Sóc fill d’un pròfug i desertor. Fa uns anys vaig publicar un article explicant i documentant que a l’estiu de l’any 1936, en plena guerra incivil espanyola, el meu pare va ser declarat “pròfug i desertor” per les autoritats republicanes de l’època. Però no només això, sinó que les autoritats en feien també responsables “a llurs inductors i encobridors” (vaig suposar que es referien als seus pares, és a dir, els meus avis), amenaçant-los amb “molèsties i sancions” sense determinar-ne l’abast. El meu pare, finalment, també va anar a la guerra, però no formant part del bàndol al que hauria hagut d’incorporar-se quan va ser cridat a files sinó en el bàndol contrari. D’això en fa més de vuit dècades, però de tant en tant encara em trobo amb gent que es mostra sorpresa pel fet que jo, venint de la família que vinc, defensi les opinions que defenso. No és ben bé un retret però alguna vegada s’hi ha assemblat molt.
Aquesta introducció em serveix per plantejar-me a mi mateix, i també als lectors d’aquest article, unes preguntes molt bàsiques sobre l’abast de la nostra responsabilitat en els actes comesos per tercers, suposant que en tinguem alguna, que segurament és molt suposar. Així, sobre els meus avis faria la següent pregunta: quina responsabilitat tenen els pares d’un “pròfug i desertor” en el fet que aquest no es presenti a files quan es cridat per l’autoritat? I sobre mi mateix, em preguntaria: quina responsabilitat tenen els fills sobre les actuacions dels seus pares? La resposta a aquestes preguntes la tinc més clara que l’aigua: cap ni una.
Tot això ve a tomb pel fet que tot sovint es critiquen les persones per determinades actuacions dels seus pares. En el món de la política aquestes crítiques, dissortadament, sovintegen força. Així, al fill d’una comunista no se li perdona que defensi posicions de dretes, i a la filla d’un ultraliberal no se li perdona que defensi, posem per cas, les idees de Podemos. Aquestes són crítiques tan esteses com simplistes, i només estan basades en la discrepància entre les idees dels fills i les del seus progenitors. És a dir, són crítiques que no estan gens argumentades. Oi que no està prohibit discrepar dels pares? Doncs estaria bé que tothom fes un esforç per desterrar aquestes pràctiques tan poc intel·ligents.
Aquesta introducció em serveix per plantejar-me a mi mateix, i també als lectors d’aquest article, unes preguntes molt bàsiques sobre l’abast de la nostra responsabilitat en els actes comesos per tercers, suposant que en tinguem alguna, que segurament és molt suposar. Així, sobre els meus avis faria la següent pregunta: quina responsabilitat tenen els pares d’un “pròfug i desertor” en el fet que aquest no es presenti a files quan es cridat per l’autoritat? I sobre mi mateix, em preguntaria: quina responsabilitat tenen els fills sobre les actuacions dels seus pares? La resposta a aquestes preguntes la tinc més clara que l’aigua: cap ni una.
Tot això ve a tomb pel fet que tot sovint es critiquen les persones per determinades actuacions dels seus pares. En el món de la política aquestes crítiques, dissortadament, sovintegen força. Així, al fill d’una comunista no se li perdona que defensi posicions de dretes, i a la filla d’un ultraliberal no se li perdona que defensi, posem per cas, les idees de Podemos. Aquestes són crítiques tan esteses com simplistes, i només estan basades en la discrepància entre les idees dels fills i les del seus progenitors. És a dir, són crítiques que no estan gens argumentades. Oi que no està prohibit discrepar dels pares? Doncs estaria bé que tothom fes un esforç per desterrar aquestes pràctiques tan poc intel·ligents.
4 comentaris:
Segons m'explica una familiar, el teu pare es va fer pròfug amb un tiet avi meu, Antoni Carles, cosí del teu pare, i un altre senyor que es deia Tomàs de cognom. He llegit l'article al qual et referies. T'agrairia, si la tinguessis, si em poguessis fer arribar la llista del pròfugs, doncs potser el meu tiet hi estaria inclòs, i el seu germà, el meu avi, potser com a inductor.
No estic segur però, que això fos ja al setembre del 1936. En tot cas, el que si m'expliquen, és que el meu avi, germà gran de l'Antoni, va sofrir alguna represàlia per aquest fet, i el van destinar a un batalló disciplinari.
Gràcies, Jordi. Miraré de trobar la llista, que ara mateix no sé on la tinc, i te la faré arribar. De moment sí que et puc dir que això que expliques jo ho ignorava. Estarem en contacte, de Carles a Carles (Carles és el meu tercer cognom).
Gràcies Miquel. Exacte de Carles a Carles. Si mires al llibre de la família Carles que es va editar fa uns anys i que va propiciar la trobada familiar a Rubió, jo surto com a descendent del germà Bartomeu Carles. Concretament sóc Jordi Segura Carles. Tu ja sé que ets descendent de la Clara Carles, la tia Clareta com sempre he sentit a dir a casa. Recordo encara la teva tieta, la Magdalena Saumell, i el seu marit el Narcís, i també conec la teva cosina política, la Carme Blaya, esposa del malenguanyat Josep Marimon Saumell, tots ells moixiganguers com jo.
Jordi, t'he enviat un missatge privat per twitter.
Mentrestant, aquí tens les llistes:
http://vigilant-far.blogspot.com/2012/09/el-fill-del-picapedrer-delinquent-i-2.html
L'autor de l'article és un germà meu.
Publica un comentari a l'entrada