(L’article original en versió paper es va publicar el 24 d'abril de 2015 a la pàg. 4 del núm. 1.701 de La Veu de l'Anoia)
Molts unionistes asseguren tenir la certesa que, a Catalunya, ells són majoria. Ho repeteixen tan sovint i, aparentment, tan convençuts, que hi ha gent que se’ls ha acabat creient. Aparenten estar-ne tant, de segurs, que fins i tot alguns consideren innecessari consultar sobre el tema als catalans via referèndum. Però també hi ha unionistes que expressen dubtes sobre quina és la voluntat majoritària dels catalans. Són els unionistes que no les tenen totes i alguns d’aquests, no tots, s’uneixen interessadament als que promouen la prohibició de votar. Com que no estan segurs del resultat tenen por que la votació resultés desfavorable als seus interessos. I aquí faig un incís per recordar que el terme unionista, que a alguns partidaris d’aquesta opció els desagrada profundament, no és un invent català. El terme unionista es va importar d’Irlanda, i com que és prou definitori d’una determinada actitud política aquí també ha acabat arrelant.
Els que em coneixen saben que no sóc unionista, i que tinc dubtes sobre quina és la voluntat majoritària dels catalans sobre la possibilitat d’una Catalunya independent. Seria, per tant, una mica agosarat per part meva confondre desitjos amb realitats tot i tractar-se, com dèiem abans, d’una pràctica força habitual entre molts unionistes que donen per fet el resultat de la votació. No cal dir que tinc alguna intuïció al respecte, és a dir, que intueixo que hi ha una majoria de catalans favorables a la independència. Però en democràcia no n’hi ha prou de tenir intuïcions sinó que s’han de tenir certeses, i per transformar els dubtes i les intuïcions en certeses només hi ha un camí, que passa necessàriament per les urnes i el recompte de paperetes.
Estic convençut que en aquest contenciós s’acabarà imposant el sentit comú, i que tots els catalans que ho vulguin tindran l’oportunitat d’expressar democràticament la seva voluntat. I si acaben guanyant els unionistes, una possibilitat que, com va passar a Escòcia no fa gaire, tampoc s’ha de descartar, tots haurem d’acceptar els resultats, també els que no som unionistes. El problema es presentaria si guanyés l’opció favorable a una Catalunya independent. Hi ha molts unionistes que ja han dit que ells això no ho acceptaran mai, i insinuen camins poc recomanables per imposar la seva voluntat. És a partir d’aquesta possibilitat que als catalans ens convé anar conreant complicitats exteriors que, en cas de triomfar l’opció independentista, com a mínim no ens posin traves al nostre projecte.
Molts unionistes asseguren tenir la certesa que, a Catalunya, ells són majoria. Ho repeteixen tan sovint i, aparentment, tan convençuts, que hi ha gent que se’ls ha acabat creient. Aparenten estar-ne tant, de segurs, que fins i tot alguns consideren innecessari consultar sobre el tema als catalans via referèndum. Però també hi ha unionistes que expressen dubtes sobre quina és la voluntat majoritària dels catalans. Són els unionistes que no les tenen totes i alguns d’aquests, no tots, s’uneixen interessadament als que promouen la prohibició de votar. Com que no estan segurs del resultat tenen por que la votació resultés desfavorable als seus interessos. I aquí faig un incís per recordar que el terme unionista, que a alguns partidaris d’aquesta opció els desagrada profundament, no és un invent català. El terme unionista es va importar d’Irlanda, i com que és prou definitori d’una determinada actitud política aquí també ha acabat arrelant.
Els que em coneixen saben que no sóc unionista, i que tinc dubtes sobre quina és la voluntat majoritària dels catalans sobre la possibilitat d’una Catalunya independent. Seria, per tant, una mica agosarat per part meva confondre desitjos amb realitats tot i tractar-se, com dèiem abans, d’una pràctica força habitual entre molts unionistes que donen per fet el resultat de la votació. No cal dir que tinc alguna intuïció al respecte, és a dir, que intueixo que hi ha una majoria de catalans favorables a la independència. Però en democràcia no n’hi ha prou de tenir intuïcions sinó que s’han de tenir certeses, i per transformar els dubtes i les intuïcions en certeses només hi ha un camí, que passa necessàriament per les urnes i el recompte de paperetes.
Estic convençut que en aquest contenciós s’acabarà imposant el sentit comú, i que tots els catalans que ho vulguin tindran l’oportunitat d’expressar democràticament la seva voluntat. I si acaben guanyant els unionistes, una possibilitat que, com va passar a Escòcia no fa gaire, tampoc s’ha de descartar, tots haurem d’acceptar els resultats, també els que no som unionistes. El problema es presentaria si guanyés l’opció favorable a una Catalunya independent. Hi ha molts unionistes que ja han dit que ells això no ho acceptaran mai, i insinuen camins poc recomanables per imposar la seva voluntat. És a partir d’aquesta possibilitat que als catalans ens convé anar conreant complicitats exteriors que, en cas de triomfar l’opció independentista, com a mínim no ens posin traves al nostre projecte.
2 comentaris:
A mi m'agrada més "dependentistes", ho trobo terriblement gràfic i, a més, "unió" implica també "desunió", com si trenquéssim un tot que no existeix en realitat. Però vaja, això només és per passar l'estona. D'altra banda, acabo de veure una enquesta de La Vanguardia, on diu que la majoria de catalans estarien en contra de la independència. Els dependentistes van fent la seva feina sense pressa però sense pausa. El cas és que cali el missatge i, al final, entre aquests i els convergentets cagadubtes de mena, no sé pas si arribarem on pretenem.
Clidice,
Tampoc ho sé, però et puc comentar una dada que m'acaba de facilitar el meu quiosquer de capçalera: de mica en mica estan disminuint les vendes de La Razón i l'ABC, que ja eren molt baixes, i estan augmentant les de La Vanguardia. El tipus de client que s'està "passant de bàndol" és el d'una persona més aviat gran, feliçment jubilada i bilingüista monolingüe (ja ens entenem); dones que de tant en tant van d'excursió al Valle de los Caidos, homes amb bigoti prim, etc. Aquest és cada dia més el perfil del nou client de La Vanguardia, amb totes les excepcions que calguin, que "haberlas, haylas".
Publica un comentari a l'entrada