Els guanyadors. D’Esquerra, clara guanyadora de les eleccions a Catalunya, poca cosa es pot dir. Han guanyat amb molta autoritat i gairebé a tot arreu han experimentat ascensos espectaculars. Cal treure’s el barret i felicitar-los. Ho han fet molt bé, i això ho escriu un que no és d’Esquerra i ni tan sols es considera d’esquerres. Dit això, hi ha un però amb el candidat número 2 de la llista. Ho explico.
Ernest Maragall, líder de NECat, al meu entendre comença malament. Ara resulta que al Parlament Europeu només hi estarà mitja legislatura, trenta mesos. Es veu que quan el van fixar per anar de número dos ho va pactar discretament amb Esquerra. Això és lleig, i s’entén que molts ciutadans, amb martingales com aquesta, vagin perdent la confiança en els polítics. Quan un es presenta a unes eleccions i surt elegit, ha de complir tot el seu mandat. Aquesta és la seva obligació moral, que no legal, evidentment. I per cert, l’excusa que Maragall ha donat després per justificar que no ho hagués fet públic abans de la jornada electoral encara és pitjor: perquè ningú no ens ho havia preguntat. No hem amagat res. Alguns polítics ens prenen per imbècils.
Ara bé, aquestes escapades socialistes a mitja legislatura als barcelonins tampoc ens haurien de sorprendre. Els socialistes han governat la ciutat durant 32 anys ininterromputs, des de 1979 fins el 2011, i l’únic alcalde socialista que va accedir al càrrec mitjançant unes eleccions és Narcís Serra. L’únic de quatre. Va ser l’any 1979. La resta hi va arribar digitalment a mitja legislatura, en plegar abans d’hora el seu antecessor. Maragall va arribar a l’alcaldia quan Serra va marxar a mig mandat; Clos, quan Maragall va marxar a mig mandat; i Hereu, quan Clos va marxar a mig mandat. Aquest ha estat la peculiaritat socialista per accedir a l’alcaldia de Barcelona. I la meva crítica no entra en contradicció en que després revalidessin el càrrec mitjançant unes eleccions. Però, quan es van convocar, ells ja hi eren.
La participació. De la baixa participació ja se n’ha parlat molt. És un fracàs democràtic sense pal·liatius que més de la meitat dels ciutadans no hagin anat a votar, i no val l’excusa que a tot arreu ha estat igual o, en alguns països, encara pitjor. A Catalunya s’ha produït un augment molt important de la participació comparat amb l’augment gairebé residual que s’ha produït a Espanya. Hi ha analistes que diuen que com que fa cinc anys a Catalunya es va votar molt menys que a Espanya la comparació no és massa correcta, perquè Catalunya partia d’un percentatge bastant inferior. La dada és certa, tan certa com que en les eleccions europees a Catalunya SEMPRE s’ha votat menys que a Espanya. I aquesta vegada, per primer cop, s’ha votat més. No entraré en els motius que expliquen aquesta motivació extra dels catalans per anar a votar perquè ja se n’ha parlat molt. En qualsevol cas, un 47,6% de participació a Catalunya tampoc és per tirar coets.
El Multireferèndum. Sent o sense ser-ne conscients (els concedeixo el benefici del dubte), els promotors del multireferèndum convocat pel mateix dia de les eleccions europees al meu entendre devaluaven el referèndum del "Sí/No" que haurem de fer quan toqui, o quan es pugui. És oportú recordar que l’onze de setembre de l’any passat ja van devaluar la Cadena Catalana organitzant-ne una altra de paral·lela per encerclar laCaixa, i tant una cosa com l’altra tenien tota la pinta de ser una contraprogramació en tota regla. Ep, els organitzadors i simpatitzants hi tenien tot el dret, que això no es discuteix, però a alguns no ens va agradar.
Ernest Maragall, líder de NECat, al meu entendre comença malament. Ara resulta que al Parlament Europeu només hi estarà mitja legislatura, trenta mesos. Es veu que quan el van fixar per anar de número dos ho va pactar discretament amb Esquerra. Això és lleig, i s’entén que molts ciutadans, amb martingales com aquesta, vagin perdent la confiança en els polítics. Quan un es presenta a unes eleccions i surt elegit, ha de complir tot el seu mandat. Aquesta és la seva obligació moral, que no legal, evidentment. I per cert, l’excusa que Maragall ha donat després per justificar que no ho hagués fet públic abans de la jornada electoral encara és pitjor: perquè ningú no ens ho havia preguntat. No hem amagat res. Alguns polítics ens prenen per imbècils.
Ara bé, aquestes escapades socialistes a mitja legislatura als barcelonins tampoc ens haurien de sorprendre. Els socialistes han governat la ciutat durant 32 anys ininterromputs, des de 1979 fins el 2011, i l’únic alcalde socialista que va accedir al càrrec mitjançant unes eleccions és Narcís Serra. L’únic de quatre. Va ser l’any 1979. La resta hi va arribar digitalment a mitja legislatura, en plegar abans d’hora el seu antecessor. Maragall va arribar a l’alcaldia quan Serra va marxar a mig mandat; Clos, quan Maragall va marxar a mig mandat; i Hereu, quan Clos va marxar a mig mandat. Aquest ha estat la peculiaritat socialista per accedir a l’alcaldia de Barcelona. I la meva crítica no entra en contradicció en que després revalidessin el càrrec mitjançant unes eleccions. Però, quan es van convocar, ells ja hi eren.
La participació. De la baixa participació ja se n’ha parlat molt. És un fracàs democràtic sense pal·liatius que més de la meitat dels ciutadans no hagin anat a votar, i no val l’excusa que a tot arreu ha estat igual o, en alguns països, encara pitjor. A Catalunya s’ha produït un augment molt important de la participació comparat amb l’augment gairebé residual que s’ha produït a Espanya. Hi ha analistes que diuen que com que fa cinc anys a Catalunya es va votar molt menys que a Espanya la comparació no és massa correcta, perquè Catalunya partia d’un percentatge bastant inferior. La dada és certa, tan certa com que en les eleccions europees a Catalunya SEMPRE s’ha votat menys que a Espanya. I aquesta vegada, per primer cop, s’ha votat més. No entraré en els motius que expliquen aquesta motivació extra dels catalans per anar a votar perquè ja se n’ha parlat molt. En qualsevol cas, un 47,6% de participació a Catalunya tampoc és per tirar coets.
El Multireferèndum. Sent o sense ser-ne conscients (els concedeixo el benefici del dubte), els promotors del multireferèndum convocat pel mateix dia de les eleccions europees al meu entendre devaluaven el referèndum del "Sí/No" que haurem de fer quan toqui, o quan es pugui. És oportú recordar que l’onze de setembre de l’any passat ja van devaluar la Cadena Catalana organitzant-ne una altra de paral·lela per encerclar laCaixa, i tant una cosa com l’altra tenien tota la pinta de ser una contraprogramació en tota regla. Ep, els organitzadors i simpatitzants hi tenien tot el dret, que això no es discuteix, però a alguns no ens va agradar.
3 comentaris:
Merci per la felicitació, me'n prenc la part que em toca ^^ Sobre el multireferèndum ... tinc molts dubtes. No pas a què se'ns preguntin les coses, això rai!, i trobo aquestes iniciatives d'allò més pertinents quan el que fan és apropar a la política al jovent -al cap i a la fi són els hereus de tot plegat-, ara, la voluntat de menystenir Europa, no m'acaba de quedar massa clara.
No conec els que van organitzar els multireferendum així que no puc saber si era una contraprogramació o aprofitar que es vota per poder fer més consultes com es fa a altres països. Sigui com sigui, espero que arribi un dia on fer un multireferendum sigui i s'interpreti com una cosa normal.
Clidice,
De res. Jo em limitava a qüestionar la coincidència de dates. Quan tinguem una democràcia consolidada, que diria que encara no és el cas, també m'agradaria el sistema suís de referèndums. Però referèndums oficials i amb totes les garanties i no els de pa sucat amb oli que darrerament tant proliferen per aquestes contrades ;-)
Jordi,
Gràcies, i em remeto a la resposta anterior.
Publica un comentari a l'entrada