.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 20 de març del 2014

Enquestes, sondeigs i matemàtica creativa

Les enquestes i els sondeigs d’opinió són com la plastilina, un material que es pot modular al gust de cadascú. És parteix d’un material bàsic (les respostes recollides de les persones enquestades) però, a partir d’aquí, la manera de cuinar-ho i de presentar-ho al públic ja és tota una altra història. Tot i que, a grans trets, no pots canviar el sentit general de les opinions dels enquestats, és evident que, presentant-les d’una determinada manera, es poden obtenir uns resultats una mica a la carta, més o menys amables segons els gustos particulars i l’opció política del responsable de fer-los públics.

Amb un exemple s’entendrà millor. Partint de les dades de l’enquesta del CEO feta pública fa un parell de dies, els unionistes poden dir que en els darrers quatre mesos han augmentat un 32%, passant del 22 al 29%, mentre que els partidaris de la independència només ho han fet en un 9%, en passar del 55 al 60%. És a dir, en termes percentuals els unionistes han augmentat tres vegades i mitja més que els independentistes. Els independentistes, en canvi, poden presumir que ara ja són un 60% mentre que els unionistes no arriben ni al 30. És igualment cert, aquí considerant no els percentatges sinó les xifres absolutes que, a l’hora de la veritat, són les que compten.

Qui no es consola és perquè no vol però, vist en termes de resultats absoluts, ja fa temps que les enquestes, totes les enquestes que s’han publicat fins ara, les guanyen de lluny els independentistes. Dit d’una altra manera, si les decisions polítiques es prenguessin a partir dels resultats de les enquestes, Catalunya ja seria un estat independent. Però com que no és així, per sortir de dubtes només ens queda una via: oblidar-nos de les enquestes i de la matemàtica creativa i permetre que els catalans votin lliurement per tal de poder comprovar si el que amb tanta claredat diuen les enquestes s’acaba confirmant a les urnes.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

Igual que tu -i igual que el cap de la meva formació- crec que les idees han de passar per les urnes. Perquè les enquestes no són l'expressió de la voluntat, sinó eines per dur a terme campanyes que modifiquin aquesta voluntat, en un sentit o en un altre.

Un exemple clar es veié en el mandat de Reagan i el finançament de la Contra nicaragüenca. L'escàndol Iran-Contra. Als EEUU els interessava ficar el nas en els assumptes del país, i el peu al damunt de tot sudamèrica. Se sap que les enquestes fetes als americans de l'època expressaven que la seva primera preocupació era l'atur i l'economia. Al cap de pocs mesos d'una campanya ben planificada per mitjà dels medis estadounidencs, curiosament, el principal problema que no deixava dormir els americans era el narcotràfic. I és que no hem d'oblidar mai el dubte cabdal: no és el que penso, sinó per què penso com penso.

Jordi ha dit...

És evident que l'únic que val és una consulta i per això no deixen fer-la i si ho fan igual és ponderant com fan en educació: una persona que no vulgui i és que no.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Ben explicat, sí.

Jordi,
Al final s'imposarà el sentit comú, n'estic convençut.