Un matí d’agost a Barcelona (1/2)

Surto de casa d’hora quan, com qui diu, al barri encara no han posat els carrers. Agafo el Tren de Sarrià. A Sarrià encara no tenim metro, però tenim el Tren de Sarrià, una de les coses del nostre barri que, com va dir Josep Pla quan n’era veí, és l’única cosa que ha funcionat seriosament a Barcelona durant aquests últims anys. En uns deu minuts em planto a la plaça Catalunya. Surto per la porta que dóna al capdamunt de La Rambla i començo a caminar en direcció Colom.

Degut a la inflació de turisme que a Barcelona ho envaeix tot, un exercici aparentment tan senzill com aquest, caminar per La Rambla, fa anys que no el puc fer amb tranquil·litat. De fet, sempre que puc evito passar-hi. A les nou del matí, però, encara t’hi pots arriscar; els turistes encara dormen o, els més matiners, encara esmorzen. Bé, seguim. M’aturo un moment al Palau Moja per fer una gestió però no estic de sort.

Aprofito per entrar a l’Oficina de Turisme que hi ha als baixos d’aquell palau, però també estic de pega. Demano una cosa que necessito i que ells haurien de tenir, però resulta que no la tenen. L’excusa de la persona que m’atén: és que fa poc que hem obert aquesta oficina i això que vostè demana encara no ho hem rebut. Però vagi aquí al davant, al Palau de la Virreina, que ells potser ho tenen. No cal dir que a La Virreina tampoc trobo el que busco.

Segueixo Rambla avall intentant esquivar els tolls d’aigua que s’han format a resultes de la neteja del carrer, i truco a en M., que treballa molt a prop. Ens trobem al carrer Jerusalem i fem un cafè ràpid. Deu minuts escassos i segueixo la ruta. Observo que als porxos exteriors del Mercat de Sant Josep, més conegut com La Boqueria, les taules que la senyora Colau fa pocs dies va fer retirar han quedat substituïdes per rondalles de gent jove asseguda a terra. Resultat: ara els vianants encara disposen de menys espai per passar que abans.

(Segueix aquí)

Conversa al Palau Moja

Ahir, dilluns 29 d’agost, poc més tard de les 9 del matí. El visitant arriba al Palau Moja (La Rambla cantonada Portaferrissa), que depèn del Departament de Cultura de la Generalitat, i s’adreça al segurata que hi ha al vestíbul. La conversa que tractaré de reproduir a continuació no la tinc gravada —gravar converses no ho faig gairebé mai, excepte si parlo amb Booking, Ryanair, Vueling i altres companyies amb les que he tingut males experiències comercials—, però va anar més o menys així:

-Bon dia. Voldria veure el senyor ics.
-No hi és.
-Quan hi serà?
-Ara està de vacances.
-Quan les acaba?
-No en tinc ni idea (textual).
-Pot preguntar a algú del seu despatx quan tornarà el senyor ics?
-Esperi’s, que ho provo (ja amb una mica de mala cara).
-Que no li agafen el telèfon?
-No, no hi deu haver ningú.
-Pot preguntar-ho al despatx del costat?
-No, al despatx del costat segur que no ho sabran (ja amb cara d’emprenyat).
-Puc pujar jo a dalt i preguntar-ho personalment?
-No, no li puc permetre que pugi (molt contundent).
-Doncs pot tornar a insistir?
-No contesten, deuen haver sortit.
-Quan pensa que tornaran?
-No en tinc ni idea, si es vol esperar una estona, vostè mateix.
-Però, per vostè, quan és una estona? És que jo tinc altres coses a fer.
-No li puc dir.
-Miri, vaig a fer un encàrrec aquí al costat i tornaré d’aquí a un quart, a veure si mentrestant vostè ja ho ha esbrinat.
-Esperi un moment, que ho torno a provar. (Sembla que li agafen el telèfon, i ho pregunta). Miri, em diuen que ho torni a provar el dia 1, que potser el senyor ics ja serà aquí, però que no és segur que hi sigui.
-Vol dir dijous que ve?
-Sí, però no és segur que dijous el senyor ics ja hi sigui.
-Gràcies, però jo necessito saber-ho segur, que vindré expressament.
-Doncs ho sento, però no és segur que el dia 1 el trobi.
-Quan pensa que pot ser un dia segur per trobar-lo?
-No en tinc ni idea. Miri, si vol, abans de venir truqui a la centraleta i pregunti-ho. (M’apunta el telèfon 93 316 27 40 en un paper, i me’l dóna).
-Gràcies. (Marxo).

No faré comentaris. El dilluns 5 ho tornaré a provar. Trucaré abans, és clar.

Política grotesca: quan un no rotund és un sí

Foto: HispanTV

Després —i abans també, és clar— de les últimes eleccions estatals del 26 de juny la majoria de líders polítics han anat fent les seves declaracions, entre les quals s’inclouen algunes mentides pietoses. Però aquesta vegada no tots han mentit amb la mateixa intensitat que el líder de Ciudadanos, Albert Rivera. Sap greu, almenys me’n sap a mi, que amb el mal cartell que els catalans ja tenim a l’oest, sigui precisament un català qui ocupi un lloc important en el podi dels polítics menys creïbles d’Espanya. Però cal acceptar les coses tal com són, i el posicionament polític del no però sí de Rivera l’està fent mereixedor d’ocupar un lloc rellevant en aquell podi.

Abans de les eleccions i immediatament després del 26-J, Rivera va deixar molt clara la postura rotunda del seu partit: amb Rajoy de candidat a La Moncloa, ni aigua, i això incloïa no votar sí a la investidura de Rajoy com a president, ni abstenir-se. Després, a mesura que han anat passant les setmanes i la calor de l’estiu ha anat estovant les seves aparents conviccions, Rivera ha anat matisant la seva postura inicial. Un incís: com que els polítics no acostumen a rectificar, ara de rectificar en diuen matisar. En fi, coses del llenguatge polític, o d’un ego desmesurat que els impedeix admetre que, com tothom, ells també s’equivoquen. Deuen pensar que qui rectifica està admetent que s’ha equivocat, i és per això que aquest verb no l’acostumen a conjugar gaire.

Bé, el fet és que un mes després de la jornada electoral, aquell no tan rotund de Rivera ja s’havia convertit en el compromís en ferm d’una “abstenció tècnica” per ajudar Rajoy a mantenir-se a La Moncloa. Per cert, quina diferència hi deu haver entre una abstenció tècnica i una abstenció sense adjectius? Seria bo que Rivera ens ho aclarís. Però el PP va respondre que amb l’abstenció de Ciudadanos no n’hi hauria prou. Així, a Rivera se li va demanar que passés de l’abstenció a comprometre’s a votar sí i, finalment, aquest cap de setmana ha signat amb Rajoy el seu suport incondicional. A partir d’aquest llarg sainet estiuenc Rivera ha passat a ser un cadàver polític. Després alguns es queixen de la manca de credibilitat dels polítics, però ells en són els principals responsables.

Jubilats

(L’article original en versió paper es va publicar el 19 d'agost de 2016 a la pàg. 4 del núm. 1.770 de La Veu de l'Anoia)

Hi ha jubilats que cada dia surten de casa en visita d’inspecció a les obres del seu barri. L’objectiu és passar l’estona mentre comenten amb els seus col·legues si els treballadors fan bé o no la seva feina. Alguns fins i tot gosen donar lliçons. N’hi ha, també, que se’n van cada dia a la plaça del barri a jugar a la petanca, mentre uns altres van al centre cívic a jugar la partideta de dòmino. També hi ha qui no té res a fer i/o és poc sociable i es queda a casa endollat a la tele; les estadístiques ens diuen que aquests acostumen a viure menys que els altres. Hi ha també qui té la fal·lera de fer excursions en autocar a preus regalats, sense que els importi gaire la destinació ni l’objectiu real de l’organitzador de la sortida, que no és mostrar-los el Monestir de Montserrat sinó vendre’ls un parell de mantes, una vaixella de porcellana vietnamita o un matalàs que asseguren que et cura el mal d’esquena. Però bé, la qüestió és sortir de casa i que t’ho donin tot fet i mastegat, i si per quedar bé s’ha de comprar alguna cosa, la compren i llestos. I com que l’objectiu és, bàsicament, canviar d’aires, si en comptes d’anar a Montserrat els porten a Sant Miquel del Fai no hi ha cap terrabastall.

Ve a ser com aquells creueristes —jubilats o no— que només tenen com a objectiu gaudir de les moltes ofertes internes que se’ls ofereix al vaixell, aquells que ni tan sols aprofiten les escales per veure món, el poc món que des d’un autocar et poden ensenyar en les poques hores que dura l’escala del creuer. D’aquests n’he conegut uns quants, i alguns t’asseguren, amb aparent convicció, que coneixen tal ciutat i tal altra, i potser aquelles ciutats només les han divisat des de la piscina del creuer i ni tan sols les han arribat a trepitjar. El matís és important. No és exactament el mateix haver estat en un lloc que conèixer un lloc. Sense anar més lluny, jo mateix he estat a molts llocs de tot el món, però mai gosaria dir que conec la majoria d’aquests llocs perquè només hi he estat per feina i amb poc temps lliure per turistejar, encara que hi hagi anat moltes vegades.

No cal dir que també hi ha jubilats que no cauen en aquestes pràctiques. Són persones que sempre han tingut altres interessos i aficions al marge de l’activitat laboral. Persones que esperen jubilar-se per dedicar-se amb més intensitat als seus hobbies, als que no han pogut dedicar tot el temps que els hauria agradat mentre treballaven. Però d’aquests en parlarem un altre dia, que avui ja he esgotat l’espai.

Enredant per aquí, enredant per allà

Foto: Diari ARA 14-6-2016

Es pot ser aferrissadament partidari de la independència de Catalunya i es pot no ser-ho. Es pot ser convençudament addicte a l’unionisme constitucionalista espanyol o no. Totes les opcions polítiques defensades des de posicions democràtiques, sense violència, són del tot respectables. Però el que els polítics no haurien de fer mai és anar marejant la perdiu, sense definir-se clarament, sobre temes capitals que afecten la nostra societat. No s’hi val a dir avui blanc i demà negre. Un polític no és la persona més indicada per intentar fer de Peret amb aquella cançó que fa anys va fer fortuna: “Enredant per aquí, enredant per allà”.

Doncs bé, això és exactament el que d’un temps ençà estan fent alguns polítics catalans respecte el seu posicionament sobre la independència de Catalunya. I això no val, perquè és un posicionament deshonest amb la ciutadania que els paga el sou. No cal dir que també són deshonestos amb ells mateixos. Admeto que aquestes ambigüitats també poden ser fruit de la por a definir-se amb una excessiva claredat, o de l’obediència deguda a les cúpules dirigents dels partits que marquen la línia política a seguir. Ho resumeix molt bé aquella frase del socialista Alfonso Guerra, àlies mienmano: “quien se mueva no sale en la foto”. Aquesta és una gran veritat, en política no es pot anar per lliure. Potser és per això que no he militat mai en un partit polític.

Fetes aquestes consideracions, cal saludar amb el màxim respecte el posicionament clar de PP, PSOE i Ciudadanos en favor de l’unionisme, així com el d’Esquerra, PDC i la CUP en favor de la independència. Amb aquests partits hi pots estar d’acord o no, però almenys en el tema de la independència saps de quin peu calcen. No enganyen. Contràriament, cal retreure les postures polítiques de calculada ambigüitat dels comuns/Podemos i Iniciativa, que no saps mai si pugen o baixen ni a quina franja de la població es dirigeixen per mirar d’enredar-la. Parlo, d’una banda, de Colau, Pisarello i companyia i, de l’altra, de Coscubiela, Rabell i companyia.

L’eina perversa de la delació

Des de la seva arribada al despatx de la plaça de Sant Jaume, Ada Colau, la pitjor alcaldessa que ha tingut Barcelona des de la mort de Franco, s’està cobrint de glòria. Però com que en aquest període d’alcaldessa només n’hi ha hagut una, ella, inclourem en aquest rànquing comparatiu els seus antecessors masculins —Trias, Hereu, Clos, Maragall i Serra— els quals, comparats amb Colau, pujaran als altars de la política tot i el desgavell evident que algun d’aquests personatges ens va deixar en herència.

Semblava que amb tots els escàndols i males pràctiques que han envoltat la nefasta gestió colauista de l’Ajuntament de Barcelona (*) ja no hi podrien haver més sorpreses desagradables, però anàvem errats. Així, l’alcaldessa ha descobert l’eina perversa de la delació, una pràctica que l’ajuntament ha començat a promoure entre els ciutadans barcelonins. Són cartes amb el logo de l’ajuntament però sense signatura, per tal d’intentar descobrir pisos turístics no declarats. De moment només és això, més endavant ja es veurà si s’amplien les tasques dels delators. Tampoc hi ha prevista una recompensa pels bons delators, però no s’ha d’excloure que s’acabi introduint alguna mena de prima.

El model colauista de la delació vindria a ser una mala còpia dels CDR (Comités de Defensa de la Revolución) cubans, només que en la versió barcelonina es convida a fer la delació de manera individual i anònima, sense haver-se de significar en públic com passa a Cuba. Colau no ha inventat res de nou. Fins a la caiguda del Mur de Berlín (1989), als països comunistes de l’Europa de l’Est la delació era pràctica habitual. Allà tothom vigilava i tothom era vigilat i, com que tothom tenia por de ser denunciat també sovintejaven les denúncies falses. És d’esperar que a Barcelona no s’arribi a aquests extrems.

* * *

(*) Al·lèrgia, posteriorment matisada, al MWC (Mobile World Congress) i a altres esdeveniments internacionals de la ciutat que posen Barcelona al món; al·lèrgia a la construcció de nous hotels i a la iniciativa privada en general (guanyar-se la vida de forma privada ara està mal vist); negar-se repetidament a votar la possible incorporació de Barcelona a l’AMI (Associació de Municipis per la Independència); pèssima gestió de l’empresa TMB (bus i metro), amb una presidenta política que, emparant-se en la crisi, va arribar a justificar que la gent es colés al metro; les nombroses vagues, algunes amb un caràcter clarament xantatgista, del transport públic barceloní; l’escàndol dels sous dels dirigents polítics de TMB provinents, bàsicament, de l’esquerra (ICV i PSC) que s’ha anat quedant sense feina; la política del laissez faire envers els manters, i cap defensa clara dels botiguers que paguen cívicament els seus impostos i es veuen perjudicats per la competència deslleial dels manters; un intent claríssim d’embrutar la memòria històrica del Born amb una estàtua de Franco que pretenen col·locar just al davant, com si no hi hagués llocs més adients a la ciutat (davant de la Capitania del Passeig de Colon, o davant de la Delegación del Gobierno, per exemple); escollir, amb evidents ganes de provocar, un insultador d’independentistes com a pregoner de les festes de la Mercè; l’escàndol de la gestió municipal del banc expropiat de Gràcia, com si es busqués una versió gracienca de Can Vies; etc. I deixo pel final el projecte estrella de la senyora Colau: un tramvia per la Diagonal que la majoria dels barcelonins no consideren prioritari —en el seu moment això ja es va votar— però que ella vol tirar endavant tant sí com no. I pensar que encara ens queden 33 mesos per perdre-la de vista!

Abstencions, abstencions tècniques i abstencions vergonyants

Quan en una votació l’abstenció té els efectes pràctics d’un sí, o d’un no, aquesta deixa de ser una abstenció diguem-ne innocent i passa a ser clarament un sí, o un no. Un sí o un no encoberts i porucs, és clar, perquè sabent tothom que l’abstenció tindrà aquells efectes, no s’atreveixen a votar amb un sí o un no.

Ara a Espanya s’intenta investir un president, o almenys alguns polítics ho fan veure. Per tant, aquesta reflexió val tant per Podemos i el PSOE com pels seus respectius líders, Iglesias i Sánchez. També seria aplicable a la resta de partits amb representació al Congreso de los Diputados, però aquests tenen menys incidència.

Si gràcies a unes abstencions s’acaba fent possible que Rajoy repeteixi com a president, els abstencionistes en seran còmplices i hauran de fer-se responsables de la seva decisió durant tota la legislatura. Per tant val la pena que, qui tingui al cap abstenir-se, s’ho rumiï molt bé abans de fer-ho; el seu futur polític està en joc.

Ciudadanos és un cas a part perquè el seu líder, Rivera, ja ha decidit que no només no votaran que no a Rajoy, tal com van assegurar repetidament durant la campanya electoral, sinó que ni tan sols s’abstindran. Votaran sí, por España (aquesta és l’explicació que va donar un tal Girauta). La vergonyosa rectificació de Rivera i els seus, fent exactament el contrari d’allò que van prometre que farien, ens dóna la mesura de la seva credibilitat política: sota zero. Amb aquests antecedents, vosaltres compraríeu una moto de segona mà a en Rivera, o a en Girauta?

Retolar en català

Aquesta carta surt publicada a La Vanguardia d’avui, i no cal dir que coincideixo fil per randa amb el seu contingut.

Retolar en català

Quan es refereix als comerciants que usen el castellà en comptes del català per retolar els seus comerços, José Martínez Tortosa (“Multas lingüísticas, 11/VIII/2016) ens dóna una explicació confusa sobre les multes lingüístiques, i a partir d’aquí treu unes conclusions desafortunades en les quals no entraré. Així, contràriament al que diu la carta, la normativa no prohibeix que els comerços es puguin retolar en castellà o en qualsevol altra llengua, sinó que obliga a retolar-los, com a mínim, en català, que no és el mateix.

Aprofito per manifestar que estic radicalment en contra d’aquesta normativa tan intervencionista de la Generalitat. En funció de la seva clientela, els comerciants ja saben en quina llengua o en quines llengües els convé retolar el seu comerç, i com han d’atendre la persona que entra a la seva botiga.

Jo tinc la meva pròpia normativa: si en un comerç no són capaços d’entendre’m en català, procuro no tornar-hi a posar els peus.

MIQUEL SAUMELL
Barcelona

Una llegenda d’estiu

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 d'agost de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.768 de La Veu de l'Anoia)

Començaré amb una confessió que, per a la gent que em coneix, no constituirà cap novetat: a l’estiu aguanto molt malament la calor. La calor m’inhabilita. Sóc, per tant, un ferm partidari de l’aire condicionat a casa, al cotxe, al despatx, al cinema, al museu, al restaurant, a l’hospital, a l’autobús, al tren i a l’avió. A tot arreu. Crec que els aparells d’aire condicionat són un dels molts grans invents de la humanitat, i a mi em faciliten la vida en molts dels seus vessants. Dit d’una altra manera, a l’estiu l’absència d’aire condicionat em complica molt la vida i, per tant, dintre de les meves possibilitats, obligacions i relacions professionals i personals, sempre procuro evitar els llocs on no n’hi ha.

La gent que viatja en cotxe amb mi ja sap que l’aire condicionat necessito posar-lo fortet. Si algú se’m queixa i em demana obrir la finestra m’hi oposo, no només per evitar que entri l’aire calent de l’exterior sinó també pel soroll afegit que comporta viatjar amb la finestra oberta. Actuo així no només pensant en la meva confortabilitat sinó també en la seguretat dels passatgers que m’acompanyen, és a dir, per evitar marejar-me i acabar tenint un ensurt de trànsit. Quan tens calor pots anar traient-te la roba, però arriba un moment que ja no te’n pots treure més. En canvi, qui passi fred amb l’aire condicionat sempre es pot posar un jersei lleuger. I, si no en té prou, un de més gruixut, de llana. El fred sempre té remei; la calor, en canvi, només la combats amb l’aire condicionat.

Arribats a aquest punt algú potser pensarà que m’estic oblidant de les opcions alternatives a l’aire condicionat, és a dir, deixar córrer l’aire i utilitzar ventiladors elèctrics. Però, amb aquestes alternatives més naturals, encara que amb l’aire en moviment hi pugui haver alguna petita millora, ni es rebaixa substancialment la temperatura de l’aire ni es rebaixa el grau d’humitat. Així, quan a l’estiu la temperatura exterior supera els trenta graus —aquesta situació a Igualada es dóna força sovint— i/o el grau d’humitat és molt elevat —això passa més al meu poble, Sarrià, per la proximitat del mar— l’únic remei efectiu per a les persones caloroses és l’aire condicionat.

Acabaré explicant per què he optat pel títol “Una llegenda estiu”. A l’estiu és molt habitual arribar a un restaurant i que l’amo et digui: quedeu-vos a la terrassa, que passa airet i estareu molt bé. Una llegenda d’estiu. Si puc decidir jo, ho tinc clar: menjarem a dins, amb l’aire condicionat. I no se’n parli més.

Resposta a Enric Millo (PP)

Et vull comentar el teu article Oportunidad ante el reto catalán, publicat ahir al diari El Mundo. Qui et respon no es considera nacionalista, i d’independentista vindria a tenir una dosi similar a la que podeu tenir tu i els teus, Millo. O és que potser a vosaltres us agradaria que us governessin des del país veí? Us agradaria que les decisions que us afecten més directament les prenguessin altres governs des de Lisboa, Roma, o París? Sí, Millo, ja sé que la pertinença a la Unió Europea té peatges de dependència, però suposo que ja has copsat que avui no estem parlant de Brussel·les sinó d’una altra dependència geogràficament més propera. Tu i els teus, Millo, hauríeu d’entendre que a la majoria de catalans no ens agrada que les decisions que afecten Catalunya i els catalans es prenguin des de Madrid, a sis-cents quilòmetres de distància geogràfica, i a molta més distància si ho comptem en termes d’una mínima sensibilitat política, lingüística, fiscal, etc. que tu i els teus, Millo, quan legisleu sobre temes catalans sempre deixeu de banda.

Millo, qui respon el teu article només es considera català, i no necessita cap més adjectiu per definir-se. No em considero nacionalista, ni patriota, ni sobiranista, ni independentista més enllà del que he comentat abans, ni cap dels adjectius que tu i els teus, Millo, utilitzeu pesadament, sense descans, quan us referiu als catalans que no pensen com vosaltres. Qui et respon considera que Espanya només és un passaport, molt útil per anar pel món, això sí; i un recaptador d’impostos molt efectiu però, alhora, un pèssim distribuïdor de les inversions i les despeses publiques de l’estat.

Tu i els teus, Millo, sou els principals responsables que a Catalunya les coses hagin arribat fins on han arribat. Tu i els teus, Millo, sabeu que la relació de Catalunya amb Espanya ja mai més tornarà a ser com abans. Tu i els teus, Millo, al màxim que podeu aspirar és a que les relacions tan deteriorades d’ara, gairebé d’imposició colonial, evolucionin cap a una nova etapa de bon veïnatge entre dos països sobirans amb els mateixos drets. Això si la majoria de catalans opta per la independència, és clar, tal com diuen totes les enquestes incloent les espanyoles.

Tu i els teus, Millo, no heu permès mai que els catalans puguin decidir lliurement i democràticament el seu futur. De moment sabem del cert que, dels resultats de les eleccions del 27/9/2015, se’n desprèn que un 39% de catalans està en contra de la independència, i el 48% hi està a favor; la resta no sabe / no contesta / no se define. Ningú es pot atribuir com a pròpies les intencions polítiques d’aquesta franja de població dubtosa que encara no sap què vol. Ningú vol dir ningú; tu i els teus, Millo, tampoc.

Tu i els teus, Millo, us heu passat dècades dient que amb violència no es podia fer res, però que sense violència tot era possible. Tu i els teus, Millo, sabeu que fora d’episodis molt puntuals d’èpoques molt pretèrites, a Catalunya no hi ha, sortosament, violència política. M’estic referint a la violència física, als atemptats terroristes, que del mal tracte continuat de l’altra banda, la violència legal, inversora, policial, judicial, lingüística, cultural, etc. ja us n’ocupeu tu i els teus, Millo. No cal dir que amb els apèndixs imprescindibles del Gobierno, la fiscalia, les entitats financeres, els dirigents de les empreses de l’IBEX-35, la Conferencia Episcopal, la premsa de paper i la digital, la patronal CEOE, les emissores públiques i privades de ràdio i televisió, el Tribunal Constitucional, la policia, l’exèrcit...

Tu i els teus, Millo, sabeu tan bé com jo que el contenciós polític Catalunya-Espanya només es resoldrà votant en un referèndum d’autodeterminació, que guanyarà l’opció que obtingui el cinquanta per cent més un dels vots emesos. Així funciona la democràcia.

Maneres de vestir

Quan només em represento a mi mateix puc anar vestit com em sembli, i no haig de donar explicacions a ningú. Així, un dia puc anar amb americana i corbata al matí, i amb texans i calçat esportiu al vespre. Tot depèn d’amb qui m’hagi de trobar i de quina imatge vulgui transmetre de mi mateix. Això sí, sempre procuro que allà on vagi el meu vestuari no desentoni. Si m’haig de trobar amb un client que sé que acostuma a anar vestit d’una determinada manera no se m’acudirà presentar-m’hi vestit d’una manera massa diferent, com si volgués donar-li una lliçó. Allò de el cliente siempre tiene razón manté la seva plena vigència, fins i tot quan penses que no la té.

Dit això, els diputats del Parlament no només es representen a si mateixos i als seus partits sinó que ens representen a tots. No m’agrada que quan són a l’hemicicle vagin vestits com si sortint d’allà haguessin d’anar a la platja sense temps de passar per casa a canviar-se. Seré més clar: al Parlament no m’agraden les xancletes ni els xandalls, ni les samarretes amb lemes propagandístics ni les bermudes. La llibertat de vestuari que exerceixen alguns diputats pot caure en alguna contradicció. Pot constituir, si més no, una clara manca de respecte cap als funcionaris i bidells que estan al seu servei i que, aquests sí, estan obligats a anar vestits d’una determinada manera. Els diputats de la CUP potser ni ho han pensat.

Alabances i crítiques

El radar de Sarrià s’acosta a la xifra rodona dels dos mil posts publicats i, de tant en tant, avui per exemple, em sento en l’obligació de recordar alguna obvietat relacionada amb aquest blog. Blog escrit amb “g”, és clar que sí, però aquest debat ja el vaig donar per tancat fa anys i ara em faria molta mandra reobrir-lo. Així, vull suposar que, a aquestes alçades de la pel·lícula, els lectors habituals d'aquest radar tenen present que no sóc aquí, precisament, per alabar polítics i fer-los la gara-gara. Aquesta tasca ja la fan els nombrosos departaments de premsa dels partits polítics i les institucions públiques, els community managers, els assessors i tot el seguici de suposats experts en diferents disciplines que els acompanya tothora i, alhora, els controla. Cal dir, però, que molt més sovint del que seria desitjable els components de tot aquest seguici es passen de frenada amb les seves immerescudes alabances al líder, de vegades fins a fregar la ridiculesa.

Algú pot pensar que sort en tenim que, de tant en tant, sorgeixin líders polítics aparentment més sensibles, aquells que ens venen la moto que ells són diferents de la casta política. Ara s’han institucionalitzat els processos participatius de la ciutadania com si aquests fossin la solució de tots els nostres mals i no, com passa sovint, simples estratègies tàctiques per dissimular incapacitats polítiques. La trista realitat és, però, que un cop cobert l’expedient de la participació popular en els projectes de ciutat o de país, després els dirigents polítics fan el que els sembla. Un bon exemple d’aquesta mala praxi el trobem en el projecte emblemàtic del cobriment de la Ronda de Dalt de Barcelona, un projecte heretat del govern convergent anterior pels comuns i assimilats que ara governen la ciutat. Així, aquesta obra ha estat sotmesa a l’escrutini públic dels barcelonins mitjançant el procés participatiu del Pla Municipal. Com no podria ser d’altra manera, el cobriment ha obtingut un gran suport popular.

Però, per cobrir l’expedient, tota aquesta comèdia de la participació veïnal, amb moltes reunions, informes tècnics i milers de ciutadans il·lusionadament implicats, ara diuen que només es concretarà en una petita obra que cobrirà un petitíssim tram de la ronda. Vindria a ser com si per evitar que es mulli la gespa del Camp Nou només utilitzéssim un paraigües. Vaja, un insult a la intel·ligència. Els veïns dels barris implicats estan molt enfadats, i van sobrats de raó. No ha de sorprendre, doncs, que quan l’alcaldessa Colau visita la zona afectada sigui escridassada per uns ciutadans que, tan il·lusionats com enganyats, fa catorze mesos fins i tot l’hi van donar el seu vot.

Els polítics perden les eleccions no només pels incompliments del seu programa electoral sinó, també, per com han tractat els veïns durant el seu mandat. Trias, que va acabar perdent unes eleccions que donaven per guanyades, és un bon exemple d’incompliment del programa electoral. Així, el Monestir de Pedralbes encara no ha tornat a Sarrià tot i el seu compromís electoral: "Impulsarem el retorn del Monestir de Pedralbes al barri de Sarrià" (programa electoral CiU 2011). Colau va camí d’assolir, amb tot mereixement, un cum laude per tractar els veïns com si fossin pàrvuls. Sortirem de dubtes en trenta-tres mesos, que són els que falten per tornar a votar en unes eleccions municipals.

Fer callar la dissidència

Una de les característiques compartides per totes les dictadures, tant se val que siguin d’esquerres o de dretes, és fer callar la dissidència i els mitjans de comunicació. El dictador de torn pensa (pensa?) que tot el que no surti a la tele, a la ràdio, a la premsa de paper i als diaris digitals no existeix. Els dirigents polítics de Cuba, Rússia, Veneçuela i tants altres països del món incorren contínuament en aquestes fastigoses pràctiques antidemocràtiques. Sense vergonya, sense posar-se vermells. L’últim cas conegut és el de Daniel Ortega, president de la Nicaragua post-sandinista. Qui l’ha vist i qui el veu! En resum, tot ha d’estar controlat pel govern i ningú es pot saltar el nihil obstat laic imposat pel dictador.

Ara obro un parèntesi. Des de les institucions espanyoles ens diuen que encara que l’opció independentista té una majoria absoluta al Parlament, aquesta només té el suport del 48 per cent dels votants, és a dir, no disposa de la majoria social del país. Majoria social és un concepte, però, que no és vàlid per fer lleis ja que als parlaments només es compten els vots dels diputats. Ara bé, si hem de modificar-ho, fem-ho; però aplicable a tothom. Durant quatre anys (2011-2015) els populares han governat Espanya amb una gran prepotència basada en una majoria absoluta parlamentària. S’han aprovat lleis democràticament molt qüestionables. Doncs bé, la majoria social que hi havia al darrere del govern del PP era només del 44 per cent dels vots, és a dir, tampoc tenia la majoria social. Amb la seva estranya teoria, aquelles lleis tampoc haurien de ser vàlides, oi? Tanco el parèntesi.

Espanya, que tot i ser formalment una democràcia cada dia s’assembla més a un règim de caire dictatorial, s’emmiralla massa sovint en pràctiques democràticament perverses. Això passa especialment des que governen els populares, i l’anomenada ley mordaza n’és un bon exemple. Però no és pas l’únic. L’empresonament d’Arnaldo Otegi (futur lehendakari d’Euskadi) per fer públiques les seves opinions polítiques, n’és un altre. Ara, l’estat espanyol està forçant una interpretació retorçada de les seves lleis per impedir que Otegi es pugui presentar a les eleccions.

A Catalunya aquestes pràctiques també ens toquen molt de prop. Tenim un expresident de la Generalitat, dues conselleres i l’actual diputat i cap de llista a Madrid pel PDC imputats per la justícia pel delicte (delicte?) d’haver posat unes urnes. Corren el risc que se’ls imposi, també, una pena d’inhabilitació (= fer callar la dissidència). La presidenta del Parlament va pel mateix camí (= fer callar la dissidència). Dilluns el PDC es va quedar sense grup propi al Senado (= fer callar la dissidència però, en aquest cas, merescudament, tot i que en condicions similars a les d’ara abans es feia la vista grossa). Finalment ahir al PDC també se li va escatimar el dret a constituir grup parlamentari al Congreso de los Diputados espanyol, amb tot el que això comporta (= fer callar la dissidència). El xoc de trens és ja una realitat.

Commemoracions

Commemorar: v tr Fer solemnement memòria, servir per a fer memòria, d'un esdeveniment, d'una persona. Avui commemoren el seu naixement. (Font: diccionari.cat)

Francesc Granell, un personatge que darrerament ha experimentat, per dir-ho en termes suaus, una evident evolució personal en clau unionista, dissabte ens alliçonava des de la tribuna de La Vanguardia sobre “les commemoracions positives i negatives”, és a dir, sobre quins esdeveniments històrics resultava convenient celebrar-ne l’aniversari, en contraposició a uns altres sobre els quals, a parer seu, era millor oblidar-los i passar pàgina.

En la primera categoria Granell feia referència al 50è aniversari de La Caputxinada (1966), celebrat recentment, i a la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants. L’advocat i economista Granell es mostrava orgullós de la seva participació en aquells fets i, en conseqüència, era partidari de la celebració de l’aniversari.

En la segona categoria ens posava l’exemple del cop d’estat del 18 de juliol de 1936, que va ser l’origen de la guerra incivil espanyola (1936-1939), i que diferents institucions públiques i privades han commemorat recentment. A parer de Granell, és absurd que es commemorin uns fets tan negatius, i es posicionava clarament per l’oblit.

Doncs bé, discrepo radicalment del posicionament de Granell. Les commemoracions -que no celebracions festives- dels fets històrics negatius com aquell cop d’estat, tenen com a objectiu, precisament, evitar-ne l’oblit. Contràriament a la tesi de Granell, partidari de passar pàgina, trobo molt positiu que cada any es recordin aquells fets tan luctuosos, si més no per tal que ningú caigui en la temptació de repetir-los.