. Allò del “relaxing cup of café con leche” que va fer tanta gràcia a Madrid va resultar premonitori del que passaria hores després.

Més. Quan et fan una pregunta l’has de respondre amb claredat, no s’hi val a fugir d’estudi i dir quatre vaguetats com van fer quan els van preguntar sobre el dopatge. En fi, busquem-hi, però, un aspecte positiu: almenys ara no tindran l’excusa que necessiten els diners que ens deuen per pagar una festa madrilenya que, després de les votacions de dissabte, ja ha quedat definitivament suprimida del calendari. Personalment no me n’alegro però, si haig de ser sincer, he quedat alleujat. La meva opció era, però, Istanbul.

La tercera via és una gran enganyifa

No caiguem en el parany d’allò que alguns en diuen tercera via. Altres, menys sofisticats, ho anomenen federalisme, amb els adjectius afegits que calguin (asimètric, etc.). Uns altres busquen amb urgència un nom atractiu per vendre’ns la moto de quedar-nos a Espanya. Tot plegat per tal d’evitar que els catalans puguem decidir lliurement entre dues opcions, el “sí” i el “no”, que és el que al meu entendre toca ara. I com que la tercera via ja la coneixem de sobres, els que la propugnen semblen voler boicotejar el nostre dret a decidir. La tercera via no deixa de ser el mateix que ja tenim ara. La tercera via és el millor pacte de finançament que hi ha hagut fins ara, aquells enganys que ens han venut tant els governs de dreta com els d’esquerra. La tercera via és el pujolisme del peix al cove, i ja s’han vist els magres resultats que se n’han obtingut. La tercera via és que a Catalunya encara no es pugui viure en català i sí, en canvi, sense conèixer la nostra llengua. La tercera via ja sabem que no funciona de cap manera, bàsicament per manca de voluntat de l’altra part. L’alternativa de la tercera via és una gran enganyifa, i cal dir-ho alt i clar. Puc entendre que l’espanyolisme endreçat que es veu superat pels esdeveniments s’agafi ara amb això de la tercera via, per quedar-nos més o menys igual que ara. No ho comparteixo però ho puc entendre. Però tinc la sensació que el gruix dels ciutadans de Catalunya ja ha superat el discurs de canviar quatre cosetes perquè tot segueixi com fins ara. És per això que parlo d’una enganyifa, de la gran enganyifa que alguns ens pretenen vendre disfressada amb un nom més o menys atractiu.

Un carrer que no es mereix i un alcalde que no ens mereixem

A les acaballes del franquisme el polític Juan Antonio Samaranch encara saludava alçant el braç, a la manera feixista, quan ja no era obligat fer-ho, quan ja només ho feien els defensors convençuts d’aquell règim dictatorial. Convençuts com ell o com Rodolfo Martin Villa, que també surt a la foto al costat de Samaranch, per posar un altre exemple de polític expert en sobtats canvis de jaqueta. Però si us fixeu en l’alcalde Masó, amb jaqué, a l’altre costat de Samaranch, veureu que no aixeca el braç. És a dir, llavors, ja a les acaballes del franquisme, només aixecava el braç qui volia.

Ara, l’alcalde de Barcelona vol dedicar un carrer de la ciutat al franquista Samaranch, sembla ser que a instàncies d’un partit polític d’obediència espanyola però gairebé residual a Catalunya. Segons els promotors de l’homenatge la vinculació de Samaranch amb els Jocs Olímpics de Barcelona 92 compensa els aspectes negatius de la seva biografia política. Bé, és un punt de vista que tot i que respecto personalment no el puc compartir, i si tot això tira endavant serà un motiu més de reflexió quan els barcelonins anem a votar a les properes eleccions municipals.

El respecte a la memòria històrica no només es demostra fent grans declaracions sinó amb l’actuació personal del dia a dia. Doncs bé, l’alcalde Trias que, per cert, va prometre tornar el Monestir de Pedralbes a Sarrià i encara no ho ha fet, simplement perquè no li ha donat la gana, ara dóna un pas més i es proposa dedicar un carrer de Montjuïc al franquista Samaranch. Molts ho tindrem en compte a l’hora d’anar a votar, perquè si el deixéssim repetir com a alcalde la culpa ja no seria d’ell sinó nostra. A Trias els casos Samaranch i Pedralbes no li poden sortir de franc.

PS: han passat gairebé tres anys i mig des de la mort de Samaranch. Llavors vaig publicar dues reflexions que van generar més d’una polèmica i, segurament, si les hagués d’escriure avui ho faria de manera diferent, més matisada, més que res per evitar alguns equívocs que, lluny de la meva voluntat, llavors es van generar. Dit això, encara que no ho puc demostrar segueixo pensant que sense Samaranch Barcelona no hauria celebrat els Jocs Olímpics.

Què és això de donar llibertat al militant?

Toni Olivé a qui, per cert, no tinc el gust de conèixer, va tuitejar fa uns dies que "Donar llibertat als militants" per votar o per participar en un acte no hauria de formar part del llenguatge d'una organització democràtica, i vaig trobar tan encertada la seva reflexió que la vaig retuitejar. Dissortadament, aquest és un fenomen que afecta la majoria dels partits, i penso que és bo parlar-ne i denunciar-ho.

Massa sovint hem d’escoltar de dirigents polítics amb, al meu entendre, evidents mancances democràtiques, la frase que, aplicada a qualsevol tema, diu: “donarem llibertat al militant, o no la donarem”. Estem parlant de la llibertat d’anar a un acte, de signar un document o de participar en una manifestació. Vaja, com si el partit fos un parvulari, com si els seus dirigents fossin els tutors dels militants, als quals poguessin prohibir o permetre’ls fer coses per a les quals en una societat democràtica no es necessita cap autorització. Em molesta tant escoltar que els dirigents polítics es creuen amb el dret d’autoritzar o prohibir el que sigui a la seva militància que aquest és un motiu de pes per no haver militat mai en una organització política. Primer de tot, la llibertat.

El militant d’un partit és un ciutadà lliure, major d’edat i, per tant, plenament responsable dels seus actes. Ningú no li ha de prohibir ni autoritzar res. Només faltaria! Els partits tenen els seus estatuts i reglaments interns, i se suposa que quan un militant hi entra se’ls llegeix i els accepta. Per tant, si un militant fa alguna cosa que no agrada a la direcció imagino que hi ha sistemes interns per cridar-lo a l’ordre, discutir-ho i, si es considera convenient, fins i tot expulsar-lo del partit. Però que, per posar només un exemple d’actualitat, per poder anar a la cadena humana de l’onze de setembre t’hagi d’autoritzar la direcció del teu partit hauria de ser motiu suficient per abandonar immediatament la militància. Hi ha dirigents polítics que no han evolucionat des de l’estalinisme del segle passat.