.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 22 d’agost de 2016

Enredant per aquí, enredant per allà

Foto: Diari ARA 14-6-2016

Es pot ser aferrissadament partidari de la independència de Catalunya i es pot no ser-ho. Es pot ser convençudament addicte a l’unionisme constitucionalista espanyol o no. Totes les opcions polítiques defensades des de posicions democràtiques, sense violència, són del tot respectables. Però el que els polítics no haurien de fer mai és anar marejant la perdiu, sense definir-se clarament, sobre temes capitals que afecten la nostra societat. No s’hi val a dir avui blanc i demà negre. Un polític no és la persona més indicada per intentar fer de Peret amb aquella cançó que fa anys va fer fortuna: “Enredant per aquí, enredant per allà”.

Doncs bé, això és exactament el que d’un temps ençà estan fent alguns polítics catalans respecte el seu posicionament sobre la independència de Catalunya. I això no val, perquè és un posicionament deshonest amb la ciutadania que els paga el sou. No cal dir que també són deshonestos amb ells mateixos. Admeto que aquestes ambigüitats també poden ser fruit de la por a definir-se amb una excessiva claredat, o de l’obediència deguda a les cúpules dirigents dels partits que marquen la línia política a seguir. Ho resumeix molt bé aquella frase del socialista Alfonso Guerra, àlies mienmano: “quien se mueva no sale en la foto”. Aquesta és una gran veritat, en política no es pot anar per lliure. Potser és per això que no he militat mai en un partit polític.

Fetes aquestes consideracions, cal saludar amb el màxim respecte el posicionament clar de PP, PSOE i Ciudadanos en favor de l’unionisme, així com el d’Esquerra, PDC i la CUP en favor de la independència. Amb aquests partits hi pots estar d’acord o no, però almenys en el tema de la independència saps de quin peu calcen. No enganyen. Contràriament, cal retreure les postures polítiques de calculada ambigüitat dels comuns/Podemos i Iniciativa, que no saps mai si pugen o baixen ni a quina franja de la població es dirigeixen per mirar d’enredar-la. Parlo, d’una banda, de Colau, Pisarello i companyia i, de l’altra, de Coscubiela, Rabell i companyia.