A manca d’arguments sòlids, els partidaris que no es pugui votar sobre la independència de Catalunya diuen que votar divideix la societat. Dit en altres paraules, ells creuen —de fet no ho creuen, però ho diuen— que, si se’ns prohibeix votar, s’evitarà que la societat catalana es divideixi, com si no estigués ja prou dividida entre els partidaris de marxar d’Espanya i els que pretenen que tot segueixi més o menys com fins ara. Fins i tot algunes arriben al ridícul més estrepitós i afirmen sense parpellejar: “que no es pugui votar és un gran triomf de la democràcia” (Alícia Sánchez-Camacho), una afirmació que en els temps de la democràcia orgànica hagués pogut compartir el mateix Franco.
El motiu de qui vol evitar que es voti en referèndum és, però, un altre: el pànic a perdre. Mentre no es voti ells podran seguir dient, sense cap base, és clar, que la majoria de la societat catalana no vol una Catalunya independent, i es quedaran tan amples. Per la mateixa regla del tres també podrien dir, sense preguntar-ho abans, que la majoria de la societat catalana vol marxar de la Unió Europea, o que a la majoria ens agraden les curses de braus, o l’escalivada.
No disposo de la bola de vidre per saber quin seria el resultat d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. Tinc les meves intuïcions però de certesa no en tinc cap, i per això reivindico que es pugui votar. Votar no només no divideix sinó que aclareix les coses. Resulta curiós constatar que els partidaris de la independència volen votar i estan tan preparats per guanyar com per perdre. En canvi, aquells que no volen que es voti no estan gens disposats a perdre. És la diferència que hi ha entre la democràcia orgànica i la democràcia sense adjectius.
El motiu de qui vol evitar que es voti en referèndum és, però, un altre: el pànic a perdre. Mentre no es voti ells podran seguir dient, sense cap base, és clar, que la majoria de la societat catalana no vol una Catalunya independent, i es quedaran tan amples. Per la mateixa regla del tres també podrien dir, sense preguntar-ho abans, que la majoria de la societat catalana vol marxar de la Unió Europea, o que a la majoria ens agraden les curses de braus, o l’escalivada.
No disposo de la bola de vidre per saber quin seria el resultat d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. Tinc les meves intuïcions però de certesa no en tinc cap, i per això reivindico que es pugui votar. Votar no només no divideix sinó que aclareix les coses. Resulta curiós constatar que els partidaris de la independència volen votar i estan tan preparats per guanyar com per perdre. En canvi, aquells que no volen que es voti no estan gens disposats a perdre. És la diferència que hi ha entre la democràcia orgànica i la democràcia sense adjectius.
5 comentaris:
Miquel, perdona pero no estic gens d'acord. Les eleccions del 27s van ser plebiscitaries i com va dir Antonio Baños, les forces independentistes van perdre el plebiscit. Ara, molts sobiranistes van estar dient durant dies i setmanes que la victoria havia sigut aplastant. Això es saber perdre? Si no es va arribar ni al 50%. Ara, també vull deixar clar que els altres tampoc saben perdre. Ni uns ni altres.
Luis,
Ja saps que sempre que estiguin expressats amb educació i respecte els desacords també m'agraden, però deixa'm fer un recordatori pels desmemoriats que, haberlos, haylos: el 27-S el Sí va treure un 48%, el No un 39%, i els NS/NC un 11%.
Antonio Baños és molt simpàtic i sovint té un discurs interessant, però no és el meu referent. De fet, jo sempre vaig per lliure, i no necessito que ningú tregui conclusions per mi, me les sé treure sol. En una cosa estic d'acord, el 48% no és el 50% + 1 vot que jo sempre reclamo ;-)
Jo de desmemoriat res de res. Els partits independentistes el 27-S eren JxSí i la CUP. Entre els dos van obtenir un 47,74% dels vots. Els partidaris del NO van obtenir el 51,74% dels vots. Ara, una gran majoria de sobiranistes van començar a donar els seus resultats en funció de si excloïen del grup del NO només a CatSíqueesPot o també a Unió i PACMA. Tot plegat, molt graciós! Evidentment que Antonio Baños no es referent en res. Jo el posava com a exemple perquè va ser dels únics que va reconèixer que el plebiscit s´havia perdut. Com et vaig dir, ni uns ni altres saben perdre.
Luis,
Ja veig que t'agrada la matemàtica creativa ;-)
Miquel, ahí vaig estar buscant els teus resultats per la xarxa i no va haver forma de trobar-los. Ja em diras d'on els vas treure. Està clar que cal un referèndum, pero dit això també está clar que una gran majoria de sobiranistes no veu acceptar de cap manera la derrota. Es la realitat.
Publica un comentari a l'entrada