Diuen que rectificar és de savis

(Foto: btv.cat)

Els lectors habituals d’El radar de Sarrià saben que una de les bèsties negres d’aquest blog és, per mèrits propis, el PP. Dels molts motius d’aquesta al meu entendre justificadíssima popularfòbia n’he anat parlant regularment al llarg dels anys així que ara, per no allargar-me, no els detallaré. Només que ens centrem en la perversa ideologia lingüística dels dirigents d’aquest partit observarem com, a mesura que passa el temps, el seu gens dissimulat intent de genocidi lingüístic en contra de la llengua catalana, en totes les seves modalitats, no només no s’apaivaga sinó que cada dia que passa va a més. Penso, per tant, que encara sóc massa tou i que em quedo curt en les meves crítiques. Però deixem-ho aquí, que el meu comentari d’avui no té com a objectiu criticar el PP sinó transmetre’ls-hi el meu agraïment per un fet puntual i molt agradable que s’ha produït darrerament.

Encara que ens estimaríem més que les persones no s’equivoquessin mai i no haguessin de rectificar, el fet és que tots ens equivoquem. I, de vegades, ens adonem de l’error i rectifiquem. Fins i tot hi ha qui diu que rectificar és de savis, però jo això ja no ho tinc tan clar. Sigui com sigui, la notícia és que una mala decisió del PP finalment s’ha deixat sense efecte, és a dir, que el PP s’ha desdit d’un compromís contret anteriorment. Cal reconèixer l’encert de la rectificació, i com que lo cortés no quita lo valiente avui, sense que serveixi de precedent, vull expressar el meu sincer agraïment al PP per haver canviat d’opinió sobre un assumpte que, des de feia uns mesos, preocupava als barcelonins en general i als sarrianencs en particular. Parlo, concretament, de la retirada del suport polític a la permuta del Parc de l’Oreneta, un pacte acordat entre l’empresa Núñez i Navarro i l’Ajuntament de Barcelona, amb el suport del PP.

La permuta, tècnicament impecable però ambientalment errònia, comptava inicialment amb l’acord de CiU i el PP, i amb aquest suport ja n’hi havia prou per tirar-la endavant. Excepte els socialistes, que es van abstenir (després de 32 anys seguits governant la ciutat i pactant amb NiN no deu ser fàcil canviar les inèrcies), la resta de partits amb representació al ple de l’ajuntament barceloní hi havia votat en contra. Però fa uns dies el PP va optar per retirar el suport a la permuta, i amb la seva inesperada decisió la construcció d’habitatges al Parc de l’Oreneta quedava sense el mínim suport requerit. CiU es va quedar en minoria i va haver de claudicar.

Cal recordar que el PP és el segon partit de Sarrià i, segurament, aquesta particularitat ha influït en la seva rectificació, de la mateixa manera que, sense cap mena de dubte, la pressió dels veïns canalitzada per la Plataforma Defensem el Parc de l’Oreneta ha estat decisiva. Segur que també hi ha influït l’entrada a la presó dels propietaris de l’empresa constructora beneficiària de la permuta, condemnats en ferm per la justícia per un delicte de suborn. I no cal dir que la proximitat de les eleccions municipals també hi deu haver tingut alguna cosa a veure. El fet és que el PP ha rectificat i molts ens n’alegrem.

Quan la metròpoli és feble

La frase sencera diu que “Quan la metròpoli és feble, cau”, i no és pas meva sinó de Jaime Domínguez Buj, cap de l’estat major de l’exèrcit espanyol (a la foto). Sense dir-ho expressament, que si ho fes potser seria considerat políticament incorrecte, el general espanyol ens ve a dir que Catalunya és una colònia del que ell anomena una metròpoli feble, és a dir, Espanya. Doncs bé, ni que sigui només per una vegada i sense que serveixi de precedent, estic molt d’acord amb la lectura que el general Domínguez fa de la situació actual.

Sí, tinc aquesta mateixa sensació, és a dir, no que Catalunya sigui una colònia, que tot i els vergonyosos tics colonials de les autoritats espanyoles sabem que, si més no formalment, no ho és, sinó que, des de la metròpoli, massa sovint tracten els catalans com si ho fos. També coincideixo amb el general espanyol quan insinua que Espanya està cada dia més feble, i només cal obrir el diari per adonar-se’n. Per això penso que ara, precisament ara, és quan no hem d'abaixar la guàrdia. Tenim una oportunitat d'or i s'ha d'aprofitar.

Així, quan Duran Lleida ens diu que “Catalunya mai no serà independent sense pactar amb Espanya”, sabent perfectament que no és veritat, i sabent tothom que Duran només busca allò de qui dia passa, any empeny, penso que li hem de respondre que Catalunya mai no serà independent si abans ho ha de pactar amb Espanya, i que Catalunya serà independent el dia que els catalans ho decideixen a les urnes. Així, doncs, no perdem més temps i, ara que la metròpoli és feble, aprofitem per fer el pas que ens falta per decidir democràticament el nostre futur.

Us presentem la fiscal Magaldi

Tot indica que la querella interposada per Espanya contra el president de Catalunya és un disbarat jurídic però, sense cap mena de dubte, és un gran disbarat polític, i no cal dedicar-se professionalment al dret o a la política per concloure que, en democràcia, querellar-se per posar urnes i paperetes a disposició dels ciutadans, per tal que puguin opinar, va també contra el sentit comú. I poca cosa més es pot dir de la querella en sí mateixa, així que aprofitaré per comentar aspectes secundaris d’aquest nou vodevil espanyol.

Dijous passat la fiscal en cap de Barcelona, Ana Magaldi, va convocar una roda de premsa sense preguntes per fer uns aclariments sobre les divergències sorgides entre els fiscals, així com sobre l’oportunitat o no de querellar-se contra el president de Catalunya. Però, repeteixo, no és l’objecte d’aquest article entrar en el fons de l’assumpte. Em limitaré a comentar un aspecte secundari com són les formes poc educades i autoritàries de la fiscal Magaldi. Vull destacar dos fets puntuals: que la fiscal no va admetre preguntes dels periodistes (no hagués calgut convocar-los, cursant una nota als mitjans de comunicació n’hi hagués hagut prou), i que d’utilitzar el català en un acte celebrat a Catalunya ni parlar-ne.

Aquesta fiscal, gironina, parla un català perfecte. Dijous ens ho va deixar clar amb les úniques paraules que va pronunciar en català a la roda de premsa: “Jo sé parlar català. Bon dia i bona tarda”. Això va ser tot, com si se’n burlés. Es veu que quan exerceix la seva tasca professional es nega a utilitzar-lo. Dijous passat hi va tornar i l’excusa, la pobra excusa que ens va donar una fiscal que té una fama ben merescuda de seca i fins i tot de malcarada, va ser que es negava a parlar en català com a cortesia cap els que no l’entenen. Per acabar-ho d’arrodonir va afegir que, com que a Catalunya tenim dues llengües oficials, ella optava per utilitzar-ne només una, com volent dir que d’aquesta manera ja cobria l’expedient. Aquí Magaldi també es va equivocar, que a Catalunya de llengües oficials no n’hi ha dues sinó tres.

El que no va dir la fiscal és que ella només utilitza, precisament, una llengua que, sent oficial, no és la llengua pròpia de Catalunya, que així es defineix el català en una llei orgànica espanyola anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya. Dit en altres paraules, a la seva manera la fiscal Magaldi pretenia deixar constància de la seva peculiar cortesia cap a unes persones que, per cert, ningú ens ha demostrat que no entenen el català, alhora que expressava el seu menyspreu cap a la llengua pròpia dels catalans. Aquesta és, dissortadament, una pràctica força habitual de molts funcionaris de l’administració pública espanyola, talment com si el territori del nord-est peninsular fos una colònia com ho era Cuba fins fa poc més d’un segle. I suposo que no cal recordar com va acabar lo de Cuba.

Mentre des d’instàncies oficials de l’estat espanyol la utilització del català només es valori en termes de cortesia o de manca de cortesia, a casa nostra el català seguirà sent una llengua perseguida, menystinguda, de segona i prescindible. I, segurament, més d’un n’estarà encantat, i més d’una també, però no ho admetran mai en públic perquè, si ho fessin, els seus caps els podrien picar el crostó. Des dels poders estatals es mostra indignació i sorpresa quan constaten que la deriva independentista de Catalunya resulta ja imparable, i només se’ls acut querellar-se quan veuen que cada dia som més els catalans que volem deixar enrere les repetides descortesies espanyoles vers Catalunya i els catalans. Una querella mai no aturarà la voluntat majoritària d’un poble, és a dir, el seu dret a opinar mitjançant urna i papereta. Però no és que no ho entenguin, és que no ho volen entendre, que és pitjor.

"Flam de la casa"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 6 del nº 1.678, del 14 de novembre de 2014.

***

Flam de la casa

Encara que no ho he comprovat intueixo que en el món endreçat (Europa, el Canadà, els Estats Units, el Japó, etc.) el sector alimentari deu ser dels més regulats que hi ha, fins al punt que, tot sovint, alguns tenim la sensació que patim un excés regulatori, que estem sotmesos a un intervencionisme excessiu. I parlo del sector alimentari entès en el sentit més ampli, és a dir, el que comprèn tota l’activitat econòmica que va des de la producció agropecuària (incloent, per exemple, les granges de gallines, el món del vi, la pesca i totes les industries i activitats relacionades), sense oblidar l’estricta normativa sobre envasament, transport i distribució, fins a tot allò que, com a consumidors finals, ens és més proper, com per exemple la regulació del sector de la restauració.

Vull suposar que tota aquesta normativa no és fruit del caprici dels poders públics, encarnats en els legisladors i els governants, ni tampoc dels funcionaris de les diverses administracions públiques que tenen l’obligació d’aplicar la normativa. M’agradaria creure que aquest intervencionisme és només el resultat d’una voluntat honesta de servei públic, és a dir, la de vetllar per la nostra seguretat alimentària i el benestar general dels ciutadans.

Ara situem-nos en un restaurant qualsevol a l’hora d’escollir les postres, quan llegim a la carta que tenen “flam de la casa”. Llavors molt sovint es produeix una situació que segur que també heu experimentat, quan es presenta la mestressa o l’encarregat i ens diu amb cara orgullosa de satisfacció que “el flam és de la casa, el fem nosaltres”. Com volent dir, o almenys així ho interpreto, que el seu flam és de la màxima garantia, donant a entendre que si el flam fos de la marca ics no oferiria tanta qualitat com el que ens estan oferint ells.

Doncs bé, sempre que em trobo en una situació com aquesta, i m’hi trobo sovint, em pregunto quin mecanisme mental fan servir els restauradors, cuiners i cambrers, per utilitzar com a únic argument de venda que el flam “és de la casa”. Perquè, fixeu-vos-hi bé, no et diuen que el sucre l’han anat a buscar a la quinta forca o que els ous són d’unes gallines del pagès del costat que no estan gens estressades, sinó que es limiten a argumentar-te que el flam “és de la casa”. Naturalment que només puc parlar per mi, però us puc ben assegurar que si el lloc on sóc no el conec ni en tinc referències prèvies, quan em diuen que el flam “és de la casa” ja sé del cert que, per si de cas, aquell dia no menjaré flam.

Podemos i jo

Sovint em pregunto quin recorregut pot tenir el partit polític espanyol Podemos i la seva marca catalana Podem, que no deixa de ser una simple franquícia amb la mateixa autonomia de funcionament que poden tenir altres franquícies polítiques catalanes com, per exemple, la dels populares; és a dir, cap ni una. Si en teniu dubtes només cal que feu una ullada a les webs de Podemos i del PP i ho veureu clar. Però dit això, no em sorprèn gens que sorgeixin ofertes polítiques alternatives fora del que en podríem dir el circuit polític tradicional. Tot plegat té bastant sentit. Veient com actuen els que Podemos anomena els partits de la casta, que són tots, no ens ha d’estranyar que sorgissin fa tres anys les mobilitzacions del 15-M i que, a partir d’aquells experiments assemblearis, ara aparegui una oferta política alternativa com Podemos. Per cert, el passat cap de setmana Podemos ha deixat de ser oficialment un partit assembleari per passar a ser un partit amb estructura jeràrquica i amb un líder únic al capdavant. El detall no és menor i cal deixar-ne deguda constància.

La gent n’està fins al capdamunt dels lladres i, molt especialment, dels lladres amb el barret de polític. La gent n’està fins al capdamunt dels que es fiquen a la butxaca diners públics que no els pertoquen, uns diners que són nostres i no pas un manà sense amo caigut graciosament del cel. La gent n’està fins al capdamunt dels que ens roben a plena llum del dia i, quan els enxampen, tenen les galtes d’intentar tapar el seu lladronici explicant uns sopars de duro que ningú amb dos dits de front es pot creure. La gent n’està fins al capdamunt dels polítics corruptes que cobren comissions sota mà a canvi de favors. La gent n’està fins al capdamunt de les empreses privades que paguen sota mà unes comissions informals als polítics, unes comissions que, per altra banda, no els costen ni un ral perquè afegeixen aquests imports al cost del producte o servei que facturen a les administracions públiques. Es miri com es miri sempre paga el poble.

M’imagino que tot això ho pot compartir molta gent, però jo no podria votar mai un partit com Podemos. I és que, especialment en economia, tinc per costum intentar tocar sempre de peus a terra. Podemos fa una sèrie de propostes molt atractives però que són totalment utòpiques, més que res perquè la festa que ens proposa Podemos s’ha de pagar, i escoltant els seus dirigents no queda gens clar d’on sortirien les misses. Fa pocs dies, preguntat pel programa econòmic de Podemos, un programa ara mateix inexistent, el seu secretari general, Pablo Iglesias, va contestar que estan a l’espera de rebre un important informe que els està elaborant l’economista Vicenç Navarro, un dels experts que els assessoren, per donar-li forma i fer-lo públic. Iglesias es va oblidar de dir, però, que les idees econòmiques neocomunistes d’aquest senyor han fracassat estrepitosament a tots els llocs on s’han intentat aplicar. El mur de Berlín i tot el que representava va caure fa un quart de segle, i a can Podemos sembla que encara no se n’hagin assabentat.

Barcelona i els seus governants

(Foto: Vilaweb)

Dijous passat em vaig queixar al regidor del Districte de Sarrià-Sant Gervasi, un dels veterans de l’Ajuntament de Barcelona, per la seva manera rude de respondre les preguntes i queixes que rep dels ciutadans, fins al punt que massa sovint molts tenim la sensació que, quan no li agrada el que se li exposa, el regidor ens renya, com si la ciutat fos un parvulari. El regidor em va escoltar educadament i em va contestar que a la seva edat ja no canviaria la seva vehemència en la forma d’expressar-se, i jo li vaig respondre que, sent encara més gran que ell, cada dia estic disposat a aprendre coses noves i a canviar en tot allò que faci falta. I aquí va acabar la conversa però, repeteixo, cal aclarir que el regidor se suposa que està al servei del ciutadà, amb el sou perfectament assegurat cada final de mes, mentre que els ciutadans com jo ens hem de guanyar la vida tractant amb proveïdors i clients que tenen tota mena de tarannàs, i no ens podem pas permetre el luxe de menystenir-los ni engegar-los a dida a les primeres de canvi.

Dissabte, al Saló de Cent de l’ajuntament, vaig coincidir amb l’alcalde de Barcelona amb motiu de l’acte (a la foto) de lliurament dels Premis Josep Maria Batista i Roca, uns guardons que serveixen per premiar catalans i catalanòfils d’Europa, Amèrica, Àfrica, Austràlia i el Japó que fan i han fet una continuada projecció de la llengua i la cultura catalana. Jo hi era perquè una de les persones guardonades d’aquest any és familiar meva. Com a cloenda de l’acte, molt simpàtic i entranyable (a més d'un se li va escapar la llàgrima), l’alcalde Trias ens va perpetrar un discurs que m’atreviria a dir que no l'havia rumiat gaire. Ens va venir a dir que Barcelona és una smart city molt envejada arreu, que atrau talent de l’estranger i que hi vénen a treballar científics i emprenedors de tot el món. S’ha de dir també que l’alcalde va afegir, només de passada i com mig obligat per no obviar la realitat que l’envolta, que també hi ha barcelonins que han d’anar a guanyar-se les garrofes a l’estranger per manca d’oportunitats a casa seva. Jo, que no sóc polític ni aspiro a ser-ho, ho hagués explicat d’una altra manera: cada dia més catalans, molt ben preparats, han d’emigrar (i els premis que es donaven alguna cosa tenen a veure amb aquesta emigració) mentre que alguns estrangers privilegiats, molts menys, troben feina a Barcelona. És a dir, la trista realitat és que com que els catalans que han de marxar acostumen a ser els més ben preparats, el país es va empobrint. No entendre que aquest és el principal problema migratori a què ens enfrontem és no entendre res. Dit d'una altra manera, les importacions no compensen ni de lluny les exportacions, i disculpeu-me que utilitzi un llenguatge excessivament mercantil.

S’acosten eleccions i molts polítics, potser un pèl nerviosos per no tenir gens assegurada la seva reelecció, comencen a dir coses que no toquen. Uns diuen sense posar-se vermells que ja no canviaran, com si l’edat fos un impediment per fer-ho. L’alcalde ens explica el conte de fades d’una ciutat meravellosa i plena d’estrangers que han vingut a treballar a Barcelona, i ho fa aprofitant un acte que premia no els forans que han trobat oportunitats professionals a casa nostra sinó aquells que, per triomfar, han hagut de deixar Barcelona per instal·lar-se a l’estranger. Intento posar sobre la taula dues realitats, dos mons cada dia més allunyats un de l'altre: el dels governants que massa sovint sembla que no toquin de peus a terra, i el dels ciutadans que els paguem generosament el sou. Arribats a aquest punt tampoc ens ha d’estranyar que fenòmens com Podemos tinguin les altes perspectives electorals que les enquestes ens anuncien. El proper mes de maig en tindrem el primer tastet, i això ho diu un que, precisament, si a algú no votarà és a Podemos. Però aquest és un debat que deixarem per més endavant.

Es pot discrepar?

Qualsevol persona amb dos dits de front i que tingui una mínima exigència democràtica té molt clara quina és la única resposta a la pregunta del títol d’aquest article. Òbviament la resposta és un “sí” sense matisos. És clar que es pot discrepar, fins i tot els governants espanyols, siguin del partit que siguin, poden admetre el dret teòric dels catalans a la discrepància. Fins aquí, doncs, tothom d’acord, la teoria tots la tenim clara.

Arribats a aquest punt, però, un es pot plantejar, i jo m’ho pregunto des de fa molts anys, quin camí tenim els catalans per poder exercir a la pràctica el nostre dret legítim i democràtic a la discrepància. I aquí ja xoquem amb la visió tancada dels governants espanyols, que només són capaços de repetir-nos aquella cançoneta que diu modifiqueu la constitució, si podeu, sabent, com sap tothom, que això MAI ho podrem fer. I MAI vol dir MAI.

Com que només som una cinquena part dels espanyols la constitució no la podrem modificar MAI ja que, per modificar-la, es necessita disposar d’una majoria parlamentària a Madrid que els catalans MAI assolirem. Per tant no cal donar-hi més voltes, el camí constitucional està cent per cent blindat. Se n’han de buscar d’altres i aquests passen, necessàriament, per desobeir la constitució. I en això estem, buscant la via de poder exercir a la pràctica el nostre dret legítim i democràtic a la discrepància. Si els catalans ens creiem aquest dret no tinc cap dubte que ens en sortirem.

L’últim assaig

(Foto: ara.cat)

Diumenge, pel fet de participar en un assaig simpàtic en forma de votació declarada il·legal per Madrid, els milions de catalans que vam anar a votar potser vam incórrer en alguna il·legalitat. El full de ruta que sempre defenso per a la via catalana cap a la independència passa, necessàriament, en algun moment o altre del procés, per desobeir alguna llei espanyola. I això serà així no pas pel caprici d’uns quants sinó perquè Espanya no deixarà cap més opció per mirar de tirar endavant un projecte polític il·lusionant defensat per una bona part dels catalans, segurament majoritària tot i que, per saber-ho del cert, primer s’haurà de votar. Dit això, pensar que el referèndum vinculant pugui ser acordat amb Espanya és tan legítim com utòpic i, naturalment, l’haurem de tirar endavant sense el permís espanyol.

Que diumenge molts catalans, prescindint de les amenaces i dels discursos de la por, optessin per desobeir les institucions de l’estat espanyol pel fet d’utilitzar una eina tan perillosa com és una papereta de vot, té molta més importància de la que a primera vista pot semblar. Diumenge van quedar clares dues coses: que la democràcia popular es va acabar imposant i que la batalla de la por l’ha perdut Espanya. Quan ETA encara matava se’ns deia que con violencia nada se puede obtener, pero sin violencia todo es posible. Però com que tots sabem que aquella afirmació era una enganyifa, diumenge molts catalans vam optar per tirar pel dret, al marge dels permisos. En una societat democràtica per votar no s’ha de demanar permís. I parlo només del fet de votar, no dels efectes legals i/o polítics d’una votació.

Resumint, deixant al marge els percentatges obtinguts per les diferents opcions (“SÍ-SÍ”, “SÍ-NO”, “NO” i blanc/nul), per altra banda bastant previsibles, al meu entendre el més important de diumenge és que, com que s’ha perdut la por, molta gent va sortir al carrer a participar en un assaig festiu com a preparació del referèndum vinculant que més d’hora que tard s’haurà de convocar. Per acabar, a aquells que diuen que la participació electoral de diumenge de només un terç del cens és poc representativa, els recordo que Rajoy, amb un suport electoral del 32 per cent del cens, governa Espanya amb majoria absoluta.

"Xenofòbia a Igualada?"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 7 del nº 1.676, del 31 d'octubre de 2014.

***

Xenofòbia a Igualada?

L’existència de polítics xenòfobs elegits democràticament pels ciutadans és una altra constatació que vivim en una societat malalta. Robert Hernando és el secretari general del partit xenòfob Plataforma per Catalunya i, gràcies als 924 igualadins que l’any 2011 el van votar, és també l’únic regidor que té aquest partit a l’Ajuntament d’Igualada. Per als igualadins contraris a la xenofòbia, que són la gran majoria, Hernando és la taca del consistori igualadí. Ara ha anunciat que el proper mes de maig es tornarà a presentar a les eleccions.

Si us mireu una mica el seu blog (no us en facilito l’enllaç perquè no li vull fer propaganda) en tindreu prou per adonar-vos de la baixa categoria intel·lectual i moral del personatge. Un detall molt lamentable de la seva biografia política resulta força significatiu del seu tarannà. El partit PxC va organitzar fa uns mesos una recollida d’aliments per a la gent necessitada d’Igualada, especificant que només eren “pels necessitats de casa”, que és l’eufemisme fàcil que utilitzen els xenòfobs per evitar parlar dels estrangers en general i dels negres, magribins i sud-americans en particular. Hernando, però, es va trobar amb una sorpresa que no s’esperava. Unes senyores magribines van reaccionar a la clara provocació del regidor xenòfob amb una combinació d’intel·ligència i sentit de l’humor, unes qualitats que, pel que sembla, Hernando no deu conrear gaire. Així, les senyores, amb el tradicional vel i tot, van decidir anar al punt de recollida indicat per PxC a fer les seves aportacions d’aliments “pels necessitats de casa”. Evidentment Hernando això no s’ho esperava, i no se li va acudir res millor que oferir talls de pernill als donants d’aliments sabent que els magribins, normalment, el pernil no el tasten. Les senyores magribines, però, no van caure en la nova provocació del regidor i es van limitar a fer les seves aportacions alimentàries amb un somriure als llavis, tot rebutjant, naturalment, el pernil que els oferia el regidor xenòfob.

És només un exemple que mostra el nivell del personatge. Al meu entendre, amb la seva presència al consistori igualadí Hernando malmet la imatge amable que es vol donar de la ciutat. Al maig els igualadins decidiran consolidar o rebutjar la presència de PxC al consistori igualadí, i és d’esperar que sabran prendre la millor decisió per a la ciutat. De retruc decidiran també si consoliden el nom d’Igualada en la vergonyosa llista d’ajuntaments catalans que tenen regidors xenòfobs o si l’eliminen.

Murs més alts han caigut

Avui els catalans estem cridats a votar, i tot i ser perfectament conscient que la votació per triar entre marxar d’Espanya o quedar-nos no és pas aquesta d’avui, hi penso participar. Estem en un procés polític tan llarg i pesat com il·lusionant, i mentre hi siguem s’han de jugar totes les cartes. La d’avui n’és una més, i tothom sap que no tindrà cap conseqüència legal. Però segur que tindrà conseqüències polítiques. El d’avui és un pas més, i més d’hora que tard, si es demostra/quan es demostri democràticament que la majoria de catalans és favorable a la independència de Catalunya, serà el moment de la caiguda del mur mental que als catalans ens impedeix ser lliures. Llavors podrem decidir pel nostre compte i això vol dir que, quan ens equivoquem, ens equivocarem nosaltres solets, i ja no podrem donar la culpa al veí. Però sóc raonablement optimista i penso que l’encertarem més que l’errarem.

Murs molt més alts han caigut i tampoc semblava que fos possible. Avui fa un quart de segle de la caiguda del mur de Berlín. El 9 de novembre del 1989 es va començar a enderrocar el que era conegut arreu del món com el mur de la vergonya o el teló d’acer. Tot el que aquell immens disbarat representava es va anar enfonsant com un castell de naips. El comunisme governant durant dècades es va anar desfent com un terròs de sucre, i avui al món ja no en queda pràcticament res. Bé, sí, queden les relíquies de Cuba i Corea del Nord, però això ho deuen haver deixat perquè ningú mai més tingui la temptació de tornar-ho a provar. La caiguda del comunisme ha estat sense cap mena de dubte, almenys per mi, la notícia més impactant de la segona meitat del segle XX.

Per la meva feina he tingut ocasió de veure món i tractar amb gent dels cinc continents. Doncs bé, no he trobat mai ningú que, havent experimentat el comunisme de primera mà, me’l defensés. Aneu a Cuba i parleu amb la gent que hi viu, i ja veureu què us diran. Aneu a l’Europa de l’Est i pregunteu a la gent gran (els joves no ho han viscut) si voldrien tornar al sistema anterior. Feu-ho, feu-ho! Que al món queden alguns defensors d’aquell sistema? I tant que sí, jo mateix en conec més d’un, i al Parlament en tenim alguns representants. Però no conec cap dels actuals defensors del comunisme que l’hagi viscut des de dins. El paper ho aguanta tot, però el problema es presenta quan s’han de posar en pràctica determinades teories polítiques.

Un cop escrit aquest article he recordat que fa cinc anys, en commemoració dels vint anys de la caiguda del mur, en vaig publicar un altre. Ara l’he rellegit i veig que s’assembla el d’avui. El fet evident és que els murs, físics i mentals, no són eterns, especialment si hi ha una voluntat majoritària per enderrocar-los. El mur físic de Berlín, que servia per impedir marxar, també semblava molt sòlid. Va acabar caient. El mur mental que encara patim a Catalunya serveix pel mateix, per impedir que els catalans s’independitzin d’Espanya. Ara bé, tan aviat es demostri mitjançant una votació seriosa que els catalans volen enderrocar-lo, no tinc el més mínim dubte que acabarà caient. Com el de Berlín.

El vot “SÍ-NO”

Cal que no ens fem trampes al solitari sobre el veritable sentit del vot de diumenge. Diumenge hi ha convocada una votació, o costellada, o botifarrada, o procés de participació, o com li vulguem dir. Tots sabem, però, que per més alta que sigui la participació i sigui quin sigui el resultat de la votació, l’acte de diumenge no servirà per proclamar la independència de Catalunya. L’acte de diumenge només és un peatge més que se’ns fa passar en aquest viacrucis laic que ens imposa la nostra respectada metròpoli, Espanya. Respectada, sí, perquè al marge de les vicissituds polítiques que estem passant, els veïns s’han de respectar sempre, i entre aquests veïns hi ha, naturalment, Espanya, és a dir, el poble espanyol, que no el govern espanyol. Res a veure els pobles amb els seus governants. Però, aclarit això, a dia d’avui d’opcions reals els catalans només en tenim dues: “sí a la independència de Catalunya” i “no a la independència de Catalunya”. És a dir, o marxem o ens quedem, i tant en un cas com en l’altre haurem d’acceptar totes les conseqüències de la nostra decisió, les positives i, naturalment, també les negatives.

El vot intermedi “SÍ-NO” és una estranya martingala que els polítics es van haver d’inventar, de pressa i corrents, per tal d’evitar la rebequeria de dues persones que potser es pensen que són més del que en realitat representen: Joan Herrera, representant dels neocomunistes, i Josep Antoni Duran, representant dels democratacristians. Sembla ser, i dic sembla ser perquè jo no hi era, que si no s’hagués inclòs aquesta ficció o alternativa-trampa del “SÍ-NO”, tant l’un com l’altre s’haguessin desvinculat d’una votació que sempre els ha fet més nosa que servei. Sigui com sigui, l’engany del “SÍ-NO” no passarà pas a la història de Catalunya. De fet, a partir de diumenge al vespre l’engany quedarà oblidat. El vot “SÍ-NO” és el vot gens compromès del sí però no i/o del no però sí. És el vot del poruc que no s’atreveix a votar que “NO” i, potser també, el vot del poruc que no s’atreveix a votar que “SÍ”. Però tots sabem que optar pel “SÍ-NO” representa optar per una cosa ara per ara del tot inexistent. El vot del “SÍ-NO” només es podria entendre si hi hagués una oferta en ferm sobre la taula provinent de l’altra part, Espanya, però ni hi és ni se l’espera. I si un dia s’arribés a concretar, ja serà massa tard.

Nervis, crispació, violència

Tot i els innumerables entrebancs que ens estan posant, a mesura que va avançant el procés català cap a la independència hi ha molta gent, a Espanya però també a Catalunya, que es va posant nerviosa per moments. Hi ha una crispació creixent. Però té tot el sentit que sigui així, els catalans ens hi juguem molt, perquè no només ens hi juguem el nostre futur sinó també el benestar dels nostres descendents, de les futures generacions de catalans. I d’això, tant els partidaris del “sí” com els del “no” en som perfectament conscients. Per altra banda, tant els partidaris del “no” com els del “sí” estem convençuts que les posicions que uns i altres defensem, tot i ser radicalment oposades, són les millors pels catalans.

A dia d’avui ningú disposa d’un ordinador prou potent i intel·ligent (suposant que els ordinadors siguin intel·ligents, que això ja seria tot un altre debat) que ens pugui demostrar quina serà la nostra situació d’aquí a, posem per cas, deu anys, en el cas que surti guanyadora una opció o l’altra. I com que no tenim la bola de vidre per veure el futur, uns i altres ens hem de basar en les opinions dels especialistes de cada sector. Així, si centrem el debat en l’àmbit econòmic, que no és pas l’únic ni molt menys, uns confien en economistes del tipus Gonzalo Bernardos i altres en economistes del tipus Xavier Sala i Martin, i els catalans hem de triar quins professionals ens mereixen més confiança i credibilitat. I tot i això, ningú ens pot garantir que la nostra aposta serà la millor.

Però permeteu-me que torni a l’origen d’aquest comentari, és a dir, els nervis, la crispació i la violència física que alguns auguren que hi haurà. Els catalans som uns privilegiats, tenim la gran sort que Catalunya pertany a l’Europa més endreçada, i això exclou determinats comportaments violents per part dels poders públics. Estic convençut, per tant, que de violència física no n’hi haurà, i aquells que voldrien que aquest procés esdevingués violent es quedaran amb les ganes. Aquells que voldrien veure els tancs al carrer atacant les nostres institucions democràtiques estaran de pega. Ignoro qui és l’autor del vídeo-ficció que mostra un tanc atacant l’Ajuntament d’Igualada i, per tant, no el puc felicitar; s'ha de reconèixer que resulta molt impactant. Però, dit això, repeteixo, Catalunya pertany a l’Europa endreçada, i de violència no n’hi haurà.

Una transició gens exemplar

Com que Xile no gosava fer-ho, fa uns anys Espanya va ordenar la detenció a Londres del dictador xilè Pinochet, que es passejava impunement per tot el món sense que ningú li demanés responsabilitats pels seus crims d’estat. Ara, com que Espanya tampoc s’hi atreveix, la jutgessa argentina María Servini ha ordenat la detenció d’una vintena d’espanyols molt significats durant el franquisme, entre els quals hi ha dos ministres de la dictadura, Martín Villa, ben conegut a Barcelona, i Utrera Molina, ben conegut, molt especialment, pel seu gendre, l’exministre Gallardón. El món és petit, i a Madrid ara manen els fills i els nets dels que governaven sota les ordres del dictador Franco. Ep, no estic dient que el fill sigui responsable del que ha fet el pare, només deixo constància d’un fet incontrovertible: els cognoms dels que ens governen es van repetint.

Sóc realista i m’estranyaria molt que l’ordre internacional de la jutgessa argentina serveixi per depurar les responsabilitats d’aquests individus per la seva relació amb els crims comesos durant la dictadura franquista. Però almenys serveix per constatar, una vegada més, que la transició del franquisme a aquesta mena de neofranquisme que patim ara no es va fer tan bé com alguns, interessadament, sempre ens han volgut fer creure. I la prova més emblemàtica és la figura del cap d’estat que ens va imposar Franco com el seu successor, sense que ningú gosés objectar la voluntat del dictador.

Per què insisteixo sempre en criticar la transició política espanyola? Posaré més exemples. A la mort de Franco van seguir els mateixos policies que es dedicaven a torturar i maltractar els detinguts, i alguns van continuar fent-ho. A la mort de Franco van seguir els mateixos jutges que durant el franquisme condemnaven a penes de presó per simples delictes d’opinió. I parlava abans del neofranquisme actual perquè el dictador fa quasi quatre dècades que és mort i Espanya encara té empresonat el senyor Arnaldo Otegui per un delicte d’opinió, una figura legal que no existeix en democràcia. Es miri com es miri és un fet vergonyós. A la mort de Franco van seguir, en definitiva, els mateixos tribunals de la dictadura tot i que, per dissimular una mica, el temut TOP (Tribunal de Orden Público) es va rebatejar com a Audiencia Nacional, però amb les mateixes funcions i similar tarannà dels seus actuals titulars. Per totes aquestes coses i moltes més penso que la transició política espanyola no va ser gens exemplar.

Estic a punt de declarar-me insubmís

(Dibuix: El País)

Els que em llegiu regularment ja sabeu que més aviat tinc pressa, i que trobo que no porta enlloc anar allargant sine die el procés cap a la independència de Catalunya. Segueixo pensant que el simulacre del 9 de Novembre ens el podríem perfectament estalviar. Hagués preferit que el president Mas hagués convocat eleccions autonòmiques com més aviat millor, i que els partits favorables a la independència de Catalunya les convertissin en eleccions plebiscitàries. Aquest era i segueix sent el meu full de ruta particular, i així ho he anat explicant aquí i allà.

De fet, no tenia gaire decidida la meva participació en el simulacre de diumenge que ve. Però els meus dubtes es van esvair divendres, quan vaig veure que el Consejo de Ministros d’Espanya havia decidit impugnar el nostre “procés de participació ciutadana” davant dels seus tribunals. Dels seus, sí, perquè com que a Espanya no hi ha separació de poders, el TC és una branca més del partit que governa, i tot queda a casa. Però ara ja tinc perfectament decidit que diumenge aniré a votar als Salesians de Sarrià, que és el lloc que m’han assignat.

Així que, Ministro Fernández, sàpigues que encara que ens ho prohibiu, diumenge em declararé insubmís i aniré a dipositar la meva papereta juntament amb els meus veïns, amics i familiars, alguns vinguts expressament de l’estranger. T’ho dic per si ens vols enviar per comprovar-ho els teus atrafegats empleats del CNI que tenen residència temporal a Capità Arenas cantonada Diagonal, baixant a l’esquerra, vorera de muntanya. Saps tan bé com jo que la majoria dels catalans ja no tenim por.