Alabances i crítiques

El radar de Sarrià s’acosta a la xifra rodona dels dos mil posts publicats i, de tant en tant, avui per exemple, em sento en l’obligació de recordar alguna obvietat relacionada amb aquest blog. Blog escrit amb “g”, és clar que sí, però aquest debat ja el vaig donar per tancat fa anys i ara em faria molta mandra reobrir-lo. Així, vull suposar que, a aquestes alçades de la pel·lícula, els lectors habituals d'aquest radar tenen present que no sóc aquí, precisament, per alabar polítics i fer-los la gara-gara. Aquesta tasca ja la fan els nombrosos departaments de premsa dels partits polítics i les institucions públiques, els community managers, els assessors i tot el seguici de suposats experts en diferents disciplines que els acompanya tothora i, alhora, els controla. Cal dir, però, que molt més sovint del que seria desitjable els components de tot aquest seguici es passen de frenada amb les seves immerescudes alabances al líder, de vegades fins a fregar la ridiculesa.

Algú pot pensar que sort en tenim que, de tant en tant, sorgeixin líders polítics aparentment més sensibles, aquells que ens venen la moto que ells són diferents de la casta política. Ara s’han institucionalitzat els processos participatius de la ciutadania com si aquests fossin la solució de tots els nostres mals i no, com passa sovint, simples estratègies tàctiques per dissimular incapacitats polítiques. La trista realitat és, però, que un cop cobert l’expedient de la participació popular en els projectes de ciutat o de país, després els dirigents polítics fan el que els sembla. Un bon exemple d’aquesta mala praxi el trobem en el projecte emblemàtic del cobriment de la Ronda de Dalt de Barcelona, un projecte heretat del govern convergent anterior pels comuns i assimilats que ara governen la ciutat. Així, aquesta obra ha estat sotmesa a l’escrutini públic dels barcelonins mitjançant el procés participatiu del Pla Municipal. Com no podria ser d’altra manera, el cobriment ha obtingut un gran suport popular.

Però, per cobrir l’expedient, tota aquesta comèdia de la participació veïnal, amb moltes reunions, informes tècnics i milers de ciutadans il·lusionadament implicats, ara diuen que només es concretarà en una petita obra que cobrirà un petitíssim tram de la ronda. Vindria a ser com si per evitar que es mulli la gespa del Camp Nou només utilitzéssim un paraigües. Vaja, un insult a la intel·ligència. Els veïns dels barris implicats estan molt enfadats, i van sobrats de raó. No ha de sorprendre, doncs, que quan l’alcaldessa Colau visita la zona afectada sigui escridassada per uns ciutadans que, tan il·lusionats com enganyats, fa catorze mesos fins i tot l’hi van donar el seu vot.

Els polítics perden les eleccions no només pels incompliments del seu programa electoral sinó, també, per com han tractat els veïns durant el seu mandat. Trias, que va acabar perdent unes eleccions que donaven per guanyades, és un bon exemple d’incompliment del programa electoral. Així, el Monestir de Pedralbes encara no ha tornat a Sarrià tot i el seu compromís electoral: "Impulsarem el retorn del Monestir de Pedralbes al barri de Sarrià" (programa electoral CiU 2011). Colau va camí d’assolir, amb tot mereixement, un cum laude per tractar els veïns com si fossin pàrvuls. Sortirem de dubtes en trenta-tres mesos, que són els que falten per tornar a votar en unes eleccions municipals.