La importància d'un accent obert

Veient les primeres conseqüències pràctiques dels acords escrits i no escrits a Espanya entre el PP i Bocs (València i les Balears), cada dia queda més clar que un dels objectius prioritaris d'aquesta gent és carregar-se la llengua pròpia dels territoris que pretenen governar. Carregar-se el català és l'obsessió malaltissa d'aquests partits, els dirigents dels quals no semblen disposats a intentar buscar solució a un problema que té tota la pinta de ser més psicològic que lingüístic.

Que ho faci Bocs no ha de sorprendre, aquesta gent no enganya, i des del primer dia han dit que es carregarien la llengua pròpia de Catalunya, sempre amb la pobra excusa de protegir la llengua del país veí. Que el PP també entri en aquest joc pervers només demostra que aquest partit encara no ha entès la realitat lingüística d'aquest país, i a partir d'aquí és capaç del que sigui per tal d’assegurar-se uns quants despatxos i uns quants sous públics. Genteta.

Els dirigents del PP farien bé de donar una ullada a Extremadura, on Maria Guardiola ha deixat molt clar a Bocs que abans d'acceptar segons quines condicions prefereix anar a unes noves eleccions, tot i el risc que això comporta. A l'altra banda, els encarregats de les franquícies populares de València i de les Balears han tingut més pressa per tocar poder al preu que sigui.

I el preu que sigui passa per un detall no menor com és la supressió d'un accent obert, d'un simple accent. Així, des de la setmana passada i per voluntat expressa de la nova alcaldessa del PP, València (amb accent) torna a ser Valencia sense accent, com en temps del dictador Franco. La pèrdua d'aquest accent és una de les condicions de Bocs acceptades pel PP. S'ha renunciat a un accent important a canvi d'uns despatxos i uns sous públics.

Amb el risc que em titllin de negacionista

He descobert un personatge molt interessant, Fernando del Pino Calvo-Sotelo, un senyor que gestiona una pàgina web de lectura molt recomanable, fpcs.es, una web que està presidida per aquest lema: Nec laudibus nec timore, sed sola veritate. Això ja ens dóna una pista sobre el seu contingut i el tarannà del personatge.

Però si són vostès seguidors convençuts dels discursos únics i políticament correctes sobre, per exemple, la bondat absoluta i inqüestionable de les vacunes de la Covid, els orígens del canvi climàtic, la maldat absoluta del capitalisme i la bondat fora de qualsevol dubte del decreixement econòmic, i altres religions laiques que darrerament s'han posat de moda entre una part de la nostra societat, em permeto aconsellar-los que no llegeixin els articles d'aquest senyor. Els podria agafar un cobriment de cor, i no voldria que me'n fessin responsable a mi per aconsellar lectures que s'allunyen del discurs únic i políticament correcte que tant agrada a la majoria dels dirigents polítics, de dretes i d'esquerres, i a molts dels seus votants.

Sóc perfectament conscient que fent publicitat del senyor del Pino potser corro el risc de ser titllat de negacionista de la Covid i del canvi climàtic, i ho assumeixo amb resignació. He publicat suficients articles durant molts anys per deixar molt clara quina és la meva postura sobre aquests i molts altres temes d'actualitat. Em preocupa entre poc i gens que algú tregui una conclusió equivocada sobre la meva manera de pensar; és aquest algú qui té el problema, no jo.

Els extrems

Partint de la base que l'extrema dreta de caràcter feixista serien Bocs i companyia (alguns també hi inclouen, erròniament, AC), i que Podemos/Comuns/Cup i companyia serien l'extrema esquerra, moltes persones d'extrema esquerra sostenen que l'extrema dreta és socialment més nociva que l'extrema esquerra. És un mantra tan pesat com, alhora, gens sostingut amb arguments sòlids, però el van repetint a qui els vulgui escoltar. I alguns ciutadans fins i tot l'acaben comprant i els voten.

L'argument principal de les esquerres és que és així perquè ho diuen ells, i no va massa més enllà. La meva percepció, però, no és aquesta. Mesurat des d'una visió democràtica de la societat i en termes de llibertats individuals i col·lectives, dos conceptes poc amics dels dos extrems de la política, no negaré que determinades mesures defensades per l'extrema dreta siguin socialment molt nocives, però ho són en una mesura similar que algunes propostes defensades per l'extrema esquerra.

L'extrema esquerra s'atribueix el monopoli de la solidaritat, el respecte a la diversitat, la igualtat i les llibertats, i titlla l'extrema dreta de totalitària, xenòfoba, generadora d'odi i contrària a tota diversitat social. Això em deien no fa gaire. Parlem-ne, i fem-ho utilitzant els mateixos conceptes. Els països governats per l'extrema esquerra —posem per cas Corea del Nord, Cuba, Nicaragua, Veneçuela i alguns països de l'Europa de l'Est que després de la caiguda del Mur de Berlín encara no han fet els deures—, al meu entendre no gaudeixen de més solidaritat, igualtat, llibertats i respecte per la diversitat que en el món capitalista.

La meva conclusió és que tots els extrems són dolents, i que la perfecció no existeix enlloc, tampoc en la política. Tots els partits defensen coses que fan avergonyir les seves respectives militàncies. Cap partit pot estar satisfet de tot allò que defensa. Tots els partits defensen algunes mesures que són clarament antidemocràtiques, i com més extremistes són els partits més allunyades de la democràcia són algunes de les mesures que promouen. Quan anem a votar ho faríem amb més comoditat si ens tapéssim els ulls i el nas. Al capdavall, gairebé tothom acaba triant l'opció que considera menys dolenta, no pas la més bona, ja que aquesta no existeix.

Seguretat de l'estat

(Article original publicat el 16/6/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2126, pàg. 2)

Com que la pudor de les crispetes em molesta molt, al cine hi vaig poc, però fa pocs dies vaig anar a veure la pel·lícula "El caso Padilla", del director cubà Pavel Giroud. És un apassionant documental polític sobre uns fets ocorreguts a l'Havana fa mig segle. I com que les bones pel·lícules acostumen a durar poc a la cartellera, aquesta la recomano a tothom, també a les persones que, amb carnet de militant o sense, encara defensen el comunisme; potser aquesta pel·lícula els farà caure la bena dels ulls. Però no diré res més de la pel·lícula; cal veure-la i prestar-hi tota l'atenció que es mereix, i que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

Un dels objectius de tot governant és tenir ben controlada la ciutadania que li paga el sou. El governant, en general, no suporta la crítica, i la intenta evitar o, com a mínim, minimitzar amb tots els mitjans disponibles, sense excloure els no democràtics. I si pensa que cal utilitzar unes eines que no passarien la prova del cotó d'una mínima exigència ètica, ho fa i normalment no li passa res. Els governants disposen de mitjans molt sofisticats de control i espionatge. I tot això no és un monopoli de la dreta o de l'esquerra, sinó una obsessió malaltissa molt generalitzada entre els governants.

"El caso Padilla" explica els excessos de la seguretat de l'estat. (A Espanya en diuen "Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado". A Cuba ho fan més curt: "Seguridad del Estado". A Catalunya, dissortadament, encara no tenim un estat). Els governants no defensen la seguretat de les persones sinó la seguretat de l'estat, com si l'estat hagués d'estar per sobre dels interessos de les persones que el conformen. Recentment, a Espanya s'han conegut episodis criminals de l'espionatge de l'estat a tot déu: empresaris, advocats, dirigents polítics, parlamentaris, i també ciutadans anònims sense rellevància pública. Les clavegueres de l'estat com a part substancial de la seguretat de l'estat.

Aquests escàndols normalment queden en res, o en gairebé res. Com que el nostre no és un país normal, les altes instàncies judicials que hi haurien de posar una mica d'ordre no mouen un dit, ja que també participen del joc pervers de considerar que la defensa d'una revolució en el cas cubà, o la defensa de la unitat de la pàtria en el cas espanyol, han d'estar per sobre de tot, i tot inclou, òbviament, la democràcia. Un concepte tan pretesament patriòtic com "Seguretat de l'Estat" esdevé tot sovint "Inseguretat del Ciutadà". A casa nostra també.

Victòries personals: el cas de Badalona

Amb una campanya electoral molt més intel·ligent que l'anterior, el 28 de maig Xavier García Albiol va guanyar l'alcaldia de Badalona per majoria absoluta. Badalona és un altre cas de victòria personal del candidat, ja que durant la campanya les sigles del partit gairebé no es van veure. A Badalona no va guanyar el PP, va guanyar Albiol. L'oposició, demostrant una sorprenent miopia política, no ha estat capaç d'entendre què hi ha al darrere d'aquesta victòria. Mirat des de fora, es veu clarament que hi ha un divorci molt marcat entre alguns dirigents polítics i el carrer. Alguns dirigents de l'oposició fins i tot han arribat a una conclusió infantiloide, poc rumiada i del tot equivocada: Badalona ha esdevingut una ciutat fatxa. No ho diuen, però alguns ho pensen: votant massivament Albiol, els badalonins s'han equivocat, no han votat bé. El pensament no és delicte, però pensar que el poble, massivament, s'ha equivocat, és el pitjor que pot fer un polític, i el passaport cap a la irrellevància. Com que no han entès res, els opositors a Albiol tampoc semblen disposats a fer cap esforç per treure'n una lliçó de cara al futur. Ideologies al marge, el cas de Badalona és molt similar a aquelles majories absolutes de l'alcalde Antoni Farrés (EPD) a Sabadell. Però ni Badalona és ara una ciutat fatxa, ni Sabadell era una ciutat comunista en l'època de Farrés, ja que en les eleccions nacionals i estatals els ciutadans optaven per altres partits, però a les municipals tothom votava per Farrés. A Badalona, amb aquesta oposició, per poc bé que ho faci com a alcalde Albiol pot estar tranquil unes quantes legislatures.

Quan la transparència és poc transparent

En determinats ambients de l'esquerra, guanyar-se bé la vida està mal vist, fins al punt que alguns polítics populistes presumeixen d'abaixar-se el sou pensant que d'aquesta manera poden atraure uns quants votants desinformats. La senyora que fins abans-d'ahir era alcaldessa de Barcelona forma part d'aquest grup. Quan el 2015 va arribar a l'alcaldia va sotmetre a votació del plenari de l'ajuntament una rebaixa generalitzada del sou dels regidors. Però com que va perdre aquella votació, el seu salari es va mantenir en els 100.000 € que cobrava el seu antecessor. Sempre que li han preguntat l'alcaldessa culpa de cobrar un salari tan alt als regidors que van votar en contra d'aquella proposta.

La pàgina municipal de la transparència —que a hores d'ara ja hauran desactivat—, és buscadament enrevessada i poc transparent, com si des de l'Ajuntament de Barcelona es volgués amagar que l'alcaldessa haurà cobrat 800.000 € en els vuit anys que ha exercit el càrrec. El ciutadà es pot preguntar si això és molt o és poc. Tenint en compte el pressupost i la complexitat dels temes a gestionar, al meu entendre és un salari ridículament baix, i a partir d'aquí no costa tant d'entendre que les persones més preparades de la societat no optaran mai a dedicar-se a la política.

A la web municipal se'ns explica que una part dels ingressos l'alcaldessa els ha dedicat a diversos temes, però sobre això els ciutadans no n'hem de fer res i la web no hi hauria d'entrar. Hi ha qui es gasta els seus diners anant al bingo, o se'n va de vacances a Punta Cana amb la família, o fa unes donacions, o es compra un Ferrari. Amb els diners propis cadascú pot fer el que li vingui de gust. No és cosa nostra. Ara bé, és important que el ciutadà sàpiga que el salari de la màxima autoritat de la ciutat són cent mil euros.

A la pàgina de la transparència poc transparent es barregen salari brut anual amb salari net mensual. Aquestes coses no funcionen així. Quan parlem del salari d'una persona, sigui o no sigui un polític, només hi ha una xifra que no genera dubtes i tothom entén, i és el salari brut anual. Tot el que sigui parlar de salari net sense explicar que el percentatge de retenció per IRPF es pot augmentar a demanda del treballador, és fer populisme. Si per llei toca una retenció del 30%, el treballador pot demanar a l'empresa —l'ajuntament— que l'augmenti, posem per cas, fins al seixanta. Això és perfectament legal. Llavors, òbviament, el salari mensual net que rep el treballador és més baix. Però quan al juny de l'any següent presenta la declaració de l'IRPF, i això no surt a la pàgina de la transparència, Hisenda li tornarà els diners retinguts de més.

Em sembla que no és demanar massa que el nou alcalde ordeni redissenyar la pàgina municipal de la transparència, i és d'esperar que tindrà la voluntat política de començar el seu mandat sent més transparent que la seva antecessora. I és que sovint s'oblida que els diners que gestiona l'ajuntament, i això inclou el sou de l’alcalde, són del ciutadà.

Ple de la llàgrima a Sarrià

 

(Foto: El Jardí)

Els ciutadans que hem seguit habitualment els Consells Plenaris del Districte de Sarrià-Sant Gervasi sabem que la foto de l'abraçada entre el regidor del districte Albert Batlle (Units) i el conseller portaveu i cap de l'oposició Pol Lliró (Junts) és significativa. Diu més del que pot semblar a primera vista.

Dimarts es va celebrar el Consell Plenari de comiat, una sessió de tràmit que només té un punt a l'ordre del dia: aprovar l'acta de l'última sessió ordinària. Alguns l'anomenen el ple de la llàgrima, ja que regidors, consellers i altres càrrecs de confiança s'acomiaden del càrrec que han ocupat durant uns quants anys.

Alguns consellers intueixen que repetiran a la legislatura vinent, però com que la seva continuïtat en el càrrec depèn d'una decisió arbitrària dels dirigents del seu partit, encara no ho saben del cert. Altres, en canvi, per culpa d'uns resultats electorals que no els han estat favorables, ja saben que no repetiran en el càrrec.

Durant aquesta legislatura el conseller Lliró ha fet bé la seva feina, i precisament per això les seves intervencions no sempre han agradat al regidor Batlle. Així, hem assistit a diverses picabaralles, i de vegades s'han acabat perdent els papers.

Alguns semblen oblidar que la tasca d'oposició del conseller Lliró inclou posar al descobert les misèries i els incompliments del govern representat pel regidor Batlle. La feina del regidor implica escoltar la crítica i respondre amb arguments sòlids. No sempre ha estat així.

Un exemple: insistir que l'augment de la inseguretat al districte és una falsa percepció ciutadana amb l'argument que les denúncies oficials diuen el contrari, és fer trampa. Si per voler denunciar un robatori la policia no et permet fer-ho fins al cap d'una setmana, molta gent opta per no denunciar. El fet delictiu hi és, però no figura a l'estadística.

Sigui com sigui, quan s'acaba el mandat toca oblidar-se de les misèries, i els polítics intenten acabar la legislatura fent les paus amb els seus adversaris. Potser després no aniran junts a jugar al pàdel com va suggerir algú, però almenys deixaran una imatge més amable al ciutadà que els ha estat pagant el sou.

El comunisme residual

Tant a Espanya com a Catalunya, els primers anys de la democràcia el comunisme oficial disposava d'una representació parlamentària sorprenentment alta. Però llavors encara no s'havia produït la caiguda del Mur de Berlín i la desfeta ideològica que tot allò va representar. En aquests últims anys el comunisme s'ha donat per liquidat moltes vegades, però sempre torna a ressorgir de les seves cendres. Això sí, cada vegada és una colla més petita, amb menys clientela electoral i, per tant, amb menys incidència a la societat.

A Espanya tenien aquelles majories absolutes de l'alcalde de Marinaleda, sempre amb el mocador palestí al coll i tot el que representa portar-lo. A Catalunya, l'alcalde Farrés també treia majories absolutes a Sabadell. Però no són casos comparables. El de Marinaleda jugava amb la gana de la gent, i quan un té gana i algú li promet que deixarà de tenir-ne, compra el discurs més estrafolari. El cas de Sabadell no tenia res a veure, Farrés era una excepció de la norma, i allà el votaven els comunistes, sí, però també els socialistes i els convergents els quals, en altres eleccions, votaven les llistes dels seus partits. A Sabadell es votava la persona i el mèrit era exclusivament de Farrés, tot i que el seu partit s'atribuïa indegudament aquelles majories com a pròpies. El fet és que desaparegut Farrés de l'escena política, a Sabadell els comunistes mai més han tornat a guanyar unes eleccions.

Amb els anys els comunistes han anat canviant de líders, han anat canviant de nom i han deixat de tornar crèdits bancaris sempre que els ha convingut. En cas de dubte, pregunteu als directius de laCaixa. Però amb un nom o amb un altre, els comunistes no s'acaben d'extingir mai. A Barcelona ciutat ignoro quin polític lidera formalment la representació d’aquesta ideologia, tot i que podríem dir que la seva representant oficiosa és Ada Colau; això sí, amb una marca pròpia per dissimular. Ara que Colau ha caigut en desgràcia, els pocs comunistes que encara queden hauran de buscar un altre referent mediàtic. No tindran dificultats en trobar-lo, hi ha persones pertanyents a aquest col·lectiu que no cauen mai del cavall.

Desaparèixer amb els deures fets

Amb la ridícula collita electoral de les eleccions municipals del 28 de maig i l'anunci de no presentar-se a les eleccions estatals del 23 de juliol, podem donar per liquidat el partit de l'odi lingüístic anticatalà. S'ha dit poc, però, que els objectius fundacionals de Ciudadanos, lluny d'haver fracassat com podria semblar a primera vista, s'han anat imposant a tot arreu, sempre amb l'ajut inestimable de l'entramat polític, judicial, fiscal, parlamentari, monàrquic i policial de l'estat espanyol. La consigna era i és A por ellos!, tots contra el català, que és el mateix que dir tots contra Catalunya, ja que el català és LA llengua pròpia del país. Des de la fundació de Ciudadanos els seus dirigents han intentat inocular a tot arreu on han pogut el seu menysteniment per la llengua pròpia de Catalunya, puerilment dissimulat en forma d'una suposada defensa de la llengua del país veí. Han creat un greu conflicte artificial de convivència allà on no hi havia conflicte, i un cop ben adobat el camp de batalla passen els trastos de matar —utilitzo el llenguatge taurí, una manera simpàtica d'expressar-ho— als tres partits espanyols que s'estan fent càrrec del llegat ideològic de Ciudadanos. Tots sabem quins són aquests partits. Només cal observar com es van recol·locant políticament els que fins ara han actuat com a dirigents i càrrecs institucionals del partit. El penúltim cas conegut és el trànsit polític del diputat Nacho Martín Blanco cap al PP. Al final, quan s'acabi imposant el sentit comú i per la voluntat majoritària dels catalans Catalunya esdevingui un estat independent, de Ciudadanos només en quedarà una entradeta a la Wikipedia.

Apropiació indeguda del progressisme

(Article original publicat el 2/6/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2124, pàg. 2)

S'ha de reconèixer que els partits d'esquerra han sigut molt més hàbils que els partits de dreta per apropiar-se del terme progressisme gairebé en exclusiva, fins al punt que si tractes de convèncer algú que l'esquerra, només pel fet de ser-ho, no per això és necessàriament progressista —jo mateix defenso sovint aquesta tesi—, et poden respondre que no hi ets tot, i això sent generosos. Ep, no m'ho han explicat, ho visc cada dos per tres amb allò que alguns en diuen resignació cristiana. I és que avui en dia és una batalla perduda intentar raonar amb persones d'esquerres que el progressisme no és necessàriament un monopoli de l'esquerra.

Enlloc està escrit que sigui impossible tenir una sensibilitat socialment progressista des de la propietat d'una empresa, o des de la seva direcció general. Tampoc està escrit enlloc que es pugui ser terriblement conservador des de l'alta direcció d'un sindicat de classe, o des del politburó d'un partit de l'òrbita neocomunista. No parlo del treballador que surt al carrer amb una pancarta reivindicant drets laborals més que raonables, sinó dels alts funcionaris del sindicat que no han treballat mai en l'economia productiva, que és la que genera riquesa per al conjunt de la societat. Sóc molt conscient que dir tot això no és gaire popular, però analitzant-ho sense apriorismes ideològics i amb la ment oberta no hauria de resulta difícil compartir aquesta conclusió.

Tot i que és una visió molt reduccionista de la realitat que ens envolta, allà cadascú si creu que el progressisme va lligat necessàriament a l'esquerra. Però si convenim que progressisme és mirar endavant i conservadorisme és mirar endarrere, podríem perfectament concloure que de tots els candidats a l'alcaldia de Barcelona els més conservadors eren els comuns, ja que no amaguen una certa nostàlgia de la ciutat del segle XIX, i la intenten ressuscitar a força de carregar-se els avenços aconseguits durant el segle XX.

Ser progressista no és generalitzar la pobresa com semblen buscar algunes persones, sinó defensar que no es posin traves a la creació de riquesa, de manera que amb els impostos generats es puguin anar resolent les inevitables necessitats socials de la nostra societat. Hi ha personatges amb signatura als diaris oficials que tot i presumir de ser molt progressistes només semblen aspirar a fer que els rics deixin de ser rics. No ho diuen en veu alta, però en el fons els molesta més la riquesa que la pobresa. Això sí, es declaren convençudament progressistes.

Si Esquerra fos una empresa

Esquerra Republicana —l'afegitó "de Catalunya" que fins fa poc hi havia a continuació ja no surt gairebé enlloc, ves a saber per què— no és formalment una empresa. Només és un partit polític. I no tractant-se d'una empresa, potser no seria adient aplicar automàticament la mateixa recepta a un partit polític (l'empresa), la seva direcció (el consell d'administració), la seva militància (l'accionariat) i els seus votants (la clientela) que si es tractés formalment d'una empresa.

O potser sí, ja que a les eleccions municipals Esquerra ha rebut una gran clatellada. Tres exemples. A Barcelona, d'haver guanyat les eleccions fa quatre anys, ara Esquerra no només les ha perdut sinó que ha quedat lluny de les posicions de podi. A Santa Coloma de Gramenet, el seu prepotent candidat s'ha estimbat, i deixem-ho aquí. I a Igualada, tot i presentar-hi com a candidata una senyora amb un llarg currículum institucional, han fet el ridícul més estrepitós, amb el que es demostra que l'electorat no valora tant un llarg currículum com la qualitat de la gestió.

Però la matemàtica creativa dóna molt de joc, i sempre es poden fer malabarismes amb les xifres. Així, escoltant alguns membres de la direcció d'Esquerra, semblaria que els resultats electorals obtinguts no són tan dolents. Però no reconèixer un fracàs estrepitós és persistir en l’auto engany. Esquerra ha aconseguit un fort vot de càstig, i aquest té com a causa principal les giragonses polítiques de la direcció dels últims cinc anys, combinades amb el silenci còmplice de la militància.

La baixada de les vendes d'Esquerra —ha perdut més de tres-cents mil vots— és inqüestionable, i resulta patètic negar que molts dels que havien sigut votants tradicionals d’Esquerra es van quedar a casa. Quan una bona part dels teus votants es queda a casa, s’han d’encendre totes les alarmes amb la màxima urgència, però no sembla que aquest sigui el plantejament que es fa des de la direcció. És per això que, ben mirat, el problema d'Esquerra encara és molt més greu del que sembla.

Tornem al principi. El sentit comú ens diu que si Esquerra fos una empresa amb voluntat de continuïtat, que no dubto que la té, l'accionariat, és a dir, la militància del partit, potser faria bé de plantejar-se com més aviat millor el relleu del CEO i d'algunes persones que l'envolten. Encara que només sigui per un motiu: no haver assolit els objectius que ells mateixos s'havien fixat.

Ripoll: no saber llegir la realitat

 

Quan una cosa no surt com li agradaria que sortís, el polític pot reaccionar de dues maneres. Una consisteix a intentar negar la realitat i continuar actuant com si res no hagués passat. Dissortadament, la sortida fàcil d'amagar el cap sota l'ala és la més habitual entre els nostres polítics. Potser no en saben més.

Però es pot reaccionar d'una manera intel·ligent. Ja que rectificar el passat no és possible, aquesta consisteix a estudiar a fons què ha passat i mirar de trobar solucions de cara al futur per evitar repetir errors. El cas de Ripoll ens està mostrant com van quedant en evidència els polítics dels partits tradicionals i aquells que els donen suport, dos col·lectius que no semblen saber llegir la realitat que es viu al carrer.

A Ripoll ha guanyat les eleccions un partit petit que s'ha centrat en els problemes derivats d'una taxa d'immigració provinent del nord d'Àfrica. Es tracta d'un col·lectiu que, amb poques excepcions, no té cap voluntat d'integrar-se a la societat que ha escollit per venir a viure, i a ningú ha de sorprendre que l'actitud intransigent de molts nouvinguts comporti problemes creixents de convivència.

A Catalunya, la majoria dels partits tradicionals tenen un error de plantejament. Consideren que són els catalans els que s'han d'integrar en la cultura dels nouvinguts, vinguin d'on vinguin, i no que siguin els nouvinguts els que s'han d'integrar en la terra d'acollida que han triat per venir a viure. Això implica, entre altres requisits, un respecte per a les nostres normes de convivència.

Lidera el partit guanyador de Ripoll una senyora que parla molt bé, que és molt educada, que parla sempre molt clar i que no perd el temps amb les ambigüitats políticament correctes que conreen els partits tradicionals. I què fan els seus contrincants polítics? Opten per la sortida fàcil d'ignorar la realitat que els envolta, i busquen un pacte de govern de perdedors del qual en quedi fora el partit guanyador de les eleccions.

El termini legal per constituir els ajuntaments s'acaba la setmana que ve, i aviat veurem com queda configurat el govern de Ripoll. Els partits tradicionals són perfectament conscients que els problemes que denuncia la guanyadora de les eleccions són reals. Però, tot i això, consideren que no s'ha de canviar res; i qui dia passa, any empeny. Segons quin sigui el desenllaç ripollès, la pròxima vegada Sílvia Orriols (a la foto) assolirà la majoria absoluta.

Excés d’ombres a l'Acord de Claredat

(Article original publicat el XX/5/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 95/5-2023, pàg.23)

De les persones designades pel govern per formar part de l'equip d'acadèmics que haurà d'elaborar un document que ja té títol, Acord de Claredat, qui més ha cridat l'atenció és la politòloga Astrid Barrio. És una persona amb una llarga trajectòria pública, i ja sabem de quin peu unionista calça: el més extrem. Dit això, no deixa de ser curiós que un document que encara no existeix ja tingui un títol, i que es doni per fet que serà fruit d'un acord entre acadèmics de visions polítiques absolutament oposades.

La realitat és, però, que aquesta és una via que el govern s'ha tret de la màniga amb l'objectiu d'anar tirant de la rifeta per tenir entretingut el personal. Des de la plaça de Sant Jaume s’intenta justificar el gir polític que ha fet el partit que governa Catalunya, un partit que últimament es declara més republicà que independentista. El terme republicà pot tenir molts significats, i amb aquesta ambigüitat juguen aquells que el defensen, mentre que la independència d’un país tothom sap què significa.

Astrid Barrio, com altres membres de l'equip d'acadèmics, no és independentista, però no per això se'ls ha de criticar. A Catalunya hi ha de tot, i Barrio representa l'unionisme més abrandat. I no se n'amaga. Ara bé, no hem d'oblidar que segons els últims resultats electorals, més de la meitat dels catalans va votar partits independentistes, i no sembla que s'hagi tingut en compte una majoria similar per decidir l'equip d'experts. No és un detall menor.

Tampoc és sobrer recordar que en una democràcia el vot popular ha d'estar per sobre de l'acord d'uns acadèmics, o d'unes enquestes fetes a la mida de qui les encarrega. Franco també signava acords i feia enquestes, però en democràcia es vota. Però hi ha més. Barrio no només es posiciona en contra de l'independentisme —repeteixo, hi té tot el dret— sinó que va molt més enllà, ja que també està radicalment en contra que es pugui preguntar als catalans si volen que Catalunya sigui un país independent. I només per aquesta negativa, ja hauria de quedar exclosa de l'equip d'acadèmics.

L'Acord de Claredat no tindrà recorregut polític, i una part de la militància del partit que governa Catalunya n'és perfectament conscient. Càrrecs polítics i militants de base no amaguen el seu descontentament a qui els vulgui escoltar. Els mitjans de comunicació no controlats pel govern estan qualificant tot això com una enredada política, gairebé de forma unànime. Amb tot el meu respecte per a les posicions polítiques discrepants —cadascú és lliure de pensar com vulgui—, seria d'agrair que els nostres dirigents deixessin de tractar-nos com si fóssim pàrvuls.