Des de la seva arribada al despatx de la plaça de Sant Jaume, Ada Colau, la pitjor alcaldessa que ha tingut Barcelona des de la mort de Franco, s’està cobrint de glòria. Però com que en aquest període d’alcaldessa només n’hi ha hagut una, ella, inclourem en aquest rànquing comparatiu els seus antecessors masculins —Trias, Hereu, Clos, Maragall i Serra— els quals, comparats amb Colau, pujaran als altars de la política tot i el desgavell evident que algun d’aquests personatges ens va deixar en herència.
Semblava que amb tots els escàndols i males pràctiques que han envoltat la nefasta gestió colauista de l’Ajuntament de Barcelona (*) ja no hi podrien haver més sorpreses desagradables, però anàvem errats. Així, l’alcaldessa ha descobert l’eina perversa de la delació, una pràctica que l’ajuntament ha començat a promoure entre els ciutadans barcelonins. Són cartes amb el logo de l’ajuntament però sense signatura, per tal d’intentar descobrir pisos turístics no declarats. De moment només és això, més endavant ja es veurà si s’amplien les tasques dels delators. Tampoc hi ha prevista una recompensa pels bons delators, però no s’ha d’excloure que s’acabi introduint alguna mena de prima.
El model colauista de la delació vindria a ser una mala còpia dels CDR (Comités de Defensa de la Revolución) cubans, només que en la versió barcelonina es convida a fer la delació de manera individual i anònima, sense haver-se de significar en públic com passa a Cuba. Colau no ha inventat res de nou. Fins a la caiguda del Mur de Berlín (1989), als països comunistes de l’Europa de l’Est la delació era pràctica habitual. Allà tothom vigilava i tothom era vigilat i, com que tothom tenia por de ser denunciat també sovintejaven les denúncies falses. És d’esperar que a Barcelona no s’arribi a aquests extrems.
(*) Al·lèrgia, posteriorment matisada, al MWC (Mobile World Congress) i a altres esdeveniments internacionals de la ciutat que posen Barcelona al món; al·lèrgia a la construcció de nous hotels i a la iniciativa privada en general (guanyar-se la vida de forma privada ara està mal vist); negar-se repetidament a votar la possible incorporació de Barcelona a l’AMI (Associació de Municipis per la Independència); pèssima gestió de l’empresa TMB (bus i metro), amb una presidenta política que, emparant-se en la crisi, va arribar a justificar que la gent es colés al metro; les nombroses vagues, algunes amb un caràcter clarament xantatgista, del transport públic barceloní; l’escàndol dels sous dels dirigents polítics de TMB provinents, bàsicament, de l’esquerra (ICV i PSC) que s’ha anat quedant sense feina; la política del laissez faire envers els manters, i cap defensa clara dels botiguers que paguen cívicament els seus impostos i es veuen perjudicats per la competència deslleial dels manters; un intent claríssim d’embrutar la memòria històrica del Born amb una estàtua de Franco que pretenen col·locar just al davant, com si no hi hagués llocs més adients a la ciutat (davant de la Capitania del Passeig de Colon, o davant de la Delegación del Gobierno, per exemple); escollir, amb evidents ganes de provocar, un insultador d’independentistes com a pregoner de les festes de la Mercè; l’escàndol de la gestió municipal del banc expropiat de Gràcia, com si es busqués una versió gracienca de Can Vies; etc. I deixo pel final el projecte estrella de la senyora Colau: un tramvia per la Diagonal que la majoria dels barcelonins no consideren prioritari —en el seu moment això ja es va votar— però que ella vol tirar endavant tant sí com no. I pensar que encara ens queden 33 mesos per perdre-la de vista!
Semblava que amb tots els escàndols i males pràctiques que han envoltat la nefasta gestió colauista de l’Ajuntament de Barcelona (*) ja no hi podrien haver més sorpreses desagradables, però anàvem errats. Així, l’alcaldessa ha descobert l’eina perversa de la delació, una pràctica que l’ajuntament ha començat a promoure entre els ciutadans barcelonins. Són cartes amb el logo de l’ajuntament però sense signatura, per tal d’intentar descobrir pisos turístics no declarats. De moment només és això, més endavant ja es veurà si s’amplien les tasques dels delators. Tampoc hi ha prevista una recompensa pels bons delators, però no s’ha d’excloure que s’acabi introduint alguna mena de prima.
El model colauista de la delació vindria a ser una mala còpia dels CDR (Comités de Defensa de la Revolución) cubans, només que en la versió barcelonina es convida a fer la delació de manera individual i anònima, sense haver-se de significar en públic com passa a Cuba. Colau no ha inventat res de nou. Fins a la caiguda del Mur de Berlín (1989), als països comunistes de l’Europa de l’Est la delació era pràctica habitual. Allà tothom vigilava i tothom era vigilat i, com que tothom tenia por de ser denunciat també sovintejaven les denúncies falses. És d’esperar que a Barcelona no s’arribi a aquests extrems.
* * *
(*) Al·lèrgia, posteriorment matisada, al MWC (Mobile World Congress) i a altres esdeveniments internacionals de la ciutat que posen Barcelona al món; al·lèrgia a la construcció de nous hotels i a la iniciativa privada en general (guanyar-se la vida de forma privada ara està mal vist); negar-se repetidament a votar la possible incorporació de Barcelona a l’AMI (Associació de Municipis per la Independència); pèssima gestió de l’empresa TMB (bus i metro), amb una presidenta política que, emparant-se en la crisi, va arribar a justificar que la gent es colés al metro; les nombroses vagues, algunes amb un caràcter clarament xantatgista, del transport públic barceloní; l’escàndol dels sous dels dirigents polítics de TMB provinents, bàsicament, de l’esquerra (ICV i PSC) que s’ha anat quedant sense feina; la política del laissez faire envers els manters, i cap defensa clara dels botiguers que paguen cívicament els seus impostos i es veuen perjudicats per la competència deslleial dels manters; un intent claríssim d’embrutar la memòria històrica del Born amb una estàtua de Franco que pretenen col·locar just al davant, com si no hi hagués llocs més adients a la ciutat (davant de la Capitania del Passeig de Colon, o davant de la Delegación del Gobierno, per exemple); escollir, amb evidents ganes de provocar, un insultador d’independentistes com a pregoner de les festes de la Mercè; l’escàndol de la gestió municipal del banc expropiat de Gràcia, com si es busqués una versió gracienca de Can Vies; etc. I deixo pel final el projecte estrella de la senyora Colau: un tramvia per la Diagonal que la majoria dels barcelonins no consideren prioritari —en el seu moment això ja es va votar— però que ella vol tirar endavant tant sí com no. I pensar que encara ens queden 33 mesos per perdre-la de vista!
5 comentaris:
No anem bé, no.
Por aquí contamos desde hace tiempo con un nutrido contingente de voluntariosos chivatos que delatan, y más de uno se jacta públicamente de ello, a los comerciantes que no rotulan su botigueta al menos en catalán, por lo que hay que convenir, en efecto, que lo de Colau es una burda copia cubana.
Faust Camprobi
Clidice,
Gens bé.
Faust,
"Nutrido contingente" dius? Jo només en conec un, un que sempre vol sortir als diaris ;-)
Retular en català a Catalunya és d'una lògica euclidiana. Si s'ha imposat per llei vol dir tothom qui volia se saltava a la torera el què és una obvietat. Si es denúncia es per protegir l'idioma perquè si no ho fem nosaltres, qui ens ho farà?. I que ningú s'escandalitzi perquè, òbviament, el castellà també i pot ser. Però "la botigueta" en català. És palmari.
Glòria,
De fet el teu comentari potser lligaria més amb el meu article de fa una setmana, "Retolar en català". Doncs bé, ja saps què en penso, coincidim en el fons (defensa aferrissada del català) però no en les formes (imposar-ho per llei).
Publica un comentari a l'entrada