Una de les característiques compartides per totes les dictadures, tant se val que siguin d’esquerres o de dretes, és fer callar la dissidència i els mitjans de comunicació. El dictador de torn pensa (pensa?) que tot el que no surti a la tele, a la ràdio, a la premsa de paper i als diaris digitals no existeix. Els dirigents polítics de Cuba, Rússia, Veneçuela i tants altres països del món incorren contínuament en aquestes fastigoses pràctiques antidemocràtiques. Sense vergonya, sense posar-se vermells. L’últim cas conegut és el de Daniel Ortega, president de la Nicaragua post-sandinista. Qui l’ha vist i qui el veu! En resum, tot ha d’estar controlat pel govern i ningú es pot saltar el nihil obstat laic imposat pel dictador.
Ara obro un parèntesi. Des de les institucions espanyoles ens diuen que encara que l’opció independentista té una majoria absoluta al Parlament, aquesta només té el suport del 48 per cent dels votants, és a dir, no disposa de la majoria social del país. Majoria social és un concepte, però, que no és vàlid per fer lleis ja que als parlaments només es compten els vots dels diputats. Ara bé, si hem de modificar-ho, fem-ho; però aplicable a tothom. Durant quatre anys (2011-2015) els populares han governat Espanya amb una gran prepotència basada en una majoria absoluta parlamentària. S’han aprovat lleis democràticament molt qüestionables. Doncs bé, la majoria social que hi havia al darrere del govern del PP era només del 44 per cent dels vots, és a dir, tampoc tenia la majoria social. Amb la seva estranya teoria, aquelles lleis tampoc haurien de ser vàlides, oi? Tanco el parèntesi.
Espanya, que tot i ser formalment una democràcia cada dia s’assembla més a un règim de caire dictatorial, s’emmiralla massa sovint en pràctiques democràticament perverses. Això passa especialment des que governen els populares, i l’anomenada ley mordaza n’és un bon exemple. Però no és pas l’únic. L’empresonament d’Arnaldo Otegi (futur lehendakari d’Euskadi) per fer públiques les seves opinions polítiques, n’és un altre. Ara, l’estat espanyol està forçant una interpretació retorçada de les seves lleis per impedir que Otegi es pugui presentar a les eleccions.
A Catalunya aquestes pràctiques també ens toquen molt de prop. Tenim un expresident de la Generalitat, dues conselleres i l’actual diputat i cap de llista a Madrid pel PDC imputats per la justícia pel delicte (delicte?) d’haver posat unes urnes. Corren el risc que se’ls imposi, també, una pena d’inhabilitació (= fer callar la dissidència). La presidenta del Parlament va pel mateix camí (= fer callar la dissidència). Dilluns el PDC es va quedar sense grup propi al Senado (= fer callar la dissidència però, en aquest cas, merescudament, tot i que en condicions similars a les d’ara abans es feia la vista grossa). Finalment ahir al PDC també se li va escatimar el dret a constituir grup parlamentari al Congreso de los Diputados espanyol, amb tot el que això comporta (= fer callar la dissidència). El xoc de trens és ja una realitat.
Ara obro un parèntesi. Des de les institucions espanyoles ens diuen que encara que l’opció independentista té una majoria absoluta al Parlament, aquesta només té el suport del 48 per cent dels votants, és a dir, no disposa de la majoria social del país. Majoria social és un concepte, però, que no és vàlid per fer lleis ja que als parlaments només es compten els vots dels diputats. Ara bé, si hem de modificar-ho, fem-ho; però aplicable a tothom. Durant quatre anys (2011-2015) els populares han governat Espanya amb una gran prepotència basada en una majoria absoluta parlamentària. S’han aprovat lleis democràticament molt qüestionables. Doncs bé, la majoria social que hi havia al darrere del govern del PP era només del 44 per cent dels vots, és a dir, tampoc tenia la majoria social. Amb la seva estranya teoria, aquelles lleis tampoc haurien de ser vàlides, oi? Tanco el parèntesi.
Espanya, que tot i ser formalment una democràcia cada dia s’assembla més a un règim de caire dictatorial, s’emmiralla massa sovint en pràctiques democràticament perverses. Això passa especialment des que governen els populares, i l’anomenada ley mordaza n’és un bon exemple. Però no és pas l’únic. L’empresonament d’Arnaldo Otegi (futur lehendakari d’Euskadi) per fer públiques les seves opinions polítiques, n’és un altre. Ara, l’estat espanyol està forçant una interpretació retorçada de les seves lleis per impedir que Otegi es pugui presentar a les eleccions.
A Catalunya aquestes pràctiques també ens toquen molt de prop. Tenim un expresident de la Generalitat, dues conselleres i l’actual diputat i cap de llista a Madrid pel PDC imputats per la justícia pel delicte (delicte?) d’haver posat unes urnes. Corren el risc que se’ls imposi, també, una pena d’inhabilitació (= fer callar la dissidència). La presidenta del Parlament va pel mateix camí (= fer callar la dissidència). Dilluns el PDC es va quedar sense grup propi al Senado (= fer callar la dissidència però, en aquest cas, merescudament, tot i que en condicions similars a les d’ara abans es feia la vista grossa). Finalment ahir al PDC també se li va escatimar el dret a constituir grup parlamentari al Congreso de los Diputados espanyol, amb tot el que això comporta (= fer callar la dissidència). El xoc de trens és ja una realitat.
2 comentaris:
Ningú va dir que seria fàcil. Ara bé, es constata que la veritable revolució a Europa la trobem a Catalunya.
Clidice,
Doncs queda dit.
Publica un comentari a l'entrada