Cap pena

Per tal d’intentar apaivagar la deriva independentista, la líder de la franquícia popular de Catalunya va anar dilluns a Madrid per sotmetre als seus companys de partit una proposta fiscal de finançament singular per a Catalunya. La notícia, però, no ha acabat sent el contingut de la proposta sinó la reacció visceral, negativa, dels seus correligionaris polítics. No només va ser un “no” sense matisos sinó amb diverses amenaces incorporades. Diuen els entesos que la seva proposta s’assemblava una mica a la que contemplava l’estatut del 2006 que, finalment, després de ser sotmès a l’aprimament dels ribots polítics espanyols (Congreso de los Diputados i Tribunal Constitucional) va quedar en res.

Tant se val, ni que els populars l’haguessin acceptat, qualsevol proposta alternativa al dret a decidir dels catalans sobre independència “sí” o “no” arriba massa tard. Ni pacte fiscal, ni terceres vies, ni federalisme, ni res. El menyspreu d’Espanya cap a Catalunya ha traspassat tots els límits. Espanya ha perdut el tren, i ja no hi ha possibilitat de fer marxa enrere. Els populars de la franquícia catalana ho saben tan bé com els seus correligionaris de Madrid, o ho haurien de saber. Uns i altres són igualment responsables del fet que les coses hagin arribat fins on han arribat.

ASC ha tornat a Barcelona amb la cua entre les cames, però ho hauria d’haver previst. El menyspreu a la que va ser sotmesa pels seus companys de partit ni em sorprèn ni em fa cap pena. La ceguesa política que hi ha al darrere d’aquestes actituds espanyoles, és a dir, no, no i no a tot, només té una sortida: la celebració d’una consulta sobre el futur de Catalunya. No hi ha alternativa. I, mentrestant, és evident que amb episodis com el sainet popular de dilluns a Madrid, els partidaris del “sí” no faran més que augmentar.